Podemos a Catalunya… de Catalunya

Acte de Podemos a Oviedo amb maletes de viatge per simbolitzar la immigració de joves espanyols / PODEMOS

Acte de Podemos a Oviedo amb maletes de viatge per simbolitzar la immigració de joves espanyols / PODEMOS

S’afirma molt fàcilment que Podemos agrupa el vot de la ira ciutadana. S’assenyala així que hi ha un problema però també es nega així que aquesta Podemos sigui part de la solució. Seria així un partit de la protesta, però no de la proposta. Tanmateix hi ha esperança en els rostres de la gent que s’aplega al seu voltant. És una esperança que es transfigura en por en els pàlpits de les classes dirigents. La por, encara que només sigui per un instant, canvia de bàndol.

El procés de naixament de Podemos pren una forma determinada i diferencial en el cas català. Aquí l’antic sistema de partits també s’enfonsa, però algun dels vells partits ha volgut trobar una taula salvadora en el procés nacional. Aquí, en aquesta taula compartida, molts han posat el seu horitzó d’esperança. Però la taula, sent forta, també és dèbil, i d’aquí que, més enllà de la por, ha aparegut una certa ansietat per la possible irrupció de Podemos a l’escenari català.

L’ansietat es concreta en imatges més o menys afortunades. La  versió més dura afirmaria que Podem no seria sinó una versió 2.0. del lerrouxisme. Una amenaça cap a la construcció nacional de Catalunya en una reedició del “antes roja que rota” adaptada al segle XXI. Però si la seva posició és inconfusiblement favorable a l’autodeterminació de Catalunya, fins i tot a la desobediència institucional si aquesta és prohibida, si per primer cop existeix la possibilitat de tenir un aliat fort a l’Estat per aconseguir el seu exercici efectiu, on rau el problema? Les claus del problema són, doncs, unes altres.

Podemos en els miratges catalans

De dos anys ençà gran part del sistema polític català ha agafat un caire nacional clarament ja postindependentista. L’esfondrament de l’espai socialista ha ajudat a la construcció d’aquesta imatge. És part de la gran força que ha agafat el procés sobiranista, però és una força que es mou també al mig d’una gran debilitat si se la confronta amb una realitat absent fins ara. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que està ja acariciant la possibilitat de tornar a guanyar unes eleccions catalanes després de més de setanta anys, no és malgrat els fitxatges fets de l’espai socialista, la nova esquerra nacional. Amb un 23% dels vots que li auguren les enquestes quedaria lluny d’aquesta possibilitat. De la mateixa manera, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que ha aconseguit durant l’últim mes emergir en l’espai central del sistema polític, fet que la situa en la línia de sortida per aplegar l’esquerra rupturista independentista, no és tampoc en aquest camí l’hereu del PSUC. I, finalment, ICV-EUiA es troba travessada de múltiples contradiccions en un escenari que no és el seu i que l’erosiona de valent.

Aquesta és la fotografia de l’esquerra catalana dins de l’esquema postindependentista en una independència encara no realitzada. Malgrat tots els anhels, el marc és més ampli. En la crisi de representativitat actual –el crit de ningú no ens representa no era només un lema– pot semblar qui no està dins el Parlament o en els mitjans de comunicació catalans no existeix. La irrupció de Podemos és el que pot evidenciar més clarament que el que s’ha pres com una realitat no era sinó un miratge. Més quan en la seva emergència no ho fa com a partit contrari al dret a autodeterminació i per tant no és reduïble a un nou fenomen com el de Ciutadans; més quan ho fa com a partit amb un programa d’esmena a la totalitat i no és per tant tampoc reduïble a un PSC 2.0. Però el problema per una certa autorrepresentació política del país va més enllà d’això.

Sobiranisme i 15-M

Aquesta autorrepresentació se situa clarament en l’onada del sobiranisme. Podemos no parteix d’aquí, de fet no deu res a aquesta onada sobiranista, sinó en tot cas a la del 15M. Són, és cert, dos moviments que responen a un mateix moment històric, i per tant comparteixen alguns camps –no és menor en aquest sentit el del problema de la democràcia– i tenen algunes bases socials coincidents. Algunes, però no totes. Si el moviment sobiranista té un regust mesocràtic i, en la seva vessant popular, menestral, pacífic i cívic, el 15M destil·lava més aromes de motí plebeu. La conjunció de les bases socials de les dues onades, des del discurs sobiranista dominant, s’ha basat en establir quin és l’horitzó possible de canvi: el canvi és possible a Catalunya, i per tant cal bascular cap a l’independentisme, i impossible a Espanya, per tant cal oblidar-se d’ella. Però aquesta realitat aparentment és cada cop menys certa, quan Podem pot guanyar unes eleccions espanyoles i més difícilment –i encara més difícilment sense la concurrència del propi Podem a Catalunya– les forces rupturistes ho podran fer a Catalunya. El problema rau en què gran part de l’independentisme s’ha basat en el “tenim pressa” i en el camí s’ha deixat massa coses al tinter. En aquest sentit, a Catalunya s’ha transitat, es volgués o no, cap a la unitat nacional per sobre de qualsevol altra contradicció, però aquesta unitat que pot tenir la seva lògica s’ha fet sense un pacte social de mínims: seguir mantenint a Boi Ruiz com a representant de la patronal privada de sanitat a la Conselleria de Sanitat és l’exemple més sagnant de l’absència d’un acord mínimament decorós. Però fins i tot més enllà d’això el discurs central de l’independentisme ha passat molt més per la “utilitat” d’un Estat propi per canviar el finançament, la situació social o senzillament tot, segons els gustos, que per la pròpia construcció del que significa ser català. Si el problema era d’utilitat, la discussió llavors també es planteja en termes d’utilitat i d’aquí la sobrereacció davant de fenòmens com el de Podemos.

Podem de Catalunya

El problema real plantejat, no creat, per Podem no és de lerrouxisme versus catalanisme, sinó de com construir el país a partir d’una fotografia més real dels seus sectors populars. Negar a Podem és negar aquesta possibilitat. De fet, la importància d’aquesta batalla ha estat clarament percebuda per sectors que han entrat dintre d’aquesta nova organització per fer-la girar contra el dret a l’autodeterminació. Això els situaria fora de qualsevol opció de majories en un país on el 80% dels seus pobladors hi estan a favor. Però estar a favor del dret a l’autodeterminació no és exactament el mateix que interioritzar-ho com la principal batalla a lliurar, més quan part de la casta catalana es presentada com a llibertadora nacional sent alhora la que delma el país.

Podem de Catalunya és tan català com qualsevol altra força política, altra cosa és que la seva prioritat sigui canviar només Catalunya. I d’aquí el temor que es substitueixi a Catalunya per Espanya com a horitzó de canvi en una força que pugui arrelar fortament en termes populars. Tanmateix, Podem com a projecte nascut inicialment a nivell d’estat també s’ha de catalanitzar, si vol aconseguir no només la victòria a Espanya, sinó també a Catalunya, sense la qual tampoc l’assolirà a Espanya. Per fer-ho ha de saber aparèixer no només com la possibilitat que Catalunya es pugui autodeterminar, ja que en aquest sentit esdevé tan sols una veu democràtica des de Madrid es pronuncií aquesta veu en castellà o en català, sinó tenir un projecte propi de i per Catalunya.

El sistema polític català es consolidà als anys 30 del segle XX com un sistema propi i diferenciat basat en un teixit social i cultural particular. Una prefiguració que portà als partits sense un perfil català a la seva marginalització. Hi ha una alternativa a aquesta realitat: entrar en els escenaris anteriors als anys 30, on hi havia dues ecologies polítiques, una que actuava en clau només espanyola i l’altra que ho feia aparentment en clau només catalana. Aparentment ja que tant la Lliga abans com CiU ara utilitzaven aquest imperatiu cap a altres per poder establir-se com a interlocutors únics front l’Estat. Un escenari que en termes polítics feia impossible la consolidació d’una alternativa d’esquerres rupturista fos quin fos l’espai de referència, ja que les seves bases populars actuaven en espais diferenciats.

L’evolució de Podem en un sentit o un altre serà la clau de les dinàmiques polítiques catalanes i espanyoles en el futur. De moment el crit sobiranista, tant propi, de Catalunya endins, que a la llarga pot fer impossible també les seves pròpies aspiracions, fa difícil qualsevol connexió. Però també en aquest camp, sobretot en aquella part que no vol jugar en un taulell amb les cartes ja marcades per aquells que volen sobreviure al canvi, es poden obrir portes i intentar establir interrelacions. En tot cas, sigui com sigui, la irrupció de Podem a Catalunya ha vingut també per transformar aquesta terra expoliada, com arreu, pel neoliberalisme. Caldrà saber-la veure com a part de la solució, un aliat necessari, i no com a part del problema.

Xavier Domènech és professor d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha publicat el llibre Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos 2010-2013′ (Akal)
8 comentaris
  • neburcam 13 de novembre de 2014 - 12:28

    No si us plau, no pot ser, professor. No ens tornin a deixar orfes de representació politica a la gent d’esquerres que hem nascut o viuen a Catalunya, però que no tenim el catalinsme (ni l’espanyolisme) com a horitzó de res. La gent d’esquerres catalanista ja té prous partits que els representen. Podem no pot caure en el mateix. No, si us plau, no el presioneu en aquesta direcció perquè esdevindrà més del mateix i caurà en la irrellevància. Més gent que no penseu volem votar un partit que no pensi en -ismes nacionals de cap tipus. No ens condenin una altra vegada a l’ostracisme, no ens espatllin la nostra darrera esperança: PODEM i tenim dret.

    • Pau Planas Puigbert 14 de novembre de 2014 - 10:40

      No tenir el “catalanisme” com a horitzó polític és inèdit en les esquerres a Catalunya. Fins i tot ICV es proclama catalanista (un terme que no s’ha de confondre amb “independentista”, o “nacionalista”). El catalanisme reconeix Catalunya com a subjecte polític, com a nació, i aquest punt de partida tradicionalment ha estat sempre assumit per les esquerres: la nefasta excepció l’hem d’anar a buscar molt enrera, i es diu LERROUXISME. Molt de compte amb la fal·làcia pseudocosmopolita de voler-se situar en una posició a-nacional: vulguis o no, les nacions existeixen (per això som internacionalistes). Per altra banda, considero absurd l’intent d’eludir posicionar-se en una qüestió tan capdal com la independència de Catalunya, en uns moments en que el tema està sobre la taula: donar suport a un partit com Podemos és posicionar-s’hi clarament al respecte, perquè aquest partit està en contra de la independència de Catalunya i sens dubte pren partida a favor de la unitat d’Espanya, com bé han dit moltes vegades. salut!

  • Linus 13 de novembre de 2014 - 17:01

    Crec que aquest article oblida el municipalisme de la CUP. Per mi el perill de Podemos és que d’aquí a 8 anys sigui un ICV a nivell estatal. Si volem canviar el sistema (polític) hem de canviar-lo també en les seves bases. Crear un partit carregat de bones intencions no és suficient, calen mecanismes que promoguin un control universal des de baix, generant primer una consciència de base, una base que primer es preocupi de la política i després hi participi des del nivell municipal fins a l’estatal i més enllà (sense caure en el “si tant t’interessa fes-te militant del partit” i la gran majoria de la població votant cada 4 anys i prou). La CUP no ha aparegut al parlament con un bolet. Abans ha fet (i continuarà fent) una feina importantíssima a nivell municipal. Sense això la CUP no és res de nou (ni Podemos ni res que se li assembli).

  • ocoscupas 13 de novembre de 2014 - 22:37

    A diferència de Linus, trobo més similituds de Podemos actual amb la CUP que amb ICV, si més no pel radicalisme d’esquerres rupturista amb els format de partits existents. El que em sembla curiós és la manera tan diferent d’iniciar la seva activitat política, Podemos des del Parlament Europeu i la CUP des del municipalisme.

    • Bayfor 30 de novembre de 2014 - 22:10

      Coincideixo amb la reflexió d’Ocoscupas sobre les majors similituds de Podem amb la CUP que amb ICV, tot i que també s’ha de dir que Podem no té encara el recorregut de base que ja ha fet la CUP (amb un gran bagatge municipalista i una important presència al Parlament de Catalunya). Però precissament en l’aposta europea és on radica la principal diferència de Podem amb la CUP. El futur de superació de la crisi del neoliberalisme capitalista alguns pensem que passa per associar-nos amb els sectors porpulars espanyols, però també grecs, portuguesos, irlandesos i fins i tot alemanys i francesos. La revolució social en un sól país ja va mostrar les seves limitacions en el passat a llocs com Algèria o Cuba. Calen aliances internacionalistes i la CUP no està, de moment, per aquesta tasca. Alguns considerem que cal pensar Catalunya en termes nacionals però sense perdre l’objectiu federalista amb Espanya i Europa, que són dos realitats en les quals estem immersos.

  • Jordi Martínez Llorente 14 de novembre de 2014 - 13:28

    El sobiranisme i el dret a decidir es tracten en els fòrums de Podemos:

    http://www.reddit.com/r/podemos/comments/2m9mq6/preguntaapodemos_circulos_podemos/

  • Manuel 15 de novembre de 2014 - 20:14

    Noto una mica de preocupació per l’evolució democratica. La democracia no ha de fer por, no us contristeu massa perquè els ciutadans , aixo millora la democracia , participim mes i tinguinl’ambició i la insolencia de desitjar millors politic. Podemos contribuirà això

  • ASKATU 20 de novembre de 2014 - 17:40

    OCOSCUPAS, Podemos inicia la seva activitat des de dalt, i la CUP des de baix.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog