Ignacio Escolar: “Els cercles del poder a Madrid consideren que això és un ‘pla Ibarretxe’. Una errada absoluta”

  • Sergi Picazo
  • dijous, 9 octubre 2014

Ignacio Escolar, que es defineix sovint com “un senyor de Burgos, va ser un dels directors de diari més joves d'Espanya quan als 32 anys dirigia l'extint diari Público. Val a dir que no va durar gaire: menys de dos anys. Avui impulsa ElDiario.es i és habitual dels “sanedrins” dels mitjans de comunicació espanyols. Va popularitzar-se gràcies als seus articles sobre política i economia al blog Escolar.net. Es nota que sap de què parla quan parla dels passadissos del Madrid dels ministeris o de les ambulàncies socialistes al carrer Ferraz. A banda dels seus llibres sobre la història de Castella, la seva última obra és El Rescate, escrita conjuntament amb l'economista Emilio Ontiveros.

Podem és avui un ariet que colpeja el sistema polític de representació del 78. Pablo Iglesias ha arribat per quedar-se

Periodista i polític són, segons una enquesta del CIS, les dues professions pitjor valorades per la ciutadania. Els periodistes som, com diria Pablo Iglesias, part de la “casta”?

Els periodistes hem comès molts pecats. Una part de la professió ha fet de relacions públiques del poder. Hi ha una relació sovint perversa entre estar prop de les fonts i servir les fonts. Això fa que ens visualitzin com a part del poder. Tot i això, no tots els periodistes som iguals. Hi ha excel·lents periodistes crítics amb el poder i que s’han jugat la vida. No es pot barrejar tot en un mateix ofici. A més, si la gent sabés el que cobrem de sou la majoria de periodistes, no pensaria que formem part de la casta. Avui el mileurisme, per als periodistes, és gairebé una aspiració. Però, dit això, l’enquesta tenia trampa perquè molta gent assimila amb la professió periodística els que fan programes de televisió del cor i perquè els mateixos enquestats també deien que no els semblava malament que els seus fills fossin periodistes.

Un article del blog Piedras de Papel, d’Eldiario.es, indicava que El País feia moltes més notícies positives del PSOE, i El Mundo i l’Abc, a favor del PP. Fem periodisme de trinxera?

El periodisme ha de tenir ideologia, però no ha de ser partidista. No som objectius mai. Alguns mitjans com El Diario no defugim de dir que defensem valors com la igualtat d’oportunitats, els drets humans, la democràcia, la transparència… Nosaltres ens enquadrem clarament en els valors d’esquerres, però no ens hem d’alinear amb cap partit. Algú dirà que som del PSOE, algú que som d’Esquerra Unida o de Podem… Però, si cal ser dur amb un partit d’esquerres, ho serem.

Et vull preguntar també sobre la premsa catalana…

No crec que a Catalunya hi hagi hagut millor o pitjor premsa que a Madrid.

Però a Madrid es diu molt que la premsa catalana ha silenciat les corrupteles de la política a Catalunya?

Diuen que la premsa catalana no va dir res sobre Pujol… però quin diari de Madrid va treure la corrupció de Bárcenas? Una gran part de la informació prové d’una investigació judicial i policial, la Gürtel, i, després, els diaris s’hi van acabar apuntant. L’origen no és periodístic: és judicial. Però, a més, El País, El Mundo, La Razón o l’Abc no poden dir que ningú no va voler investigar Pujol perquè ells han tingut sempre delegacions periodístiques a Barcelona i tampoc no van donar la informació.

La manera de saber si l’independentisme és majoria o no és fer una consulta. Però a mi m’agradaria que els catalans es quedessin dins de l’Estat espanyol

Foto: Marta Jara / eldiario.es

Foto: Marta Jara / eldiario.es

T’has posicionat personalment a favor de l’esquerra i a favor del dret a decidir. Has tingut problemes?

No, cap ni un. Sempre he dit el mateix. Si els catalans decideixen per majoria que volen independitzar-se, no hi ha cap argument democràtic en contra possible. I, per saber si són majoritaris o no, cal comptar-los. I la millor manera és fer una consulta. Però també he dit sempre que m’agradaria que els catalans es quedessin dins de l’Estat espanyol. El que falla a La Moncloa és que, en lloc de prohibir als catalans votar, haurien d’estar intentant convèncer els catalans que es quedin amb nosaltres. Ho hauria de fer el Govern, el PSOE i la premsa que tant s’oposa a la consulta. La manera d’arreglar això és intentar convèncer els catalans que és millor anar junts que separats. Jo tinc arguments per intentar-ho.

Per exemple?

Que la majoria dels països del món estan buscant més la unitat entre ells que la separació. Que és possible buscar una solució al problema de finançament de Catalunya. A Alemanya tenen un sistema d’ordinalitat i de topalls per evitar que el land solidari acabi pitjor que els que reben la solidaritat. Que s’hauria de fer una reforma constitucional per satisfer plenament el reclam d’autogovern català. Tot això es podria solucionar. Jo m’ho crec de veritat. Però els qui defensen la unitat de la pàtria són molt maldestres. S’enroquen en la llei i en els tancs. I la llei és una construcció humana. Així, a la llarga, tot s’acabarà de trencar.

Creus que aquest tipus de discurs federal arriba una mica tard per a alguns catalans?

A mi no m’ho poden dir perquè jo he defensat això sempre. Molta gent diu… “On éreu quan defensàvem l’Estatut?”. Jo estava dient exactament el mateix. Podeu buscar els meus articles a l’hemeroteca.

Doncs, o no s’ha reivindicat prou o éreu molt pocs.

Probablement érem una minoria, sí. Però vam ser molt clars. Jo he defensat públicament l’Estatut i m’he mostrat en contra de l’atac del PP.

Però més enllà de tu com a persona. Parlo en general de l’esquerra espanyola.

Ja, ja… És veritat que érem, potser, una minoria. Però existíem. No es pot dir que no hi havia ningú a l’altra banda. Hi havia federalistes a Espanya. No eren gaires. Però també és veritat que fa 10 anys tampoc no hi havia tants independentistes a Catalunya. Hi ha hagut una evolució a tot arreu, a Espanya i a Catalunya. És normal que la gent canviï d’opinió. Ara apareix més gent a favor del federalisme que fa 10 anys perquè ara és urgent. Que a Catalunya hi ha un 45%, un 50% o el que sigui de gent a favor de la independència demostra que la convivència és impossible en l’actual marc legal de la Constitució. Ara s’ha de canviar el marc. Si no reformes, t’enfrontes a la ruptura. Si tu t’enroques en qualsevol tipus de relació humana en contra del canvi, t’enfrontes a la ruptura. Acabes generant tensions i tensions fins que exploten.

Què creus que hauria de passar perquè el PP i el PSOE acceptin una consulta a Catalunya?

Al PP ho veig impossible. Al PSOE no ho sé. Però a la llarga, en un termini de 10 o 15 anys, les postures s’hauran d’apropar. No podrem estar enrocats per sempre. Serà insostenible. És difícil imaginar en quin moment podran acceptar un canvi. Però fa uns quants anys també semblava impossible una independència d’Escòcia i ara ho han resolt de forma civilitzada.

El PP creu que CiU està derrotada, que s’enfonsarà en les properes eleccions i, aleshores, ja ho veurem. Però el “ja ho veurem” et portarà ERC

Aleshores, què expliquen a Madrid? Què esperen? Pensen que CiU baixarà del tren?

Els cercles del poder a Madrid consideren que això és un pla Ibarretxe. És una absoluta errada política. Hi ha gent que s’acaba creient la seva pròpia propaganda. Li diuen “la consulta de Mas” quan és evident que sorgeix “malgrat Mas” o perquè Mas es veu obligat a convocar-la per la pressió de la gent. Això no s’ho creu tot el Govern, però sí una part d’ells. El PP creu que CiU està derrotada, que s’enfonsarà en les properes eleccions que hi hagi i, aleshores, ja ho veurem. Però el “ja ho veurem” et portarà ERC al Govern. Això és molt típic de Rajoy i del PP. La seva gran tàctica és fer el mort i esperar que les coses s’arreglin soles. No vol negociar amb el PSOE, i pensa: “Ja negociaré amb Podem”. No vol negociar amb CiU, i haurà de fer-ho amb ERC. Crec que no hi ha pla B. L’única cosa que pensen és desgastar CiU, i per això apareix ara el cas Pujol investigat pel CNI i per la policia. I el que vindrà. Això, sense disculpar el que ha robat Pujol.

Però, en principi, no semblaria que desgastar CiU pugui fer que el moviment independentista es desinfli i que la gent desisteixi.

Per mi, el pla B ideal del Govern espanyol hauria de ser plantejar una reforma federal de la Constitució, un finançament propi per a Catalunya i donar una sortida digna a CiU. Si no, col·loquen CiU en la tessitura d’optar per la dissolució –per una escissió d’Unió– o per la irrellevància.

Madrid farà algun moviment?

De moment, no ho crec. Si Rajoy volgués fer algun moviment polític abans del 9-N, l’hauria fet molt abans de la Diada i no ho va fer. Qualsevol cosa que faci ara s’interpretaria com un èxit de Mas. Per tant, esperarà fins al 9-N seguint el rumb previst. Després del referèndum, pot oferir alguna cosa? També ho veig complicat.

Marta Jara / eldiario.es

Marta Jara / eldiario.es

Al maig de 2015, amb les eleccions municipals a tot l’Estat, pot canviar la correlació de forces polítiques actuals en favor de les esquerres?

Si Rajoy fa la reforma electoral que estava preparant, li donarà la majoria d’ajuntaments en les properes municipals a ERC a Catalunya i a Bildu al País Basc. Això els anirà molt bé per la unitat de la pàtria. Però suposem que Rajoy no acabarà fent una reforma electoral en solitari i sense consens quan falten pocs mesos per a unes eleccions. És un moment tan complex que ningú no pot preveure què pot passar a sis mesos vista. Cada setmana surt un nou escàndol.

El maig de 2015, no el veus, doncs, com un 14 d’abril de 1931? Hi ha qui opina que les municipals podrien donar pas a la fi del règim del 78 i a un nou procés constituent.

Aquesta és la versió dels optimistes d’esquerres. Pot passar. La versió pessimista és que les grans ciutats d’Espanya acabaran en mans del PP com una minoria majoritària. El PP intentarà buscar la polarització de la política espanyola: o nosaltres o el caos. Els pot sortir bé. Tot el que està sorgint a l’esquerra de l’esquerra es basa en l’enfonsament del PSOE; però a la dreta, el PP, malgrat tot, és ben viu. En les eleccions europees es va veure. El PP, que ha afrontat dures retallades, una crisi econòmica bestial, centenars de protestes i de vagues, que no ha complert el seu programa electoral, va caure uns quants punts. Bastant. Però el més rellevant és que el que fins ara era el principal partit de l’oposició no va pujar, sinó que va perdre encara més. No és la fi del bipartidisme. És l’enfonsament del PSOE. I, a Catalunya, del PSC. Això porta al fet que el PP, malgrat el deteriorament entre el seu propi electorat més centrista i liberal, seguirà mantenint la força si l’única alternativa és Podem. La part bona és l’auge i el ressorgiment de l’esquerra. Però la part dolenta és que la dreta guanya forces per por a la nova esquerra.

Aquí poden passar dues coses: o guanyarà Podem o arribarà la reforma. Les arrels de Podem són un descontentament absolut contra tot

L’esquerra és a l’UVI. No ha convençut la ciutadania que disposa d’una alternativa real per fer front a la crisi i, molt menys, una solució de l’encaix català. Quin futur té?

El que ha passat a Europa les últimes dècades és que han buidat de poder les institucions polítiques en favor de suprainstitucions al marge de la democràcia i, de retruc, dels mercats financers. Avui governen les nostres vides institucions no votades directament que van des del Tribunal Constitucional fins a la Comissió Europea. El 15-M és una reacció a les retallades de Zapatero perquè el president que deia que era d’esquerres i preocupat per allò social acaba fent el que l’obliguen a fer Alemanya, el BCE o els mercats. Això també ha passat a Catalunya: una gent no votada per ningú com els jutges del TC retallen un Estatut votat per la ciutadania, pel Parlament i pel Congrés. Valen més els 10 vots del Constitucional que els de la majoria dels catalans. Això genera una crisi de la democràcia que converteix l’esquerra en quelcom d’inútil. L’esquerra institucional és incapaç de solucionar els problemes de la ciutadania. Aleshores, per a què serveix si no té marge de maniobra? Doncs la gent optarà per votar una esquerra de fora de les institucions que trenqui la baralla. Trenquen per tenir marge de maniobra, independència, poder…, però això pot tenir conseqüències imprevisibles.

Ara parles de Podem.

Podem és avui un ariet que colpeja el sistema polític i de democràcia representativa del 78. Però és massa d’hora per saber què acabarà sent. El sistema demostra que, malgrat la crisi econòmica, democràtica i nacional, és incapaç de reformar-se i, per tant, s’enfronta a la ruptura. Aquí poden passar dues coses: o guanyarà Podem o arribarà la reforma. De fet, el més interessant de l’arribada de Podem obliga a canviar alguna cosa del sistema. No podem seguir instal·lats en una eterna crisi institucional amb cada cop més gent insatisfeta amb el funcionament de la democràcia. Podem ha estat com un volcà, pot tenir onades, però no baixarà el suflé perquè no és un suflé. Pablo Iglesias ha arribat per quedar-se. Les arrels de Podem són un descontentament absolut contra tot. Tot i que no és comparable, ha passat a Grècia amb Syriza o a Itàlia amb el Moviment Cinc Estrelles. Les causes no desapareixeran de la nit al dia. Poden guanyar. Però no ho tenen gens fàcil.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Fidel Masreal 10 d'octubre de 2014 - 0:31

    Felicitats per l’entrevista. El Nacho és un dels millors nous periodistes que tenim, lúcid i valent.

  • Subscriptor Jordi Ortiz Gil 10 d'octubre de 2014 - 12:55

    Sí, enhorabona per l’entrevista. El que diu és molt lúcid i mostra que el PP i la caverna mediàtica afortunadament no tenen el monopoli sociològic d’Espanya.

    Llàstima que el mitjà de comunicació que lidera no tingui un funcionament més democràtic i igualitari i s’assembli massa en temes com la política de publicitat als mitjans majoritaris.

  • Mireia Montserrat 11 d'octubre de 2014 - 2:13

    Enhorabona per l’entrevista. Fa un anàlisi molt lúcid al meu entendre

  • Carles Garriga 23 d'octubre de 2014 - 17:16

    Molt interessant i de fet ja veurem que passa però el sentiment d’anar cap a la independència ja està massa arrelat i no crec que vagi enrrera

Deixa el teu comentari