Martí Sales: “La gent de la cultura no tenim ni un puto duro!”

  • Yeray S. Iborra / @truitadeyeray
  • dijous, 12 febrer 2015

Martí Sales (Barcelona, 1979) és poeta, traductor, escriptor i, com li agrada dir, “ha vociferat amb la banda de 'punk-rock' barcelonina Surfing Sirles”. Sales és, així ràpid, tot allò que té a veure amb la paraula. En poesia, va guanyar els Premis Vila de Lloseta amb 'Huckleberry Finn' i va ser codirector del Barcelona Poesia. En narrativa, va debutar amb 'Dies feliços' i va fer el 2012 un retrat coral de l’escena musical catalana. I, en traducció, sempre ha estat lligat a figures nord-americanes com Kurt Vonnegut. Sales és d'una família literària –el seu avi oncle era Joan Sales, el d’'Incerta glòria'–, però mai no li ha pesat el cognom, potser perquè és dels que fan política quan escriu, quan canta... i quan compra el pa.

"Represento una part de gent que estem motivats amb la independència, però els detalls i els estratagemes ens tenen amb els collons molt plens"

A partir del manifest “Fora catalans dels Països Catalans”, fa un anyet, et van cridar des de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB per fer un parlament similar, i vas aixecar força polseguera…

[Riu.] Les ortodòxies són a tot arreu, és a dir, hi ha una estructura molt típica de les relacions humanes que és deixar-se anar per l’hàbit i la inèrcia. I la universitat és terrible, gairebé l’única institució que ha quedat intocada des de l’edat mitjana. És un gran problema.

Quina va ser la teva experiència a la universitat com a estudiant?

Jo vaig estudiar literatura i literatura comparada, a l’Autònoma i a Roma (Sapienza), i vaig tenir grans patacades. Vaig voler reflexionar sobre el que s’estava estudiant, com s’estudiava i com s’escrivia… I em vaig trobar amb uns murs absolutament infranquejables. Crec que, si hi ha una cosa a l’arrel del coneixement, és la possibilitat d’equivocar-te per aprendre, per aprendre a “equivocar-te millor”, com deia Samuel Beckett. Un professor em va arribar a dir: “Però això és massa personal”. Automàticament, vaig pensar: “Si m’haig de limitar a copiar el que han dit els altres… per a què cony serveix la universitat?”.

S’està convertint en un món de patents, la universitat?

De patents, de poltrones i de recursos molt mal distribuïts, gairebé el millor exemple de com està muntada la societat…

La universitat ja no és àgora? Ho ha estat mai?

No sé si hi ha hagut gaires èpoques en les quals fos àgora, eh. En si, jo sempre he sigut molt contrari a pensar que hi havia hagut un temps en què funcionava tot perfecte, i que ara s’han perdut els valors: “Que malament que va tot, que decadent que és la societat!”. Però digue’m en quin moment de la nostra història, a Catalunya, o a Barcelona, va ser aquella cosa esplendorosa… Jo crec que en cap moment. Ni en la República, just abans de la guerra, hi havia moments tan brillants, però sempre es té tendència a dir que allò d’abans era millor…

Una tendència molt postmoderna, això de basar-ho tot en la nostàlgia, no?

Mira, et diré més: no només és postmodern, sinó que és molt present en la condició humana, perquè, si et mires els primers escrits grecs, ja parlen de la decadència d’Atenes… I dius, hòstia, però si ja diuen que els fills no respecten els pares! L’educació s’ha perdut, els valors s’han perdut! Portem 2.500 anys fixant-nos en el mateix, potser que aprenguem que ni les coses van tan malament, ni tan bé. Jo en dic la metàfora biografista, que és que tot el que tu vius quan tens 20 anys és meravellós: la música, la cultura, l’ambient, les tendències, la política, l’entusiasme. La conclusió? Que el que va en decadència ets tu mateix: la teva relació amb el món. Ets tu que et fas vell, que ets un rondinaire.

Sempre és un bon moment per rebel·lar-se, t’he sentit dir més d’una vegada.

Sempre, sempre, sempre. Constantment. Rebel·lar-se simplement seria pensar, repensar, i tenir un criteri propi, i ser d’aquells que diuen: “Ah! I si ho fem d’una altra manera?”. Donem-li la volta. Això de forma individual és molt complicat mantenir-ho, perquè tot et va en contra, hi ha un embat constant a favor de la inèrcia, que és absolutament el contrari de la rebel·lió. Tu, tot sol, és molt difícil mantenir-te com a bastió llibertari; ara bé, si hi ha una comunitat, un col·lectiu de gent que es va retroalimentant per tots els cantons de la societat… Que cadascú generi un espai de dissidència, més o gran o més petit. No cal que tots fotem una bomba, o…

…O creem un partit.

O escriguem un article. La dissidència pot començar amb la manera com et relaciones amb la gent més propera. Només en aquest espai de dissidència es pot construir alguna cosa gran.

_MG_7083

FOTO: Jordi Borràs

“Quedaria molt malament dir que no m’interessa Podem, però és que no m’interessa gens”

Què en penses, de les formes de dissidència que acaben tenint una canalització, diguem-ne, oficial i prenent forma massiva, d’interès massiu?

Si parlem de Podem, com t’ho diré, quedaria molt malament dir que no m’interessa, però és que no m’interessa gens: aquí tenim unes alternatives bastant clares… Quan parlo amb gent que viu a Espanya, em diuen: “Hòstia, és que nosaltres no tenim res més!”. És clar, entenc: el PSOE, el PP, Podem…? Podem. Ara bé, aquí a Catalunya? Per què cony has de votar Podem? Vota la CUP, vota Guanyem…

Sempre has estat vinculat a la paraula: poesia, traducció, escriptura, composició… Quina salut té l’emparaulament en el debat polític-públic?

[Riu.] Núria Martínez, una poeta amiga, em deia que volia escriure un article sobre com s’utilitzava el llenguatge en la política actualment. Si tu analitzes el discurs dels partits més o menys hegemònics, i la frontissa dels partits hegemònics –com podria ser Esquerra, després hi hauria la CUP a fora i Guanyem [Barcelona en Comú] a fora–, veus clarament que l’ús del llenguatge els retrata. Quan veus un polític fent una frase de cinc minuts, i l’analitzes, i vas veient les subordinades, i en treus tots els actius… La buidor del missatge polític és el que agermana més els partits hegemònics.

Són la CUP o Podem alternativa?

Tots els discursos d’en Quim Arrufat o d’en David Fernández, o de qualsevol dels seus portaveus, són de pedra picada. Els de Guanyem Barcelona tampoc parlen buidament. Són gent que vol fer-se entendre, que vol construir alguna mena de programa comú. Voler entendre’s i voler convèncer és el que diferencia el populisme de la nova política o de la política de veritat. Voler governar per a tu, per a la gent i perquè tots visquem millor.

En el cas del procés, ara que es troba a primer nivell polític i mediàtic, s’està produint desgast i simplificació del discurs?

Qualsevol tema de primera plana política agafa aquest to tan populista, perquè interessa modificar l’opinió del màxim de gent possible; per tant, tots els recursos mediàtics es dediquen a bombardejar-te el cap. Jo represento una part de gent que estem polititzats i motivats amb el tema i alhora tots els detalls, minúcies, i estratagemes que està havent-hi els últims mesos ens tenen amb els collons molt plens… Per tant, recolzarem el que haguem de recolzar, quan ens vingui de gust, i que segueixin fent les ximpleries que estan fent. És màrqueting, que a mi és el que més m’empipa, i aquí entroncaríem amb la universitat: si hi ha alguna cosa que ens estem empassant, que ens està guanyant la partida, o que ens està posant contra les cordes, és la mercantilització de la vida en tots els nivells.

Tots els àmbits de la vida acaben dominats pel capital?

Això és el que jo crec. I en el llenguatge també es nota moltíssim. M’ho miro molt això, i intento, sempre que puc, treure del meu vocabulari tots els mots com: producte, nínxol de mercat, etc. Als editors els dic: “Escolta’m: en lloc de nínxol de mercat són lectors… I, en lloc de producte, llibre! Diguem llibre!”.

_MG_7094

FOTO: Jordi Borràs

“El conseller Mascarell és un il·luminat. Ha vist que la cultura només pot sobreviure si és de la mà de l’empresa”

Tu que has tingut relació amb les institucions –i t’hi has barallat força– com a codirector del Barcelona Poesia durant dos anys, entre d’altres… Com veus les polítiques culturals d’en Ferran Mascarell?

Mascarell és un il·luminat, perquè no se m’acut dir-li de cap altra manera. Ha vist que la cultura només pot sobreviure si és de la mà de l’empresa; una cosa neoliberal quan ell, en teoria, venia de Bandera Roja. S’ha begut l’enteniment absolutament. No té cap mena de sentit que tu dediquis diners públics a posar en contacte cultura i empresa. La cultura i l’empresa ja es posaran en contacte quan els roti, i que sigui l’empresa que es gasti els calés per posar-se en contacte, en tot cas.

S’estan premiant més cares que programes en l’àmbit cultural? S’estan mediatitzant els espais públics com critica el president de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya, Joan M. Minguet?

La gent sap quant cobren els directors generals de Cultura, d’Innovació, d’Empresa… en Jordi Sellas, o la gent que està al Departament de Cultura: molts, molts, molts, milers d’euros. Quan la gent de la cultura no tenim ni un puto duro! I després ens criden perquè dotem de continguts institucions que són buides: “Ah, però, ostres, seràs tal, sortiràs a la tele, es veurà el teu nom”. Aquestes engrunes, ja no les vull… Vull que tu cobris deu vegades menys! Que hi hagi un equip que rodi cada quatre anys! I que les coses es repensin i es programin amb entusiasme, i amb ganes de donar-li la volta, no de fer un continuisme vacu, nihilista; molt de disseny, molt de logo i molta imatge, i què hi ha després, què hi ha darrere?

La cultura s’ataca a molts nivells, a la iniciativa més popular amb més cruesa, fins i tot. Penso en Can Vies.

La pinça que fan Ferran Mascarell i Jaume Ciurana a l’Ajuntament de Barcelona, com a regidor de Cultura, és letal per a la cultura. La concepció que té Ciurana de la cultura catalana és d’un retrògrad que fa feredat: sembla que la llengua n’hagi de ser l’únic puntal i que el contacte amb altres cultures sigui el pitjor que li pugui passar -com si fos possible autonodrir-se!- A més a més, exerceix el càrrec des d’una impunitat gairebé totalitària, amb la suficiència dels poderosos que mai no trepitgen el carrer. Són aquesta mena de personatges els que han dut el descrèdit a la política, els que fan que la desafecció de la ciutadania respecte el govern sigui cada cop més gran.

En relació amb aquesta pinça, t’he escoltat parlar d'”estatisme institucional”: què vols dir?

L’última flamarada de repensament a nivell institucional va ser l’ICUB, que va néixer l’any 95… I ja s’ha convertit en una màquina funcionarial! Quan el que regeix una institució és el funcionament funcionarial, valgui la redundància, el que emmara el moll de l’os és l’estatisme –no d’esteta, sinó d’estàtic–; qualsevol canvi és vist com una agressió a l’statu quo del funcionariat o del funcionament de la institució en general. Hi ha gent molt vàlida en tots els sectors, que no els donen ni aigua, perquè el que es valora és un altre tipus de qualitat: saber-te manegar amb tothom, estar per aquí, per allà, omplir-te la boca d’un vocabulari determinat. “Implementar”, per exemple. [Riu.]

_MG_7167

FOTO: Jordi Borràs

“Perquè tu, Generalitat, per què cony vols posar-te medalles? No ets la maleïda ‘Gene’, quin ego has de tenir?”

Quin seria, doncs, el model més eficient pel que fa a polítiques culturals?

Si funciona, ja funciona. No cal que ho premiïs més. Per a mi, hauria de ser un model maièutic, que ajudi a preservar les condicions idònies per a la creació i que pari l’orella… Un model que per un costat és una antena i per l’altre és una matrona, una comare.

Les subvencions adormen la cultura?

Les subvencions a fons perdut són un puto desastre. És molt millor donar diners a institucions perquè programin, per exemple, en lloc de construir un teatre nou; donar diners als directors perquè puguin pagar les companyies i que no hagin d’anar a taquilla; que les produccions no s’estrenin un sol cop i desapareguin: això és absurd. I és el que va passar al llarg dels 2000: moltes companyies de dansa i de teatre que treballaven tot l’any per fer una producció que, estigués bé o malament, només es feia tres dies. Això provocava una cultura amb peus de vidre. El Departament de Cultura hauria d’estar atent al que està passant i donar un cop de mà; donar un cop de mà invisible, no amb el logo. Perquè tu, Generalitat, per què cony vols posar-te medalles? No ets la maleïda Gene, quin ego has de tenir?

“Els ‘beats’ eren molt egoistes, i molt fills de puta… No crec que contribuïssin a res, tret d’Allen Ginsberg”

El llibre de Víctor Lenore, ‘Indies, hipsters y gafapastas, crónica de una dominación cultural’ ha posat nom a dos fenòmens que feia temps que estàvem veient: 1. Que el hipsterisme ha oblidat l’esperit contracultural de la generació beat. 2. Que l’indie és el nou mainstream.

Els beats eren molt individualistes, molt egoistes, i molt fills de puta… No crec que contribuïssin a res, tret d’Allen Ginsberg… Hauríem de parlar-ne bé del poder revolucionari que tenien. Evidentment, a nivell d’obra, sí que tenen un punch increïble, d’ells com a persones i com a activistes… Pel que fa a l’hegemonia del hipsterisme, no deixa de ser el que és més fàcil de vendre, és a dir, com que estem regulats per les lleis del mercat, com que en les nostres vides ens tracten com a consumidors i no com a ciutadans, el que molesta menys per vendre és el que ven. I ja està, el que et fa pensar menys, el que entreté, i ja està. Els models culturals hegemònics sempre han sigut molt mainstream; ja ho diu el nom: hegemonia i mainstream és el mateix.

“Moviments culturals revolucionaris? Els Estats Units del 66 al 69? El ‘hip-hop’ a finals dels vuitanta? Aquí hi havia coses de la Nova Cançó força revolucionàries o a França la ‘chanson'”

En quin moment de la nostra història, o de la història a Occident en general, hi ha hagut moviments culturals revolucionaris i, d’alguna manera, multitudinaris?

Tres anys als Estats Units, del 66 al 69, potser? El hip-hop a finals dels vuitanta o el hardcore a principis dels vuitanta? Aquí hi havia coses de la Nova Cançó força revolucionàries o a França la chanson… Però són moments molt específics. El que predomina és el fenomen Rock Català, és a dir, és extremament difícil que allò majoritari sigui revolucionari; dins del mateix funcionament gregari social humà hi ha el conservadorisme, base de l’instint de supervivència… La gent no vol estar raptada cada dia, no vol que la posin en dubte tota l’estona.

S’ha premiat a Catalunya des dels mitjans de comunicació una escena, sorgida a partir del fenomen Manel, excessivament costumista, tova i conservadora?

La música, com menys problemàtica millor, i així ha sigut en tota la història de la humanitat: les cançons medievals, les cançons populars… Sempre hi ha hagut un agulló, que sempre hi ha estat, i ara també, però els que canten a les tietes… La tieta és la tieta, i la tieta és el cor del país. No del nostre país, el cor de tots els països. Podem aspirar a una major qualitat dels grups, i en algun moment alguna espurna que prengui, però a nivell estètic, que a la gent li agradin les coses toves és així, serà així, i no tinc cap mena de problema que sigui així.

Reflecteixen els festivals de música tots els eixos de desigualtat del sistema?

Els festivals… Tornaré a fer una mica d’advocat del diable: no és el format festival; hi ha festivals extraordinaris; el festival hegemònic és una merda, i tant, però com qualsevol cosa específicament hegemònica. Un festival de tres dies a la muntanya, amb els teus col·legues, com El Sucre, l’Hoteler… Hi ha festivals meravellosos, absolutament assequibles, a un nivell humà fantàstic, no hi ha cap problema, però els grans macroespectacles sí que reflecteixen totes les discriminacions. O el concert de Nick Cave que costa 150 euros al Liceu… Absurd.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Som d’una generació que ja sabia que seria precària tota la vida. Doncs ‘pillem’ un pis entre tres i vivim feliços pagant poc de lloguer i tenint més hores per passejar”

Tothom ha de poder viure de la cultura?

Això és una fal·làcia absoluta. La meva generació, els que vàrem entrar a estudiar literatura comparada com a mínim, ja som d’una generació que ja sabia que seria precària tota la vida, però jo ja ho vaig assumir. No ho sé, vivim amb menys? Compartim? Pillem un pis entre tres i vivim feliços pagant poc de lloguer i guanyant poc, i tenint més hores per passejar i no ser productius? El decreixement realment és una gran cosa. Si volem viure en aquesta societat amb les seves regles, serem uns putos desgraciats… O, si no, fes-te empresari, forra’t i fuma’t el teu cigarro. “Sóc super-bon-escriptor, però no puc viure d’això”; doncs mira, potser no ets tan bo i, no ho sé, nano, jo estic convençut que les coses cauen pel seu propi pes. La gent tira la tovallola molt abans; estem educats per a l’èxit instantani.

Tu has estat líder d’un grup de punk, has tingut un cert altaveu: les bandes haurien de repensar-se, per responsabilitat, el seu discurs? O, dit d’una altra manera, quina relació ha de tenir la política i el pop?

L’estructura del nostre llenguatge, que és una mica cutre, es basa sempre en les dicotomies i en la falsa relació de causa i efecte, que crec que sempre és massa reduccionista per explicar la complexitat del món: estètica i ètica, ortodòxia i revolució… Jo no et diré que els Surfing Sirles intentàvem assolir no sé quin tipus de no sé què… Et diré, simplement, que vam fer una sèrie de discos, cançons i concerts que tenien una potència maca, perquè eren fruit de néixer al marge d’un pensament constituït institucional: en-tu-sias-me.

L’art més revolucionari és el que no busca rendibilització econòmica?

I això per a què ho fas? I aquesta feina què et donarà? Però tu per què t’has enrotllat amb no sé qui, tu per a què…? Perquè sí. El perquè sí, si no és una cosa nihilista o postmoderna, és en realitat una arma molt potent per desballestar aquesta espècie de vida consensuada que va sempre cap a una cosa que no és el que estàs vivint, sinó cap a més enllà.

“Tens molta força: el que escoltes cada dia, com xerres, quins llibres llegeixes, com escrius… I com folles!”

El plaer com a revolució.

És clar, el plaer, en comptes de ser l’hedonisme pur del mercantilisme, si el vius d’una manera bonica i llibertària… L’esfera que escapa al raonament i a l’anàlisi total, al control, és una cosa molt perillosa: no entres en els estudis de mercat. “Ui! Però per què heu fet això, no ho entenem?”. Hi ha una sèrie de camins dibuixats per l’entusiasme, la manca d’objectiu, el no entrar dins de paràmetres de la raó… Això és or! Si incentivem això, aquí hi ha un caldo de cultiu revolucionari fantàstic… És molt millor que tirar pedres! Tot s’esquerda per sota, perquè ja trenques totes aquestes motivacions falses que et van penjant cada dia: triomfar, ser millor que l’altre, aconseguir l’iPhone 6…

Ehem…

[Mira el seu iPhone de la taula i riu.] Aquest me’l van regalar. John Waters, el director, va dir fa uns quants anys: “Estic fart de les campanyes per culturitzar la gent”. I es va inventar una campanya que deia: “Hem de fer que els llibres siguin guais de nou. Si vas a casa amb algú que no té llibres, no follis amb aquella persona”.

Màrqueting-sexual-revolucionari…

I de moment ho estic fent! [Riu.] Seriosament, en cada moment tens molta potència com a persona que viu en una societat interrelacionada estretament i a on totes les accions es multipliquen per Internet per la ultramediatització dels actes. Tens molta força: el que escoltes cada dia, com xerres cada dia, quins llibres llegeixes, com escrius… I com folles!

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
8 comentaris
  • Subscriptor Albert Cuesta 12 de febrer de 2015 - 10:41

    Molt d’acord amb això de Podemos (per cert, podríem deixar d’anomenar-los ‘Podem’, en català?). El concert de Nick Cave -o qualsevol altre- a 150 euros al Liceu… doncs la conseqüència de la desaparició de la música enregistrada com a mercat i font d’ingressos per als artistes, que volen facturar en entrades el que han deixat de facturar en venda de CD i descàrregues digitals.

  • Subscriptor DOLORS BOSCH AGUSTÍ 12 de febrer de 2015 - 11:59

    Una vegada més felicito l’entrevistador Yeray per tenir aquest bon nas de saber entrevistar a qui realment té coses a dir-nos, que en aquest cas ha estat en Martí Sales,(si en J.Sales d’Incerta Glòria) per mi una molt bona descoberta, que tot el que ha explicat ha estat d’un en-tu-sias-me foll i gran, i amb el seu vocabulari, m’hi he sentit del tot identificada tot i que sóc d’una generació més vella, però només puc dir de la meva collita el següent: No sóc un producte de productivitat/sens ballar el vals que toquen/no en sóc rendible/consigna d’esborrar tot el meu nom/no interessa aquest meu ball. Moltes gràcies per existir!

  • Grubert 14 de febrer de 2015 - 12:12

    A veure, que ser indepe no impliqui limitacions cognitives si us plau. Cada vegada que sento el hit “si ja tenim la CUP als Podem no els necessitem per res” es pudreixen conexions sinàptiques. Ens agradi o no els Podem representen (en teoria, s’haurà de veure) una política semblant a la CUP però sense el fetitxisme indepe. Podem arribar a acceptar l’existència de tal cosa o va més enllà de les nostres capacitats? Cosa per cert que també és el cas de Guanyem, del qual la CUPno n’ha volgut participar. Per tant, Guanyem si, Podem no? Que aquest noi revisi què el porten a afirmar els seus compromisos afectius, perquè en qualsevol cas aquesta afirmació no respon a cap seqüència lògica.

    • Marti Sales 27 de febrer de 2015 - 11:42

      Grubert, el que distingeix la CUP de Podemos no té res a veure amb el “fetitxisme indepe” que dius: la principal diferència, i és molt important, és que uns fan política de base amb voluntat d’erigir-se com a un contrapoder amb cara i ulls i capacitat transformadora real —fa anys que ho demostren—, i els altres fan política de partit amb voluntat clara d’exercir el poder hegemònic habitual, amb una pàtina renovadora no constrastada que fa més por que una pedregada.

  • Subscriptor Jaume Delclòs Ayats 19 de febrer de 2015 - 14:06

    “…L’esfera que escapa al raonament i a l’anàlisi total, al control, és una cosa molt perillosa: no entres en els estudis de mercat.[…] Hi ha una sèrie de camins dibuixats per l’entusiasme, la manca d’objectiu, el no entrar dins de paràmetres de la raó… Això és or” Gràcies!

  • Rob Traws 22 de febrer de 2015 - 16:30

    Bueno, mientras vive en un entorno en el que le regalan I-Phones no creo que sufrirá grandes problemas económicos como para poder seguir su camino como persona de o de la cultura. Parece destacar que con la hegemonía tiene su conflicto. Es aparente que lo que mas le mosquea es que otros tienen mas de lo que sea que el mismo ya sea éxito, dinero, lectores u oyentes. A parte de esto aplica mal este termino . Por ejemplo nunca pueden haber dos hegemonías ala vez en el mismo momento sobre la misma cosa ya que la acepción de la palabra misma no lo permite. Cito:”Si tu analitzes el discurs dels partits més o menys hegemònics, i la frontissa dels partits hegemònics“
    Es un Hijo de la cultura mediterránea. Su contexto familiar y la educación universitaria que ha recibido no admite duda sobre que debería ser consiente de ello y no confundirse en su pertenencia cultural. A el interlocutor sin embargo le permite este disparate y no le corrige cuando dice: “En quin moment de la nostra història, o de la història a Occident en general, hi ha hagut moviments culturals revolucionaris i, d’alguna manera, multitudinaris?“ El interlocutor es el que no ha podido conseguir dibujar un poeta con su imaginación y ideas personales. Lo ha dejado quejarse a su antojo sobre los poderosos de ahora y como lo destruyen todo. Muchos pensamos mas o menos esto, pero para leer la versión mil y uno de unas afirmaciones correctos no se hace entrevistas con jóvenes intelectuales en una revista con pretensiones elevados. Me hubiere gustado que el Interlocutor no solo engancha con la ultima afirmación de Martí Sales y le suige el discurso de manera afirmativa sino también se prepara con propias preguntas para dibujar una persona mas contrastada que seguramente tiene mas que decir que los de arriba son unos malos y el lector no es el mercado. Comienzo a pensar que no hay interés en mas que cada uno suelta su discursillo y irse después , según la economía, de cañas o de cava.

    • Marti Sales 27 de febrer de 2015 - 11:50

      Rob, la gent del meu entorn no em regalen iPhones: ja estaria bé, però no és el cas. L’iPhone me’l va regalar la mateixa companyia telefònica amb la qual vaig firmar el contracte de la meva línia, pràctica molt habitual en aquells anys, la d’obsequiar amb smartphones els nous clients. Pel que fa el que més m’empipa, no sé d’on treus que és que la gent tingui més èxit, lectors o diners que jo: m’ho expliques? I si vols que sigui primmirat amb l’ús del llenguatge —tingues en compte que això era una entrevista, no un article, i en l’oralitat tot sovint no tota la informació la donen les paraules— i particularment amb el concepte d’hegemonia, el que volia dir en la frase que cites «si tu analitzes el discurs dels partits més o menys hegemònics, i la frontissa dels partits hegemònics» potser ho entendries millor així: «si tu analitzes el discurs dels partits amb una voluntat més o menys hegemònica, i la frontissa dels partits hegemònics» La resta del teu comentari em costa de seguir, la veritat.

  • Constable 1 de maig de 2015 - 14:16

    Òsties ,òsties que en fem de la Victòria dels Àngels ?

Deixa el teu comentari