Si els pobres votessin…

Vista de Nou Barris / TONI HERMOSO

Vista de Nou Barris / TONI HERMOSO

En José Manuel té 65 anys, obrer qualificat i veí de Nou Barris. Sempre ha votat el mateix partit, impertèrrit, des de 1977, i ha votat en totes les eleccions. Aquesta és una de les nostres últimes converses.

– A qui votaràs a les municipals?, li pregunto: “A Izquierda Unida, com sempre”.

– Ja, però, saps que IU no es presenta així a Catalunya. “Sí, home, sí, ja ho sé. Són els que es diuen Iniciativa”.

– Però és que ara tampoc es diuen així… Ara votaries Barcelona en Comú, no? “Ostres, doncs, no m’agrada gens el nom. Jo votaré Iniciativa, com sempre”.

– Sí, buenu, no, però… és que ara van junts, i el nom és Barcelona en Comú. “Doncs, vaja lio, sort que m’ho has dit”.

En José Manuel no és cap intel·lectual d’esquerres lector de Le Monde Diplomatique, però li agrada estar al dia de tot el que passa. Mira els telenotícies d’Antena 3, fulleja diaris per internet i s’entreté amb el Marca. És del Real Madrid. Sempre s’ha considerat d’esquerres i, fins i tot, comunista. Tot i que si li menciones la Unió Soviètica, respon que “ni parlar-ne” i que “ni boig” i que “allò era una dictadura”. Beu Estrella Damm i fumava Ducados. Li agraden els Beatles i els Rolling. Va a la biblioteca del barri a llegir La Catedral del Mar, Vázquez Montalbán o García Márquez. Un dels que més li va trempar és ‘L’Atles furtiu’ de l’ara candidat d’ERC Alfred Bosch. Parla només castellà. Va venir amagat en una maleta al Transmisserià amb dos anys i s’estima Catalunya com el que més. Però el seu imaginari col·lectiu és, sobretot, espanyol. Ha currat tota la vida. Ara porta un temps jubilat i els calls de les mans li van desapareixent.

La setmana passada vaig parlar amb el José Manuel i em va dir que, al final, no aniria a votar.

– Però… per què?

– Haig d’anar el cap de setmana a regar l’hort, que si no s’assecarà tot.

– Però, José Manuel, a veure, l’hort és important, però les eleccions més! Que sàpigues que guanyarà Trias…

– Sí, bueno, i la meva vida seguirà igual. Fotut i cobrant la merda de pensió.

Hi ha molts José Manuel als barris de totes les perifèries de Catalunya. Des dels barris working class de Tarragona fins a les antigues colònies mineres de Sallent o de Manresa. Sortint per Nou Barris, pujant per Santa Coloma, girant per Badia, Sabadell i Terrassa, navegant per la Conca d’Òdena als afores d’Igualada per acabar a alguns barris del Baix Llobregat. Una Catalunya sovint invisible a les tertúlies de Rac1 i a les sèries de TV3. No surten mai a la nova sèrie Cites, però i tant que s’enamoren. Són gent normal, treballadora i digna. Alguns fins i tot s’han fet indepes gràcies a la feina de Súmate. Però… no compten! No compten per a gairebé ningú. Els partits espanyolistes volen captar-los amb el discurs de la por quan aquesta gent va ser la primera que va lluitar per la immersió lingüística a les escoles. Els partis sobiranistes hi aterren amb superioritat amb el discurset de que “Espanya ens roba” quan la majoria d’aquesta gent pensa, sent i s’emociona lògicament ‘en espanyol’. Els partits d’esquerres van deixar un dia de no sé quin any de representar-los perquè es passaven massa temps entre els passadissos del poder… i ells van deixar de ser d’esquerres perquè un dia van entrar a un supermercat a comprar una barra de pa i s’hi van quedar. Ho explicava molt millor que jo l’escriptor, Javier Pérez Andujar, cronista de les periferies de la Internacional dels Blocs, en aquesta entrevista a CRÍTIC.

Però… la raó principal per la qual no compten en política, en televisió, en la cultura, ni en res!, és perquè la majoria d’ells no votarà en aquestes eleccions municipals. De fet, la majoria no voten mai.

Els pobres no voten, els rics voten en massa

L’abstenció als barris obrers i més castigats per la crisi és dos cops més alta que als barris rics i burgesos de Barcelona. Ho diuen les dades: a les últimes municipals, només el 39% dels veins del barri de la Marina-Zona Franca van anar a votar; i en canvi, el 82% dels veïns de Tres Torres, a Sarrià, van dipositar el vot. Dit al revés. El 70%, 7 de cada 10, veïns de la Zona Franca no aniran el diumenge a votar. I en canvi, només un 18% dels veïns de Tres Torres s’abstindran. Les Tres Torres és el segon barri amb la renda familiar més alta de Barcelona després de Pedralbes, amb una renda estimada que és el doble de la del conjunt de Barcelona. La Marina és un dels barris amb renda més baixa junt amb Trinitat Nova, Ciutat Meridiana i Torre Baró.  “La condició social determina la consciència”, diuen que diu Marx

 

És un fet estudiat mundialment. Barack Obama ha defensat públicament que la millor manera de contrarestar la creixent influència dels donants rics és obligar per llei a votar a tothom. Si votés tothom, canviaria radicalment el mapa polític del país. El president dels Estats Units argumenta que “les persones que tendeixen a no votar són joves, són els que tenen ingressos més baixos, pertanyen a col·lectius d’immigrants i a les minories, i per alguna raó se’ls intenta mantenir allunyats de les urnes“.

Un estudi del Centre d’Estudis d’Opinió, de la Generalitat de Catalunya, concloïa que la classe baixa és la que més s’absté: el 57,5% creu que no serveix per a res anar a votar. Per contra, la classe alta és la més participativa: el 68% creu en el deure cívic de concórrer a les eleccions. Les classes mitjanes situaven al mig. En les últimes eleccions al Parlament, de les 5.019 seccions censals en què està dividida Catalunya, la que va registrar més participació va ser la secció 7 del centre de Sant Cugat del Vallès, on van votar 645 dels 676 veïns inscrits al cens (el 95%). Pel contrari, una secció del barri de San Cosme del Prat de Llobregat és la que va patir l’abstenció més elevada, on van participar només 144 dels 834 electors, un 17%. Ho explicava el politòleg Jordi Muñoz en una reveladora anàlisi publicada al diari Ara. La seva primera conclusió bàsica és que “els barris de nivell socioeconòmic més elevat tendeixen a tenir uns graus de participació electoral molt més alts, mentre que les zones on hi viu la població amb rendes més baixes són les més abstencionistes”. I la seva segona conclusió és que “les conseqüències d’aquestes desigualtats poden ser perverses: un alcalde interessat a guanyar les pròximes eleccions, quan decideixi si assignar un determinat servei o fer una millora a les Tres Torres o a Torre Baró, potser tindrà en compte que la proporció de veïns que participen a les eleccions al primer barri és més del doble que al segon”.

I per què carai no voten?

La gent no és tonta. Si no va a votar i prefereix anar a la platja, al futbol, cuidar de la família, ha de currar o prefereix quedar-se a casa tirat al sofà després d’una setmana treballant mil hores és per alguna cosa. No li atrauen els partits, passa de la política, està cansada, creu que tots són uns lladres, no vol saber-ne res, està decebuda, creu que un vot no canvia res, no té informació suficient i prefereix abstenir-se, no creuen en les institucions o no els convenç cap dels partits que es presenten. Poden ser mil raons. Què sé jo!

El company Hibai Arbide ho resumeix en un tuit de 140 caràcters:

Però, això pot canviar? Què i com podria canviar-ho? L’abstenció afecta, com hem vist, als barris obrers i amb rendes més baixes. Quan aquests barris han tingut participacions més altes, els més votats han estat els partits d’esquerres. L’abstenció més baixa de la història a Catalunya va ser a les eleccions del 1977 i del 1982. No arribava ni al 18% de mitjana! L’abstenció més alta de la història es va produir a les eleccions europees del 2009 o al referèndum sobre la Constitució Europea de 2005 amb percentatges superiors al 60%. Hi ha dos motius principals per entendre les ganes de votar a finals dels 70 i principis dels 80: era el retorn de la democràcia després de 40 anys de dictadura i les esquerres tenien possibilitats de guanyar les eleccions. El primer motiu no es podrà tornar a repetir, per sort; però el segon motiu, sí podria repetir-se. Una hipòtesi que no puc demostrar encara és que si l’esquerra recuperés la il·lusió i tornés al que un dia van ser els seus barris, la participació tornaria a créixer. Us recomano llegir el toc d’atenció a les esquerres escrit per la periodista de l’Hospi Montse Santolino en un articulàs a CRÍTIC.

Un cas simbòlic, demostratiu de com són i què voten els barris, és el districte de Barcelona de Nou Barris. Des de l’any 1999, l’any de la primera victòria de Pasqual Maragall en unes eleccions catalanes, fins a les últimes eleccions europees. Els partit hegemònic era el PSC -i fa trenta anys el PSUC-, tot i que el PP, CiU i, en menor mesura, ERC i ICV-EUiA han anat fent forat en els últims anys. Mireu aquest gràfic:  

El PSC i el PSUC, ara ICV-EUiA, van guanyar entre finals dels anys 70 i principis dels 80 a la majoria de barris de les principals ciutats de la Catalunya metropolitana. Als anys 90 el domini socialista en aquestes zones del cinturó roig va ser incontestable. Les classes populars esperaven un canvi real, una millora en les seves condicions de vida i somiaven en un futur pels seus fills. Algunes d’aquestes coses es van produir. Alguns, com l’antropòleg Manuel Delgado, critiquen durament el Model Barcelona i els governs de PSC i ICV-EUiA a Barcelona. Jo, quan miro com era el barri del Carmel als anys 80 i com és ara, se m’atropellen els dubtes sobre aquesta esmena a la totalitat. Al José Manuel de l’inici de l’article li va anar prou bé, va comprar un pis, va veure com el barri millorava, els fills van anar a la universitat pública amb beques per estudiar i ara cobra una pensió i cultiva el seu hortet. C’est pas mal! Tanmateix hi va haver una crisi de relació entre la classe obrera i els partits que deien que la representaven.

L’any 1977, el PSUC, el vell partit de la lluita antifranquista, va aconseguir 558.289 vots i un 18% a Catalunya en les primeres eleccions generals. L’any 1999 ICV, després de tantes i tantes divisions, va quedar-se en 78.441 vots i un 2,5% a Catalunya en unes catalanes. On carai van anar aquell dia els 479.848 persones que faltaven? La majoria s’havien passat al PSC, al PP, a CiU, a ERC… i, sobretot, a l’abstenció. La majoria se’n van anar a casa decebuts, tristos, derrotats. La Transició els va derrotar, en silenci, poc a poc, entre el consumisme, la hipoteca i les ganes de passar pàgina. Avui, les coses estan a mig camí. A les últimes catalanes, ICV-EUiA ja va tornar a reunir 359.705 vots i quedar a l’entorn del 10%.

Si realment les esquerres -des d’alguns alcaldes encara compromesos del PSC fins a Barcelona en Comú, ERC i la CUP- volen aprofitar la finestra d’oportunitat de les municipals de 2015, només tenen una opció: que votin els invisibles, els nadies, els ningú, els ningunejats. Veieu la fotografia de portada? Els José Manuel de totes les perifèries, baixant a les urnes des de la Internacional dels Blocs.

8 comentaris
  • Jordi Ortiz Gil 23 de maig de 2015 - 10:16

    Curiosament, en l’imaginari de molta gent actualment ICV és l’esquerra pija. És un miracle que el José Manuel s’hi identifiqui.
    Al mateix temps, no és el mateix les polítiques socials d’un tripartit o d’una possible coalició BeC-CUP que les de CiU-PP. Les millores a Nou Barris vindran abans de les 2 primeres opcions, encara que potser no, siguin suficients.

  • Vern Bueno Casas 23 de maig de 2015 - 11:18

    Li ho deia a l’autor a través de Twitter però millor que ho reprodueixi aquí també, aprofitant que m’he fet subscriptor avui mateix.
    Crec que a l’article, molt interessant, també hi hauria d’haver lloc per apel·lar a la responsabilitat individual de conèixer el món on vius i intentar ser-ne partícip, encara que sigui a través del vot. Aquest passotisme de no votar perquè haig de cuidar l’hort o marxo de pont ve motivat per una manca de consciencia cívica que no és justificable només per les diferències socioeconòmiques o la crisi de les esquerres (del tot determinants, clar). Eximir aquests col·lectius de tota responsabilitat i culpar només a factors externs peca de simplisme i paternalisme.

    • Sergi Picazo 23 de maig de 2015 - 11:43

      Bàsicament, tens raó. L’abstenció, com deia, és multifactorial. I un dels factors, òbviament, és responsabilitat dels ciutadans. El que jo crec que culpar únicament les persones per la seva “falta de consciència” com deia Marx no explica els perquès profunds d’un comportament. No diria que sigui paternalisme, sinó buscar raons més enllà de la culpabilitat individual. Les coses no passen perquè la gent sigui tonta. Per exemple, jo m’indigno quan gent de classe baixa vota el PP o, fins i tot, Plataforma per Catalunya, m’indigno amb ells; però no puc reduir-ho tot a pensar “és culpa seva”, sinó que crec que entre tots hem de buscar les raons de perquè tenen comportaments i vots dretanosos, racistes, xenòfobs… Si no, canviar-ho esdevé impossible. Però et dono la raó en què també hi ha un factor de responsabilitat personal individual.

      Hi ha un vídeo del Zizek que t’agradarà: https://www.youtube.com/watch?v=_GD69Cc20rw En alguns moments critica durament la classe obrera pels seus comportaments, vots i idees actuals. És duríssim. 😉

      • Vern Bueno Casas 23 de maig de 2015 - 14:40

        Gràcies pel vídeo Sergi. És llarg o sigui que em reservaré una estona per veure’l el més aviat possible.
        M’agradaria matisar que no volia dir pas que l’article fos simplista ni paternalista, ni molt menys, i evidentment no podem carregar tota la culpa als comportaments individuals quan, evidentment, hi ha tota una sèrie de fenòmens estructurals que hi tenen un pes determinant.
        Però, osti, és que et trobes amb unes actituds… Tots estem influenciats per les experiències amb el nostre entorn, amb la gent que ens és més propera i tendim inevitablement a convertir aquestes experiències personals en regles generals, suposo que molts cops desencertadament. Aquest matí llegia l’article escamat per la conversa d’ahir mantinguda amb amics i amigues de la meva barriada de Mataró (Pla d’en Boet i Cerdanyola, immigració, poligons, perifèria, atur i desmobilització), i la ignorància i passotisme de la que fotien gala, sense que això els impedís opinar de tot i considerar-ho tot una merda, em va fotre frenètic. En el cas concret d’aquesta gent, que diumenge serà a qualsevol lloc menys prop d’una urna (ull, que decidir conscientment no votar em sembla legítim, però des de la reflexió prèvia), els perquès de la seva desmobilització no es pot atribuir només, ni de bon tros, a la crisi de de representació que pateixen clarament aquestes barriades. També, i sobretot, són ells qui malgrat tenir a la mà instruments per informar-se, preguntes a fer-se i, fins i tot, diferents projectes polítics a on acollir-se si ho volen (sí, hi ha partits, candidatures i pesones en llistes polítiques que, malgrat tot, no provoquen vergonya aliena) decideixen passar de tot, criticar-ho tot i demanar-se una altra canya. Cada cop ho tolero menys.
        Fin de la perorata, perdó 😉

  • Asinius Pollio 23 de maig de 2015 - 18:58

    L’article m’ha agradat i a la vegada estic d’acord amb el sr. Bueno Casas. Penso que hi ha partits suficientment diferents com per a que trobem el que més ens agrada. Clar que això requereix un cert temps i un cert esforç i interès per informar-se. ¿Però no és veritat que els grecs consideraven als ciutadants que no s’interessaven per allò públic com uns idiotes? Doncs sembla que n’hi ha molts d’idiotes. Jo m’he trobat amics amb molts estudis, capaços de parlar diverses llengües i amb molt temps lliure perquè no tenen fills, dient-me que no votaran perquè tots els polítics són iguals. Llavors això ja no ho pots atribuir a factors socials o educatius sinó senzillament a la ganduleria o a la ignorància. Gent que són capaços de seguir tres sèries de tv a la vegada no troben temps per llegir els diaris ni 10 min al dia.
    De totes maneres no trobo que obligar a votar sigui la solució sinó més aviat conscienciar sobre la importància de la política en les nostres vides.

  • Ro 25 de maig de 2015 - 23:06

    Si les estadístiques ho diuen, ha de ser cert, però jo no veig tan clara la relació entre classe treballadora i vot progressista. En la meva vida he conegut veïns de barriades obreres, de classe senzilla, i tot sovint el seu vot es decantava per partits de la dreta espanyola més conservadora per tot un seguit de qüestions ideològiques força clares. Castigats per la crisi o no, continuen mantenint el seu vot pels que encara avui governen el país.

  • Família Canela i Olcina 26 de maig de 2015 - 7:02

    Una dada a tenir en compte Sergi, a les primeres eleccions de 1977 i 1982 es votava en dia laborable. Si portaves el justificant d’haver votat tenies un permís de 4 hores a la feina. Després va passar-se les eleccions a diumenge i l’abstenció va multiplicar-se. Potser no caldria fer el vot obligatori, potser en una mesura com aquesta n’hi hauria prou…

  • Josep Roman 26 de maig de 2015 - 10:10

    Si els rics no pensessin pels pobres…

    Doncs sí, l’article, mal que ens pesi, té un toc paternalista (això no treu que hi digui coses prou interessants; per a mi, sobretot aquest intent de trencar el tòpic del passotisme del no votant com a única explicació de l’abstenció).

    Sé que em poso en un merder, però no es deixa de veure a la classe treballadora com a inculta, passota i, fins i tot, culpable que les ‘esquerres’ no guanyin (les eleccions, és clar). I això no deixa de ser causa del mateix que diu l’article: “la condició social determina la consciència”.
    Hi ha un intent d’entendre els motius de l’abstenció més enllà de l’individualisme, buscant aquestes causes socials i econòmiques. Però deixa de banda, per exemple, els canvis en els programes dels propis partits, el control mediàtic dels grans mitjans de ‘persuasió’, la desvinculació de la lluita a la fàbrica amb la política, i, sobretot, l’entendre la democràcia parlamentària des d’un punt de vista de classe.

    M’explico:
    · Sobre els partits. El progressiu abandonament dels principis de l’esquerra, presents encara als 70’s (proletariat, classe treballadora, lluita de classes, comunisme, supressió del capitalisme) per arribar millor a aquesta classe mitja (aquesta neo-llengua en que són especialistes Ciutadans i Podemos: casta, ciutadans, bé comú, decència, etc.). Per cert, encara considerem al PSC com a esquerra? I no som capaços de veure que realment no hi ha un partit d’esquerres que representi a la classe treballadora?
    · Els mitjans. L’absència total d’aquest discurs i d’aquesta esquerra en els grans mitjans, sobretot en matèria econòmica (d’això n’ha parlat sobradament Vicenç Navarro: en no ser convidat ell, economista socialdemòcrata, es preguntava què passava amb tot el que hi ha a la seua esquerra, que és molt!). Tampoc hi ha ajudat el ‘terror roig’ en la ideologia dominant (el mateix article ens en mostra un exemple, quan citen la ‘dictadura’ soviètica). El gran poder mediàtic és clau per exercir l’hegemonia. Deixeu-me posar uns exemples innocents: a Lleida (sóc de l’oest de Catalunya) aquest diumenge Ciutadans ha sortit com a 3a força, amb un 11,9 % dels vots, sense fer una gran campanya a la ciutat (bé, ja li feien a la resta de l’Estat); per altre costat, hi havia comentaris de l’absència de les paperetes de Podem en algun col·legi electoral (no era cap irregularitat: Podem ja fa mesos que va dir que no es presentava a Lleida, deixant penjats als del Comú); i per acabar de reblar el clau, sabem d’algun votant que, en no trobar la de Podem, agafava la de Ciutadans (sí, ja ho sé, podem seguir fent la lectura de la incultura política).
    · Lluita al carrer: Cal diferenciar, primer de tot, la lluita al carrer ‘indignada’ de la del treballador i la fàbrica (els exemples llunyans ens poden donar perspectiva: no és el mateix Gamonal que Rodea el Congreso). Un altre exemple: és paradigmàtic que, a Espanya, IU, des de l’augment de la seua presència al carrer (amb l’arribada de Cayo Lara), pujava en les enquestes; fins a l’aparició de Podemos (cito a Gabilondo: “Si el crecimiento espectacular de Podemos refleja la magnitud de la ira ciudadana, ¿se imaginan esa ira ciudadana sin Podemos?, ¿se la imaginan descontrolada y suelta?, ¿se la imaginan en las calles? Los que ningunean a Podemos deberían valorar su contribución al encauzamiento de esa indignación en los márgenes de la democracia y reconocer el talento de sus dirigentes.”). Per cert, per què seguim comparant IU amb ICV? Quan serà protagonista EUiA?
    · I democràcia parlamentària: l’electoralisme dels partits i el sentit classista d’aquesta democràcia. La democràcia parlamentària actualment no representa a la classe treballadora, per tant, no hi participa.

    Fins que no hi hagi un partit que realment representi els interessos de la classe treballadora, que tingui cert poder mediàtic, que estigui present amb una forta lluita al carrer, i amb l’interés real de canviar la situació (anticapitalista) no es podrà superar aquesta manca de consciència de classe i em sembla absurd pregunta’ns el per què de l’abstenció.

    Sé que pixo una mica fora de test, no tot fa referència a aquest article, però el comentari va per tots aquells llocs comuns sobre l’abstenció i el vot irresponsable dels pobres.

    P.S. No vull deixar de criticar les crítiques a les crítiques al Model Barcelona. Aquí sí que seré ofensiu: m’han sonat a allò de ’Franco va fer moltes coses bones’.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo