Pere Camps: “Alguns tapen les vergonyes socials amb la senyera, i hi ha qui tapa les vergonyes nacionals amb la bandera roja”

  • Roger Palà i Sergi Picazo
  • dijous, 9 juliol 2015

A Pere Camps el defineixen com a promotor cultural. L’etiqueta, però, es queda curta. La primera militància clandestina del director de Barnasants va ser al sector del metall de CCOO. Va conèixer de primera mà la força de la cançó als mítics recitals de Llach, de Raimon i de Pi de la Serra al Palau d'Esports durant els setanta. L’any 95 va muntar BarnaSants, convertit avui en referència de la cançó d’autor a Catalunya, a Europa i ara també a l’Amèrica Llatina. Camps és, sobretot, un activista. I avui té dues grans preocupacions: la reivindicació de la cultura i la unitat de l’esquerra. Ens cita per dinar un dijous plujós, i la conversa s’allarga fins a mitja tarda. Si una cosa té Pere Camps, és un verb loquaç.

“La cultura és el kalàixnikov del segle XXI. Els ianquis ho tenen clar i per això han apostat per l'entreteniment”

Comencem parlant de Veneçuela: què se li ha perdut a Caracas al director d’un festival anomenat BarnaSants?

D’entrada, et diré que BarnaSants és una conjunció de ‘Barna’ i de ‘Sants’. Per tant, podem dir que el germen de l’internacionalisme, quan vam crear el festival ara fa 20 anys, ja hi era. Sants sempre ha dut a dins aquesta empremta revolucionària. La Rosa de Foc va néixer a Sants, que és on es va fer el congrés fundacional de la CNT, i on es va fer la coordinadora general de Comissions Obreres el 1976… Des del 2008, que vam fer la clausura a l’Havana, BarnaSants és una referència per a les elits culturals llatinoamericanes. El Ministeri de Cultura veneçolà hi va mostrar interès i ara com ara hi ha plantejada la possibilitat que la pròxima edició passi per Veneçuela. A Veneçuela hi vaig anar al maig passat convidat a un congrés internacional que duia per títol ‘Reinventar la democràcia al segle XXI, drets humans i cultura’. Hi havia d’explicar l’experiència de BarnaSants, i es va donar casualment aquella conversa que no m’esperava amb el president Maduro.

Quines sensacions et queden de la visita al país? La premsa catalana i espanyola sovint parla del “règim veneçolà”, de la manca de llibertat d’expressió…

De llibertat d’expressió, n’hi ha, i molta, perquè la gran majoria de televisions i diaris estan contra el Govern de Maduro. El que també hi ha és un procés de transformació, que deu ser millor o pitjor, però que posa en solfa els fonaments del poder ancestral. Hi ha un poble que intenta construir poder popular, garantir que tothom tingui un lloc on viure, que tothom pugui anar a l’escola, que tothom tingui sanitat… Vaig tenir la sort d’assistir a una ‘descarga’ amb els cantautors joves de Caracas i, si tenia dubtes, es van esvair. M’interessa molt què diuen els cantautors, que representen la sensibilitat de la gent més conscient al si del moviment. I el compromís era total. L’aposta cultural del Govern veneçolà, ja m’agradaria veure-la aquí. S’ho creuen bastant.

Dius que BarnaSants ha esdevingut una referència per a una determinada elit cultural. Però com ha arribat fins aquí?

BarnaSants és ara un punt de referència més enllà de Catalunya, però ho ha esdevingut a força de buscar solucions a cada problema que s’ha plantejat. Davant les retallades a la cultura, hem contraatacat amb la pluralitat de seus. Davant de la febre de molts festivals de cuidar tan sols l’estètica, nosaltres hem apel·lat també a l’ètica. Com deia José María Valverde [catedràtic d’estètica de la UB, que va abandonar el seu càrrec en solidaritat amb tres acadèmics reprimits durant el franquisme], no hi ha estètica sense ètica. Vint anys després hem arribat a un punt en què Barnasants pot dir que governa la cançó d’autor, però no té el poder cultural. La voluntat de resistir és el primer pas, però el que cal és guanyar la batalla, i això passa per hegemonitzar. Això vol dir bastir ponts internacionals, però sabent també que hi ha d’haver una estructura de programació estable al conjunt dels Països Catalans perquè els nostres artistes puguin pagar les factures del dia a dia.

Faré una mica de demagògia: no és hipòcrita oposar-se a les retallades a la cultura quan no hi ha diners per pagar els hospitals o l’educació?

És que no s’hauria de retallar ni la cultura, ni la sanitat, ni l’educació. Que retallin els exèrcits, que són una estructura que serveix de ben poc. I després hi ha un altre petit detall: hauria sortit més rendible garantir els dipòsits bancaris de la ciutadania fins als famosos 100.000 euros que no pas rescatar els bancs… Perquè em sembla que la majoria de les classes populars no tenim 100.000 euros al banc, oi? Aquests bancs haurien hagut de ser nacionalitzats o expropiats.

Però el cas és que la cultura està molt subvencionada. Tots els festivals reben subvencions, fins i tot el Primavera Sound o el Sònar. BarnaSants també…

Si t’hi fixes, sempre es parla de subvencions a la cultura. Però tots els impostos que redistribueix un Estat són una subvenció, sigui a la sanitat, a l’educació o a la indústria de l’automòbil. En canvi, quan parlem de les fàbriques de cotxes, parlem d’ajuts a la indústria del motor.

És com si la cultura fos l’única cosa subvencionada…

I això no és gens gratuït. Els poderosos tenen molt clar que la cultura és l’element més perillós que existeix. Durant els anys setanta, els nord-americans ho van tenir molt present: l’únic espai on era possible donar la volta a les coses era el terreny cultural. I per això, des de Hollywood, van fer una aposta molt forta per la indústria de l’entreteniment, amb l’objectiu de fer quallar un missatge: tot allò que suposés pensar –ja fos a través del cinema, de la cançó o del teatre– era trist. Un rotllo. Molt avorrit. Perquè la cultura, com diu el Quico, fa pensar. I aquest és el primer element clau per canviar les coses: pensar.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“El capital no ens domina perquè tingui la propietat dels mitjans de producció. L’element principal avui en dia és la ‘menjada de tarro’”

Montserrat Roig deia que la cultura és l’eina més revolucionària a llarg termini.

La Montserrat deia això, i jo vaig una mica més enllà i dic que la cultura és el kalàixnikov del segle XXI. És una eina capaç d’enfrontar-se al poder, de generar canvis en la correlació de forces i de fer possible transformacions amb profunditat. La qüestió clau és la superestructura que relata Gramsci. Si vols que t’ho digui en un llenguatge més planer: el capital no ens domina perquè tingui la propietat dels mitjans de producció. L’element principal avui en dia és la ‘menjada de tarro’.

Digues-li superestructura, digues-li ‘menjada de tarro’…

La clau  de la reproducció del sistema patriarcal és que el transmetin les mateixes dones. I la clau perquè el sistema de valors que manté el neoliberalisme es reprodueixi és que el transmetin els treballadors. Què pot canviar això? La cultura. Què és el primer que van fer els treballadors organitzats a finals del segle XIX? Muntar ateneus perquè la classe obrera aprengués a llegir, participés, fes poesia, teatre, corals… La cultura ens fa lliures i sobirans com a individus. I el principi de la sobirania social i nacional passa per la sobirania individual. La capacitat de pensar per un mateix, te la dóna la cultura.

A més d’ajuts públics, un festival com BarnaSants també compta amb un gran patrocinador privat: Estrella Damm. Això no us fa entrar en contradiccions?

No oblideu una cosa: a la Damm va treballar en Durruti i és dels primers llocs on es va muntar una cèl·lula comunista en ple franquisme. Ja em perdonareu, però de vegades aquest purisme és una mica absurd… És com la consulta sobre la publicitat de partits polítics que vau muntar amb els subscriptors de CRÍTIC, que finalment va guanyar el ‘no’. Jo, que en sóc subscriptor, hi vaig votar que sí, perquè CRÍTIC és un projecte complex que necessita fonts de finançament diversificades per assolir continuïtat. Entre Estrella i BarnaSants hi ha un acord de conveniència. Hi ha molts festivals que són clònics, però BarnaSants té un tret diferencial que a una marca com Estrella li interessa pel que fa a ‘target’. També et diré que, si mirem el panorama de festivals més elitistes d’estiu a l’Empordà, tot i que ho pugui semblar, no és el mateix el festival del Castell de Peralada que el de Cap Roig.

A veure.

Jo sóc ateu, però a la tauleta de nit hi tinc un llibre de l’Ignasi Riera que es diu ‘Els catalans de Franco’, i cada nit abans d’anar-me’n a dormir el repasso per no equivocar-me. El pare de Carme Mateu, propietària de les vinyes i del castell que dóna nom al festival de Peralada, és la filla del qui va ser el primer alcalde feixista de Barcelona, Miquel Mateu. És un festival que representa l”statu quo’ dels hereus dels catalans de Franco. Després hi ha l’’statu quo’ diguem-ne convergent, que és el que representa el festival de Cap Roig. Un festival que, com el seu nom indica, allà no hi ha cap roig que hi entri. Doncs bé, si mires qui patrocina tant l’un com l’altre, t’hi trobaràs empreses com Abertis, La Caixa, Telefónica, Repsol… Seria difícil que aquestes empreses patrocinessin un BarnaSants que diu el que diu i representa el que representa. No es tiraran pedres sobre la pròpia teulada.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“El cas de Zapata és un avís per a navegants. Els ‘Fainés’ de torn no consentiran que posem en dubte ni un gram de poder a Barcelona”

Hem parlat que la cultura té un paper important per a la transformació social; però, en canvi, no sembla que els partits d’esquerres ho tinguin gaire present. En el #DebatCrític que vam fer prèviament a les municipals va quedar palès: la paraula “cultura” només va sortir en el tram final del debat.

Un exemple clar d’això és el govern de Barcelona en Comú. De les quatre tinences d’alcaldia, no n’hi ha cap que tingui la cultura en un espai preeminent. No fotem, tu! És que és incomprensible. Finalment han nomenat una comissionada de Cultura. Però em queda la sensació que ens tenen menjada la moral. Al final, ells tenen el poder, i, si no som capaços de donar-li la volta a aquesta ‘menjada de tarro’, ho tenim fotut. Ells tenen claríssim que la cultura té un gran potencial. Fixa’t en el cas de Guillermo Zapata. Curiosament, era regidor de Cultura. Quina casualitat, oi? Això d’en Zapata és un avís per a navegants. Els ‘Fainés’ de torn no consentiran que posem en dubte ni un gram de poder. Perquè, si posem en dubte mig gram, després anirem pel quilo, després per la tona, i després els fotrem fora.

Vivim temps d’eleccions, de consultes sobiranistes… El lema de BarnaSants d’aquest any tan convuls ha estat “Volem el pa sencer”.  Per quin motiu? Voler-ho tot no pot suposar quedar-se amb res? No n’hi ha prou amb una reforma profunda?

En una democràcia plena la ruptura no existiria. Existirien les reformes amb profunditat. La ruptura, en el fons, és una acumulació de reformes amb profunditat. El problema és que aquí no ens deixaran ni començar la primera reforma. O som capaços d’‘ajuntar-nos’ –com diu el poema de Salvat-Papasseit–, o no ens en sortirem,  i fins i tot ‘juntant-nos’ ho tindrem molt fotut. Sense això serà encara més complicat. Jo estic pel ‘sí-sí’, i el meu ‘sí-sí’ és doble: sobirania social i sobirania nacional. I, de fet, podria ser triple: sobirania personal. El joc col·lectiu és important, però el joc individual també. Has de respectar la creació individual, no la pots subsumir només en allò col·lectiu, perquè això va en contra de revolucionar i d’avançar.

Com veus això d’una Catalunya en Comú?

Jo estic a favor d’un front ampli.

I això què és?

Això vol dir asseure’ns i dir: 25 punts. Durant els propers quatre anys farem això. I a partir d’aquí ens posem d’acord. No em puc creure que no ens podem posar d’acord en 25 punts. És que no m’ho crec. I mira que ja començo a ser gran.

Et dic un punt en què ja no ens posarem d’acord: la independència.

I jo et replico: posem-nos d’acord en la sobirania: econòmica, social, nacional… Sobirania vol dir que nosaltres decidim. Després ja decidirem si ens associem amb l’Estat espanyol o no. Una altra cosa és que jo pensi, com és el cas, que l’associació amb Espanya ja no és que sigui una utopia: és una quimera. És impossible. Una quimera absoluta. Però, si el punt de trobada és la sobirania, d’acord: sobirania catalana, i després decidirem si ens associem o no. Perquè, de la mateixa manera que històricament alguns s’han tapat les vergonyes socials amb la senyera, també hi ha qui s’ha tapat les vergonyes nacionals amb la bandera roja.

Creus que ERC i ICV-EUiA podrien posar-se d’acord en aquesta qüestió?

Anem a passos: és fonamental primer de tot que hi hagi un acord entre l’esquerra transformadora. Aquest acord hauria d’abastar des d’ICV fins a la CUP passant per EUiA, Podem, el Procés Constituent i també organitzacions de la societat civil i del món cultural. És molt important que hi hagi participació social més enllà dels partits.

_MG_6807

Foto: Jordi Borràs

“El paio que va acceptar que Iniciativa portés la conselleria d’Interior del tripartit era tot un Einstein”

Des d’alguns sectors, però, es diu que, perquè això pogués plantejar-se, primer de tot Iniciativa hauria de fer algun tipus d’autocrítica…

Iniciativa porta quatre anys fent-se autocrítica a la pràctica. El que fa Iniciativa en el cas de Barcelona en Comú és autocrítica pràctica. Amb tots els equilibris lògics que vulguis per no trencar amb el llegat de la Iniciativa del tripartit, però és autocrítica. D’altra part, també és certa una cosa: si un dia som hegemònics, haurem de gestionar la conselleria d’Interior. Per tant, seria imprescindible saber del cert què va passar a Interior durant l’època del tripartit. Que s’expliqui tot. Que facin unes conferències públiques. Un partit minoritari transformador com Iniciativa no ha d’agafar mai una conselleria d’aquest estil, perquè es condemna a si mateix. El que ho va pensar i acceptar va ser tot un Einstein. Era la tempesta perfecta.

Hi ha qui diu que va ser producte d’un excés de responsabilitat, derivat de l’època del PSUC. En aquest sentit, entrar a Interior durant el tripartit hauria estat la darrera gran decisió del PSUC. Ho veus així?

Doncs si va ser l’última gran decisió del PSUC, va ser també l’última gran cagada del PSUC. Tu pots gestionar una àrea com la policia si tens majoria absoluta. Si no, res de res. Sobre el tema de la responsabilitat, et diré una cosa: la meva àvia, que a l’exili es va fer del PSUC, sempre em deia una cosa: tu a la fàbrica has de ser el primer a entrar i el darrer a sortir, i dins la fàbrica ho has de fer tot bé. Només així, quan encapçalis una vaga, tindràs autoritat moral davant dels treballadors. És la responsabilitat històrica que sempre tenen els comunistes. No és negatiu, però has de ser conscient que no pots prendre determinades responsabilitats si ets minoria.

“L’autocrítica no és resar quatre Lenins i dos Gramscis, i tots perdonats. Això és moral judeocristiana”

Hi ha qui diu que la diferència entre l’èxit de Barcelona en Comú i l’època del tripartit és que ara hi ha hagut una mobilització social que al tripartit li va faltar.

No és comparable. Barcelona en Comú és el germen de la transformació. El tripartit no ho era. Un Govern del PSC i d’ERC amb una ICV en minoria no podia fer transformació per molta voluntat que hi posés Iniciativa. El nucli de BComú, en canvi, és gent revolucionària. Que hi hagi hagut un vot de la CUP a favor de la investidura és un reconeixement indirecte que això és així. L’esperit de la transformació, com sempre, neix a Barcelona ciutat. Barcelona és clau: és on els pistolers de la patronal van començar a matar sindicalistes, i també és on el Noi del Sucre va aconseguir aturar una vaga i aconseguir la jornada de vuit hores. I això és important: les vagues s’han de saber fer, però també s’han de saber aturar.

A veure.

El nostre cervell transformador ha de ser ple de matisos i de contradiccions. Això és l’únic que ens farà avançar. Odio el puritanisme en tots els terrenys. L’autocrítica no és resar quatre Lenins i dos Gramscis, i tots perdonats. Això és moral judeocristiana. El que cal és reflexionar sobre què hem fet per saber on l’hem cagat, i traspassar aquest coneixement als que ens vénen al darrere perquè tinguin elements per poder jutjar. Si, gestionant Interior, Iniciativa es va haver de menjar molts gripaus, allò lamentable no és tan acceptar-ho, sinó que això no s’expliqui. Necessitem eines i elements per no cagar-la un altre cop.

Ara que tothom reivindica el PSUC, quines ensenyances tant positives com negatives podem aprendre d’aquell PSUC de la Transició, que va acabar com el rosari de l’aurora?

Hem de tenir en compte que en el procés cap a la plena sobirania el context internacional hi té el seu paper. El PSUC va ser víctima del context internacional. Des de Praga hi havia un enfrontament important amb la Unió Soviètica. Dins de l’Estat espanyol, el PSUC era el qui estirava més cap a una via autònoma. L’estira-i-arronsa amb el PCE i amb el PCUS era constant. Això ens va dur a un cinquè congrés amb un desastre de collons, i una escissió. El trencament del PSUC va ser una desgràcia per a les classes populars d’una magnitud que només s’ha vist amb el pas del temps. Va comportar una debilitat fonamental: al llarg dels anys següents, l’esquerra transformadora no va assolir els dos dígits de representació, i això va suposar una debilitat enfront de l’esquerra més “gestionadora”.

Potser hi havia la sensació que el PSUC en l’antifranquisme ho era tot, però a l’hora de la veritat, davant d’unes eleccions…

…17,8% dels vots. Tothom es fica amb el PSUC; però, parlant d’aquelles eleccions, cal recordar que el pujolisme ha estat possible gràcies a ERC, que en aquell moment, amb Heribert Barrera al capdavant, decideix fer president Jordi Pujol en un acord en què també hi havia la UCD.

_MG_6708

Foto: Jordi Borràs

“L’ERC actual no té res a veure amb l’ERC d’Heribert Barrera, un anticomunista visceral que va fer president Jordi Pujol”

Jordi Pujol va oferir un pacte a Joan Raventós, però el PSC va declinar…

El PSUC va fer una proposta de Govern d’esquerres, que hauria estat possible aritmèticament, però ERC va rebutjar-ho. Hauria estat interessant perquè la correlació de forces entre el PSC i el PSUC era molt més anivellada. El problema és que Heribert Barrera era un anticomunista visceral. Va ser president del Parlament gràcies a aquell pacte, i vam tenir pujolisme durant 200 anys i un dia. L’ERC d’ara, però, no té res a veure amb aquella ERC. I mira que curiós: Barrera va ser escollit diputat en les primeres eleccions gràcies a presentar-se en una coalició amb el Partit del Treball, els maoistes. El líder del PT en aquella època era Joan Anton Sánchez Carreté, que posteriorment ha acabat sent assessor fiscal de Jordi Pujol. Casualitats de la vida.

Cal dir que ERC l’any 77, a diferència del PSUC, era il·legal entre altres coses perquè no va renunciar al concepte “República” en el seu nom. Va haver de buscar una fórmula imaginativa per presentar-se a les eleccions…

Hi hauria hagut altres opcions, segur. En tot cas, si hi hagués hagut pacte d’esquerres, les coses haurien anat d’una manera molt diferent, perquè en aquell moment l’esquerra tenia certa hegemonia cultural. El tripartit no va ser un canvi d’hegemonia: va ser un canvi de Govern, i ja està. Amb Carod-Rovira dimitint al cap de 23 dies per intentar el diàleg perquè ETA deixés les armes. No el van tirar al riu de miracle. L’error principal del PSUC, però, va venir més tard, quan gran part dels quadres dirigents de les classes populars, membres d’associacions de veïns passen a l’Administració i es desmantella l’organització als barris. Aquest és un error del qual també hem d’aprendre avui. Barcelona en Comú ha de fitxar gent bona, però no ha de desmantellar les estructures que s’han anat creant als moviments socials. Aquestes estructures s’han de fer més fortes per crear contrapoder real. És l’única manera de fer-li un pols al Godó: que ‘La Vanguardia’ no pinti res als barris.

_MG_6860

Foto: Jordi Borràs

“És difícil avançar cap a la independència sense Convergència, però és impossible fer-ho sense les classes populars”

Tu què veus més prop del PSUC: la CUP, Podem, Iniciativa, EUiA…?

Depèn. Si em preguntes per la CUP et diré… Quina CUP? La de Capgirem Barcelona o la CUP de David Fernàndez?

No són la mateixa CUP?

Sí… en teoria. La meva Iniciativa també és la mateixa que la del Joan Herrera. Els d’Iniciativa som tots iguals, però tots som diferents. Mira, et diré una cosa: en les reunions per planificar qualsevol confluència, només hi posaria un requisit: si creus que la condició per acceptar l’altre és resar tres Lenins i dos Gramscis, queda’t fora de l’habitació.

Al final no has respost la pregunta… Fem-la d’una altra manera: què fa falta per assemblar-se al PSUC?

Mira, el PSUC quan se’n va a la merda? Quan perd una cosa fonamental: l’esperit de la pluralitat, que va ser clau en el seu naixement. El PSUC va ser producte de la unió de quatre partits. Quan aquesta idea es va perdre, es va trencar. El PSUC del segle XXI hauria de ser una barreja de Podem, d’ICV, d’EUiA i de la CUP. Aquests quatre corrents no són incompatibles. El primer pas és reunir tota l’esquerra transformadora. Al mateix temps, però, hi ha una cosa fonamental: és difícil avançar cap a la independència sense Convergència, però és impossible fer-ho sense les classes populars.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Burnside 9 de juliol de 2015 - 10:48

    haha, li heu ficat ben bé el dit a l’ull amb la pregunta sobre el patrocini d’Estrella Damm, i ell ha fugit d’estudi com el més veterà dels ministres del govern.

    Ja sabem la llet (i la cervesa) que dóna Damm, i els Carceller. Demetrio Carceller va ser ministre d’indústria en plena postguerra i cofundador de la Falange. El seu fill Demetrio i el seu nét Demetrio són uns egregis evasors d’impostos. La Damm és l’empresa que, a canvi de patrocinar unes festes de barri, impedeix que s’hi facin activitats com tallers de cervesa casolana, no sigui cas que els fotin el negoci amb un parell de sacs de llúpol. Això és l’ètica i l’estètica de la Damm.

    Davant les retallades, el que han fet és agafar calers d’on n’han rajat, perquè al final tot són calers, i jo no hi tinc gaire res a objectar, però sempre m’irrita la presumpció amb què es demanen diners públics des de “la cultura”.

    Bona entrevista, en qualsevol cas.

  • Subscriptor Joan Antón Mellón 9 de juliol de 2015 - 11:54

    Molt bé Pere.

  • Sergi EMILIANO I GRIELL 12 de juliol de 2015 - 19:27

    He passat una molt bona estona llegint l’entrevistat. He rigut i he après “pas mal de choses”. Bravo!

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 15 de juliol de 2015 - 12:48

    Nomes per dir, que existeixen morts, que molts – com aquest entrevistat- volien matar del tot, que cada dia tenen mes bona salut. I es curiosa aquesta reiterada confusió de molts pretesos esquerrans entre Espanya estat centralista (jo crec que molt menys centralista que tots els altres estats d’Europa) i Espanya realitat plurinacional històrica i social; sembla que en la seva mentalitat nomes son possibles els estats nació i clar, n’han de fer un de nou, que si es mai nat, serà petitó, esquarterat i molt carca.

Deixa el teu comentari