El sindicat ha mort, visca el sindicat!

‘El quart estat’ és un quadre del pintor Giuseppe Pellizza da Volpedo, de l’any 1901.

L’esquerra té un problema, i aquest problema es diu: la crisi dels sindicats. Avui és 1 de maig. Els sindicats tornaran a omplir la Via Laietana. Els sindicats tornaran a parlar de vagues i de protestes. Però… i què passarà després? Odissea sindical. Via Laietana plena. Sindicats buidats. Poden aconseguir els sindicats ser, com van ser-ho en el passat, una força clau per resistir els atacs d’aquest capitalisme sense regulació i, a més, tornar a reclamar drets nous —per què no?— per als treballadors al segle XXI? Els poders polítics, els grans mitjans de comunicació i les grans empreses porten 30 anys de campanya per crear la mala fama dels sindicats. Avui “sindicalista” és una paraula amb connotació negativa. Avui ja no hi ha “obrers”: tots som classe mitjana. Avui “fer vaga” està malvist pels companys de feina. Això és un problema, i gros. Per destruir la capacitat negociadora dels treballadors, cal destruir primer els sindicats. Tots: des de CCOO i la UGT fins a la CGT, la USOC, la USTEC, la COS o la Intersindical… La primera trinxera en la lluita contra la desigualtat econòmica i social es troba als centres de treball. Però la nova esquerra i els nous moviments socials, sobretot els més postmoderns, semblen tenir poc interès per la qüestió dels sindicats. El sindicat ha mort per a ells?

Seria interessant saber quants militants d’ICV o d’EUiA militen en un sindicat —m’imagino un percentatge més o menys alt— i quants adherits a Barcelona en Comú o de la CUP militen en un sindicat —intueixo un percentatge menor. Com sol dir la filòsofa Carolina del Olmo, autora del llibre ‘¿Dónde está mi tribu?’: “[Els d’esquerres] estem obsessionats a crear partits polítics, i el que necessitem és un sindicat”.

El 5 de març de 1984, cinc mil miners de Yorkshire van començar la vaga més llarga i cruel de la història del moviment obrer britànic. La protesta es va estendre per les zones mineres del nord-est d’Anglaterra, de Gal·les del Sud i d’Escòcia. La vaga de miners britànics de 1984-1985 va ser l’expressió més coneguda del combat contra la Reacció Conservadora dels anys vuitanta a la ‘zona zero’ de la lluita de classes, allà on havien nascut 200 anys abans el capitalisme industrial i la classe obrera, i que a partir d’aleshores seria una ‘zona zero’ del neoliberalisme. Els miners es queixaven pel tancament de pous impulsat per la primera ministra Margaret Thatcher. La vaga dura un any. Hi ha combats duríssims. Estratègia de guerra (també mediàtica). La ‘Dama de Ferro’ va doblegar els poderosos, aguerrits i durs miners del carbó. La victòria final del Govern conservador contra els sindicats tenia un objectiu de llarg recorregut: trencar l’espina dorsal del sindicalisme, del món obrer i de les reivindicacions que vindran. Si els miners britànics, després d’un any d’aturades i de mobilitzacions, no poden… qui aturaria el tsunami privatitzador i desregulador que estava a punt d’arribar?

L’esquerra radical ha criticat sovint el “pactisme”, l’excés de “diàleg” i la “concertació” de sindicats com la UGT i CCOO a l’Estat espanyol des dels Pactes de La Moncloa fins a la reforma de les pensions. Però cal tenir una cosa clara: l’organització de treballadors i treballadores, fins ara en sindicats, ha estat clau en la lluita per conquerir qualsevol dret laboral. Quan els sindicats han sigut forts, el capitalisme ho ha tingut més difícil. Explica l’historiador Josep Fontana al seu últim llibre que la petjada més important del New Deal va ser l’enfortiment dels sindicats nord-americans. “La força sindical era tan imponent que fins i tot el president Eisenhower no va fer cas dels empresaris que li demanaven mà dura contra els sindicats. Deia que això seria un suïcidi polític per als republicans”, explicava Fontana en una conversa amb Andreu Mayayo a ‘El País’. Avui, en canvi, les taxes d’afiliació sindical en empreses privades dels Estats Units són del 6,7%.

Això, per tant, vol ser una panoràmica crítica sobre els sindicats, però des del respecte per tants i tants sindicalistes que s’han trencat la cara per tu i per mi des de fa més de 100 anys.

Warren Buffett ens advertia: “És clar que la lluita de classes existeix. I l’estem guanyant nosaltres”. Les lluites laborals no han acabat. A Panrico, a la SEAT i als hotels més turístics de la costa catalana. Però sovint la conflictivitat social s’està reactivant per on menys ho esperàvem, en la baula més feble, entre la població més precària i desprotegida: des de la PAH fins a les Kellys passant per les ‘marees’. L’escriptor Isaac Rosa, en un article a ‘Eldiario.es’ titulat “El sindicato ha muerto, viva el sindicato”, de qui expropio en català el títol d’aquest article, destaca el cas de lluites laborals més o menys als marges dels sindicats (cada cas s’hauria d’analitzar separadament) de netejadores d’hotel, de venedors ambulants anomenats ‘manters’, de músics de carrer, de teleoperadors telefònics, de professors associats de les universitats, de treballadors dels museus que cobren de 3 a 5 euros l’hora o dels falsos autònoms dependents d’una sola empresa. Afirma Isaac Rosa: “Havíem enterrat el sindicalisme i ballat sobre la seva tomba, però just ara ressorgeixen organitzacions que, es diguin associacions o plataformes, són exactament això: sindicats en sentit autèntic, formes d’autoorganització per defensar drets laborals i socials”. La idea és que la lluita pels drets laborals no ha acabat, però potser canviaran les formes i les estratègies dels vells sindicats.

Problema: joves, precaris i autònoms no tenen sindicat?

El món en què vivim —econòmicament, políticament, socialment i culturalment— ha patit canvis radicals en els últims 30 anys des de la caiguda del Bloc Soviètic, l’auge del capitalisme financer desregulat i la consolidació de la globalització. La crisi dels sindicats actual no es produeix en el buit: el capitalisme d’avui no és el mateix sistema que als anys setanta. Els anys d’hegemonia liberal (o neoliberal) iniciada pels governs de Thatcher i de Reagan als anys vuitanta han posat fi al ‘Pacte Social’. El politòleg Vicenç Navarro explica a ‘El crecimiento de las desigualdades como causa de la crisis’ que durant el període 1945-1980 havia existit un “pacte social” entre el món del capital i el món del treball, en el qual els sindicats i els partits d’esquerra acceptaven la propietat dels mitjans de producció, d’una banda, i els empresaris acceptaven l’augment dels salaris i l’establiment de l’Estat del benestar, de l’altra. “Aquest pacte, que incloïa un acord en la distribució de la riquesa, va ser trencat pels governs de dretes i pels grans empresaris que van imposar tot un seguit de polítiques encaminades a debilitar el món del treball, per tal d’abaixar els salaris i reduir l’Estat del benestar”, diu. El capitalisme necessitava una devaluació interna: salaris a la baixa, menys drets, menys regulacions.

David Harvey: “Desafortunadament, l’esquerra no està còmoda organitzant els treballadors dels ‘fast food'”

El treball també ha canviat. Avui, algunes de les empreses amb més treballadors als Estats Units són McDonald’s, Kentucky Fried Chicken i Wal-Mart. Tanmateix, segons el teòric marxista i geògraf urbà nord-americà, David Harvey, “desafortunadament, l’esquerra no està còmoda amb la idea d’organitzar els treballadors dels ‘fast food'”. Els sindicats catalans han denunciat sovint la “cronificació” de la precarietat, de la temporalitat i dels baixos salaris del mercat laboral. Un de cada quatre contractes que es van signar l’any 2015 a Espanya va durar menys d’una setmana, segons un informe de la UGT. El percentatge de contractes curts s’ha disparat en els últims anys. El 2010, els contractes inferiors a set dies representaven el 6% de la contractació. Quatre de cada deu contractes temporals no duren ni un mes, i d’aquests quatre, el 75% no arriba ni a una setmana. Com poden els sindicats organitzar aquests treballadors?

El professor de ciència política i exdirector de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) a la UAB, Joan Subirats, m’explicava en un intercanvi de correus que “el sindicalisme avui està molt fonamentat en el que era el treball fordista de fàbrica, estructura de classe, representació i conveni, i avui som en un espai fragmentat des del punt de vista productiu (per desindustrialització, per desmembració de les unitats productives, per externalització, per dúmping social amb altres països, etc.); tot això, impulsat pels canvis tecnològics, per la globalització i òbviament per la voluntat dels poders econòmics d’evitar els ‘costos laborals’ que els sindicats havien estat capaços d’aconseguir”. Avui, com dèiem, el poder econòmic és bàsicament financer, i la producció és només un component del guany global. “El canvi tecnològic ha precaritzat i desmembrat les grans estructures productives, i és aquí on els sindicats eren més forts”, avisa.

Ha aparegut la figura del precariat sense drets ni salaris. On és el sindicat dels precaris?

Ha aparegut, doncs, una nova ‘classe social’: el precariat. El professor de la Universitat de Londres Guy Standing, pare del concepte ‘precariat’, amb el qual es refereix a una nova classe social caracteritzada per la inestabilitat i la inseguretat, assegura que “cada transformació social i econòmica al món ha acabat generant una estructura de classes diferent”. Ho deia en una entrevista feta per David Casassas i Iolanda Parra a CRÍTIC: “La transformació global que estem experimentant actualment, una construcció dolorosa d’un sistema de mercat global, provoca una fragmentació nova”.

Standing, de forma molt sintètica, diferencia entre el proletariat del segle XX i el precariat de l’actualitat: “El proletariat ha tingut sempre una ocupació estable a jornada completa. Ha estat explotat al lloc de treball en l’horari laboral. És a dir, un règim de temps laboral industrial. Fitxes quan arribes a la fàbrica al matí, fitxes la sortida a la tarda. I et paguen. Tots els estats del benestar, i tots els sindicats, el dret laboral, les negociacions col·lectives, els diàlegs, etcètera, han estat guiats per aconseguir drets per al proletariat. Ara estan reduint-ho tot i alguns cauen al precariat i altres al ‘lumpen’. Cal adonar-se que el precariat és la nova classe del capitalisme global”. Què fa diferent això que Standing anomena precariat? “Una vida de treball inestable com a norma”; “temporalitat”; “manca d’una identitat professional”, i “explotat tant fora de l’espai i dels horaris de treball com quan s’hi troba dins”. Standing explica que el proletariat fitxava i cobrava per les hores que feia, però el precariat ha de fer moltes més coses: reciclatge, ‘networking’, buscar feines noves, omplir informes, fer, facturar, esperar clients.

On és el sindicat de precaris per afiliar-nos?

“La victòria del neoliberalisme ha estat molt més profunda del que pensem. Avui, el treball és molt individualista”, diu Rendueles

Finalment, el sociòleg César Rendueles, professor de sociologia de la Universitat Complutense de Madrid i conegut pels seus llibres ‘Sociofobia’ i ‘Capitalismo canalla’, hi afegeix una dada que ja ens temíem: el sindicalisme té problemes, sí, però és que l’enemic és molt fort. “Un dels espais fonamentals conquerits pel capitalisme és el treball. La victòria del neoliberalisme ha estat molt més profunda del que moltes vegades pensem”. El precariat, segons Rendueles, no es caracteritza per la intermitència del treball o pels salaris baixos, cosa que ja coneixia bé el proletariat clàssic, sinó per “no estar recolzat per una comunitat laboral solidària”. Rendueles ho explica: “Avui vivim el treball d’una manera molt individualista. Interioritzem els conflictes laborals en termes de patiment subjectiu i busquem mecanismes de defensa individuals. O bé ens imaginem com a emprenedors capaços de fer surf amb èxit a la jungla del mercat o bé interpretem l’explotació com a patiments psicològics: ansietat, depressió, ‘mobbing’…”.

Per què ens passa això? Si l’anàlisi és tan clara, la resposta hauria de ser senzilla. Però potser no és tan fàcil. Rendueles creu que “l’explicació de per què ens costa tant desenvolupar dinàmiques d’intervenció emancipadores en l’àmbit del treball és justament que vivim una crisi social. El sindicalisme es recolzava en una forta riquesa social, en xarxes de suport mutu, comunitats solidàries que van permetre un desenvolupament organitzatiu molt vigorós. Sense aquestes xarxes de solidaritat, els sindicats es converteixen en carcasses buides que intervenen en els pocs espais de treball més o menys estables i protegits”. La conclusió davant d’aquest procés d’individualisme que extreu Guy Standing és que “les negociacions col·lectives, els sindicats… estan esgotats; és el segle XX. El sistema de distribució del segle XX està espatllat”.

Si el sistema canvia, els moviments socials, els sindicats i, en general, les esquerres també haurien d’haver canviat? Doncs, en la majoria dels casos, no ha passat això. Les lluites laborals clàssiques —la concentració a les portes de la fàbrica, la ‘mani’ a la Via Laietana, els discursos de l’1 de maig— són relativament previsibles i amb una influència social que no desborda. Els sindicats han perdut una part de la força simbòlica —no en xifres de militants, que fins i tot pot arribar a créixer alguns anys— que havien mostrat durant gairebé tot el segle XX. Sembla un espai de lluita abandonat i oblidat per una bona part de la nova esquerra i pels joves activistes socials a Catalunya. Es confirma que el sindicalisme no és ‘sexy’. No té capacitat de seducció. Per què els joves no s’integren en el sindicat i, en canvi, es mobilitzen pel 15-M, per la defensa de l’habitatge a la PAH o per la independència de Catalunya?

Solucions: organització sociopolítica o gestoria laboral?

Si el treball és avui a tot arreu; si el treball ha sortit fora de les 40 hores a la fàbrica; si el treball està penetrat pel capitalisme de forma íntegra. Una opció que albiren els nous sindicalistes i els teòrics de l’activisme social és l’aposta per reconstruir els sindicats en unes noves organitzacions sociopoliticolaborals i no una simple “gestoria de conflictes laborals” concrets per molt potent que sigui la gestoria.

Rendueles, a l’entrevista de CRÍTIC, considera que no s’haurien de substituir els sindicats actuals per altres de “més compromesos”, sinó apostar per una nova definició de què és treball. Els grans debats teòrics no acostumen a arribar als centres de treball, que és l’espai on es batallen els conflictes relacionats amb les condicions de subsistència de la gent. El sociòleg considera que l’aposta del nou sindicalisme ha de ser: “Qüestionar la capacitat que hem concedit al mercat per decidir què és treball i què no ho és i com ha de ser remunerat i repartit. Hem d’aspirar a democratitzar l’espai laboral per, per exemple, prohibir pràctiques que avui es consideren treball, com l’especulació immobiliària, i donar valor a pràctiques que no es consideren treball perquè no formen part del mercat laboral, com els treballs relacionats amb les cures”.

“Costa molt que els sindicats entenguin que la seva tasca no va dirigida només als seus afiliats, sinó a tota la classe treballadora”, reclama Harvey

El geògraf urbà David Harvey explicava, en una entrevista que li vaig fer amb Gemma Garcia a CRÍTIC i ‘La Directa’, que davant el creixement de les feines temporals i precàries és complicat intentar que els nous treballadors militin en una organització permanent. Per tant, segons ell, els sindicats han de pensar altres maneres per adaptar-se a aquestes condicions. Un mecanisme és usar les xarxes socials per coordinar accions simultànies en diferents espais de treball, localitats o, fins i tot, regions. “Està costant molt que els sindicats tradicionals entenguin que la seva tasca no va dirigida només als seus afiliats, sinó a tota la classe treballadora. Molts creuen que la seva feina consisteix a conservar els salaris en els estàndards de vida del sector, sense comprometre’s amb tots els treballadors”, opina Harvey. Rendueles hi afegeix que l’objectiu ha de ser “localitzar espais de conflictivitat en els quals es puguin produir noves formes de solidaritat i de suport mutu”. Posa l’exemple de la PAH, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, per crear un relat de conflicte diferent. “Hem de pensar en iniciatives similars en l’àmbit laboral”, suggereix.

En conclusió, el politòleg Joan Subirats considera que “els sindicats han de modificar enormement les seves formes de funcionar” a través de la formació dels quadres sindicals, de la incorporació de nova gent al sindicat i de nous lideratges i d’un major ús militant de les xarxes socials d’Internet. Tota aquesta nova acció ha d’anar, segons Subirats, “acompanyada d’una visió més social, més transversal, més del tipus “marea” que del tipus fàbrica”. L’escriptor Isaac Rosa proposa nous lemes: “Menys nova política i més nou sindicalisme, renovant els ja existents on segueixen sent útils, i creant noves organitzacions quan fan falta”.

Standing, finalment, aposta perquè els nous moviments polítics i sindicals emergents “han d’estar basats en la classe emergent: el precariat”. Segons la seva anàlisi, la classe emergent a finals del segle XIX era el proletariat i les forces progressistes d’aquell temps havien d’estar amb el proletariat. “Avui només podrem tenir organitzacions polítiques i sindicals progressistes si estan basats en el precariat. A Espanya, avui, probablement, el precariat és el 40% del total de la població. Si un moviment del precariat pogués mobilitzar el precariat, guanyaria!”.

Hi haurà, doncs, un ‘Podemos’, una ‘Syriza’ o una ‘CUP’ del nou sindicalisme? Aconseguiran transformar-se els grans sindicats tradicionals CCOO i UGT? Els sindicats combatius de l’esquerra, des de la CGT fins a la COS, lideraran els nous precaris? O… el capitalisme del futur, basat en els robots i en la intel·ligència artificial, directament acabarà la tasca iniciada per Thatcher de destruir els sindicats? Ja tinc ganes de saber què passa.

4 comentaris
  • Francesca Nicolau Fuster 1 de maig de 2017 - 18:45

    Als sindicats clàssics els ha passat el mateix que als partits socialistes tradicionals: han estat captius dels discurs de les elits i de l’stasblishment. Com és possible que no posessin el crit al cel amb la generalització de les subcontractes i les ETT? Que no veien que tenien com a objectiu saltar-se els convenis? En el món de l’ensenyament, han predicat de manera acrítica la comprensivitat, la innovació, la inclusió sense garanties, el menyspreu als coneixements acadèmics i el bandejament de la transmissió. Tot plegat no ha fet més que aplanar el camí de les diverses formes de privatització i liberalització, en el cas de l’escola, i de les relacions laborals en el món del treball, en general.
    Malgrat tot, calen més que mai els sindicats. Tot i que no està clar que els que tenim serveixin per combatre la precarietat i els excessos del capitalisme modern. Potser n’hauran d’aparèixer de nous.

  • Genona Galera Léger 2 de maig de 2017 - 10:11

    Molt interessant la reflexió. No sé si era l’article indicat per parlar-ne, però un procés de des-masculinització dels sindicats també aniria bé. Els secretaris generals dels sindicats orgànics (Ros, Pacheco, Álvarex i Toxo) tenen una manera de cridar esventant testosterona que crea rebuig i zero adhesió al missatge. Cal una visió feminista interseccional per abordar les problemàtiques laborals específiques del precariat femení, del precariat immigrant, del precariat de totes les edats, del precariat amb diversitat funcional.

    • Sergi Picazo 2 de maig de 2017 - 10:15

      Absolutament d’acord, Genona.

      Hi ha una majoria de líders sindicals homes, també als sindicats anomenats “combatius” i d’extrema esquerra.
      Però, segons dades d’UGT i CCOO, hi ha una afiliació creixent de dones als sindicats que està conduint cap a la igualtat en número d’afiliats i afiliades. En canvi, això no es reflecteix als òrgans de direcció, tant comarcals com sectorials.

      Un comentari, Genona, molt pertinent.

  • Tolo Albertí Bosch 2 de maig de 2017 - 13:52

    Els sindicats actuals formen part del antic model socio-polític, però sembla que ningú té cap interès en capgirar aquesta situació. Ni tan sols els nous projectes polítics com la CUP donen la importància que mereix, la COS de moment no deixa de tenir una incidència anecdòtica, més centrada en el procés independentista que no pas en els reptes laborals actuals. Això té a veure amb la percepció que tenim nosaltres mateixos com a treballadors. Com si esser un treballador de coll blanc ens fes menys proletaris. Com si la precarietat fos un etern inpas en la nostra vida a l’espera de tenir una bona feina on formar part d’un sindicat no serà necessari.
    El liberalisme ha guanyat part d’aquesta batalla, ja no ens sentim treballadors, no existeix percepció grupal, som classe mitjana, treballadors de coll blanc, individus que no vivim en barris on poder teixir connexions i compartir coses. Som treballadors alineats i el precarietat ens sembla una cosa passatgera, una feina d’estudiant que ja dura massa però que segur que arribarà una feina millor.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: sergipicazo@elcritic.cat Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo