Crític Cerca
Foto: Alba Mariné
Entrevistes

Sergi Saladié “Barcelona té vent per posar-hi parcs eòlics i ha d’assumir les responsabilitats pròpies”

Sergi Saladié va néixer i ha crescut a Vandellòs. Professor associat al Departament de Geografia de la URV, forma part del Grup de Recerca d’Anàlisi Territorial i Estudis Turístics. En els darrers anys, el seu objecte d’estudi ha estat el paisatge. Exdiputat de la CUP al Parlament, després va ser també regidor cupaire al seu poble. Ara forma part dels grups sectorials d’Energia i Transició Ecològica d’aquesta organització, participa en diversos projectes d’investigació i assessora administracions i entitats sobre la implantació d’energies renovables. Parlem amb ell sobre la crisi climàtica i els impactes dels grans projectes de renovables en el marc de la Setmana de l’Energia de CRÍTIC.

29/04/2021 | 07:00

Vas néixer a Vandellòs i has acabat centrant la teva vida acadèmica, professional i política en temes d’energia. És fàcil intuir que aquests dos elements no són una coincidència.

Quan era petit, al poble no hi havia cap moviment potent que fos crític amb la nuclear. Quan comences a veure com funciona una central, t’adones que potser no és el millor, tant pel risc que representa com per tot el que comporta. El fet de tenir una nuclear elimina molts altres usos del territori, marca molt. Amb la primera onada de renovables, a finals dels noranta, m’adono que plou sobre mullat: als territoris que ja teníem les nuclears i centrals tèrmiques és on van aparèixen el 60% dels projectes eòlics. Es posaven més i més infraestructures elèctriques sense cap mena d’acord territorial perquè servís, per exemple, per tancar la nuclear.

Els moviments ecologistes han estat empenyent durant dècades per aturar l’emergència climàtica i fer la transició a les energies renovables. Ara, les mateixes veus semblen estar en contra de molts projectes d’energia renovable. Com s’entén això?

Ningú discuteix que ens fan falta les renovables; és l’única via que ens queda per fer la transició ecològica. Nosaltres fa molts anys que ho diem i ara tothom ho ha assumit, fins i tot l’oligopoli energètic. Però cada vegada hi ha més gent que entén que no totes les maneres d’anar cap a les renovables són igual de bones. Fins ara, els governs català i espanyol han optat per un model liberalitzador on les grans empreses i els fons d’inversió són qui faciliten aquesta transició. Com que l’objectiu és arribar a un percentatge concret de megawatts renovables, creuen que el sistema més fàcil és que ho facin les empreses perquè seran capaces de generar-ne molts en molt poc temps. Però es pot fer d’una altra manera: amb un model més repartit, amb participació ciutadana, acostant el lloc de producció al lloc de consum, aprofitant espais ja alterats per l’activitat humana… El debat no és si s’ha de fer la transició, sinó com. Si es fa tal com s’ha plantejat, seguirem dins un sistema energètic dominat pels de sempre. D’aquesta manera, es provoquen uns impactes negatius molt forts per als territoris que acullen els macroprojectes renovables.

Entenent que l’actual no és el millor model possible i tots els impactes negatius, no hi ha el risc que posar barreres a la implantació ens faci anar tard en la transició energètica i agreujar l’emergència climàtica?

Un altre model de renovables no té per què ser més lent. L’oportunitat de fer la transició energètica hi és tant si la fan els oligopolis com si la fa la gent. L’any 2013 vaig participar en un estudi encarregat pel Departament de Territori i Sostenibilitat per establir uns criteris d’implantació correcta de l’energia eòlica. Vam comparar sis casos europeus, i justament el que vam veure és que els països més avançats en nivell de renovables eren els que havien apostat per un model més descentralitzat: Dinamarca i Alemanya. Tot i tenir molta menys radiació solar, Alemanya tenia més fotovoltaica instal·lada el 2010 que les previsions de l’Estat Espanyol per al 2020. I el 84% d’aquests megawatts instal·lats eren de base ciutadana i en espais ja alterats per l’activitat humana. És a dir, eren sobre teulades o altres sistemes urbans com aparcaments, naus industrials o equipaments, i, a més, eren propietat de qui viu sota la teulada o de comunitats energètiques locals. El ritme d’instal·lació era brutal, de 1.000 MW a 3.000 MW anuals d’aquesta forma. I l’artífex de tot això era Hermann Scheer, que no era un revolucionari, sinó un socialdemòcrata. Ara amb Merkel ha canviat una mica. Posar renovables sense sacrificar espais naturals o agraris no és més lent; no té cap complexitat. Es tracta només de canviar les regles del joc per afavorir aquest model. Això es fa amb el DOGC i amb el BOE. A Dinamarca, la llei estableix que els projectes elèctrics mercantils en un territori han de ser participats com a mínim en un 20% per la població local.

Foto: ALBA MARINÉ

“Amb plaques a les teulades podríem generar el 50% de l’electricitat que necessita Catalunya”

Però, si s’establissin límits estrictes d’on es pot posar un parc eòlic o solar i on no, eliminant tots aquells que puguin afectar el paisatge, els terrenys agrícoles o la biodiversitat, tindríem prou llocs on posar-los?

Hem de partir de la base que a la Llei del canvi climàtic Catalunya va establir que volia abastir-se d’energies renovables en un 50% l’any 2030. Ara només en tenim un 15-20%: hem de créixer molt en poc temps. L’Institut Català de l’Energia (ICAEN) té un estudi de dades que diu que, implantant energia sobre les teulades útils de Catalunya, podríem arribar a cobrir el 50% de l’energia elèctrica. Només amb fotovoltaica! Amb aquestes dades, és evident que hem de començar per aquí.

El problema, doncs, és que fer-ho a les teulades no és tan rendible econòmicament?

No és tan rendible per a segons qui. Les mateixes promotores admeten que elles van a fer projectes en sòl rural i, com més lluny de les ciutats, millor perquè el terreny surt més barat. En sistemes urbans, tenen menys marge de benefici. Hem de tenir en compte que la majoria de les empreses del sector fotovoltaic són de fons d’inversió. Només es mouen per allò que dona més diners. Si deixem que liderin la transició energètica, aniran al més barat, i per això van a buscar zones perifèriques amb ajuntaments pobres. És un dels riscos del model actual: si per qualsevol motiu deixa de ser rendible, les empreses desinvertiran i no faran ni els projectes que tenen llum verda. Això ja va passar el 2013: a Catalunya hi havia més de 1.000 MW autoritzats en projectes eòlics i no els van voler fer. Ara ploren perquè la Generalitat, suposadament, hi posa moltes traves. És mentida: podien fer parcs eòlics i no els van fer perquè els guanys no eren tan alts.

Però és realista pensar que la societat civil està prou organitzada per fer totes aquestes instal·lacions amb la urgència que tenim?

I tant! Si es creen aquestes condicions tècniques i econòmiques per fer-ho possible… La gent no som tan ximples per rebutjar participar en un model que ens és absolutament favorable. Si participo en un projecte així, m’estalviaré diners en la factura de la llum i, a més, hi haurà beneficis per al territori i per a la comunitat. Ja surt molt a compte tenir plaques o participar en una comunitat energètica, però encara no està prou estimulat perquè sigui massiu. És un tema simplement de reglament. No crec que tingui cap gran complexitat tècnica ni tampoc social; és un tema de lleis.

Foto: ALBA MARINÉ

“És un mite que només faci vent a l’Ebre i a l’Empordà”

Els parcs eòlics es posen allà on fa vent. No és aquest el motiu pel qual es concentren els molins en poques zones?

El mite aquest que només fa vent a l’Empordà i a l’Ebre no és cert. Hi fa molt vent, però això no és sinònim de bon vent per a l’eòlica. Quan el vent passa per sobre de 90 km/hora, s’aturen les màquines, i el mestral i la tramuntana són coneguts perquè acostumen a bufar per damunt d’aquestes velocitats. Com que en algunes hores les velocitats són molt altes, la mitjana de vent és molt alta, i llavors es diu que cal posar els molins allà. Però, quan fa més vent, és quan no poden funcionar: els han d’aturar per temes de seguretat i de manteniment. Arreu del país hi ha llocs on hi ha bons vents, especialment prop de la costa. Si es redueix la mida dels molins, es podrien aprofitar molts més terrenys. El que falla és que no s’ha planificat territorialment l’energia.

S’hauria de prioritzar crear l’electricitat tan prop com sigui possible d’allà on es consumeix?

Un cop tothom ha arribat al seu màxim d’autoabastiment, pot ser que un determinat poble o barri no tingui prou recurs per fer front a la seva demanda. Aquest dèficit pot venir d’altres zones amb excedents, però que el marge de benefici i els llocs de treball de tot aquest sistema vagin a aquell poble. En alguns pobles sí que es pot fer energia eòlica per abastir un territori proper, però amb un model de base ciutadana, i llavors no hi hauria oposició local. Si dones a la gent la capacitat de decidir si vol més o menys molins, no es veu igual quan els beneficis es queden al poble. A Alemanya, hi ha un municipi de 2.500 habitants, Wildpoldsried, que genera 5 vegades més energia de la que consumeix amb energies renovables. Com que està explotat per ells mateixos, el municipi ingressa 4 milions d’euros anuals i les rendes estan molt més repartides. Ara mateix, aquí només cobra l’ajuntament i el propietari del terreny.

“Els grans projectes d’energies renovables no creen llocs de treball a les comarques afectades”

I, pel que fa a les renovables com a sector econòmic, no poden crear llocs de feina als territoris més despoblats?

En un model centralitzat com ara, de grans màquines, les tasques de manteniment les fan empreses molt especialitzades. A les Garrigues, les brigades que mantenen els parcs eòlics no són gent de la comarca, sinó que són tècnics que volten per tot l’Estat. Només s’estan creant llocs de treball anecdòtics, de vigilància, però no fixa gent al territori. En canvi, el model descentralitzat són màquines més petites i distribuïdes, i el manteniment i la supervisió es pot fer des del mateix territori. Si les plaques són a la teulada d’un veí, les arreglarà un xispes local; però, si tens un macroparc eòlic, es farà una licitació milionària per al manteniment que no podrà assumir la comarca. Ja fa 20 anys de la primera onada de renovables, i ja hi ha l’experiència dels territoris que han patit aquest model, com la Terra Alta. Ara han vist que aquest model no els ha aportat res i els està limitant i dificultant el desenvolupament del territori. En un estudi que vaig fer fa alguns anys, encarregat per l’Ajuntament de la Granadella, vaig veure que només el 3,4% de la facturació d’aquests projectes es quedava al territori. Les empreses estan prenent el pèl als ajuntaments.

Foto: ALBA MARINÉ

“Ni un euro dels fons europeus hauria d’anar als parcs eòlics de grans empreses”

Si aquesta transició energètica pot tenir un impacte negatiu en els territoris més despoblats, què hauria de fer una metròpoli com Barcelona?

Assumir les mateixes responsabilitats. Però no només per una mena de bon comportament de no externalitzar els impactes de l’energia que gasta, sinó també per supervivència pròpia. Anem a un escenari on tot allò gran potser deixarà de funcionar tan bé i de ser tan eficient, i seran més necessàries les xarxes més petites. Això ho va avançar Vicente Guallart quan va publicar La ciudad autosuficiente el 2012. Guallart tampoc era cap revolucionari marxista, sinó l’arquitecte en cap de Xavier Trias, i va saber veure els reptes que tindrien els sistemes urbans com Barcelona.

L’AMB té estudis que diuen que podria ser autosuficient entre un 30% i un 40% només amb plaques fotovoltaiques…

Això, sense comptar-hi espais com parcs o aparcaments. Caldria començar per aquí, perquè tot el que cobreixi l’àrea metropolitana ho estàs restant d’impactes a la resta del territori. A més, estàs beneficiant els veïns de dins la metròpoli perquè baixa el rebut de la llum. A Collserola també fa vent. I al port de Barcelona hi havia projectes eòlics que van ser tombats per AENA. Apropar la producció al consum també té una funció pedagògica, que la gent entengui que les coses no són gratis i fins i tot l’energia neta té uns impactes. I que cadascú decideixi quin nivell de transformació del seu paisatge està disposat a assumir per la transició energètica. El paisatge sempre s’ha transformat; jo entenc que ningú es queixava quan el paisatge forestal passava a ser agrari. Com que eren els mateixos agents del territori que feien aquest canvi pel seu benefici propi, era assumible èticament. Ara qui transforma són fons d’inversió i grans cadenes alimentàries. Tot té impactes; la clau està a veure a qui serveix aquesta transformació.

Ampliant el focus: fa falta més electricitat? Antonio Turiel explicava en una entrevista a CRÍTIC que no tenia sentit instal·lar més sistemes de producció d’energia elèctrica.

És cert que l’Estat espanyol, des del punt de vista elèctric, té un sistema absolutament excedentari i sobredimensionat. El màxim de demanda, que va ser el 2007, eren 45.000 MW. I la capacitat de generació és de 110.000 MW. Això ha generat molts problemes financers a les elèctriques perquè tenen moltes màquines aturades. Per això podríem tancar les nuclears demà mateix sense problemes de subministrament elèctric. Ara bé, no posar més renovables vol dir que continuaràs amb un sistema elèctric fonamentat en el gas i en la nuclear. Si no poses més renovables, has de continuar utilitzant fonts contaminants i perilloses. La generació renovable actual no arriba encara al 100% de tota la demanda. Jo crec que sí que s’han d’instal·lar més renovables perquè no vull nuclears ni tèrmiques.

Foto: ALBA MARINÉ

“Que l’Estat mai hagi cedit les competències en energia ens mostra com és d’important per a la sobirania d’un país”

En l’acord preliminar entre ERC i la CUP s’inclou una moratòria dels projectes eòlics. Què ha de fer la Generalitat en aquesta nova legislatura en transició energètica?

Una aposta decidida per un model descentralitzat. Amb totes les limitacions, perquè no té competències en energia, però sí que té marge per afavorir un model o un altre. Pot decidir cap a quin model volem anar perquè té competències en territori. El fet que les competències d’energia siguin només de l’Estat ens ensenya com és d’important: defensa, política internacional i energia. És una mostra de com és d’important això per a la sobirania d’un país. I, d’altra banda, la manera de repartir els fons europeus en la part de transició energètica. Hi ha prou eines per impulsar un bon model energètic. Només cal aplicar el que ja diu la Llei del canvi climàtic: generació distribuïda en el territori, acostant els llocs productors als llocs consumidors i utilitzant aquells espais ja transformats per l’activitat humana, com els espais urbans o les infraestructures. No cal inventar res de nou. Una nova llei de transició energètica només hauria de concretar això, i evitar aquests grans projectes sobre sòls rurals que no tenen cap criteri de reequilibri territorial.

Com s’haurien de gestionar en aquest marc els fons Next Generation per a la transició energètica?

Cal que vagin tots a projectes de base ciutadana i ni un euro a les grans empreses. Només no donant-los ajudes, ja faríem fora moltes promotores que només estan en això per recaptar subvencions. Som a temps de fer-ho, és qüestió de ganes. Allò de “las cosas de palacio van despacio” és un mite de quan no es volen fer les coses. Si no tenen ganes de fer aquesta transformació, crearan una comissió parlamentària per debatre la transició energètica. Si no es vol fer, podem estar 15 anys en això. Si s’entén la urgència, això es pot resoldre en sis mesos com a molt. Si es forma Govern demà, a partir del setembre o de finals d’any ja podríem tenir l’arquitectura legal necessària per crear el nou model energètic.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies