Crític Cerca

Exposició Generació [Re]. | Foto: Museu de la Vida Rural.

Reportatges

Diccionari de la resiliència: cinc idees sobre la comunitat com a eina de canvi

L’exposició "Generació [Re]", del Museu de la Vida Rural, explora com, en moments de crisi com la de la fil·loxera o la de la Covid, la societat ha articulat noves maneres de pensar el futur

16/11/2022 | 07:00

La resiliència es defineix com la capacitat d’un individu per sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc. Entre les accepcions d’aquesta paraula al diccionari es parla també de resistència, d’estabilitat i de pertorbacions, i tots aquests mots redunden en una mateixa idea: davant d’una crisi, és resilient qui pensa alternatives de futur. Aquesta és precisament la idea de l’exposició “Generació [Re]. Continuïtat o canvi?” que es podrà veure fins al 8 de gener de 2023 al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, una mostra de cultura contemporània que explora com la societat rural ha construït noves vies per tirar endavant en temps on venien mal dades.

L’exposició, juntament amb la sèrie El pòdcast de la Generació [Re], que presenta Txell Bonet i que té convidats com Maria Nicolau o Lluís Jutglar, s’endinsa en les generacions que han fet possible trobar noves mirades. Amb les aportacions de la comissària Anna M. Andevert i de dos dels participants en les càpsules radiofòniques, ens fixem en cinc idees clau de la mostra per ampliar els significats de la paraula resiliència i introduir-hi l’aportació que ha fet el món rural en la construcció d’una comunitat més forta i creativa.

Repensar

Si pensem en crisis, la de la Covid és el nostre últim referent, però en molts altres moments de la història la societat ha hagut de repensar-se per tirar endavant. Fa uns 150 anys, per exemple, la fil·loxera va fer estralls en el territori català, que en va patir les conseqüències socials i econòmiques. A través d’un paral·lelisme entre aquestes dues crisis, el Museu de la Vida Rural vol incidir en com la comunitat dels pobles rebusca entre els seus recursos i coneixements per ser un motor de canvi contra la inestabilitat. Andevert, la comissària juntament amb l’historiador Àlex Rebollo, exposa que aquest acte de repensar ve d’un col·lapse de la idea que teníem de les ciutats i que, davant d’això, “cal reaprofitar totes les zones rurals perquè són un llenç en blanc nodrit de coneixement que la societat globalitzadora, capitalista i industrialitzada ha oblidat”.

Sergi Saladié: “Si les coses no canvien, el món rural pot ser capaç de transformar més i millor”

Sergi Saladié, geògraf i professor associat al Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili i un dels convidats a El pòdcast de la Generació [Re], considera que precisament els pobles són espais on és més fàcil repensar-se i adaptar-se en temps de crisi perquè “hi ha més accessibilitat als recursos bàsics que a les ciutats”. “Si les coses no canvien, el món rural pot ser capaç de transformar més i millor”, hi afegeix. En el seu àmbit d’expertesa, per exemple, Saladié afirma que, pel que fa a la generació d’energia, el món rural està molt més preparat perquè produeix també per a les urbs.

Sergi Saladié a 'El pòdcast de la Generació [Re]'. Foto: Cedida.

Però com es repensa la vida en temps convulsos? Proposant iniciatives com les que apareixen en un tauler d’anuncis de la mostra, on per ara es poden veure des de projectes com la marca de roba tèxtil reciclada Iaios, la llibreria La Lluerna de Ripoll, la reactivació de l’Ateneu Popular de la Conca de Barberà, la promoció de l’Ateneu Cooperatiu del Camp de Tarragona (Coop Camp) o negocis sostenibles de bolquers de tela o cervesa artesana. També hi ha missatges que criden a una vida més tranquil·la i sostenible, així com reflexions: “sacsegem consciències amb explicacions com les d’aquest museu” o “recuperem, retrobem, reconstruïm”.

Repoblament

“Si venen temps convulsos, potser viurem un retorn al rural”, diu Sergi Saladié, que recorda que durant i després de la Covid molta gent que vivia a les ciutats va marxar-ne per assentar-se en pobles. En els processos de despoblament i de repoblament que ha viscut el país, la comissària de l’exposició considera que n’han sortit noves oportunitats: “El despoblament va començar amb la fil·loxera; va ser una crisi molt greu, però en van sortir societats contemporànies i en va sorgir el cooperativisme”, explica.

En aquesta onada de crisis derivades de la Covid, la balança poblacional ha variat molt i ha provocat noves dinàmiques demogràfiques. Barcelona, després de la pandèmia, ha perdut població per primer cop en 15 anys i municipis com Bolvir (Baixa Cerdanya) o el Pont de Bar (Alt Urgell) n’han guanyat notablement. Mentrestant, però, 89 dels 231 municipis de Ponent es troben en una situació de despoblament crítica, segons un estudi geogràfic de la Universitat de Lleida. En la línia d’endinsar-se en aquests fenòmens de despoblament i de repoblament, a l’exposició hi ha tres obres que hi estan relacionades: Retornar/llar, Retornar/trasllat, de Núria Rion; Dura lex, sed lex, de Marc Anglès, i El gran allunyament d’Anaïs Boudot.

Obra de Marc Anglès a l'exposició "Generació [Re]". | Foto: Museu de la Vida Rural.

Des del territori hi ha veus que ja fan propostes per abordar aquesta dinàmica. Marta Lloret, tècnica de patrimoni cultural coneguda pel seu compte a les xarxes socials de La Caçadora de Masies i que ha participat en el pòdcast vinculat a l’exposició, reclama que, en lloc de fomentar “el repoblament de caps de setmana”, les administracions haurien de generar que “la gent s’assenti als pobles i que es millorin els serveis al Pirineu i a la Catalunya interior perquè és un dels motius principals pels quals la gent marxa del món rural”. Lloret proposa nous models com, per exemple, recuperar la masoveria, que afirma que “suposa la possibilitat d’accedir a un altre tipus d’habitatge a canvi de fer obres a la casa en lloc de cuidar l’explotació agrícola”. Un altre cas és Repoblem, que a través de les xarxes socials també connecta pobles en risc de despoblament amb possibles nous habitants.

Hiperconnectivitat

Una nova paraula sorgida en context de crisi és hiperconnectivitat, segons explica Andevert: “Em fascina que no puguem subsistir sols. En el moment que ens confinen, se separen els cossos i, al cap de minuts o d’hores, ja estem buscant maneres de connectar-nos; mai ho havíem estat tant”. Aquesta hiperconnectivitat, hi afegeix la comissària, ha pres un nou sentit en les zones rurals, ja que “una part de la població s’ha adonat que potser no necessita anar a l’oficina cada dia i que està molt bé ser conscient dels espais que habita”. L’obra de Joana Moll que es pot veure a la mostra del Museu de la Vida Rural, però, explica el cost ambiental d’aquesta hiperconnectivitat que sembla innocent i innòcua per fer la reflexió que, “com més connectats a la xarxa estem, som menys coneixedors de la natura, i la connexió entre els humans i l’entorn s’esvaeix”.

Anna M. Andevert: “El món rural era una solució més lògica que la ciutat

De la mateixa manera que han canviat algunes formes de treball i de concebre l’habitatge per part dels habitants dels pobles, també ha estat així per als de les ciutats. En ambdós casos, les persones han vist que no podien sostenir una vida tancades en un pis i que el més sostenible era prioritzar-se un mateix i que, per això, “el món rural era una solució més lògica que la ciutat”, diu Andevert. Per a Lloret, l’antònim de la hiperconnectivitat també està molt vinculat als aprenentatges que hem extret de la crisi de la Covid i del món rural: “L’aïllament és introspecció. Si és voluntari, et pot connectar quan vulguis i et pot apartar d’una societat que a vegades està enverinada”.

"Generació [Re]". | Foto: Museu de la Vida Rural.

Equilibri

Si hi ha un significat que reivindica el món rural en la creació de nous futurs després de temps complicats és el d’equilibri. Saladié reclama que des dels anys vuitanta ja s’està detectant un desequilibri territorial que s’ha d’abordar per tal que “el món urbà no creixi a costa del rural”. Per tal de mantenir un equilibri en termes territorials, però també econòmics i socials, una de les claus per al geògraf és ser conscients que el món tal com el coneixem canviarà i que cal anticipar-s’hi”.

Marta Lloret: “La cooperació és el que ens fa avançar”

Andevert coincideix amb Saladié en el fet que els temps de crisi com l’actual poden ser catalitzadors per reequilibrar situacions desajustades. “Tenim l’oportunitat de reequilibrar el que no ho estava, sobretot canviar la dinàmica de les ciutats que especulen amb l’habitatge i porten un ritme de vida allunyat de la natura”, comenta la comissària. I la manera, segons el geògraf, és fer-ho de manera gradual. Si la gent de ciutat migra als pobles, que no es faci de manera brusca i que es tingui sempre en compte la capacitat dels pobles per introduir-los sense veure’s repercutits negativament”. Hi incideix la Caçadora de Masies, que considera que una part imprescindible del reequilibri és cuidar els que ja hi eren: “El discurs sobre el món rural va molt en la línia de repoblar i posar atenció en els nous que arriben, però és important també posar atenció en els que porten tota la vida dedicant-se a l’activitat agrícola i ramadera i que continuen desemparats”.

Marta Lloret amb Txell Bonet en 'El pòdcast de la Generació [Re]'. | Foto: Cedida.

Cooperació

En totes les accepcions de la paraula resiliència hi ha un denominador comú: qui tira endavant és la comunitat quan coopera, les generacions que creen alternatives col·lectivament. “Al final, som una tribu: sempre tens la comunitat. Vull creure que en moments de tensió o crisi profunda hi haurà l’esperit de comunitat que en els pobles encara hi és de forma intrínseca i que tots hem viscut”, afirma Saladié. Un esperit que, per exemple, apareix quan els veïns porten menjar a una persona de la comunitat que està malalta i no pot valdre’s per si mateixa. Lloret fa un símil: el món rural és com una masia, funciona en xarxa. Malgrat que una casa de pagès podia funcionar de manera autònoma, sempre anava millor si es tenia el suport dels veïns. La cooperació és el que ens fa avançar”.

“Si de la fil·loxera en va sortir el cooperativisme, potser ara en pot sortir la cooperació entre comunitats, digues-ne pobles o barriades. Quan els grups s’han aïllat al llarg de la història, s’han acabat extingint; però, quan han cooperat, ha sigut diferent”, exposa la comissària. Des d’una opinió més personal, Andevert hi afegeix que, a parer seu, els projectes que considerem regeneradors i que “volem fer saltar del trampolí al Museu de la Vida Rural” són propostes ciutadanes i comunitàries de veïnes que s’han unit i han construït juntes des de la resiliència: “El canvi que hi ha d’haver serà liderat per les persones”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies