Naomi Klein: “Hi ha una guerra entre el capitalisme i la Terra, i el capitalisme l’està guanyant”

  • Sergi Picazo / @sergipicazo
  • dissabte, 12 desembre 2015

L'objectiu dels 2 graus aprovat a París és, segons argumenta a fons Klein al seu llibre, "senzillament impossible" per a un mercat lliure i addicte al creixement econòmic basat en recursos fòssils

clima

Celebració de l’acord de París en la Conferència sobre el Canvi Climàtic 2015 / COP21

Un calorós dia de juny de 1988, el científic James Hansen, director del Goddard Institute for Space Studies de la NASA, va declarar davant la Comissió d’Energia del Senat dels Estats Units que “el canvi climàtic no era un fenomen natural, sinó que està sent provocat per l’activitat humana d’acumulació de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera”. Fa 27 anys!

Avui, un fred dia d’hivern de 2015, els governants del planeta reunits a França han aprovat el que autoanomenen “un acord històric” i “importantíssim” per frenar el canvi climàtic entre discursos grandiloqüents i aplaudiments enllaunats. El text definitiu de la Conferència Internacional sobre el Canvi Climàtic de París (COP21), jurídicament vinculant, estableix limitar l’augment de la temperatura mitjana del planeta per sota dels 2 graus, amb l’objectiu de situar-se en un increment d’1,5 graus.

Fora de les portes de la Cimera sobre el Canvi Climàtic les sensacions eren força diferents. La majoria d’organitzacions ecologistes i el moviment altermundialització protestaven als carrers de París contra un acord “insuficient”.

La hipocresia dels acords apareix en la part que no s’explica. Allò que cap president del govern que vulgui guanyar eleccions no dirà avui dia. Allò que cap de les empreses transnacionals mai no reconeixerà si vol seguir apujant el seu valor en la Borsa. L’objectiu dels 2 graus aprovat a París és, segons argumenta Naomi Klein, autora del llibre ‘Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima’ (Empúries, 2015), “senzillament impossible” per a un mercat lliure i addicte al creixement. Experts del Centre Tyndall expliquen que, per mantenir els 2 graus de pujada de la temperatura global, “els països més rics haurien de retallar les seves emissions entorn d’un 8% o 10% anual”. Actualment, el ritme de creixement d’emissions globals està creixent en una mitjana del 3% o 4% anual.

L’informe de 2015 del WorldWatch Institute, titulat ‘Un mundo frágil. Hacer frente a las amenazas a la sostenibilidad”, posa damunt la taula dades esfereïdores:

— Augment de la temperatura. Des de l’any 1880 fins al 2009, la temperatura mitjana va pujar en 0,85 ºC. Ara l’objectiu de les grans potències és que almenys ara no passi dels 2 graus. Si no s’hi fa res, la temperatura pot pujar en les pròximes dècades entre 4 i 7 graus en el global del planeta.

— Descens del gel a les glaceres, sobretot a l’Àrtic. El nivell del mar augmenta. Això pot variar la freqüència i intensitat de les tempestes. La massa de gel de Groenlàndia s’encongeix a un ritme de 150 a 250 km3 de gel anualment des del 2002, segons dades de la NASA.

— S’ha acabat el creixement econòmic. Els jaciments energètics fòssils estan a punt del col·lapse. A escala global, es calcula que les pèrdues econòmiques associades amb desastres naturals es van multiplicar per cinc entre la dècada dels setanta i la dels noranta.

— Migrants climàtics. L’any 2050 podrien arribar a ser 150 milions de persones, segons dades de Greenpeace.

— Extinció d’espècies. El 15% i el 37% de les espècies del planeta es podrien extingir, fet que afavorirà l’augment de l’expansió d’espècies invasores i plagues.

— Malalties emergents d’origen animal. Cada any moren, segons l’OMS, 150.000 persones a causa del canvi climàtic, sobretot per la propagació d’epidèmies. El Panel Intergovernamental sobre el Canvi climàtic (IPCC) alerta d’un augment i extensió de les malalties infeccioses.

— Onades de calor més freqüents i més fortes. Les grans sequeres —sobretot a la zona de la mar Negra de Rússia i Ucraïna o al centre de Xina, grans productores de cereals— provocaran una disminució de les collites. Uns 800 milions de persones, és a dir, una de cada 9, ja pateixen fam crònica, i uns 2.000 milions de persones, gairebé la tercera part de la població mundial, viuen en països amb escassetat d’aigua. Les projeccions diuen que la humanitat creixerà el 36% el 2050.

Catalunya, com la majoria dels països de la Mediterrània, és una de les zones més sensibles. El delta de l’Ebre i els Pirineus són els dos indrets que més veuran canviar el seu paisatge i la seva manera de viure.

Si la situació supera aquesta línia vermella, els científics no tenen ni idea de què pot passar-nos. Ni idea. Probablement, segons denuncia Klein, “el canvi climàtic ho transformarà tot. Grans ciutats acabaran sota l’aigua, cultures antigues desapareixeran i els nostres fills passaran una part de les seves vides fugint de grans temporals i de sequeres extremes”.

Els països del Nord, el 20% d’habitants del planeta, provoquen el 70% de les emissions de gasos contaminants. El model de vida occidental i el seu sistema econòmic són les causes del problema. Ho explica el doctor en química orgànica per la UB Jaume Josa al seu blog de l”Ara’: “Les emissions van creixent i per això el problema del canvi climàtic empitjora. No ens enganyem, però, el gas més important en la seva contribució al canvi climàtic és el CO2 que prové de la crema de combustibles fòssils (el carbó, el gas natural i el petroli incloent-hi tots els derivats, gasolina, gasoli, querosè i altres)”.

Fins i tot el Pentàgon assegura que el canvi climàtic és “una de les principals amenaces a la seguretat” dels Estats Units. El canvi climàtic està provocant un augment preocupant d’inundacions, sequeres, destrucció d’hàbitats a les costes, conflictes militars, refugiats climàtics i fam. El gegant de les auditories Price WaterhouseCoopers ha publicat un informe en què adverteix les empreses que anem directes cap a un escalfament de “4 o, fins i tot, 6 graus”. L’exdirector del Centre Tyndall per a la Investigació sobre el Canvi Climàtic, Kevin Anderson, assegura que aquest escenari climàtic seria incompatible “amb el que avui entenem com a comunitat mundial organitzada, equitativa i civilitzada”.

El president nord-americà, Barack Obama, ha dit que “som la primera generació a sentir l’impacte del canvi climàtic i l’última generació que pot fer alguna cosa per frenar-lo”.

“És com si totes les alarmes es disparessin al mateix temps llançant senyals d’alerta i ningú no fes res per aturar-ho”, es lamenta Naomi Klein. Els grans poders mundials no han aconseguit fer el que els científics demanen per lluitar amb propostes realment estructurals contra el canvi climàtic. Des que els governs del món van començar a negociar per posar-hi fi, a finals dels anys noranta, les emissions globals han augmentat el 61%. El problema no és que no s’estigui solucionant; està, segons tots els estudis científics, empitjorant.

Per què carai no fan res contra el canvi climàtic?

La tesi de la periodista i activista Naomi Klein és que els poders econòmics i polítics globals no s’esforcen a reduir l’emissió de gasos contaminants perquè les coses que es podrien fer “entren en conflicte fonamental amb la ideologia que sustenta el capitalisme desregulat”. Actualment, segueix, “estem aturats perquè les accions per evitar la catàstrofe són summament amenaçadores per a una elit minoritària que té el control sobre l’economia, el procés polític i la majoria de mitjans de comunicació”.

El problema és que, segons denuncia l’informe del prestigiós WorldWatch Institute, “salvar el clima requereix reconsiderar els mecanismes fonamentals del sistema econòmic del món: el capitalisme”.

“Salvar el clima requereix reconsiderar els mecanismes del capitalisme”, defensa el WorldWatch Institute

El problema és que, segons Klein, les propostes científiques per lluitar contra el canvi climàtic arriben en el pitjor moment històric: el de la victòria del neoliberalisme. “Aquests últims 30 anys han significat la victòria de les grans corporacions transnacionals, els grans tractats de lliure comerç mundial, la desregulació total del sistema econòmic, l’afebliment del poder polític dels governs i l’augment de les grans desigualtats econòmiques. La fi de la història de Fukuyama. El There is No Alternative de Margaret Thatcher”. La conclusió de Klein, doncs, és aquesta: “No podem solucionar la crisi del canvi climàtic sense un profund canvi ideològic”.

Ho explica ella mateixa, en 10 minuts, en aquesta entrevista a Democracy Now! d’Amy Goodman.

La idea central del llibre ‘Això ho canvia tot’, de Naomi Klein, és que:

1) Anem per una carretera de contaminació, consum, pujada de temperatures, que ens porta al desastre absolut com a planeta.

2) No hi ha solucions a mitges ni pegats sostenibles dins d’aquesta carretera. L’única solució passa per sortir de la carretera. És a dir, “cal canviar coses realment fonamentals del nostre sistema econòmic capitalista”.

3) La bona notícia és que “les coses que necessitem canviar ja estan trencades igualment” i que la lluita contra el canvi climàtic passa per “posar fi al creixement de la desigualtat social invertint milions de dòlars en infraestructures públiques, en recerca científica, en educació i en salut”. Segons ella, “no es pot lluitar contra el canvi climàtic sense lluitar contra la desigualtat”.

Per què el poder econòmic no permet lluitar contra el canvi climàtic?

Klein es pregunta: “Com podien els nostres governs invertir en serveis i infraestructures públiques de carboni zero quan l’àmbit públic estava sent desmantellat i privatitzat? Com podien els governs regular i gravar amb impostos les empreses de combustibles fòssils quan s’estava reduint la pressió fiscal al mínim? Com podia rebre suport el sector de les energies renovables quan el ‘proteccionisme’ s’havia convertit en un tabú?”. El moviment climàtic, segons la periodista i exprofessora de la London School of Economics, havia d’haver qüestionat la ideologia que impedia realitzar avenços ambientals i, en canvi, “va perdre dècades precioses tractant de resoldre la crisi del clima dins el motlle del capitalisme desregulat”.

Conclusió final de Klein: hi ha una guerra entre el capitalisme i la Terra, “i el capitalisme l’està guanyant”

El comerç globalitzat i lliure de traves, gràcies a tractats de lliure comerç, va provocar principalment l’exportació massiva de productes a llarguíssimes distàncies —amb mercats emergents com la Xina— cremant carboni sense pietat i la importació d’un model de producció, consum i agricultura malbaratador basat en el consum de combustibles fòssils.

D’acord, però i quina solució proposa Naomi Klein?

Sectors conservadors i empresarials acusen sovint les organitzacions ecologistes i altermundialitzadores de no aportar solucions factibles en el curt termini per solucionar la gravíssima crisi del canvi climàtic. Klein, al llibre, de més de 600 pàgines, desgrana la lluita del moviment climàtic, les seves victòries i les seves propostes. El resum seria, en paraules seves, que “el que necessita el clima per evitar la desfeta és una contracció del consum de recursos per part de la humanitat”.

El llibre, lluny de les propostes ambientals clàssiques de les cimeres mundials i, fins i tot, d’algunes organitzacions ecologistes, proposa un canvi complet del model econòmic si realment es vol aturar el canvi climàtic:

— Transformar l’economia per ser menys intensiva en l’ús de recursos naturals i, en particular, de combustibles fòssils.

— Protegir els sectors de població i les nacions empobrides més vulnerables al canvi climàtic, sobretot de les sequeres, de les inundacions i dels desastres naturals. Per exemple, el reconeixement real dels drets dels pobles indígenes a protegir immenses parts del món de l’extracció contaminant.

— Augmentar la fiscalitat sobre els principals responsables de la crisi climàtica per sostenir el cost econòmic de la transformació de l’economia. Un dels punts clau és la regulació del comerç mundial.

— Potenciar l’expansió i la creació de llocs de feina en sectors de baix consum de carboni ja existents en la nostra economia. Fins i tot, promoure una renda bàsica per a tots.

— I, sobretot, una idea: “No es tracta de dir que necessitem molts diners per canviar el model econòmic, sinó de convèncer-nos que hem de pensar de manera radicalment diferent perquè aquests canvis siguin possibles”. La qüestió clau és que, per a la periodista canadenca, “no cal fixar-se tant en la transició d’una energia contaminant a una de verda o dels automòbils al transport públic, sinó que cal desmuntar els mecanismes del poder i els obstacles ideològics que han impedit fins ara que cap de les solucions proposades pels ecologistes s’imposi”.

Conclusió final de Naomi Klein i el seu best-seller ‘Això ho canvia tot’: ara mateix hi ha una guerra entre el capitalisme i la Terra, “i el capitalisme l’està guanyant”.

5 comentaris
  • Subscriptor alvaro porro gonzález 14 de desembre de 2015 - 1:51

    m´estreno als comentaris de crític agraint al sergi aquest resum de la mirada de Naomi klein. És interessant tb tot i que pugui semblar una anècdota entendre el procés personal que va viure la naomi klein que a l´época en que va escriure el no logo o la doctrina del shock, el canvi climàtic no era un tema per ella rellevant i va patir una profunda transformació personal al respecte. Aprofito per compartir un article que vaig escriure en dos entregues fa temps de dos temes que trobo a faltar en el resum d´en Sergi: relació canvi climàtic i pobreça energética i la desigualtat en termes de emisions no només entre países sinò entre grups socials dintre de un país. http://blogs.elpais.com/alterconsumismo/2014/03/pobreza-energetica-ejemplo-de-una-crisis-ecologica.html i http://blogs.elpais.com/alterconsumismo/2014/04/la-huella-del-consumo-cuando-pagan-justos-por-pecadores.html

    • Sergi Picazo 14 de desembre de 2015 - 11:54

      gràcies, álvaro.
      molt interessant el que proposes als articles del blog Alter Consumismo.

      genial que puguis anar fent comentaris de tant en tant i enriquint els textos que escrivim.

      salut,
      sergi

  • Subscriptor Maurici Capdet Mateu 14 de desembre de 2015 - 17:40

    Bon article resum del llibre de Naomi Klein!

    Si bé en algunes parts el llibre té una deriva (lògica, d’altra banda) purament nord-americana, i quan dic nord-americana em refereixo també al seu país natal, Canadà, també és cert que està extraordinàriament ben documentat i et deixa els pèls de punta encara que bona part del que llegeixis ja ho coneguis. Un altre bon referent a seguir és el blog d’Antonio Turiel: http://crashoil.blogspot.com.es/.

    Està clar: si no decreixem (paraula tabú pel capitalisme) anem a l’hecatombe.

    Maurici
    http://elblogdelmaurici.blogspot.com/

    • Sergi Picazo 14 de desembre de 2015 - 19:24

      Gràcies, Maurici.
      Sí, clar, les parts del llibre sobre Canadà i la visió nord-americana de la lluita contra el canvi climàtic -allà sembla pel que diu és un moviment molt més potent- ens queden un pèl lluny.

      Però en general és un bon llibre de capçalera sobre la qüestió.
      Tot i que jo em quedo amb ‘La doctrina del Xoc’, que em sembla més interessant.

      salut,
      s.

  • jborrasarumi 20 de desembre de 2015 - 10:06

    Crec que traçar una línia entre una elit econòmica que no vol canviar el model productiu i la resta de la població deixa fora matisos importants. Per exemple, que bona part de la població mundial no vol deixar enrere els beneficis que ha aconseguit gràcies a aquest model.

    Posaré l’exemple que conec de més aprop: la Xina. Aquí tenim una generació que va passar gana i va veure com els seus pares van passar penúries tota la seva vida. Però ara poden comprar-se un auto i tenir una tele a casa. No volen deixar anar això que han aconseguit, ni que els seus fills se’n vegin privats, encara que la contaminació envaeixi les seves ciutats a nivells molt perillosos i que la seva principal font energètica sigui una tant contaminant com el carbó (més del 60%).

    Cal tenir-ho present: hi ha generacions als països en desenvolupament que no volen deixar enrere un model perillós pel planeta perquè gràcies a ell la seva família ja no passa gana i pot viure bé.

    Potser hi haurà governs que no només hagin de lidiar contra certes elits, sinó contra bona part dels seus propis ciutadans. Perquè canviar les coses no surt gratis i el que per nosaltres pot ser un esforç incòmode per a altres pot significar una situació molt pitjor i un retorn a passats als quals no es vol tornar.

Deixa el teu comentari