Crític Cerca
La pitjor epidèmia

Vols guanyar diners? Inverteix en sanitat!

09/09/2015 | 08:00

4385039752_5531265b55_b
Un medicament amb la signatura de l’empresa farmacèutica Pfizer / Foto: David Goehring

“El sector sanitari està en constant evolució i consolidació, cosa que amplia el camp per trobar noves vies d’inversió. La demanda dels consumidors emergents, l’austeritat econòmica i els canvis normatius estan generant noves oportunitats”. A partir d’aquests plantejaments Fidelity Investments, un dels principals fons d’inversió del món, donava consells en un opuscle el 2013 per treure el màxim de benefici de la inversió en les diverses àrees de negoci lligades a la salut.

Que invertir en salut és un bon negoci ho constatava, novament, el passat mes de juny, el rànquing de la prestigiosa revista econòmica ‘Forbes’, que situa diversos pesos pesats del sector sanitari internacional entre les 100 companyies del món amb més beneficis. Aquest sector està encapçalat per la branca d’equips i subministres mèdics de Johnson & Johnson, que és la 34a empresa més gran del món, amb una capitalització borsària de 244.600 milions d’euros. Al lloc 48 del rànquing hi trobem la farmacèutica Pfizer (capitalització de 187.800 milions d’euros), al número 52 hi ha Novartis (241.800 milions d’euros) i al 65 la companyia de serveis de salut United Health Group (99.400 milions d’euros).

A l’altre extrem de la balança, el mateix mes de juny, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) alertava que 400 milions de persones arreu del món no tenen accés als serveis sanitaris més bàsics. A més, afegia que el 6% de la població de països d’ingressos baixos i mitjans han caigut a la pobresa extrema precisament per les despeses mèdiques. Alhora, la pròpia OMS està veient fortament amenaçada la seva independència per la pressió de corporacions i fundacions privades com la Gates Foundation, o empreses com GlaxoSmithKline, Hoffmann-La Roche, Novartis, Bayer, Merck i Pfizer entre d’altres, les donacions de les quals ja van representar el 77% del pressupost d’aquest organisme internacional l’any 2014.

Sistemes de salut i benefici privat, l’equació de la desigualtat

6943766007_f8ce7d9639_k_bona
Protesta davant Wall Street, el febrer de 2012, focalitzant la crítica en l’empresa farmacèutica Pfizer, situada al lloc 48 del rànquing Forbes de les companyies amb més beneficis del món / Foto: Michael Fleshman

Però com s’ho fan per fer negoci les empreses? En bona part ho fan amb la mercantilització i privatització dels sistemes sanitaris, on aconsegueixen quedar-se amb una part dels diners públics destinats a la sanitat. I ho poden fer a través de diversos mètodes en bona mesura basats en els processos coneguts com la “Nova Gestió Pública” (NGP), a través de la qual s’introdueix el sector privat i mecanismes de competència en la funció pública. Així, d’una banda, en molts sistemes sanitaris hi ha participació privada a través de la gestió de centres hospitalaris, centres d’atenció primària o d’altres àrees d’atenció. També s’introdueixen sistemes de copagament per serveis específics o per la totalitat de l’atenció sanitària. I d’altra banda hi ha llocs en què la despesa governamental no arriba a cobrir les necessitats adients d’assistència sanitària, i això força a la contractació de serveis privats per part de les persones que s’ho poden pagar.

Concerts sanitaris i mercantilització sanitària

La gestió sanitària privada de centres públics és una pràctica que s’ha anat estenent les darreres dècades arreu del món. Es tracta de contractar els serveis d’empreses privades que disposen centres de hospitalaris o ambulatoris perquè prestin el seu servei a la xarxa pública, en el que es coneix com a concerts sanitaris. Aquesta pràctica, també coneguda com el model PPP (‘Public-Private Partnership’), o de col·laboració público-privada, és una vella coneguda de la sanitat a Catalunya, ja que el sistema català de salut va néixer com a fórmula mixta pública-privada a principis dels anys vuitanta. La Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) al 1990 va separar les funcions de compra i provisió de serveis, i la posterior reforma de 1995 va introduir formalment “l’ànim de lucre” a la sanitat pública. Els darrers anys les polítiques de la consellera Marina Geli i que ha intensificat el conseller Boi Ruiz han augmentat la imbricació del sector privat dins de l’esfera pública, amb el propòsit anunciat de fomentar l’eficiència pública però amb la conseqüència que les companyies privades que hi participen aconsegueixen beneficis.

El Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network (GREDS-EMCONE) de la UPF ha revisat les xifres de la col·laboració público-privada detallant que “les retallades pressupostàries no s’han distribuït homogèniament entre els diferents proveïdors del CatSalut”, ja que “mentre que l’ICS ha vist reduït el seu pressupost un 12,9% entre el 2010 i el 2014, la retallada a la concertació en aquest mateix període no ha superat el 8,7%”. A més, afegeixen que “entre els anys 2010 i 2012 les entitats privades amb ànim de lucre mantenen l’import dels contractes amb el CatSalut, mentre que la resta d’entitats –benèfiques, públiques o semipúbliques– experimenten reduccions dels seus pressupostos amb diferents variacions”.

Els models de finançament privat i de com la Marea Blanca ho va aturar a Madrid

Però per si no n’hi havia prou amb el sistema de concerts, Austràlia va idear a finals dels anys vuitanta una fórmula per anar encara més enllà. Es tracta del model conegut com a PFI (Private Finance Initiative), que consisteix en el finançament privat d’iniciatives públiques, com ara són les infraestructures d’hospitals. A inicis dels anys 90, el govern del Regne Unit, aleshores controlat pel conservador John Major, va adoptar aquest model, que suposava anar més enllà del procés mercantilitzador iniciat una dècada abans amb Margaret Thatcher. Tot i les crítiques inicials de l’oposició laborista, els successius governs britànics, tant dels conservadors com dels laboristes, han intensificat aquesta pràctica. El PFI consisteix en que sigui una empresa privada qui s’encarregui, per exemple, de la construcció d’un centre hospitalari amb el compromís de quedar-se la gestió (i beneficis) del centre quan es posi en marxa. D’aquesta manera, la institució pública manté el control sobre la nova infraestructura però s’estalvia tasques d’administració. Els darrers anys, però, han crescut les crítiques a aquest sistema no només per la mercantilització que suposa de la sanitat i les conseqüències negatives sobre l’atenció sanitària per l’afany de lucre dels gestors, sinó perquè aquest model comporta un enorme endeutament pel govern, ja que el finançament privat acaba generant encara majors costos.

Un manifestant contra la privatització de la sanitat a Madrid / Foto: Barcex

A finals dels anys 90 al País Valencià es va començar a implantar aquest model. La Comunitat de Madrid també el va adoptar a partir del 2000, primer amb Alberto Ruiz Gallardón com a president autonòmic, i després amb Esperanza Aguirre, que va intensificar encara més l’aposta amb la cessió de l’Hospital de Valdemoro a l’empresa Capio. Més d’una dècada després, aquest model va acabar desfermant un potent moviment social de protesta, la Marea Blanca, que aglutinava professionals sanitaris i usuaris, que el 2014 va aconseguir aturar-lo. Els crítics asseguraven que “aquests centres [hospitalaris gestionats amb el model PFI] costen als madrilenys entre 7 i 8 vegades més que els de gestió tradicional”. La Coordinadora Anti-Privatización de la Sanidad Pública de Madrid detallava que “les empreses propietàries dels vuit nous hospitals no només han recuperat ja el 100% de la inversió (840 milions d’euros), sinó que aquest any [2014] ja sumaran 150 milions d’euros de beneficis”. I mentrestant, lamentava, “s’han tancat centenars de llits als hospitals públics”.

Copagament… o repagament

El copagament és un sistema que consisteix en pagar per rebre un servei mèdic de la sanitat pública, per la qual cosa diversos grups en defensa de la sanitat pública l’han anomenat “repagament”, perquè que el sistema sanitari ja se sustenta en els impostos ja pagats per la ciutadania. Diversos estudis científics d’arreu del món han demostrat que la implantació d’aquesta pràctica és una font de desigualtat perquè el fet d’haver de pagar dificulta a la població amb menys recursos poder accedir als serveis. Per exemple, un estudi del 2010 va revelar als Estats Units que el copagament per l’atenció mèdica en pacients majors de 65 anys va reduir l’atenció ambulatòria (20%), però que en canvi va augmentar les hospitalitzacions (2,2%) i la durada de les estades hospitalàries (13,4%), sobretot dels qui estaven en pitjor situació econòmica i amb malalties cròniques. Una altra recerca al mateix país va mostrar que el copagament reduïa l’utilització de l’atenció sanitària entre els nens i nenes més pobres. A Catalunya, durant els mesos en què va funcionar l’anomenat “euro per recepta”, es van donar casos com el fet que algunes persones malaltes i amb greus dificultats econòmiques van fer “vaga de medicaments” perquè no tenien prou diners per sufragar-ne el cost.

Pagar pels serveis sanitaris comporta més desigualtats en salut

Joan Benach, professor de la UPF i director del GREDS-EMCONET, alerta que “la mercantilització és un procés general del capitalisme neoliberal dels darrers trenta anys ja planejat als anys vuitanta per institucions com el Banc Mundial, però que s’ha aguditzat cada cop més els darrers anys amb l’excusa de la crisi i que hi ha grups econòmics, a més de polítics, gestors i ideòlegs, que en són responsables”. I assegura que els estudis científics porten a concloure de forma contundent que “l’atenció sanitària pública s’associa a una menor mortalitat i a menys desigualtats en salut segons la classe social, el gènere, l’ètnia i la situació migratòria”. Afegeix que els resultats sanitaris dels sistemes de salut són millors quan es basen en l’atenció primària de salut, prioritzen actuacions locals, amb un equilibri entre les intervencions curatives, la prevenció i la promoció de la salut, i evitant la medicalització de la salut. I que, per contra, pagar pels serveis sanitaris té com a resultat reduir-ne l’ús i empitjorar els resultats de salut i augmentar les desigualtats.

La correlació entre la creixent mercantilització de la sanitat i la generació de desigualtats en salut es pot constatar arreu del món. Als EUA, el model sanitari privat ofereix la millor qualitat d’atenció als qui la poden pagar, mentre desenes de milions de persones no tenen accés a la sanitat. A Catalunya, segons han denunciat alguns col·lectius com la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal, encara hi ha milers de persones excloses del sistema sanitari.

Hospital a Moçambic / Medicus Mundi
La sanitat pública a Moçambic no té unes condicions mínimes de qualitat / Medicus Mundi

Als països empobrits la situació és molt pitjor. Per exemple, en el cas d’Etiòpia, hi ha més metges autòctons que han marxat a treballar a Xicago que no pas els que romanen al propi país. A Moçambic, la gran majoria de la població no disposa d’un servei públic d’atenció primària d’una mínima qualitat, mentre que la classe alta sovint és atesa als hospitals privats de Maputo, la capital, o de Sud-àfrica quan pateix malalties greus. Mentre tot això passa, els accionistes de Johnson & Johnson, Pfizer, Novartis o United Health Group miren els balanços econòmics a finals de mes i avaluen si poden pressionar aquest o aquell altre govern perquè emprengui mesures que encara els siguin més avantatjoses per seguir fent diners i continuar engruixint les seves butxaques.

Per acabar, us enllacem dos vídeos que completen algunes de les informacions de l’article:

1. Pel dret a a la salut (11 febrer 2015), elaborat per medicusmundi Catalunya (6:23)

2. “A luta continua”, un documental de medicusmundi i Kanaki Films, dirigit per Raúl de la Fuente, sobre el tortuós recorregut que viu Moçambic en la construcció del seu sistema públic de salut (40:55)

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies