27/03/2017 | 22:55
Sóc educadora social, comunicadora i treballadora de l’àmbit de la cultura. Provinc de les arts escèniques i, d’un mes ençà, habito a la Fabra i Coats, on tinc l’immens plaer de compartir quotidianitat amb multitud de projectes de cultura contemporània.
Ahir, la Laura Duran, directora artística de Sunmusic, l’empresa que fa possible el CanetRock, que enguany arriba a la quarta edició, explicava a CRÍTIC com d’insuportable li sembla haver de donar explicacions sobre com concilia la seva vida professional amb la seva vida personal, ja que és mare de dues filles. Escrivia un article titulat: “Una dona i programadora musical farta”.
En aquest sentit, mà estesa. No ens pregunteu més com fem possible la conciliació i arremangueu-vos per compartir el pes de les cures. Així, nosaltres podrem tenir més qualitat de vida.
El gruix del seu article, però, es basa a explicar que en el cartell del CanetRock 2017 no hi ha cap dona. Diu, i cito: “Es qüestiona la meva (nostra) feminitat demanant explicacions sobre per què no hi ha dones artistes al cartell del festival”.
Jo diria que confon el concepte. Ningú no qüestiona la seva feminitat (debat que m’interessa poquíssim, la feminitat de cadascú); però, en canvi, sí que es qüestiona, o com a mínim jo sí que la qüestiono, la seva mirada feminista.
Tinc alguns motius per qüestionar que la seva praxi professional sigui feminista. I puc anar errada; però, com que això és un espai d’opinió, aquí desplego l’argumentari i després en seguim discutint.
Justificar l’absència total i absoluta de dones creadores en funció de la línia artística, i cito textualment “enguany els projectes suggerits no ens han encaixat amb l’estil i els horaris dels quals disposàvem”, implica un tancar files que sona, com a poc, antic. Mantenir aquesta posició resulta més fàcil que revisar-se a una mateixa i el propi projecte, és clar, però és un argument que contribueix a la invisibilització i, per tant, perpetua el mal endèmic que patim. Una mica com allò de: primer, la cultura, i després ja parlarem de la resta. En aquest cas, de feminisme.
Resulta enganyós, també, justificar l’absència perquè hi ha menys dones músiques, i cito: “No ens oblidem que, per desgràcia, també hi ha encara menys dones que homes que es dediquen al món del ‘pop’, del ‘rock’ i del mestissatge”, perquè, quan tens ben feta la diagnosi, és absolutament terrible que la utilitzis per jugar en contra de les dones creadores.
“Quan no hi ha cap dona a l’escenari, una es pot creure que el paper que li escau és el de públic, ‘groupie’ o nòvia”
El món (però no el de la cultura, sinó el món en general) té un dispositiu d’una enginyeria finíssima per tal que, des de petites, ens visualitzem més com les nòvies del cantant que com les líders del grup de música. Estaria bé que el CanetRock, atès que és un esdeveniment musical, no perdés aquesta realitat de vista, una mena d’axioma establert a l’empara del qual s’eduquen generacions i generacions de joves i d’adolescents (públic fonamental del CanetRock). Perquè, tal com jo deia ahir a Twitter, quan una xavala jove va a un festival i no hi ha cap dona sobre l’escenari, pot acabar creient que el paper que li escau és el de públic, el de ‘groupie’ o el de nòvia de.
En canvi, si una xavala (o jo mateixa) va a un festival de música i veu dones amb força i poder i energia damunt l’escenari, està observant com es trenca una frontera: la frontera mental de la idea “això no és per a mi”. Com més vegades trenquem aquesta frontera, més nenes i joves es posaran a tocar una bateria o demanaran que se les apunti a classes de cant o formaran un grup amb les seves amigues, al pati de l’escola, durant l’hora d’esbarjo.
Per acabar, que no voldria estendre’m més del que ho va fer la Laura, crec que resulta absolutament inadmissible que en un festival que recull tants suports de l’entramat públic no es respectin uns mínims equilibris d’equitat de gènere.
El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Canet de Mar, Catalunya Ràdio, Televisió de Catalunya o Rodalies Renfe no poden fer ús dels recursos de totes donar suport a un esdeveniment on el 50% de la població no està representat sobre l’escenari.
“Les quotes de gènere són una escletxa. Haurien de ser una exigència per als esdeveniments que reben diners públics”
La Laura plantejava, i cito, que “la quota mal gestionada pot generar rebuig”. També diu que és un debat controvertit. En això coincidim, perquè, si una cosa hem après, és a no ser dogmàtiques. Ara bé, tot veient la infrarepresentació que patim les dones a tots els nivells, les quotes són una escletxa per on poder escolar-nos dins el panorama actual. Es tracta d’una exigència necessària, sobretot pel que fa al sector públic i als esdeveniments que reben diners procedents de les butxaques de totes i tots.
Caldrà, doncs, abordar ben aviat un codi de bones pràctiques feministes que s’inclogui com a barem a les subvencions públiques, perquè tota la resta és continuar adobant el terreny per tal que les noies continuïn entre el públic i els nois sota els focus.
I exigiré les quotes i els barems feministes amb la mateixa missió que ella tanca el seu article: perquè, en un futur, a les seves filles (i les meves, que encara no han nascut, però vindran més endavant) els sembli surrealista que hi hagués un dia en què se’ns menystenia només per haver nascut dones.
