Fets del Parlament: dret a la protesta i bocs expiatoris

Diputats d'ICV-EUiA entren al Parlament entre manifestants i policies / JORDI BORRÀS

Diputats d’ICV-EUiA entren al Parlament entre manifestants i policies / JORDI BORRÀS

Qui recrimina a un parlamentari les polítiques de retallades mereix anar tres anys a la presó? I qui embruta la gavardina d’una diputada? El Tribunal Suprem ha respost ja a la pregunta. Mentre la classe política s’escandalitza per les condemnes de la justícia veneçolana a opositors colpistes, aquí es vol engarjolar a vuit joves per anar a una concentració amb el lema “Aturem el Parlament” el 2011. En concret, al José per pintar la gavardina de l’exconsellera d’Interior, Montserrat Tura, quan entrava al Parlament. Al Jordi, per sortir en una foto “desplegant una pancarta per exhibir una llegenda”. Al Francisco, l’Angela i el Ciro per “corejar lemes i consignes” mentre “seguien un diputat”. Al Rubén per “recriminar les polítiques de retallades” i dir-li “a un parlamentari que no els representava”.

Podeu llegir en aquest article de Roger Palà els extractes concrets de la sentència.

L’acusació versava sobre un delicte contra les institucions de l’Estat que persegueix a qui de forma “greu” fa servir la “força, violència, intimidació o amenaça greu” per coartar la llibertat d’un diputat i impedir que pugui emetre el seu vot (article 498 del Codi Penal). No obstant això, en el judici no es va poder provar que els que seien a la banqueta eren cap dels agressors als electes. El jove de la pintada, per exemple, va ser absolt d’aquest delicte i condemnat a dos dies d’arrest per una falta de danys a la vestimenta. La pintada no era un mitjà idoni ni greu -segons els jutges- per torçar la voluntat de la diputada. Entre d’altres motius, perquè es va produir en un moment en què aquesta “no era objecte de fustigació” i ni tan sols es va adonar d’això fins a arribar a l’hemicicle. La resta van ser absolts amb arguments similars. Cap d’ells havia escopit, empès o obstruït l’accés als diputats.

El seu comportament va ser interpretat com un exercici del dret de reunió o manifestació -proclamat en l’article 21 de la Constitució-. Per l’Audiència Nacional, els fets s’emmarcaven en una mena de ‘escrache’ o piquet legítim que pretenia cridar l’atenció mediàtica i fer audibles veus que d’una altra manera romandrien silenciades. Sota aquesta òptica, “certs excessos -deien els jutges- han de ser admesos” al menys en l’àmbit penal. No en va, tribunals com el d’Estrasburg han recordat en diverses ocasions que la crítica dirigida al poder gaudeix de major protecció i que els límits de la protesta acceptable són més amplis.

Aquesta visió de les coses no va agradar a bona part de la classe política catalana. Lluny de la socorreguda invocació al “respecte a les decisions judicials”, CiU, PP, PSC i Ciutadans van exigir al Parlament recórrer la sentència. L’ofensiva va unir bona part de la premsa madrilenya i catalana. Sota la seva perspectiva, era un “precedent perillós” que pecava d’un excés de “bonisme”. Des de La Vanguardia es va arribar a insinuar que era producte de “jueciflautas” que “volien carregar-se el sistema”. L’editorial d’El País hi va veure un “aval a la intimidació” d’una minoria. Poc importava que els acusats no fossin al lloc dels fets o que no haguessin participat en cap agressió. La casta política i mediàtica exigia una condemna exemplar contra els acusats, fos quina fos la seva intervenció.

Parlem de l’actuació de la policia?

Aquesta sobreactuació anti-garantista resultava una manera eficaç d’ocultar les pròpies responsabilitats davant respostes desproporcionades a actes de protesta com els del 15-M. Si bé l’Administració es reivindicava en el judici com a perjudicada, era també la responsable de delimitar l’espai de la protesta i vetllar per la seguretat dels càrrecs electes. Tot i la previsió d’incidents, a aquests se’ls va obligar a accedir pels seus propis mitjans, a peu, obrint-se camí entre una multitud indignada i sense protecció. Com van denunciar alguns d’ells, es van tancar tots els accessos al parc i es va crear una autèntica “ratera”. Tampoc es van establir cordons preventius ni altres mesures per compatibilitzar els drets de tots. El d’entrar al recinte parlamentari a emetre el seu vot, d’uns. I el de protestar contra les retallades que s’hi anaven a aprovar, d’altres. Com assenyalaven els magistrats, la manera en “que l’autoritat governativa havia planejat l’exercici del dret de manifestació va fer inevitable la confrontació dels diputats amb els manifestants que ocupaven tot l’espai disponible per al trànsit”. Sense anar més lluny, cal recordar els amplis dispositius amb motiu de concentracions com la de “Rodea el Congreso” a Madrid o les contra-cimeres dels antiglobalització dels 2000.

Un altre aspecte del qual els jutges s’havien fet ressò en la sentència era el profund malestar causat en el món de la justícia per l’actuació dels antiavalots poc després dels incidents. Encaputxats i fortament armats, tal com es veu en un vídeo publicat a la Directa, van entrar a la Ciutat de la Justícia per detenir als imputats que esperaven al jutjat de guàrdia. També van retenir durant un temps, davant l’ull incisiu de les càmeres de videovigilància, a periodistes i advocats.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el mateix Consell del Poder Judicial van censurar amb rotunditat ja llavors uns fets d'”extrema gravetat”. Això repugnava un principi tan elemental com el de la separació de poders de Montesquieu. Amb tot, el Govern de CiU va fer pinya i va fer cas omís a l’exigència de depurar responsabilitats provinents de les màximes instàncies judicials. Ni tan sols el greu retret de la sentència dictada per l’Audiència va servir per trencar el setge de la impunitat.

Pressió institucional i mediàtica

Manifestants i policia durant la concentració davant del Parlament / JORDI BORRÀS

Manifestants i policia durant la concentració davant del Parlament / JORDI BORRÀS

La recent sentència és la prova que, de vegades, aquest tipus d’estratagemes són útils. Els contextos d’intensa pressió institucional i mediàtica poden convertir els jutges en comparsa dels polítics. I més quan pertanyen a òrgans judicials de caràcter clarament conservador i vinculats estretament al poder polític. Amb anterioritat, el Suprem ja havia obligat a fer el judici a Madrid per considerar que el Parlament és una “institució de la nació espanyola”. El Ple de l’Audiència Nacional i els advocats dels acusats argüien l’Estatut d’Autonomia -amb la seva definició de “nació catalana”- per celebrar el judici a casa nostra. Per contra, les institucions catalanes se’n van desentendre i no van dubtar en defensar la posició centralista de la competència. Tot i està immerses en ple procés sobiranista, preferien que la feina bruta es fes a Madrid i en un tribunal d’excepció. Tampoc van tenir cap escrúpol a l’hora de treballar conjuntament amb un sindicat d’ultradretà com Manos Limpias que feia poc s’havia querellat contra Mas.

A la llum d’aquest relat, no estranya tant el que ha passat. Els magistrats reinterpreten fets ja provats per atorgar un altre significat i condemnar vuit absolts. Una aberració jurídica que es consumeix sense altres proves. O sense escoltar o veure la cara als acusats. Tot això en contra del que estableix el Tribunal d’Estrasburg sobre la prohibició de condemnar en segona instància a qui ha estat absolt anteriorment sense abans haver estat escoltat. No era la primera vegada que això succeïa. Quan es tracta d’aplicar la lògica d’excepció o la “raó d’Estat” poc importen les regles. El 2011 el Suprem va modificar els fets provats d’una sentència de l’Audiència Provincial de Guipúscoa per absoldre quatre guàrdies civils prèviament condemnats per torturar dos membres d’ETA, Portu i Sarasola, responsables de l’atemptat contra la terminal 4 de Barajas. Amb tot, no és el mateix absoldre a qui ha estat condemnat prèviament que condemnar a qui ha estat absolt sense celebrar d’un nou judici.

“Intimidació ambiental”

En aquesta ocasió, el pretext per sostenir la condemna és un vaporós concepte d'”intimidació ambiental” sense encaix a l’ordenament jurídic. Fets que de forma aïllada són impunes o constitutius d’una simple falta esdevenen, arran de la nova i perillosa categoria, en actes de violència. S’argumenta que el lema de “Aturem el Parlament” es “filtra en tots els actes dels manifestants”. Cridar consignes o aixecar els braços seria una manera de contribuir a reforçar la violència i intimidació soferta pels diputats autonòmics. L’agressió protagonitzada per un grup seria, així, atribuïble també a la resta. Amb això, els centenars de manifestants que es trobaven allà podrien haver comès el mateix delicte contra les institucions de l’Estat atribuït als ara condemnats.

La sentència comptava amb un vot particular de qui s’havia designat com a ponent, Perfecto Andrés que compartia els arguments de la sentència de l’Audiència. Per a ell agitar els braços o cridar no pot suposar en cap cas “força, violència, intimidació ni amenaça greu”. Tampoc el simple fet de participar en la concentració. El magistrat díscol recordava que en el dret penal, el principi de responsabilitat individual està renyit amb els càstigs col·lectius. Cadascú ha de respondre pels seus propi actes, no pel de terceres persones. Acabava la seva oposició al veredicte, denunciant el biaix ideològic i la “presa de posició política” dels seus companys.

La reacció a la severa condemna ha estat dispar. Els diputats de les CUP, ICV-EUiA i ERC van expressar la seva “profunda indignació” i van qualificar la decisió de “desproporcionat”. Mentre el PSC va evitar posicionar-se sobre la qüestió, CiU es va situar a les antípodes. El conseller de Presidència, Francesc Homs, va mantenir que la sentència “concorda amb el sentiment majoritari del poble de Catalunya”. Aquestes declaracions anaven en consonància amb les del president de la Generalitat, Artur Mas, que ja va manifestar en el seu dia que s’havia de castigar amb exemplaritat qui havia creuat les “línies vermelles” de la democràcia. Entre els afectats tampoc va ser unànime la resposta. Mentre Ernest Maragall va expressar la seva indignació davant el que va qualificar com una sentència “política” i un “atac a la democràcia” que posava la representació per sobre de la llibertat, Montserrat Tura va mostrar la seva satisfacció. El mateix dia dels indicidents, de fet, l’exdiputada del PSC no va trigar a aparèixer als mitjans de comunicació i comparar frívolament el que ha passat “amb el que feien els nazis”.

Què és el que està en joc ara?

Policies colpegen un grup de manifestants durant la concentració davant del Parlament / JORDI BORRÀS

Policies colpegen un grup de manifestants durant la concentració davant del Parlament / JORDI BORRÀS

La sentència forma part d’una estratègia global destinada a fer callar la protesta social, la veu dels que desobeeixen lleis injustes en nom dels drets de tots. Com recorda el vot particular de Perfecte Andrés, l’article 3.1 del Codi Civil exigeix ​​prendre en consideració la “realitat social del temps actualment en curs”. El primer que caldria recordar, des d’aquesta perspectiva, és que l’objectiu d’aquella protesta era doble. Denunciar, d’una banda, les retallades socials més regressives des del franquisme i que qui les feia estava incomplint les seves promeses electorals. En segon terme, posava de relleu que aquest canvi de postura obeïa a la seva supeditació a poders privats mancats de legitimitat democràtica. Amb la concentració no es volia impossibilitar l’entrada dels parlamentaris. Es pretenia escenificar la confrontació simbòlica entre la “política de les places” i la d’una classe política sorda als seus reclams. Això és el que Hibai Arbide, un dels seus convocants, va explicar en l’acte del judici oral.

En l’actual context, certes protestes poden causar molèsties però són un vehicle d’expressió política per captar l’atenció d’una societat que d’una altra manera roman indiferent a certes necessitats. Raó suficient, doncs, perquè els poders públics s’abstinguin de treure les coses de polleguera i de respondre amb actuacions proporcionades. El dret de manifestació, o de crítica, està reconegut a tots. Però ha d’assegurar-se, de forma especial, a qui no té poder. El poderós no necessita acudir a l’espai públic per fer-se sentir. Per contra, la duresa amb la que es tracta als activistes contrasta amb la inacció enfront actes similars de qui ostenta el poder. Bon exemple d’això és el que va succeir el maig del 1984 quan amb motiu de la sessió d’investidura del president Pujol, CiU va convocar una concentració davant del Parlament. En aquella ocasió, tot i els aldarulls i persecucions als diputats de l’oposició al crit de “mateu-los, mateu-los”, ningú va moure un dit.

Foucault: “Vigilar i castigar”

Aquesta no és l’única situació d’impunitat que clama al cel. L’altra és la que deriva de l’actuació policial contra els manifestants. Pels magistrats, per exemple, les detencions a la Ciutat de la Justícia tenien com a únic propòsit compel·lir als encausats a participar en contra de la seva voluntat, i sense presència dels seus advocats, en una sèrie de sessions fotogràfiques per obtenir proves contra ells. En contra de l’opinió de la Generalitat, el Parlament i Manos Limpias, per al Suprem la presència del lletrat és un requisit ineludible a l’hora de practicar aquestes diligències. A Catalunya, a molts els incomoda que s’obri un debat sobre el modus operandi de la policia del país. No va ser casual, per això, que utilitzessin el vell ardit d’assenyalar als altres, els activistes, per eludir les seves pròpies responsabilitats en actuacions qüestionades.

Quedar-se de braços creuats davant aquesta impunitat institucional és greu. Igualment preocupant és la via perillosa que el precedent judicial obre per criminalitzar la simple presència pacífica en una manifestació pel sol fet que hi hagin consignes o actituds vistes com a violentes. Això se suma a la nova croada punitiva de l’anomenada Llei Mordassa que pretén emmordassar a qui no es conformi amb la política de retallades, l’augment de la corrupció o la degradació democràtica. Es pretén enviar un “missatge de desincentivació” a la participació democràtica. Una societat amenaçada és conservadora, es paralitza i no surt al carrer. Instaurar aquesta obediència i resignació és el somni dels que manen per aplanar el camí a les seves polítiques de retallades.

En l’aspiració d’una majoria de catalans a disposar d’un estat de dret digne no tot s’hi val. No es pot deslligar, o avantposar, una suposada eficàcia dels resultats en el manteniment de l’ordre a la il·legitimitat dels mitjans utilitzats. Tampoc es pot exacerbar l’anhel punitiu amb bocs expiatoris per eludir les pròpies responsabilitats en la crisi o en la pròpia violència institucional. Com recordava també Montesquieu, la injustícia contra un és una amenaça contra tots. D’aquí que la rellevància que cada un li atorgui a aquesta advertència sigui un reflex de la idea de país que professa pel futur.

Jaume Asens és advocat i membre de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats
Un comentari
  • Isabel Melendez Plumed 30 de març de 2015 - 11:10

    Resum de la resposta, (i dels actes de govern) dels representants a qui anava destinada la protesta : “todo para el pueblo pero sin el pueblo”

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog