Paul Nicholson: “No vaig mai als supermercats, i amb molt d’orgull!”

  • Text: Gustavo Duch / Fotos: Ivan Giménez
  • dijous, 15 febrer 2018

Vaig conèixer Paul Nicholson (1947) a Barcelona, fa uns 20 anys. Hi va arribar acompanyant l'activista José Bové, en aquells dies l’'enfant terrible' dels McDonald's. Als locals de la Federació Catalana d’ONGD s'amuntegava la gent per saludar Bové, però jo tenia clar el meu objectiu. L'estampa de tots dos era un mica Astèrix i Obèlix: José, baixet i amb bigoti gal; Paul, alt i gros. Per trencar el gel, li vaig preguntar si amb aquest cognom era britànic. “Joder, soy vasco”, em va dir. Des de llavors m'uneix una gran amistat amb aquest ramader de vaques de llet, líder històric de La Via Camperola, el moviment social més gran del món, que congrega més de 250 milions de famílies camperoles.

“Contra la globalització de tot, apareix el debat de recuperar la sobirania alimentària, energètica o educativa

Vint anys després d’aquella primera trobada, i també a Barcelona, estem esmorzant broquetes de truita de patates, fent temps perquè al cap d’una hora començarà la nostra reunió del consell editor de la revista ‘Soberanía Alimentaria’, un espai de reflexió i de pensament crític al voltant d’aquest concepte, que hi ha qui diu que “el va inventar en Paul”.

Cafè o te?

Te, sóc un home de te, no de cafè. Al ‘caserío’ sempre prenc te. Si fos allí, en lloc d’aquesta truita de patates, hauria menjat per esmorzar, com cada dia des de fa molts anys, les melmelades que fa Mayte, la meva companya. De ruibarbre, de fruits vermells, de mores… totes amb productes de l’hort. A casa el tema de menjar aliments propis és molt important; de fet, no tenim cultura de comprar aliments elaborats. Al ‘caserío’ tenim cabres, conills, pollastres, galls dindis, ànecs i un bon hort. A més, com que el sogre de la meva filla és pescador a Ondarroa, ens porta peix tots els diumenges. I, per complementar-ho, també formem part d’un grup de consum al nostre poble, Lekeitio, el més bonic del món. Ja t’ho pots imaginar: no vaig mai als supermercats. Som, amb molt d’orgull, un zero a l’esquerra per als supermercats!

És interessant, això de no anar al supermercat.

Però el tema del menjar va més enllà. Què mengem, com estan els animals, com va la collita, és probablement el tema principal de la casa. Sense adonar-nos-en, s’ha fet central. Crec que és per una barreja de motivacions: la política en el sentit de poder controlar tot el procés, la cultural respecte al factor identitari i també per salut, per saber que mengem aliments sans.

Qualsevol que ha viatjat per Euskadi adverteix aquest gust i veneració pel menjar. Però… es manté també en les noves generacions? Què n’opinen les teves filles, Malen i Amaia?

Doncs mira, Malen és a Anglaterra treballant i estudiant, i el que l’ha sorprès és que la gent compra el menjar elaborat, i que cadascun menja al seu ritme, quan arriba a casa. Però elles dues no són una excepció. En el nostre ambient rural el coneixement de la gent jove sobre els aliments és gran, encara que potser als ambients urbans hi ha més influència del menjar ràpid. Però una cosa indicativa és que a Euskal Herria hi ha molt pocs McDonald’s i molt pocs ‘burgers’.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En l’esquerra d’arrel marxista costa d’entendre que des de les identitats es plantegin propostes progressistes”

Mira aquesta foto, Paul. Tu el coneixes bé: és en Pep Riera, el sindicalista fundador d’Unió de Pagesos, al seu tractor, defensant les urnes l’1 d’octubre. Què te’n sembla?

‘Aupa’, el meu vell amic! Quin orgull em fa sentir que el Pep, referent del camp català i de les lluites històriques socials, sigui aquí, com a pagès, al seu tractor. És molt simbòlic i em reconforta saber que la pagesia catalana manté el seu activisme per la defensa d’un poble. Ja heu vist que des d’Euskadi hi ha un enorme suport al procés i moltes ganes que surti bé. L’estelada és en moltes finestres de tots els pobles, compartint espais amb la ‘ikurriña’. També, he de dir-te que nosaltres, que hem viscut un procés molt dur, amb una repressió total i quotidiana, advertim amb una certa sorpresa la ‘ingenuïtat’ en algunes decisions que s’han pres aquí, ignorant el que podia ser la resposta de l’Estat. Durant molt temps, a Euskadi “tot era ETA” i molta gent va ser empresonada sense cap relació amb ETA.

“Identitat com a poble” ho repeteixes constantment, avui i en moltes converses. Però en l’esquerra clàssica, fins i tot en els moviments socials altermundialistes, hi ha aquesta idea de ser ‘ciutadans del món’. Per què creus que hi ha por de reconèixer-se i defensar les identitats de cadascú?

Si veiem tots els exemples de resistència a les polítiques neoliberals, veurem com la qüestió de les identitats és un dels factors que més les han enfortit i que han generat més resiliència. Enfront de la globalització de tot, apareix el debat de recuperar les sobiranies de cada poble. Som sobirans alimentàriament, energèticament, educativament; però, de fet, parlem que som sobirans políticament. És des de la identitat de poble des d’on neix i es fa la lluita per retornar el control de les vides als pobles i a les seves gents. Però sí, certament, jo crec que especialment en l’esquerra més arrelada al discurs marxista existeix dificultat per entendre que des de les identitats, i també en el cas català, podem parlar de propostes clarament progressistes i radicals. És una deformació dels seus estàndards polítics. Però, en tot cas, és cert que, si l’explicació del procés se centra només en una lluita per construir un nou Estat neoliberal, jo aquí també en difereixo. La meva perspectiva és d’una Europa dels pobles com crec que ho és per a una bona part del moviment independentista català.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No podem acceptar que el futur de la pagesia depengui exclusivament del mercat”

Ja ha aparegut el tema, la sobirania alimentària. Probablement la primera d’aquestes ‘sobiranies’ que esmentaves. La primera que es va divulgar amb més força i la primera que va generar moviments socials d’àmbit mundial com La Via Camperola.

Sí, és cert que no és una reivindicació elaborada per l’acadèmia ni per escoles de pensament. La reclamació d’una democratització de l’alimentació, del manteniment de la vida rural i dels béns comuns, va sorgir des del camp i des dels moviments camperols. Aquest moviment va tenir una visió premonitòria, amb molta força i des de molts llocs. No és estrany: en primer, lloc perquè la pagesia, ja sigui d’aquí o de més lluny, té una identitat compartida de classe i una visió cultural i social de sostenibilitat molt similar. En segon lloc, perquè va ser al camp on amb més força van colpejar les polítiques d’ajustament estructural dels anys noranta: desregulacions, privatitzacions, i tot el desmantellament de les agricultures nacionals.

En aquesta mirada cap enrere, en quin moment va aparèixer el lema ‘sobirania alimentària’?

Al principi de la dècada dels noranta, el concepte que prevalia era el de ‘seguretat alimentària’, reduït exclusivament a assegurar menjar, sense més. De fet, tot es deixava en mans del mercat: l’esdevenidor de la pagesia depenia exclusivament de polítiques de mercat; resoldre la distribució de la terra també estava vinculat amb polítiques de mercat, i fins i tot la fam s’havia de minimitzar amb polítiques de mercat. Nosaltres, des d’una perspectiva d’entendre els aliments com un dret bàsic, no podíem acceptar aquesta mirada. Es tractava, primer, de reprendre per la nostra banda, camperols i camperoles, el control de la producció dels aliments, és a dir, el control de les llavors, de la terra, de l’aigua, del processament… En concret, el concepte de ‘sobirania alimentària’ es va decidir en la segona Assemblea Internacional de La Via Camperola, a Tlaxcala, Mèxic, l’any 1996.  Uns quants mesos després, als nostres espais alternatius a la Cimera contra la Fam a Roma, en vam donar l’explicació completa.

Com va ser rebuda, la idea?

Curiosament, al principi tant les ONG com altres moviments socials no ho van acceptar bé perquè la paraula ‘sobirania’, mal traduïda, sonava com una referència a les monarquies, al “Rei Sobirà”. Va ser en les primeres grans lluites contra l’Organització Mundial del Comerç (OMC), on La Via Camperola va participar molt activament i es va entendre el nostre plantejament. La lluita per reprendre el control de l’alimentació amb propostes d’agroecologia i de relocalitzar l’economia local, és a dir, la sobirania alimentària, es va postular clarament com la primera alternativa política –ho repeteixo: política!– a les propostes del sistema neoliberal.

La primera d’aquestes lluites contra l’OMC va ser a Seattle el 1999. Després a Cancun el 2003 i a Hong Kong el 2005. Aquest mes de desembre ha estat a Buenos Aires. Moments durs però positius?

En les tres primeres hi vaig ser, i sí, van ser episodis difícils d’oblidar, com a Cancun, quan, envoltats per la policia, mentre derrocàvem les tanques per entrar als espais de la Cimera per evitar el seu desenvolupament, vaig veure passar per damunt meu el cos del company Lee, un agricultor de Corea del Sud que va decidir immolar-se per lliurar-nos –literalment– tota la seva força. O a Hong Kong, enfrontats a la violenta policia xinesa… Però sí, finalment podem dir que, des de llavors, l’OMC i totes les seves regles de liberalització del comerç no aconsegueixen aixecar el vol. Seattle, a més, va ser la primera mobilització on els camperols i camperoles vam compartir organització amb altres moviments socials i d’aquí va sorgir, per exemple, el Fòrum Social Mundial. A Cancun també van néixer grans articulacions amb els pobles indígenes.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ens hauríem de preguntar el perquè d’aquestes onades d’immigració cap a Europa”

Tinc molt present la teva imatge quan tiraves a terra aquelles tanques, Paul. Per això vull preguntar-te: què sents quan ara veus tantes persones enfront de les tanques que els impedeixen arribar a Europa?

Dolor i empatia. La majoria d’aquestes persones són també camperoles. Evidentment, cal apuntar cap a unes polítiques inhumanitàries de la Unió Europea, però ens hem de preguntar també el perquè d’aquestes onades d’immigració. En realitat es tracta d’una pura expulsió de les terres on han viscut fins ara. Les polítiques comercials i econòmiques internacionals estan destruint Àfrica. Millor dit: a partir del fenomen d’acaparament de les terres i l’espoli dels béns comuns, les multinacionals estan comprant Àfrica. Un holocaust al qual Europa no sap respondre i que, junt amb els efectes del canvi climàtic, poden provocar la destrucció d’Àfrica. Però estic segur que els costos d’aquesta realitat també es pagaran aquí.

La teva trajectòria a La Via Camperola t’ha portat a compartir espais moltes vegades amb personalitats com Pepe Mujica, Noam Chomsky… fins i tot un parell de vegades amb el papa Francesc.

Sí, gent amb una actitud ètica enorme davant la vida, però veritablement els qui han estat els meus autèntics referents no tenen càrrec: tantes i tantes dones i homes camperols, amb els quals comparteixo casa i pensament, han estat els meus veritables referents. Com Pancha a Xile, camperola que va cuidar el cadàver de Víctor Jara i fins avui es dedica a la defensa dels drets de les dones camperoles. O Egídio al Brasil, constructor amb altres companys i companyes del Movimento Sem Terra… Persones que han sofert molt, però que han sabut transmetre com fer bé les coses, afecte i humanitat.

I els teus 25 dies amb Iàsser Arafat, el mític líder palestí?

El 2002, vaig participar en una delegació internacional d’una mitja dotzena de persones en solidaritat amb els camperols palestins. Hi anàvem per passar una setmana; però, quan hi vam ser, l’Exèrcit israelià va envair Palestina. Érem l’única delegació organitzada i amb suports externs en aquell moment a Ramallah. I ens va tocar fer el que havíem de fer. Al principi vam donar suport a l’hospital, després vam recollir els ferits i els morts, i després vam decidir que era clau intentar protegir Arafat, la figura que representava Palestina, objectiu clar per a l’Exèrcit. Vam aconseguir arribar a la seu del Govern d’una manera afortunada, junt amb dos periodistes de la CNN. Nosaltres no estem preparats per a la lluita èpica; però, quan toca, toca. Com a organitzacions es poden prendre decisions fortes que individualment no adoptaríem. Va ser una experiència molt complexa però bona. Vam passar tots els dies al costat d’Arafat, que ja estava malalt i no aconseguia dormir bé, amb el ressonar dels trets i dels helicòpters. Crec que la nostra presència va ser important perquè finalment l’Exèrcit es retirés. En tot cas, per a mi és fonamental que, més enllà del paper dels estats i dels governs, els moviments socials som un element clau de la solidaritat dels pobles en defensa dels drets humans bàsics.

“Cal revisar les maneres d’organitzar-nos: haurien de ser més horitzontals i menys masculinitzades”

Actualment, quines són les claus per als moviments socials?

Dues, i realment senzilles. Revisar les nostres maneres d’organitzar-nos, per caminar cap a noves formes, molt més horitzontals i menys masculinitzades. En el cas de La Via Camperola, l’evolució en aquest sentit ha estat notable, i de la paritat hem saltat a una presència majoritària de dones que fan i construeixen de manera molt diferent de com fèiem nosaltres els homes. El segon eix és el tema de les cures entre companys i companyes, saber gestionar els conflictes amb cura i afecte, amb bona intel·ligència emocional. S’assembla una mica al que aprenc ara que, un cop jubilat, bàsicament cuido de l’hort i del meu nét! Que, per cert, m’ha fet entendre que la transmissió dels coneixements no és només de dalt a baix, com sempre es creu, sinó també de baix a dalt, com creixen les plantes i els arbres. Ja tinc ganes que arribi el bon temps per sortir a pescar calamars amb ell, en el meu petit vaixell, i explicar-li el que sé de la mar.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari