08/01/2015 | 07:00
Com creu que caldria llegir la jornada del 9-N a Catalunya?
S’ha evidenciat que el que sobra és inflexibilitat i el que falta és diàleg. L’enroc del Govern de Mariano Rajoy amb la premissa que la política no pot estar per damunt de la llei és directament una estultícia perquè la llei naix de la política. És dels polítics en els parlaments o en els governs d’on emana l’ordenament jurídic en forma de llei, de decrets o de reglaments. Aquesta és una situació que s’ha de reconduir políticament i eixa reconducció política després ha de tindre un reflex en l’ordenament jurídic, en la llei.
Considera que l’actuació judicial pot ser un precedent en futurs nous intents de desobediència, o forçar la legalitat, des de les institucions? Per exemple, davant la qüestió d’un impagament del deute.
És molt preocupant com s’ha evidenciat, amb molta cruesa, la ingerència del Partit Popular dintre de la Fiscalia de l’Estat amb el cas de la consulta a Catalunya. Que Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP a Catalunya, poc més que isquera públicament a dir el que la Fiscalia anava a fer, com si estiguera donant-li ordres des del Partit Popular, va ser una situació que en un Estat de dret no ha d’ocórrer mai. El tema del pagament del deute no és comparable. No reivindiquem un impagament: el que reclamem és que a escala europea, a través d’una conferència internacional, es realitze un replantejament del deute. Que s’investigue i es determine quina part del deute és il·legítima i no s’ha de pagar, que es determine en quina mesura el Banc Central Europeu ha afavorit amb la seua política monetària el sobreendeutament calculat dels països del sud per fer-los dependents dels països del nord d’Europa. Tornem a la política com a eina de canviar les obligacions i l’ordenament jurídic. Qui pondera la prioritat política sí que és el governant. Si al final hi ha una col·lisió entre el dret a menjar o el dret a l’habitatge i l’interès d’un banc a cobrar un determinat deute, aleshores el que fa el polític no és una desobediència sinó una priorització d’un dret fonamental.
“El més significatiu és que al País Valencià molta gent veu amb indiferència el procés sobiranista català”
Com es veu el procés sobiranista català des del País Valencià estant?
Depèn de qui en faça la lectura. Hi ha simpaties pels qui creuen que beneficiarà el poble català i oposició per part dels qui estan en contra, no ja de la independència, sinó de la mateixa consulta, del fet que la gent puga opinar. Però el més significatiu, crec, és que molta gent ho veu amb indiferència.
I com ho veu Mònica Oltra?
Personalment, estic a l’expectativa. La independència de Catalunya afectaria molt els valencians, no sols perquè ara formem part d’un mateix Estat i, per tant, tot el que passe en aquest Estat ens afecta, sinó que, a més, els valencians tenim vincles molt forts i interessos compartits amb Catalunya, siguen territorials, econòmics, culturals o lingüístics. I també haig de reconèixer que em fa por que tot açò passe amb un Govern espanyol incapaç de dialogar, d’obrir mires, amb un partit governant de baixa qualitat democràtica, que no sols està immers en una corrupció generalitzada, sinó que aquesta és el que l’ha mantingut en el poder. Aquest és un escenari molt negatiu per poder fer un procés normal des del punt de vista democràtic com el que s’ha fet a Escòcia o al Quebec, fets des de la premissa del diàleg i no la confrontació i la polarització.
En aquest punt del procés es té la sensació que ja hi ha opinat tothom, incloent-hi gent extravagant; però, en canvi, s’han sentit molt poques veus valencianes en el “debat”. Els valencians hi tenen poca veu o és que hi ha por de parlar del tema?
Les dues coses. Per una banda, no tenim polítics de pes. Rajoy evita fer-se la foto amb Fabra, no hi ha ministres valencians… Açò, per un costat. I per l’altre, pel nostre, cal tenir en compte que en la nostra història recent tot el que té a veure amb Catalunya sempre s’ha instrumentalitzat per part de la dreta com el fantasma del catalanisme i per aïllar els qui no érem anticatalans. L’anticatalanisme sempre ha estat una banderola per obtenir vots. Llavors ells treuen el debat i nosaltres l’evitem, ja que sempre ens ha fet molt mal. Molt mal fins i tot com a poble, que ens ha enfrontat fins a límits de violència insuportables. I en aquest context s’ha d’entendre que hi haja reserves a entrar en aquest tema.
“Raimon sols va expressar dubtes, i la reacció en contra va ser furibunda. No s’escolta a qui pensa diferent”
A Barcelona hi ha un important grup de pensadors i activistes sobiranistes valencians. La seua tesi és que la independència de Catalunya beneficiarà el País Valencià en diferents aspectes. Llavors apareix Raimon, amb les seues reflexions i els seus dubtes. L’estat d’ànim del de Xàtiva s’acosta molt més al que pots palpar ací al carrer?
El cas de Raimon exemplifica molt bé el que et volia dir abans. Ell expressa uns dubtes, ni tan sols fa una tesi, i la reacció furibunda a les seues paraules em porta a la conclusió que hi ha molta incomprensió i manca d’escolta. No s’escolta a qui pensa diferent, i açò sempre passa quan els debats es polaritzen: “El que no pensa com jo és menyspreable”. I el que més em preocupa del procés és que la gent no puga expressar els seus dubtes i opinions. Jo tinc molts dubtes sobre aquest tema i sobre molts d’altres i em sorgeix una pregunta: quan algú pren decisions que afecten de forma transcendent a tothom, pensa en els qui perden? Què passa amb els drets de les minories? Perquè en aquest cas hi ha un canvi obligatori per a molta gent que haurà de canviar de nacionalitat vulga o no. Què passa amb ells? Algú hi pensa? Sempre ens fem la pregunta “què passa si perd?”; però, en canvi, ningú no es qüestiona: “Què passa si guanye?”. Perquè les conseqüències són per a tothom i estaria bé que algú s’ho plantejara. I no dic que a Catalunya aquest debat no siga present, però ací no transcendeix. El que arriba ací és que cap de les dues posicions no s’està plantejant les conseqüències de la seua victòria amb un mínim d’empatia.
Quines condicions troba que caldrien per civilitzar el debat?
Primer, caldria un Govern espanyol que entenguera la democràcia i no titllara d’il·legal que els ciutadans puguen expressar-se. I caldrien uns polítics a Catalunya que volgueren fer-li entendre la necessitat del debat democràtic més enllà del contingut. I, dit açò, reconec que és molt difícil amb Rajoy i l’actual Govern d’un partit els interessos del qual no estan alineats amb la democràcia. Òbviament, canviar les coses implica canviar les lleis: si no es pot parlar de res que siga il·legal, per a què serveix la política?
En aquesta manca de diàleg, quin paper hi podria tenir el País Valencià? És un territori que en certa manera podria entendre les dues postures. Podria fer de mediador?
Abans comentava la dificultat que suposa parlar del tema a causa de l’arrelament de l’anticatalanisme. Aquesta llunyania té, però, un origen compartit. En part, l’anticatalanisme ha funcionat perquè Catalunya mai no ha tingut una visió del nostre país d’igual a igual. No s’ha entès València, i aquesta incomprensió ha estat aprofitada per forces reaccionàries i s’ha creat una situació en què dues comunitats veïnes amb forts llaços comuns visquen esquena contra esquena.
“Quina és la plena sobirania quan estem intervinguts per un òrgan antidemocràtic i opac com la troica?”
Tornant al tema de la informació que transcendeix, el relat del procés que domina a Catalunya és que aquesta és una resposta sorgida des de la base a la qual s’hi han sumat els polítics. A Madrid, en canvi, hi predomina el relat que és un invent de CiU per tapar la corrupció i les retallades. Quin dels dos arriba més fort al País Valencià?
Crec que és una barreja de tots dos. Per una banda, és obvi que la inquietud social existeix i la seua base és real. Però també ho és que, quan el president català, Artur Mas, mira d’apropiar-se-la amb motius electoralistes i en fa l’ús que en fa, en certa manera l’ha pervertit i és el que ha permès al Partit Popular aprofitar-ho per desemmascarar aquesta estratègia i de passada desacreditar el moviment sobiranista.
Això canviaria si hi hagués un canvi en la direcció política del procés? En cas, per exemple, que ERC assolís la posició de primera força?
El problema no és tant aquest —tot i que un canvi sí que suposaria—, sinó entendre que eixe debat ha de transcendir el debat partidista. No pot ser patrimonialitzat pels partits. El que caldria és canviar l’objectiu del debat, definir exactament què vol dir açò de la “sobirania”. Quina és la plena sobirania quan estem intervinguts per un òrgan antidemocràtic i opac com la troica? Quina sobirania té exactament Espanya o Catalunya? Comencem discutint açò, que és realment un debat polític de calat.
