Una nova genealogia del sosteniment de la vida

Aquesta història et deu sonar. És d’una nena que cada dia vol sortir a jugar, però no ho pot fer en tota la setmana perquè dilluns ha de planxar la roba, dimarts ha de cosir, dimecres ha d’escombrar… A més de ser la lletra de la cançó “Los días de la semana”, de Miliki, de mitjans dels anys setanta, aquesta història és també la que vivien fins fa poques dècades les dones, dedicades al sosteniment de la vida i de les tasques invisibles des de ben petites. I precisament aquest paper femení és el que desenvolupa l’exposició “Tros de dona”, que es pot veure al Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla fins al 15 de setembre de 2024.

Aquesta exposició, que ha comissariat la historiadora de l’art Anna Maria Andevert sorgeix arran d’una investigació que van fer Catalina Gayà, Judith Ruiz i Laia Seró, per encàrrec del Museu de la Vida Rural, per analitzar la presència de la dona en l’exposició permanent de l’equipament. Una de les conclusions d’aquest procés, que va durar al voltant d’un any i en el qual es van tenir converses amb més de 40 dones de la Conca de Barberà, va ser que el relat etnològic havia posat el focus en les tasques materials i productives i que no en reconeixia les reproductives i de cures. Aquest relat i revisió de gènere de l’equipament, afirma la directora del Museu, Gemma Carbó, connecta “la memòria rural amb els reptes de la sostenibilitat” i amb el Decàleg Mutare de la Fundació Carulla. 

En la línia de posar fi al silenci al voltant del paper de la dona en el sosteniment de la vida, la comissària de l’exposició considera que un dels objectius de la mostra és “patrimonialitzar les cures i les figures oblidades”. “No és fàcil fer una nova genealogia, però és necessari”, hi afegeix. Per això, al llarg de l’exposició apareixen noms i cognoms de dones del territori català, també de la Conca de Barberà, que han subvertit el que s’esperava d’elles o que han deixat un llegat artístic i simbòlic en la història del món rural. Algunes d’elles són Teresa Bauzá, Mònica Galera, Maria Elena Maseras, Rosa Oliver Brunet i Rosa Fabre, a més d’artistes contemporànies com Anna Dot, Béatrice Bizot i Katia Acín. Ens endinsem en la seva figura a través del relat de “Tros de dona”.

Teresa Bauzá i Mònica Galera, teixint la domesticitat

Un dels destins principals de tota nena i dona ha estat tradicionalment la domesticitat, molt vinculada a la maternitat, i les tasques a les quals no s’ha donat importància o reconeixement, com ara cuidar la casa o teixir i netejar la roba. Per això, l’exposició “Tros de dona” presenta a l’inici del recorregut diverses peces de la col·lecció del museu, com una porta de forn o unes ponedores de corral, així com testimonis en format d’àudio d’algunes de les dones que van participar en la investigació i en les accions comunitàries vinculades a l’exposició, que expliquen per a què feien servir alguns d’aquests objectes que actualment estan en desús.

Un d’aquests objectes és una caixa de núvia, un dels objectes que “t’esperaven quan et casaves si eres dona”, diu Andevert, i que comportaven nous rols dins la casa, com encarregar-se de tasques tan invisibilitzades com cosir la roba que vestien els membres de la família. En aquest àmbit ja es desenvolupen dos eixos que, segons la comissària de la mostra, s’estendran al llarg de tot el recorregut: la intergeneracionalitat i les cures. “El cuidatge i les cures van molt més enllà de tenir cura dels fills; també signifiquen tenir a punt la roba neta. Són imprescindibles per a totes les altres activitats de la vida”, expressa Andevert.

Dues dones de les quals es poden trobar obres en aquest apartat de l’exposició són Teresa Bauzá Navarro i Mònica Galera. De la primera, en trobem alguns gravats que, malgrat que la comissària de la mostra considera que són d’una gran qualitat artística, no han sigut reconeguts perquè la seva figura va quedar eclipsada pel seu marit. Del seu llegat artístic tampoc no n’ha quedat gairebé rastre ni informació. 

D’altra banda, Galera és una artista contemporània que ha intervingut algunes fotografies del fons fotogràfic del Museu de la Vida Rural i que estan exposades al llarg de tot el recorregut, teixint-les per ressignificar-les i vincular les dones amb el passat tèxtil del territori. “Podem homenatjar totes aquestes dones anònimes. Davant del silenci, imaginació i reconeixement”, afirma Andevert.

Maria Elena Maseras, Rosa Oliver Brunet i la revolució de sortir al carrer

Fora dels límits domèstics, les dones van començar a incorporar-se al món laboral de forma més massiva i amb això van començar a fer una doble jornada laboral: la productiva i la reproductiva. A la Conca de Barberà, una finestra al món laboral va ser la fàbrica de camises de l’Espluga de Francolí, que va donar feina a moltes dones. Precisament, l’exposició recrea la porta de la fàbrica del municipi, on a través de panys i d’espiells es poden veure imatges i es pot sentir el soroll de les màquines de cosir amb les quals treballaven totes aquestes dones. “Va ser la primera conquesta de les dones a escala laboral, però va comportar moltes altres coses”, diu la comissària. 

“La mà d’obra necessària perquè les grans indústries tèxtils de Catalunya funcionessin eren les dones i nenes. La revolució industrial catalana s’ha fonamentat en això; però, en canvi, s’ha parlat d’altres noms”, expressa la directora del Museu de la Vida Rural. Segons desenvolupa Carbó, la relació que tenim amb el tèxtil mostra que les coses que semblen petites, com la roba, són molt importants: “Per què no ens hem plantejat mai qui feia la roba quan no hi havia fàbriques tèxtils? Per què no hem considerat que vestir-se era igual d’important que anar a caçar?”, reflexiona.

Dues dones que van representar un cas extraordinari van ser Maria Elena Maseras i Rosa Oliver Brunet. Maseras va ser la primera dona de l’Estat espanyol a aparèixer en una orla universitària, a la Facultat de Medicina de Barcelona. Malgrat que ella va ser la primera a aparèixer-hi i sovint es considera la primera dona estudiant universitària de l’Estat espanyol, Andevert comenta que probablement altres dones abans van cursar-hi estudis, però es van fotografiar a l’orla com a homes, com seria el cas de Víctor Català. Maseras era una dona de Vila-seca que, en paraules de la comissària, “va ser capaç de conquerir un espai d’homes l’any 1872, un cas extremament complicat”. A l’exposició del Museu de la Vida Rural, es pot veure l’orla de graduació de la seva promoció, on ella és l’única dona que apareix.

Per la seva banda, Rosa Oliver Brunet va ser una mare que, amb 27 anys, va estudiar per ser matrona i va obtenir la plaça a l’Espluga de Francolí, on va exercir també durant la Guerra Civil Espanyola i on va portar més de 1.000 criatures al món. A “Tros de dona” s’hi pot veure la seva bata, les seves titulacions i fins i tot la pinça amb què lligava els melics dels nounats. Aquest apartat de l’exposició es complementa amb obres artístiques com un videoart sobre maternitat de María Ruido i amb fotografies de la reputada Joana Biarnés. 

Anna Dot, Béatrice Bizot, Katia Acín i els cossos

El tercer espai de la mostra està dedicat al cos, sovint també invisibilitzat en favor de la productivitat, però que representa els espais i sabers de les dones, que tradicionalment s’han apartat o menystingut. En aquest cas, es posen al centre els cossos no normatius i no productius, aquells que, d’altra banda, estan menys representats i menys valorats per la societat. És a dir, els cossos de les dones grans, els de les nenes, els de les grasses o els de dones amb alguna diversitat funcional. O els que tenen a veure amb la menstruació, l’avortament, el desig i la intimitat de les dones.

Tota aquesta diversitat de cossos la dibuixa Katia Acín en el conjunt de cinc gravats de la sèrie Gran mujer, que procedeix del Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT). Acín va ser una artista nascuda a Osca que es va matricular, un cop jubilada l’any 1984, a cursar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Posteriorment, es va instal·lar en un taller a Altafulla, on va morir. La sala també inclou les obres El plor, d’Anna Dot, i Femme-clés, de Béatrice Bizot, dues artistes contemporànies de generacions diferents. Dot és una artista jove vigatana que ha portat la seva obra per un gran nombre d’equipaments del territori català, i Bizot és una italiana nascuda als anys seixanta vinculada a museus i sales catalanes com el Museu d’Art Modern de Tarragona.

La presència d’art contemporani a l’exposició, que s’evidencia en aquesta part de la mostra, així com amb les obres de Biarnés o de Ruido, té la intenció d’explicar la memòria rural de la dona en un llenguatge artístic i actual que posi en diàleg diverses generacions, formats i modalitats artístiques. Segons comenta la comissària, tota aquesta xarxa de creadores es pot veure en el col·lectiu Dones Artistes Rurals, un projecte que vol fer visible la feina de dones del món rural en el món de l’art, al País Valencià i a les Terres de l’Ebre, a Tarragona i a la Conca de Barberà.

Rosa Fabre i la connexió amb la terra

Un element indispensable si es vol rellegir la memòria i el present de les dones al món rural és la mirada ecofeminista. “Sostenir la vida té a veure amb tenir una perspectiva feminista i ecologista”, diu la comissària. Un dels tòpics que vol rebatre aquesta exposició és el fet que les dones no treballaven la terra: “No és que els homes fossin al tros, i les dones, a casa. Les dones eren al tros i també a casa”, reivindica Andevert. Una de les peces destacades és un vestit de Rosa Fabre, una dona de família pagesa i pobra que va fer-se una muda a partir de retalls de roba i que avui exemplifica, diu Andevert, com “la pobresa no treu la dignitat de les persones”.

Des d’aquesta afirmació, “Tros de dona” vol posar èmfasi en el vincle de les dones “amb la terra, els sabers i els coneixements”, expressa la comissària, així com la seva capacitat de fer xarxa. “L’exposició s’ha emmirallat en l’ecofeminisme, que és compartir la cura envers les persones i envers planeta, no només el teu entorn familiar, sinó amb les cures promíscues, és a dir, amb tot el teu entorn. Perquè, si desfàs una cosa, alguna altra caurà”, hi afegeix. Aquesta idea, de fet, connecta essència amb l’exposició “Generació [Re]”, que va acollir el Museu de la Vida Rural i que s’endinsava en l’aportació que ha fet el món rural en la construcció d’una comunitat més forta i creativa. En aquest cas, la pregunta, diu Carbó, seria “què implica ser dona des del món rural?”. 

El procés de revisar l’equipament i la col·lecció, però, no s’acaba només amb aquesta exposició, ja que també se celebraran activitats i propostes educatives. “La revisió no és una cosa d’avui per demà. És un tret de sortida de moltes coses que han de passar en la nostra manera de fer cultura. No estem fent el brodat; tot just estem posant el fil a l’agulla”, comenta la comissària. La feina, però, continua, i queden pendents més revisions des d’altres mirades: “Esperem que això generi noves demandes sobre altres mirades. Sabem que els relats dels museus són colonials, patriarcals, i que ens cal repensar-los i revisar-los. Probablement serà impossible que els relats de tots i totes hi siguin, però podem anar trobant maneres que el museu sigui un lloc per a tothom, que la patrimonialització respongui a la societat contemporània i no a la del passat”, afirma Carbó.