12/03/2016 | 22:40
Si no m’equivoco, vas néixer a Namur, però vas créixer a Retinne, prop de Lieja (Bèlgica), un poble miner amb treballadors de moltes nacionalitats. Va ser en aquest entorn on es va despertar el teu esperit revolucionari? Hi va haver algun fet particular que et portés per aquest camí?
Per a mi, el tema principal en aquest sentit va ser la vida dels miners. Tot el meu entorn girava al voltant del funcionament de la mina de carbó. Va fer que per a mi la riquesa de compartir entre cultures diferents, en tots els aspectes, es convertís en un element vital. I ara no puc concebre una vida amb gent d’una mateixa nacionalitat, o que parlen només una llengua, i que busquen reafirmar-se a través de la seva identitat nacional. Per a mi, són fonamentals les diferents identitats. Construir un món en què tots hi puguem cabre. Òbviament, em refereixo a cultures, no a diferents classes socials. La diferència de classes i l’existència de classes poderoses neguen aquesta possibilitat de conviure en pau.
El moment particular en què es va activar de forma clara la meva vida política va ser quan vaig deixar els meus pares i el poble, amb 16 anys, per anar a estudiar secundària. Abans d’anar-me’n, vaig compartir coses amb gent del meu poble i, quan el 1970 vaig decidir adherir-me a un partit polític, va ser perquè aquesta organització (IV Internacional) va intervenir molt bé en una vaga de miners, generant solidaritat entre treballadors de diverses mines del país. La seva capacitat d’organització política i de definir maneres de tractar d’estendre la lluita em van semblar un element per justificar-ne la meva adhesió, com a instrument per a la victòria. També em va atreure un document programàtic de la IV Internacional que es deia ‘Dialèctica dels tres sectors de la revolució mundial’. Era el document del Congrés Mundial del 1969, que mostrava la dialèctica entre les lluites en els països més industrials (lluites obreres i d’estudiants del 1968), al Tercer Món (el Vietnam principalment), i als països soviètics (lluites antiestalinistes). Em va quedar clara la necessitat d’adherir-me a una organització mundial.
Com esmentaves, ara ets membre de la IV Internacional, fundada per Trotski. Abans d’arribar-hi, vas explorar diferents corrents del socialisme com el maoisme o el guevarisme. Pots explicar una mica com va ser aquesta evolució fins a arribar al trotskisme?
Quan jo tenia 13 o 14 anys, llegia sobre revolució a la Xina, també la de Cuba, sobre el Che… Recordo molt bé la notícia de la mort del Che, el 8 d’octubre de 1967. Tenia 13 anys. En certa manera, ràpidament em vaig sentir guevarista i una mica maoista i, finalment, d’una forma més madura, vaig acabar adherint-me a la IV Internacional. El que em va convèncer va ser la seva lluita enfront de l’estalinisme, al bloc del ‘socialisme real’. També perquè vaig viure molt de prop el Maig del 1968. Era molt actiu com a estudiant, seguia per la ràdio el que passava a París, però també el que va passar a la primavera a Praga. A l’agost de 1968, hi va haver la intervenció dels tancs soviètics per posar fi als intents de reforma democratitzadora. Alhora succeïa l’ofensiva del Viet Minh al Vietnam. Això va impactar sobre mi. També estava atret per les lluites dels negres als EUA, pels drets civils i polítics. Quan tenia 11 anys, van assassinar Malcom X (al febrer de 1965), i tres anys després, Martin Luther King (a l’abril de 1968).
També em va convèncer la lluita de Trotski i dels seus camarades contra la degeneració dictatorial de l’estalinisme. Transferint aquesta reflexió a la fi del segle XX i a l’inici del XXI, la IV [Internacional] va elaborar un projecte de societat socialista, autogestionada, basada en la participació directa de la població, de treballadors i ciutadans. La IV dóna un enfocament a l’organització del poder popular, com el poder des de baix. Aquest és el seu projecte de societat. Pel que fa al funcionament polític, està convençuda que no es pot considerar un partit com l’avantguarda i que un partit d’esquerres ha de ser plural, amb posicionaments de ruptura amb el capitalisme i totes les formes d’opressió, com el patriarcat. Això, pel que fa al programa. Pel que fa a la pràctica política i d’organització, els membres han de decidir i no esperar que un comando dirigent dicti l’orientació.
“Per a Europa, va semblar que a finals dels anys setanta es va tancar un cicle de lluites en els països capitalistes”
Has participat en moltes lluites des que vas començar a militar en diferents organitzacions a finals dels seixanta. En tot el teu recorregut, podries destacar quins han estat els moments de major optimisme i els de més pessimisme?
Un moment àlgid va ser des del maig de 1968 fins al 1972-1973, fins i tot el 1974, perquè hi va haver el que es va anomenar el ‘maig prolongat a Itàlia’, amb moltes lluites obreres, impulsant un model d’organització autònoma. A Bèlgica, fins al 1973 hi va haver un auge de les lluites obreres i estudiantils. Vaig liderar un moviment de col·legis en el qual van participar 175.000 estudiants de secundària. Lluitàvem contra l’adoctrinament de l’Exèrcit, perquè la idea del Govern era obligar tots els joves que acabessin la secundària a fer el servei militar, per rebre l’adoctrinament burgès, com a resposta al Maig de 1968. Això va generar un enorme moviment a les escoles i als instituts. Es van constituir comitès de vaga, amb centenars de col·legis, que van durar gairebé quatre setmanes. I vaig ser un dels seus 10 principals coordinadors i impulsors, com a membre del comitè nacional de l’FNL (‘Front Nacional dels Liceus’, nom que tenia les mateixes inicials que el Front Nacional d’Alliberament del Vietnam, el Viet Minh). Hi havia un auge de les lluites, de l’educació i conscienciació política a nivell de masses, amb la possibilitat de veure i assistir a progressos en diverses parts del planeta.
Un segon moment esperançador va ser immediatament després, el 1974-76, amb la Revolució dels Clavells a Portugal, la mort de Franco, i la caiguda de la Junta Militar a Grècia. Per a mi, Portugal, Grècia i Espanya eren molt importants perquè per a la IV Internacional la possibilitat de veure una revolució al sud d’Europa era un element fonamental, ja que hi havia un bon nivell d’organització de l’esquerra radical a Itàlia, i la IV era forta al nord d’Europa (en particular, a França i a Bèlgica), i, si el moviment s’estenia al sud, hi havia la possibilitat d’una revolució. Va haver-hi molta esperança i il·lusió de veure aquesta revolució a Europa.
A partir del 1977 ens vam adonar que la situació estava canviant. Es va organitzar la Transició a Espanya, amb monarquia i els elements fonamentals de l’Estat capitalista-franquista, a Portugal la dinàmica revolucionària va acabar el 1976, i a Grècia no hi va haver mai, després de la caiguda dels coronels, un auge revolucionari. Per a Europa, va semblar tancar-se a finals dels anys setanta un cicle de lluites en els països capitalistes. Tot i això, al mateix temps, el 1979 hi va haver la Revolució Sandinista a Nicaragua, la caiguda del xa a l’Iran, i el 1980 a partir de l’agost l’enorme moviment a Polònia. Als vuitanta, jo era part de la direcció mundial de la IV Internacional.
“Amb els obrers polonesos, la Revolució Sandinista i les vagues al Regne Unit tornava a haver-hi una onada internacional de lluita, però en condicions molt adverses”
A partir dels anys vuitanta et vas centrar en les lluites relacionades amb el deute. Anys després vau fundar el CADTM. Què et va decidir a fer el pas cap a la militància contra el deute?
Vaig començar a dedicar més temps a l’aspecte mundial el 1980, quan formava part de la direcció mundial de la IV Internacional. Havia disminuït la possibilitat a Europa i vaig invertir més energia en la solidaritat amb els obrers polonesos i amb la Revolució Sandinista. Vaig participar en l’organització d’un moviment de solidaritat a Polònia quan va haver-hi el cop d’Estat del general estalinista Wojciech Jaruzelski. Vam començar a donar suport clandestí al moviment obrer polonès. Viatjava a Polònia per fer arribar materials per a la clandestinitat, com emissors i receptors de ràdio o escrits de la IV Internacional en polonès. També vaig participar el 1984 en la creació d’una organització de solidaritat amb la Revolució Sandinista. Vam organitzar brigades de treball en zones rurals de Nicaragua, amb obrers de Bèlgica, de grans indústries com Caterpillar, Volkswagen, i també hi anaven mestres, metges… Treballaven un mes gratis amb els camperols. El 1984-85 hi va haver la vaga dels miners al Regne Unit, lluitant contra l’ofensiva neoliberal de Thatcher i de Reagan, a la qual també vam donar suport. Podem dir que tornava a haver-hi una onada internacional de lluita, amb Polònia, els sandinistes, les vagues del Regne Unit… però en condicions molt adverses. Durant aquells anys era professor en col·legis tècnics i professionals, amb fills de treballadors migrats provinents de Turquia, del Marroc, cosa que feia possible barrejar el meu activisme amb la meva activitat laboral. També era actiu com a dirigent sindical. En el meu sindicat cabien tots els sectors, era la Federació General dels Treballadors de Bèlgica (FGTB).
En aquella època, els anys 1982-83, hi va haver la crisi del deute a Mèxic. El 1985, Fidel Castro va iniciar un moviment en el qual afirmava que el deute extern era un mecanisme d’extorsió impagable. I Thomas Sankara, el jove president de Burkina Faso que va viatjar a Cuba per reunir-se amb Fidel, va llançar-se també a impulsar un front africà contra el deute. Una altra vegada vèiem una dialèctica entre sectors de la revolució mundial. Sankara va ser assassinat poc després pel fet de liderar aquest moviment africà contra el deute.
I com arriba el moviment a Europa?
El 1989, companys de la IV Internacional a França, amb intel·lectuals d’esquerra d’altres forces, van llançar una campanya que es va anomenar “Ja n’hi ha prou”. Quina va ser l’oportunitat? Mitterrand va convidar els seus col·legues del G-7 a una cimera pel bicentenari de la Revolució Francesa, al juliol de 1989. La campanya contra aquesta provocació es va llançar amb un cantant francès molt famós i combatiu anomenat Renaud i l’escriptor Gilles Perrault. Hi va haver una manifestació de més de 90.000 persones, que demanaven l’anul·lació del deute del Tercer Món. Diria que em vaig convèncer en aquest moment de la creació del CADTM, que va ser fundat el 1990. També viatjava molt a Nicaragua, a Cuba, a El Salvador, a Guatemala, a Mèxic. Tenia relacions amb les guerrilles d’El Salvador del Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional (FMLN), i a Guatemala amb la Unitat Nacional Revolucionària Guatemalenca (UNRG). Estava molt vinculat amb el PRT, organització revolucionària mexicana de la IV Internacional, que tenia una relació estreta amb els camperols, participant en experiències d’autodefensa armada entre el 1984 i els noranta. Per això, quan l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional va sortir a la llum pública l’1 de gener 1994, em vaig enllaçar directament amb aquesta experiència viatjant a Chiapas.
El gran moment del moviment del deute a escala internacional va ser la gran trobada a la qual vam donar suport a Madrid a l’octubre de 1994, quan el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) van commemorar els seus 50 anys. El CADTM va participar en la contracimera a Madrid; allà vam entrar en contacte amb un dels fundadors d’Ecologistes en Acció, el meu bon amic Fernando Durán, que va morir fa dos anys. El CADTM i Ecologistes en Acció i la Plataforma 0,7% vam desenvolupar una col·laboració estreta. Quan es va preparar la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern (XCADE) a finals dels noranta, vaig ser convidat a Getafe (Madrid) a una reunió amb la Plataforma 0,7% per definir preguntes de la consulta sobre si s’havia de pagar el deute extern. Es va fer al març del 2000, coincidint amb les eleccions generals, i van participar-hi més de dos milions de persones. Allà vaig conèixer l’Esther Vivas i en Josep Maria Antentas, que iniciaven la seva militància en el moviment contra el deute. També a escala mundial hi va haver el Jubileu 2000, per a l’anul·lació del deute dels països pobres.
“A Lieja vam fer una campanya per anul·lar el deute del municipi i es va aconseguir la reestructuració, amb una quitança d’un 70%”
Vas estar particularment actiu en les vagues i en altres accions que els treballadors de la ciutat de Lieja van fer contra un deute públic municipal que els aixafava. Com va ser l’experiència?
Vaig començar en el moviment contra el deute el 1983 a Lieja, la ciutat on vivia i encara visc. El municipi estava molt endeutat. Pagava amb l’augment dels tipus propiciat als EUA entre un 13% i un 15% d’interès. El govern municipal d’esquerra va decidir un viratge cap a l’austeritat radical, amb privatitzacions, retallada de salaris d’un 30%, reducció de l’ocupació pública d’un 20%. Els treballadors (n’hi havia 17.000 en total i 3.500 eren docents) vam entrar en una lluita molt dura de 16 setmanes, amb vaga, sense recollida d’escombraries, amb l’escorxador tancat… El Govern hi va enviar l’Exèrcit per recollir les escombraries. Hi va haver enfrontaments amb la guàrdia civil, batalles al carrer i persones empresonades. Jo hi tenia un paper molt actiu. El pretext de l’austeritat era pagar el deute. Vaig començar amb altres treballadors a llançar una auditoria del deute municipal, per conèixer què havia passat. Va ser la meva primera experiència d’auditoria del deute. A partir del 1986 vam començar una campanya per anul·lar el deute del municipi, i hi va haver vagues fins al 1989. Les vagues van ser derrotades, però es va obligar a una reestructuració del deute, amb una quitança d’un 70%.
Has escrit molts llibres, centrats a explicar com el deute serveix d’eina per al segrest polític per part dels bancs i de les elits econòmiques. Afirmes que vivim en ‘bancacràcia’, un sistema en el qual les finances tenen un enorme poder. Podríem dir que al món manen els banquers?
Jo no diria que els banquers manen. El capitalisme, en la seva forma actual, passa per la “financerització” del capital. Ja no hi ha una diferència clara entre producció i finances. Hi ha un capital globalitzat que opera. Les grans empreses transnacionals han estat totes “financeritzades”. És un concepte que François Chesnais va explicar molt bé, que ha donat lloc a un camp d’estudi extens. Vull evitar una simplificació falsa de la situació. No són Goldman Sachs o Deutsche Bank o el Santander els que governen el món: és el capital financeritzat en general qui ho fa. Els bancs i altres corporacions financeres, com, per exemple, BlackRock, tenen un paper important, al costat d’altres transnacionals, més conegudes per les seves inversions productives com General Motors, Lockheed, Volkswagen, etc. Hi ha una osmosi entre el que anteriorment categoritzàvem com a industrial, comercial, i financer. Ara hi ha interconnexió i osmosi, que desdibuixen aquestes categories. I, per descomptat, una osmosi entre els amos d’aquestes grans empreses i els dirigents polítics dels grans partits de Govern, siguin demòcrates o republicans als EUA o els grans partits que s’alternen en el poder a Europa, com el PP i el PSOE a l’Estat espanyol. Això és el que ara s’anomena ‘portes giratòries’.
“El Banc Mundial i l’FMI busquen endeutar països i no ajudar-los”
En el teu treball i militància has pogut assessorar molts governs en el camp del deute. En aquest context has entrat en contacte amb l’’enemic’, és a dir, el Banc Mundial, l’FMI, grans bancs o altres institucions semblants. Mirant enrere, quines conclusions importants treus de com funcionen aquests entramats de poder relacionats amb les finances?
Clarament pel que fa a la pràctica, el CADTM considera inadequat el ‘lobbying’ sobre el BM i l’FMI. Jo no participo en les trobades anuals del BM i de l’FMI ni en els diàlegs que organitzen amb l’anomenada societat civil. Per què adopto aquesta actitud? Perquè cal deslegitimar aquestes institucions, i, participant en suposats diàlegs, les ajudem a legitimar-se. Són experts a dir que s’han equivocat i que estan prenent en compte les opinions de la societat civil, i a dir que han abandonat el Consens de Washington i que ara adopten una nova política que té en compte els drets, etc., etc. Això és propaganda. Són instruments de la política externa de les grans potències, començant pels EUA, que comparteixen la direcció del BM i de l’FMI amb diversos països europeus.
Aquestes dues institucions serveixen per, a través del ‘sistema deute’, enredar els governs dels països endeutats en polítiques designades pels creditors; per això l’FMI i el BM sempre busquen endeutar països i no ajudar-los. És a través de la relació creditor-deutor que poden influir en la política dels països en deute. Això es va fer evident en els països anomenats en desenvolupament i ara en diversos països europeus endeutats amb l’FMI, i no em refereixo només a Grècia a partir del 2010, ja que Romania, Bulgària, Polònia o Hongria també han fet polítiques d’ajust dictades per l’FMI a partir dels noranta. Em nego a anar a reunions de suposat diàleg; però, en canvi, accepto debats públics contradictoris amb el BM i l’FMI. He tingut diverses d’aquestes experiències, en forma de conferències. Sigui a Ginebra, sigui a Bèlgica, o en països del sud, perquè aquí sí que podem destruir, a través de debat contradictori, els arguments d’aquestes institucions.
“Per les seves gestions abans de ser president, ens vam adonar que Lula trairia el seu compromís respecte al deute”
Podríem destacar les teves experiències assessorant governs en matèria de deute. A l’Equador el treball de la CAIC va servir per reduir el seu deute. Què en destacaries?
Vaig entrar en contacte amb Lula el 1990, quan era a l’oposició. Després el vaig convidar a Bèlgica i vaig tenir contacte directe amb ell en diverses ocasions. Hi va haver molta expectativa en veure què faria si aconseguia arribar al Govern al Brasil. La seva posició oficial sobre el deute era molt radical, però anys abans d’arribar al poder ja havia evolucionat de manera moderada. El 2001 va néixer el Fòrum Social Mundial a Porto Alegre. Lula va ser elegit a l’octubre de 2002 i va començar a ser president quan ja ens reuníem al tercer Fòrum Social Mundial, el 2003. Ens vam adonar, per les seves gestions d’abans de ser president, que Lula trairia el seu compromís respecte al deute: a l’agost del 2002 va signar amb l’FMI que, si era president, seguiria pagant-lo. Va ser una experiència clara per a mi de com és de difícil aconseguir que un partit d’esquerra mantingui un compromís fort sobre el deute, perquè és vital. La burgesia i les institucions financeres internacionals donen prioritat a aconseguir convèncer els governs d’esquerra de pagar el deute. Fins i tot vaig tenir una reunió amb Lula al juny de 2003 i li vaig expressar les meves crítiques. Estava imposant al Brasil una reforma de les pensions. Vam tenir una discussió molt dura i després es va tallar la relació. Però el mateix 2003 vaig assessorar el Govern de l’Estat de Timor Oriental, que havia aconseguit la independència respecte a Indonèsia el 2002. El nou Govern era format per exguerrillers i els vaig assessorar davant l’FMI i el Banc Mundial.
A partir del 2007 vaig tenir una experiència més duradora amb la presidència de Correa a l’Equador. Em van demanar assessorament sobre el Banc del Sud i sobre el deute. L’experiència va ser positiva i es va constituir una comissió d’auditoria del juliol de 2007 fins al setembre de 2008. Sobre la base del nostre treball, el Govern va decidir suspendre el pagament d’una part del deute al novembre de 2008 i va aconseguir imposar als tenidors de deute, gràcies a la suspensió de pagaments unilateral, una quitança de més d’un 70%.
“La pressió del moviment del deute era més forta a l’Equador que a Grècia, perquè tenia una relació orgànica amb el Govern”
Recentment, has coordinat l’auditoria del deute de Grècia. El resultat de l’auditoria no l’ha tingut en compte el Govern de Tsipras, que va optar per pagar el deute i acceptar un nou pla d’ajust. Quines han estat les diferències entre l’Equador i Grècia?
Una de les diferències és que, a l’Equador, van sortir ministres, i en certa manera el president Correa, del moviment del deute. Ell no era un dels dirigents del moviment, però n’era molt proper. Va designar com a ministre d’Economia el principal dirigent del moviment, Ricardo Patiño. A Grècia, la campanya era important entre el 2011 i el 2012, però cap dels seus membres va entrar al Govern posteriorment. Fins al 2012, Tsipras parlava de suspendre el pagament i de fer una auditoria, però en la campanya electoral d’aquell any va abandonar de manera subtil aquest compromís. Va passar a parlar d’una conferència europea sobre el deute. La pressió del moviment a l’Equador era més forta, ja que tenia una relació orgànica amb el Govern, mentre que a Grècia malauradament no va ser així.
“L’auditoria i impagament del deute han de formar part d’un pla integral per transformar la societat”
Quin creus que seria el camí que portaria l’impagament a la transformació social desitjada?
Sota certes condicions, l’impagament de part d’un Govern estatal-nacional és una de les prioritats. És una de les primeres mesures que ha de prendre un Govern en un país que s’enfronta a un greu problema a causa del pagament de deute. El cas evident era el de Grècia. En el cas de l’Estat espanyol, és una mica diferent perquè la conjuntura permetria a un Govern fer una auditoria sense necessàriament lligar-la a la suspensió de pagaments. Encara que en poc temps podria degradar-se la situació i aleshores haver de combinar suspensió de pagaments i auditoria. Aquestes mesures han de formar part d’un pla integral que abraci mesures com el control de capitals, la presa de control dels bancs per part del Govern per a la seva socialització i mesures tributàries progressistes fortes, com reduir els impostos pagats per la majoria de la població, especialment els més pobres, eliminar impostos de consum de productes i serveis prioritaris (electricitat, menjar, aigua, etc.; fins a certes quantitats), i pujades d’impostos fortes per als més rics, sobretot per a l’1%. També la creació d’ocupació i incentius per a la producció prioritària, especialment als sectors encaminats a la transició ecològica. També és important promoure circuits curts entre productors i consumidors, incrementar l’ocupació pública, per exemple, en salut, educació, cures socials, dependència, discapacitat, serveis per alleujar el treball de les dones, de suport a les tasques de criança, etc. Finalment se m’ocorren mesures de distribució del treball, com la reducció de l’horari i l’augment del salari mínim. Fins i tot integra el llançament d’una moneda complementària.
“En Comú, la CUP i ERC haurien d’estar compromesos amb el moviment del deute si realment desitgen l’autodeterminació de Catalunya”
L’Estat espanyol està sumit en un procés de canvi interessant i molt complex. Una nova esquerra sembla avançar, però té nombroses formes i contradiccions entre si, amb organitzacions com Podem com a partit estatal i IU com a partit de vell encuny que es veu sobrepassat per aquestes noves propostes; i també amb En Comú, la CUP-CC, les Marees, Compromís i altres aliances en ajuntaments. Des de la teva experiència, podries donar una opinió de com superar aquesta complexitat per sintetitzar una esquerra transformadora que pugui arribar a governar?
L’esquerra ha d’identificar quin és el punt més important per lluitar contra el capitalisme financeritzat, és a dir, l’extorsió exercida a través de les relacions creditor-deutor. Si s’entén això, serà possible treballar junts al voltant d’aquests objectius. De les experiències que he viscut n’he extret una lliçó valuosa: és summament important mantenir la pressió del moviment del deute sobre els partits d’esquerres. En el cas de l’Estat espanyol, és fonamental el paper de la PACD sobre el futur dels governs del canvi, i sobre el futur de Podem i d’IU, si són part d’un Govern estatal. També a Catalunya, en què aliances entre En Comú, CUP i ERC podrien formar Govern en una Catalunya independent. Aquests partits haurien d’estar compromesos amb el moviment del deute, si realment desitgen la seva autodeterminació. L’èxit d’aquestes organitzacions d’esquerres passa per qüestionar el deute. Si donen l’esquena al moviment del deute, acabaran aplicant polítiques de retallades i privatitzacions, com ha succeït al Brasil, a Grècia i en molts altres llocs.
Pocs d’aquests nous moviments d’esquerra es declaren obertament contraris a estructures institucionals que no semblen beneficiar les classes populars i treballadores, com l’euro, la UE o l’OTAN. Hi ha marge per reformar aquestes institucions? I hi ha l’opció de trobar solucions per a la crisi de deute a nivell de la institucionalitat de la UE?
No hi ha una possibilitat de democratitzar la UE; tampoc hi ha una possibilitat de trobar una solució, favorable als pobles, per a la crisi del deute amb les institucions europees actuals. Un Govern del poble haurà de desobeir els tractats i les institucions europees. La sortida de l’euro és una opció necessària per a països com Grècia, Portugal, però ha de ser una sortida d’esquerra dins el marc de la implementació d’un pla integral com el que he descrit abans. Per a l’Estat espanyol, pot ser també una opció pertinent. La recent conferència de Madrid sobre el pla B per a Europa constitueix una trobada indispensable per als que volen promoure una sortida internacionalista de la crisi. Pel que fa a l’OTAN, l’esquerra ha d’exigir la sortida d’aquesta aliança militar. El país ha de sortir de l’OTAN, i l’OTAN ha de sortir del país.
