Jordi Cuixart: “Cometríem un error i una injustícia si excloem els Comuns del sobiranisme. No ens fem un tret al peu!”

  • Text: Sergi Picazo / @sergipicazo. Fotos: Jordi Borràs
  • dimecres, 7 setembre 2016

Conversar amb Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975), empresari i agitador cultural, no et deixa indiferent. Cuixart, camisa, 'jeans' i cabells despentinats, com un vell 'rocker' d'una cançó de Loquillo, m'espera amb un somriure, 500 grams d'optimisme a la butxaca i una hora de temps per xerrar. El fill de la carnissera i del mecànic de les perifèries és avui el president d'una entitat com Òmnium Cultural. Crec que Paco Candel, l'autor d''Els altres catalans', n'estaria contentíssim. Una dada important: Jordi Cuixart té 41 anys, és de la mateixa quinta que Ada Colau, Xavier Domènech, Núria Parlon i David Fernàndez. Una generació diferent.

"Hem d'ampliar l'imaginari col·lectiu de país. La rumba catalana ha de ser dins l'imaginari d'allò català. Quan el Poveda canta Margarit, és cultura catalana!"

Quedem en un bar del centre de Sabadell. A les quatre de la tarda. D’un calorós dia de setembre. Aquest és el tipus de coses que passen en ciutats com Sabadell. Sabadell és un lloc especial.

Ens saludem. Ens abracem. Ens asseiem. Comencem a xerrar. El fotògraf Jordi Borràs, entre ombres, fa les fotos. Serà una conversa relaxada, tranquil·la i amb l’únic objectiu de pensar i pensar-nos col·lectivament. Avui, em sap greu, m’he tornat a deixar el ‘sentit crític’ a la motxilla. Aix!

Què voleu prendre?

Un tallat –responc.

–Un Vichy –demana.

La cambrera encara no ha girat cua quan el Cuixart arrenca així.

Hem infravalorat la inseguretat i hem sobrevalorat la seguretat. Una persona com jo, fill d’obrers, que s’ha hagut de buscar la vida i que, a més, va voler ser empresari, existeix perquè no té por de tenir inseguretat. Hem elevat la seguretat als altars. Tots hem d’estar molt segurs, i de tot. Però no sabem gaudir de les contradiccions i de les coses que no coneixem. Quan no tens res a perdre, com jo, et passen coses i pots acabar sent president d’Òmnium.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

Ets el president d’Òmnium més ‘raro’ de la història d’Òmnium?

Segurament! Tot i que això de ‘raro’ no sé què significa. Però és veritat que no sóc el prototip: no sóc fill de les classes mitjanes benestants barcelonines ni tampoc tinc cap vincle amb la burgesia catalana compromesa amb el país.

L’escriptor Javier Pérez Andújar, a qui crec que tots dos tenim molta estima intel·lectual i com a escriptor, va escriure un article a ‘El País’ l’any 2014 sobre Òmnium i els sindicats UGT i CCOO en què afirmava que l’entitat era un invent de la burgesia catalana. Deia això: “Òmnium Cultural es el Club Mediterranée disfrazado de Misiones Pedagógicas. Esta asociación fue creada por la más pura y dura oligarquía catalana y para saberlo basta con ser catalán, con pertenecer al cuerpo social y a la historia de esta nación”. 

No hem fet estudis sobre el nivell econòmic dels 60.000 socis d’Òmnium. És una realitat que Òmnium va ser fundat per cinc empresaris catalans fa 56 anys. Però això és bo per al país! Hem de començar a trencar amb adjectius que et predeterminen per a sempre. Eren burgesos, sí, i eren persones compromeses amb la llengua i la cultura catalanes. Van pensar que el català podia servir per cohesionar el país. És tan noble com els moviments veïnals dels anys setanta i és tan noble com Prat de la Riba demanant una carretera i una biblioteca per a cada poble. Les juntes d’Òmnium arreu del país són una expressió bastant plural del que és Catalunya: fills d’immigrants de segona i tercera generació, persones preocupades per la qüestió social… Hem de deixar de posar tants adjectius a les coses! Hem de començar a acostumar-nos a conviure amb les contradiccions i les diferències!

En Cuixart s’entusiasma quan parla de contradiccions. “Menys de cinc contradiccions és dogmatisme”, deia la ‘bio’ de Twitter de l’advocat i periodista Hibai Arbide. Definició brillant de les vides d’avui dia. “Curiós país, el nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi”, reblava David Fernàndez, en un article de fa anys. “Aquestes contradiccions són un gran èxit de país. Molta gent ha après a navegar en contradiccions en els últims anys. Això és bo!”, s’entusiasma Cuixart. L’actual president d’Òmnium al matí obre una fàbrica de 80 treballadors al Vallès, després se’n pot anar a dinar amb els empresaris del ‘lobby’ FemCat, presideix les reunions a la seu d’Òmnium a l’Eixample barceloní i acaba la tarda fent una cervesa al casal de l’esquerra independentista Can Capablanca, de Sabadell. Va ser insubmís al servei militar. És soci de la cooperativa de Crític, d’Amnistia Internacional i de mil coses més! “Sóc empresari i sóc fill de gent de classe treballadora. No renego ni d’una cosa ni de l’altra”.

“Vaig néixer a Santa Perpètua. El pare era mecànic i la mare, que venia de Múrcia, feia de carnissera”

Explica’m els teus orígens familiars.

Vaig néixer a Santa Perpètua de Mogoda. Vaig viure allà fins als 30 anys. El meu pare era un mecànic de fàbrica, que venia de Badalona, i la meva mare treballava en una carnisseria al centre del poble, i ella va arribar de Múrcia amb la família per buscar-se un futur més digne. De casa sempre recordaré aquella olor de taller, de greix… Aquells anys, la meva mare es va catalanitzar molt i el meu pare es va castellanitzar molt. La gent com ells en aquella època no tenia gaire temps per pensar en els seus orígens o identitat perquè dedicaven tot el temps a tirar endavant els tres fills. Em van inculcar una cultura de la generositat, del respecte i de la feina. Jo sóc empresari, però a les 6 del matí ja sóc a la fàbrica.

A casa, parlàveu castellà.

Entre el pare, la mare i les meves germanes parlaven sobretot en castellà. Jo ja neixo el 75, em posen Jordi de nom i comencen a parlar-me en català. Va ser un procés amb total naturalitat. Sense cap esforç.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

 

“Les paraules són molt verinoses. Hi ha paraules que porten l’independentisme a carrerons sense sortida”

Tu ets crític amb l’ús de determinada terminologia d’una part de l’independentisme. Les paraules són una manera de veure el món. El llenguatge és una manera de modelar la realitat. Wittgenstein deia que “l’ús d’un concepte és el que li atorga significat”.

Les paraules són molt verinoses. Hi ha paraules que ens estan portant a carrerons sense sortida. Hauríem de començar a acostumar-nos a no posar tants adjectius. Els adjectius fan més petit el que volem ser. Segur que podem trobar molts matisos. Però no som en el moment de trobar matisos, sinó en el moment d’intentar que tothom se senti reconegut.

Parlem de les paraules. Què opines d’aquestes expressions?

‘Procés’ i ‘processisme’.

No tinc especial estim a la paraula ‘procés’. Hi ha paraules que estan una mica desgastades. Prefereixo parlar d’un projecte d’emancipació nacional. Des del final de la dictadura fins ara, el poble de Catalunya busca sentir-se reconegut en el seu anhel d’autogovern. Però, eh, això de l’autogovern només és un instrument. Si Catalunya hagués sigut reconeguda per l’Estat espanyol, l’independentisme no tindria la força que té ara.

“Hem de fer pedagogia” o, ara es diu, “eixamplar la base independentista”.

Expressions com aquestes, malgrat que segurament estiguin impregnades de bones intencions, no són les millors. M’he trobat molta gent amb ganes d’eixamplar les seves idees, però m’he trobat poca gent amb ganes de ser eixamplat. ‘Eixamplar’ parteix de la concepció que es té la possessió de la veritat. En canvi, jo proposo la paraula ‘compartir’. Compartir entre iguals. Compartir amb la voluntat de ser permeable al que t’aporta l’altre. ‘Fer pedagogia’ m’espanta perquè sovint té una voluntat paternalista: “Jo t’explicaré què has de pensar perquè tu no ho saps”. Aquest és un país de lluites compartides. Hem compartit les lluites al carrer amb gent de sensibilitats molt diverses. Hem compartit un país amb gent vinguda de tot arreu. Aquest és un actiu de Catalunya.

Però tinc un dubte, Jordi: què poden compartir una persona que està a favor de la independència i una persona que està en contra de la independència?

És possible que puguem trobar grans consensos de país, potser no al 100% amb tothom, però sí de grans majories socials, com, per exemple, un model d’escola, d’un sistema social de cohesió o del dret a decidir de Catalunya. El PSC actual no s’ha desmarcat ni del model d’escola catalana ni de la necessitat d’un referèndum. Només hi ha una part minoritària, poc representada al Parlament de Catalunya, que no reconeix que Catalunya és una nació, que està contra la immersió lingüística a l’escola o que es posiciona contra un model social de benestar.

“Tenim pressa”.

No sé si s’hauria de dir “tenim pressa”. Però hauríem de superar la situació de greuge de la societat catalana. Sent una societat industrialitzada, amb bons índexs de riquesa i amb possibilitats de créixer, estem veient com una part cada cop més important de la nostra societat no pot arribar a final de mes. Hi ha una situació greu de pobresa energètica, hi ha 1,8 milions de persones en risc d’exclusió social, se’ns estan fonent a les mans els serveis de salut i d’educació públics i… per tant, la pressa que tenim és per solucionar la situació en què es troba el país. El Govern ha aprovat més de 25 lleis de caràcter social que, sistemàticament, s’han portat al Constitucional. Qüestions com l’impost als dipòsits bancaris, la llei sobre els pisos buits o el decret contra la pobresa energètica. El Tribunal Constitucional no ens deixa governar-nos, fins i tot quan són lleis en favor dels més desafavorits o pel progrés econòmic del país.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“El projecte d’emancipació nacional serà més petit si ens quedem només amb una sola visió del sobiranisme”

Crec que a Jordi Cuixart l’encanta viure en la frontera. L’independentisme en la frontera. Gent com ell em va inspirar a pensar en allò de la Teoria dels Ponts. El nou independentisme cívic i social ha fet passos històrics, enormes i profunds els últims anys per endinsar-se en territori de frontera del Sí-No. Si vol créixer, ha de sortir de la zona de confort i anar a l’espai de debat de la frontera. Òmnium i l’ANC ho saben perfectament. Per travessar fronteres, l’independentisme necessita ponts. Persones Pont. Organitzacions Pont. M’atreviria a pensar que Jordi Cuixart podria ser una persona pont en els propers anys. El seu Whatsapp bull: només avui, uns quants dies abans de l’Onze de Setembre, té missatges d’activistes i dirigents polítics de tots els colors i partits. Tot i això, sempre hi haurà gent –a l’independentisme hiperventilat i a l’espanyolisme ranci– amb ganes de bombardejar els ponts que queden.

Vas dir en una entrevista molt comentada aquest agost al diari ‘Ara’: “Un dels errors greus que està cometent part de l’independentisme és creure que és l’eix central. Sí que és cert que és majoritari dins el catalanisme, però el sobiranisme té molts matisos, i sort que en tenim”. Explica això, si us plau.

L’independentisme, en el conjunt del sobiranisme, és nuclear i majoritari. Però l’eix central del catalanisme és avui el sobiranisme. El sobiranisme és molt plural, transversal i amb molts matisos. Caminar per aquí pot fer el procés d’emancipació nacional més llarg i més complex? És possible. Però segur que el fa molt més sòlid. Hem d’incorporar al trajecte cap a la construcció de la nova República Catalana el màxim de matisos possibles de la diversitat de la societat catalana. Això és, de fet, una sort. No és cap problema. Persones que tenen clar que Catalunya ha de ser una República estan treballant des de ja per construir una societat diferent de l’actual, amb uns valors de justícia social i del bé col·lectiu. Sota el sobiranisme hi som tots aquells que tenim l’anhel que Catalunya pugui decidir per si sola el seu futur. Per mi és totalment legítim i respectable que uns vulguin una república catalana per crear un estat independent i uns altres vulguin una república catalana per després buscar una federació o confederació amb l’Estat espanyol. A Òmnium hi ha tota aquesta gent. No vull fer el país més petit. El projecte d’emancipació nacional serà més petit si ens quedem només amb una sola visió del sobiranisme. Si volem ser més, no s’ha d’exigir a la gent que compri allò que tu estàs venent, sinó que cadascú pugui aportar el seu matís en aquesta construcció comuna.

D’acord, però… com ho fareu?

Tenim un gran producte que es diu Catalunya. Com sóc empresari, puc dir que tenim un gran producte. Tenim un gran país amb molts èxits col·lectius, des de l’escola catalana fins al model de convivència, i on durant molts anys l’ascensor social va funcionar. Hem de dir-nos tot això a la cara. Compartir els èxits col·lectius que hem tingut els darrers 40 anys. A partir d’aquest reconeixement mutu, podrem veure com, quan tots junts –o la majoria de catalans junts– hem volgut fer una cosa, l’hem aconseguida. Aquest país avança quan anem tots junts. Però hem d’ampliar l’imaginari col·lectiu de país. Em fa la sensació que una part de la població catalana no se sent del tot reconeguda en algunes mostres d’expressió cultural, política o esportiva de l’imaginari col·lectiu de país.

Per exemple?

A Catalunya hi ha algunes expressions culturals, que s’expressen aquí des de fa gairebé un segle, que depenen del Departament de Benestar Social, i no del Departament de Cultura. Hi ha expressions culturals que, potser, no tenen una arrel estrictament catalana, però que ja són plenament catalanes. Puc citar com un exemple la Fira d’Abril. Qualsevol expressió cultural a Catalunya ha de dependre del Departament de Cultura, i no del de Benestar Social. Jo tinc una obsessió: crec que, si la societat catalana ha arribat on ha arribat, és gràcies a ser una societat molt culturalitzada. No en l’alta cultura, sinó en la cultura més bàsica i popular. Ens ha fet créixer i viure en la diversitat la cultura dels ateneus, de les associacions, del teatre amateur, del moviment veïnal, del món de l’esplai i de l’escoltisme, l’excursionisme… Quan parlem d’ampliar l’imaginari col·lectiu de país, no parlem d’inventar-nos res de nou, sinó que totes les expressions es puguin sentir representades. Fa anys hi havia un qüestionament sobre si la rumba catalana era cultura popular catalana i, en canvi, mai no ens hem qüestionat que els correfocs són catalans malgrat que només fa 20 o 30 anys que es fan de manera habitual. Quan el Poveda canta Margarit o canta Lorca, és cultura catalana! Dir això avui ja és de bastant sentit comú… però crec que hem d’acabar d’incorporar aquestes expressions a l’imaginari col·lectiu de país sense gens de por.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“No em preocupa excessivament definir què és la catalanitat. El que em preocupa és com fer que tothom s’hi senti recollit”

En Cuixart em porta a visitar el seu antic institut. Segurament un dels edificis més lletjos –amb perdó, tot això és molt subjectiu– del centre de Sabadell. Va estudiar l’antiga FP de mecànica, amb tot de fills d’obrers de les barriades de Sabadell, tothom castellanoparlant i amb els pocs recursos econòmics d’aquells anys noranta d’olimpisme, majories absolutes de Pujol i corrupció socialista. Sabadell era aleshores una ciutat governada pel mític alcalde del PSUC Antoni Farrés després d’anys de vagues obreres, lluites socials i un teixit associatiu molt potent. Una part d’això està explicada al llibre ‘Antoni Farrés: quan els obrers de Sabadell van assaltar l’Ajuntament’, de l’historiador Jordi Serrano. M’explica la seva adolescència amb un to d’incomoditat. “Als anys noranta, en aquell entorn d’institut i FP no hi havia una gran politització. Pensa que jo no tinc estudis universitaris”, es mig lamenta. Però el jove Cuixart, que venia de Santa Perpètua, va aprofitar el temps: va treure’s l’FP i, de passada, va conèixer el “mundillo” sabadellenc ajuntant-se amb un que era fill d’un dirigent del PSUC, un altre que era ‘punkie’ i alguns xavals de barri més. S’ho devia passar bomba.

A l’institut, a Sabadell, descobreixo un món nou per a mi. A Sabadell la gent estava més barrejada. Hi havia un catalanisme popular, que s’infiltrava pertot arreu, a les associacions veïnals, als partits d’esquerres, als bars. A Santa Perpètua les coses entre les famílies catalanoparlants del centre i els fills de la immigració estaven una mica més separades. Jo m’havia relacionat sobretot amb els fills de botiguers i petits empresaris, catalanoparlants i tots mig convergents. A Sabadell començo a veure que la catalanitat és una cosa més plural i més complexa. Fins i tot veig que la catalanitat no s’expressava sempre en llengua catalana. Allò em va servir per entendre que el país és molt divers. Tothom vol tenir el sentiment de pertinença. El que hem de fer ara és compartir aquest sentiment de pertinença.

El tema del sentiment de pertinença és un tema interessant. Joan Herrera, exdirigent d’Iniciativa per Catalunya, sempre em deia que ell estava per la construcció d’un país que no es basi en la identitat, perquè en aquest país la majoria som fruit d’identitats encreuades. Un dia li vaig sentir dir: ‘Per nosaltres, la voluntat de país no prové dels milers d’anys d’història, sinó de la voluntat de ser’. Com definiríem la identitat catalana?

No em preocupa excessivament definir què és la catalanitat. El que em preocupa és com fer que tothom se senti recollit en la idea de catalanitat. La llengua és important i, de fet, és un miracle que el català hagi sobreviscut amb dos estats molt potents com França i Espanya que l’han volgut eliminar de l’espai públic. El català ha vertebrat el sentiment de pertinença i la identitat. Però no entenc que el català hagi d’anar en detriment de cap identitat ni de cap llengua. Volem compartir: compartim una llengua comuna com el català sense demanar a ningú que renegui de la seva llengua ni dels seus orígens. La llengua és un element a compartir.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Els Comuns formen part del moviment sobiranista. Per mi no hi ha qüestionament possible.

Parlem sobre la relació entre els Comuns i l’independentisme. Tu t’has pogut trobar en els últims mesos amb dirigents dels Comuns, incloent-hi Ada Colau, per parlar amb ells i compartir idees. Durant molts anys es va dir que sense Convergència no hi hauria independència. Ara, creus que sense els Comuns tampoc n’hi haurà?

Tot l’entorn dels Comuns forma part del moviment sobiranista a Catalunya. Per mi no hi ha qüestionament possible.

Hi ha independentistes que diuen que són uns espanyolistes, uns unionistes i que no poden ser inclosos en l’espai sobiranista.

L’aposta del moviment sobiranista a Catalunya és el que és avui per l’aportació de la gent provinent del món de Convergència, d’ERC i de la CUP, però també gràcies a tota la tradició que va des del PSUC fin al que ara visualitzem com a Comuns. Aquesta esquerra catalana no és cap apèndix, sinó un element central del catalanisme popular i de base. Fa 20 anys, ningú s’atreviria a qüestionar que el PSUC formava part de la tradició catalanista. Ara cometríem un error, i una injustícia, si excloem els Comuns del moviment sobiranista. Fins i tot l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va votar sí-sí en la consulta del 9-N. Els Comuns sempre s’han posicionat a favor del dret a la independència de Catalunya: no vol dir que estiguin a favor de la independència, sinó que creuen que Catalunya té dret a decidir. Per tant, no ens fem més trets al peu. No fem més petit allò que és majoritari a Catalunya. Som més del 48% dels vots. El sobiranisme i l’independentisme estricte junts han guanyat d’una forma majoritària les últimes quatre eleccions. Els que diuen que els Comuns no són sobiranistes tenen una visió molt reduccionista del que és el sobiranisme.

Però, ara per ara, oficialment els Comuns no s’han posicionat a favor de la independència de Catalunya.

Hi ha de tot, hi ha de tot! Molts i molts socis d’Òmnium han votat els Comuns en les eleccions.

Cuixart, abans de marxar del bar de Sabadell, ens dóna una dada històrica interessant dedicada a tots aquells hiperventilats de l’independentisme: “Òmnium es va declarar com una entitat al servei del procés d’emancipació nacional l’any 2012 a la declaració de Santa Coloma. Han passat només quatre anys! En quatre anys, aquest país ha fotut un canvi que no el coneix ningú. D’aquí a 10 anys no el coneixerà ni Déu ni sa mare. Ara ens queixem que tot va lent i que estem esgotats, però d’aquí a uns quants anys serem uns vells explicant-nos al bar tot el que vam viure”.

Va, doncs, Cuixart, et convido a un Vichy i un cafè d’aquí a 10 anys. Quedem l’11 de setembre de 2026 a les quatre de la tarda al mateix bar de Sabadell. A veure quines batalletes ens expliquem.

[Jordi Cuixart és soci col·laborador de la cooperativa editora de CRÍTIC]
Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Josep Maria Camps Collet 7 de setembre de 2016 - 10:25

    Molt bé l’entrevista! Cal donar veu a persones com en Cuixart per mitigar l’efecte excloent dels independentistes “d’una peça” que consideren que qui no es declara fervent independentista com ells i en els mateixos termes que ells és un enemic a abatre. Això no només redueix l’àmbit de l’independentisme, sinó que a més, ens expulsa als que rebutgem aquestes actituds, perquè ens fa dubtar de les bondats de la independència en sí.
    Des del meu punt de vista el que caldria ara és un autèntic ‘cop de puny sobre la taula’ -li manllevo l’expressió al Jaume Asens- per esbandir aquestes actituds i fer avançar el procés, o revolució, o com vulguem dir-n’hi. Per això cal un instrument potent i vàlid i el RUI, en els termes que se’n parla, no sembla aquest instrument. A parer meu, el millor continua sent una idea ‘antiga’ i aparcada: la llista sense president. Per qui tingui curiositat i ganes de llegir, aquí trobarà quatre ratlles on desenvolupo això:
    https://t.co/djM1XSeKG9

  • Subscriptor Elisabet Puigdollers Muns 8 de setembre de 2016 - 8:38

    Amb ganes de llegir l’entrevista del 2026!

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 8 de setembre de 2016 - 10:22

    Amic Picazo,
    En primer lloc una felicitació a algú que no les rep mai. L’amic Borràs per les seves il·lustracions en una pila d’articles del CRÍTIC i a les fotos que enriqueixen l’entrevista.
    Pel què fa al contingut de la teva trobada amb en Cuixart, des de l’Òmnium d’en Millàs, que va perdre unes eleccions internes el 2002, fins a arribar a l’actual president és clar que l’entitat s’ha girat com un mitjó. Canvi generacional evident, però també reorientació ideològica. S’ha eixamplat i ha adoptat, des de la convicció profunda, un discurs de base popular i nacional que desmitifica i contradiu la definició voluntàriament mentidera de, per exemple, el proper pregoner de la Mercè. Per cert, tal vegada seré políticament poc correcte, però tampoc crec la meva opinió interessi a ningú. En Pérez Andújar, com a intel·lectual i/o escriptor és irrellevant. Elabora un discurs polític nul·lament original, mediocre, que interessa el propietari del mitjà que li paga el sou, basat en un presumpte i inexistent enfrontament centre/perifèria, de base etnicista, completament anacrònic i que, en definitiva, es troba còmode desenvolupant una mitologia sobre un país i una societat que segreguen en funció de l’origen social i territorial. Res de nou. Tot plagiat. En Candel, que tu esmentes, ja ens explicava al seu citat i imprescindible llibre que a la República, al barri de la Torrassa-Collblanc, hi aparegué un cartell que clamava “¡Cataluña termina aquí!¡ ¡Aquí empieza Murcia!”.
    Afortunadament però, una generació, una voluntat i un discurs, sòlids, constructius, inclusius, que no qüestiona els orígens ni la classe social és el que regeix avui a Òmnium. Com és evident llegint el que ens explica el seu president. I, obrint el focus, aquesta arribada de les classes populars en diferents moviments socials i polítics és el que enriqueix el sobiranisme i l’independentisme. En Domènech i la Gala Pin als Comuns. La Maria José Lecha, la Mireia Boya o en Quim Arrufat a la CUP. En Rufián- Tardà a ERC. A municipis com Badalona o Sabadell. En sindicats, com la CGT, que no paguen peatges per les seves connivències amb l’establishment.
    M’aturo ací.
    Gràcies doncs per l’entrevista.

  • Josep Lluís Garcia Domingo 8 de setembre de 2016 - 21:36

    Excel·lent entrevista.

    Em trec el barret davant les idees i els posicionaments del sr. Cuixart: inclusius, aglutinadors, cooperatius. Amb gent així, fa goig compartir el camí cap a la república. Salut!

Deixa el teu comentari