01/03/2021 | 06:00
És dijous 1 de març, som l’any 1951. Aquell dia, la gran notícia que ocupava totes les portades de la premsa era el funeral d’estat organitzat per Franco a El Escorial en honor de “l’ànima” del rei Alfons XIII. Oficialment, però, a Barcelona no hi passava res. Eren dies de fred i de núvols, un incendi cremava una fàbrica a Lleida, al Teatre Borràs es feia l’obra Los maridos se divierten de 7 a 9 i el Barça es preparava per guanyar el Santander el diumenge. Tanmateix, la realitat als carrers era molt diferent del que deia la premsa: aquell dijous havia començat la primera gran protesta social contra el règim franquista des del 1939. A la pobra, bruta, trista i dissortada Barcelona de principis dels anys cinquanta alguna cosa es començava a moure a cops de colze, en converses en veu baixa i mirades furtives als carrers. El preu del bitllet dels tramvies havia pujat 20 cèntims, i la gent ja no va aguantar més, i va decidir iniciar la vaga dels tramvies.
Aquesta setmana farà just 70 anys de la que es considera la primera gran protesta contra el règim franquista. Teòricament, el reclam era únicament que les autoritats del règim abaixessin el preu del bitllet que havia apujat la Companyia de Tramvies (l’empresa privada que tenia la concessió) i, a més, es considerava un greuge comparatiu que a Madrid fos més barat. Al febrer s’havia apujat el bitllet de 50 a 70 cèntims, mentre que a la capital d’Espanya la tarifa va quedar fixada en 40 cèntims. La protesta al carrer va anar pujant de to i, uns quants dies després, l’esclat de ràbia i de foc deixava entreveure el malestar de la població per les duríssimes condicions de vida i la carestia de la vida que es patia des de la postguerra durant els duríssims anys quaranta.
Com va començar tot?
L’inici de la vaga va ser probablement espontani, tot i que més tard s’hi unirien desenes d’estudiants, obrers de les fàbriques barcelonines, membres d’organitzacions obreres catòliques, propietaris de petits tallers i de comerços i, a més, hi van donar suport el que quedava de les organitzacions antifranquistes com la CNT, el Front Nacional de Catalunya i el PSUC; fins i tot, en alguns moments, està documentada la participació de falangistes crítics dins del sindicat vertical unint-se al reclam. “Cap organització clandestina es pot atribuir la paternitat de la protesta, que va ser organitzada, sí, però molt espontània i transversal”, confirma l’historiador i periodista Marc Andreu. “En canvi, la vaga general va triomfar gràcies a una estranya amalgama d’obreristes catòlics, comunistes infiltrats i falangistes rebotats”, rebla.
Segons el relat de l’historiador Félix Fanés, autor d’un llibre sobre els fets, tot va començar amb uns fulls volants anònims que van començar a aparèixer a finals de febrer, que no s’ha sabut mai a qui atribuir. Probablement, grups d’estudiants i de joves de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) hi van tenir molt a veure. Durant les nits dels últims dies de febrer del 51, grups d’activistes van iniciar el boicot i llançaven pedres contra els vidres dels tramvies per tota la ciutat. L’1 de març, la vaga ja va ser massiva.
Durant 12 dies, la consigna era no pujar a cap tramvia (un transport públic fonamental a la Barcelona dels anys cinquanta), i anar caminant a la feina o al mercat. Els tramvies circulaven completament buits, amb el conductor, el cobrador i la policia com a únics passatgers. Fins al dia 3 de març no va sortir res de publicat a la premsa. Aquell dia, el governador civil va decidir fer una declaració als periodistes sobre “el asunto de los tranvías” i va assegurar que “agitadors professionals al servei d’ideologies polítiques de trist record” s’estaven “aprofitant de la protesta” per generar el caos a la ciutat.
Un dels moments àlgids, segons la mística que envolta els fets, va arribar suposadament després d’un partit del Barça contra el Santander a les Corts. La Hoja del Lunes, l’únic diari que es publicava els dilluns aleshores, explica que plovia a bots i barrals i l’equip havia guanyat sobre “un camp impracticable i ple de bassals”; però, fidels a la vaga dels tramvies, els culers van decidir tornar a casa a peu. Segons les dades del llibre La ciutat transportada. Dos segles de transport col·lectiu al servei de Barcelona, de Marc Andreu, Josep M. Huertas i Jaume Fabre, el boicot va ser impressionant: “Si un diumenge normal es podien arribar a dispensar mig milió de bitllets (no només pel futbol, sinó perquè era el dia que la gent anava a visitar familiars o a passejar), aquell dia només se’n van despatxar 487”.
Dimarts 6 de març, cinc dies després de l’inici del boicot, l’Ajuntament de Barcelona i el governador civil van acceptar suspendre “temporalment” la pujada de tarifes. La cosa, però, no es va calmar, sinó que es va expandir per convertir-se en una protesta general que va tenir eco, com a mínim, a tot Barcelona i a l’Hospitalet de Llobregat. La guspira (ara jo no tan espontània com en el seu inici) ja havia pres la metxa de la vaga general que va paralitzar Barcelona i l’àrea metropolitana el dia 12 de març i que no va retornar a la normalitat fins al 15.
Vaga a les fàbriques, tramvies cremats
La queixa pels preus del tramvia va acabar convertint-se en la primera protesta massiva contra el franquisme i la carestia de la vida. Moltes grans revoltes i revolucions al llarg de la història comencen arran d’un fet puntual concret que desperta consciències adormides. Dues setmanes de protesta col·lectiva i silenciosa van acabar culminant en una jornada de ràbia i de foc al centre de Barcelona. El diari La Vanguardia Española del 13 de març, sota el títol “Frente a una intentona sediciosa”, denunciava que el dia anterior s’havia produït una revolta “comunista”, “estrangera” i “terrorista”, amb “algarades” i “disturbis” a Barcelona liderats per “agitadors professionals”. De fet, el mateix governador civil assegurava: “Conocemos los manejos de los provocadores”.
Piquets d’obrers van intentar provocar una vaga laboral que afectés fàbriques i tallers de la ciutat, es van cremar i entravessar tramvies –sí, tramvies cremats– a l’Eixample, es van llançar pedres contra la façana de l’Hotel Ritz i, finalment, un grup d’agitadors es va dirigir en manifestació per la Via Laietana i va irrompre a la plaça de Sant Jaume. Trencant la por i desafiant la dictadura, segons la mateixa crònica periodística, avançaven pels carrers “entre crits subversius, amenaces i cantant ‘La Internacional’”. Segons les cròniques, van arribar a llançar “draps amb benzina cremant” dins l’Ajuntament de Barcelona i van bolcar cotxes que es trobaven al seu pas. Hi va haver durs enfrontaments amb la policia, “trets de bala a l’aire”, segons la premsa, i, fins i tot, van haver de portar efectius de la Guàrdia Civil de fora de Catalunya per controlar la situació. Els disturbis van acabar amb “més de 300 detinguts”, diversos policies i manifestants ferits i, també, una xifra de morts mai acabada d’esclarir del tot a les mans de la policia. A mitjan març, el règim va fer atracar al port de Barcelona quatre fragates de la Divisió del Mediterrani de l’Armada de l’Exèrcit espanyol. Volien posar fi a la protesta atemorint la ciutat, al preu que fos.
El jurista i advocat August Gil Matamala, que va participar en els boicots contra els tramvies, assegurava (en un reportatge publicat al diari El Punt pel seixantè aniversari de la vaga) que va ser un acte col·lectiu i multitudinari d’una gran importància social i política. Recorda com els tramvies circulaven buits, únicament amb el personal i el conductor del tramvia, més una parella de grisos. “S’hi va apuntar tothom!”, afirma. Concretament, reivindica el paper que hi van tenir els joves d’aquella època com un “element actiu” de rebel·lia. “Tiràvem pedres contra els tramvies i els posaven petards a les vies, els trèiem els tròleis per impedir la circulació…” En definitiva, segons les seves paraules: “Ens entrenàvem per a la lluita”.
Guàrdia Civil als carrers i centenars de presos
Tanmateix, el resultat fou una victòria relativa del moviment de protesta. La pujada de preus va quedar anul·lada. I, a més, el règim, no sé sap si per no saber reprimir prou o per no danyar la seva imatge, va fer dimitir les dues màximes autoritats franquistes: el governador civil de Catalunya, Eduardo Baeza Alegría, i l’alcalde barceloní, Josep Maria Albert.
El preu a pagar, però, van ser els centenars de presos i la militarització de la ciutat durant anys. Segons l’historiador i antic professor de la Universitat de Barcelona Antoni Castells Duran, “65 militants de la CNT van ser condemnats el novembre de 1951 a llargues penes de presó d’entre 8 i 30 anys” i, a més, dos d’ells van arribar a ser condemnats a pena de mort. “La repressió que, com a conseqüència de la vaga, es desfermà posteriorment, juntament amb les onades repressives de la dècada precedent, van deixar la CNT i les altres organitzacions polítiques i sindicals que s’oposaven a la dictadura desballestades i sense alè”, conclou Castells Duran.
De fet, entre els detinguts i condemnats a la presó hi havia també el dirigent comunista Gregorio López Raimundo (detingut dos mesos després dels fets) o el qui després seria monjo de Montserrat Hilari Raguer. L’historiador i monjo Raguer explicava, anys després en un dels seus libres, que ell no va tenir res a veure amb l’organització de la protesta, però que, quan el van detenir, “duia una carta de propaganda nacionalista” i “això ho va complicar tot”. El problema, creia Raguer, és que el règim “estava desesperat per trobar culpables, i em van arrestar”.
Els barcelonins venien de 12 anys de franquisme, d’una repressió generalitzada i de milers de morts, represaliats en camps de concentració i exiliats, i aquella s’havia convertit en la primera batalla als carrers de l’antifranquisme. Eren encara temps molt durs. A la dècada dels anys quaranta hi va haver gairebé 2.000 afusellaments d’anarquistes, de comunistes i d’altres resistents contra la dictadura només al camp de la Bota, al límit entre aquella Barcelona i Sant Adrià de Besòs. La Segona Guerra Mundial havia acabat només sis anys abans, i ja es veia que les potències europees havien abandonat els republicans a la seva sort. La dictadura no cauria sola.
L’hispanista Sebastian Balfour al llibre La dictadura, los trabajadores y la ciudad diu que la vaga de tramvies “va renovar una forma de dissidència que havia estat una tradició a Barcelona” i que va suposar un doble punt d’inflexió en tant que va posar en pràctica formes d’acció reivindicativa ciutadanes i interclassistes i va fer emergir una aliança tàcita al nou moviment obrer (que seria ja més clara i oberta a la dècada següent, amb la fundació de les Comissions Obreres) entre catòlics i comunistes. El desaparegut Enric Pubill, antic president de l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme, que aquells dies tenia 22 anys i ja era a la Presó Model, sempre deia que “la vaga va ser una espurna d’esperança, un símbol que la gent estava perdent la por”.
