Raül Romeva: “No sé si Artur Mas serà president. El 27-S hem d’aconseguir una majoria pel ‘sí’. Del que passi a partir de llavors, ja en parlarem”

  • Text: Sergi Picazo i Roger Palà / Fotos: Jordi Borràs
  • dijous, 23 juliol 2015

La vida de Raül Romeva (Madrid, 1971) ha fet un tomb els últims dies. L'exeurodiputat d'ICV-EUiA al Parlament Europeu encapçalarà la llista de Junts pel Sí, la candidatura que uneix CDC, ERC, Òmnium i l'ANC en les eleccions del 27-S. Tot i haver recelat públicament de la llista unitària, Romeva diu ara que l'acord assolit ha permès "superar l'atzucac" posterior al 9-N i convertir les eleccions del setembre en un plebiscit sobre la independència. Aborda a fons els objectius de la llista que encapçalarà i les seves diferències amb CDC. Li repreguntem fins a set vegades si, en cas que guanyi Junts pel Sí, Artur Mas serà president. "No sé què passarà. Dependrà de com vagi".

“No espero que Mas assumeixi la meva forma de veure el món, ni jo assumiré la seva”

Fins fa poques setmanes t’havies mostrat crític amb el format de la llista unitària sobiranista com a model per maximitzar els resultats de l’independentisme el 27-S. Què t’ha fet canviar d’opinió?

Els dubtes, els segueixo tenint. Al final, la meva conclusió és que no hi ha una fórmula màgica: es tracta, simplement, de saber si hi ha una fórmula. Aquesta opció té molts pros, i també té molts contres. Hi ha moltes altres opcions que en altres escenaris diferents serien millors. Sigui com vulgui, és l’opció que ha permès desbloquejar la situació i mirar endavant. No podíem estar permanentment encallats en el debat de les llistes. Portàvem massa temps parlant només de llistes i noms, i havíem de començar a parlar del què, del perquè i del com.

A CRÍTIC en una anàlisi sobre independentisme i Àrea Metropolitana de Barcelona expressàvem dubtes sobre si una llista de CDC i ERC conjunta pot ajudar o no a fer créixer el suport al ‘sí’.

Comparteixo el 100% de l’article del Sergi Picazo. S’ha de seguir treballant.

“Aquesta llista unitària no és l’ideal. Cap llista ho seria. Però val la pena intentar-ho”

Pot ser que el format de la llista unitària sigui un format per als ja convençuts? Aconseguirà atraure indecisos?

La llista s’ha de visualitzar com un instrument que serveixi per iniciar un procés en què hi pugui encabir-se tothom, ja sigui abans del 27-S o després. Sóc conscient que no és l’única llista: és una llista que agrupa unes sensibilitats determinades i que té una vocació molt instrumental, no ideològica. Altra gent trobarà opcions, totes legítimes, com poden ser la CUP o Catalunya Sí que es Pot. Es tracta de saber si volem superar el debat i posar el comptador a zero per començar una nova etapa. Som en temps de descompte, i tothom està esgotat, tens i nerviós. La situació s’ha anat empobrint des del punt de vista de la pròpia qualitat democràtica. La llista no és ideal –cap llista ho serà–; però, si possibilita fer un pas endavant, val la pena intentar-ho.

Si la llista és un instrument només per sortir d’un atzucac… no hi ha el risc de situar l’independentisme a la defensiva?

Es tracta de veure el que és possible, no el que seria desitjable. Tothom té la seva idea del que caldria fer. Personalment, no tenia cap necessitat de posar-me al davant d’un projecte com aquest. Ja m’estava bé participar-hi de la manera que ho estava fent fins ara [director de la campanya Ara és l’Hora]. El com s’ha arribat fins aquí en aquests moments em sembla poc rellevant. El que em preocupa és el que farem a partir d’ara.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“Cal veure si som capaços o no d’explicar a la gent a qui l’èpica del procés no els convenç ni els inspira que aquesta llista pot ser una eina útil”

L’analista Enric Juliana ha exposat una tesi interessant: el nucli de l’independentisme està escalfat i, en canvi, la perifèria s’està refredant. Com ho veus?

En aquests moments, hem de ser conscients que hi ha una massa important de gent convençuda del què. Fins i tot convençuts d’una manera èpica. Aquí no està el problema. El problema és veure si som capaços o no d’explicar a la gent a qui l’èpica del procés no la convenç ni la inspira que aquesta llista pot ser una eina útil per donar una resposta concreta a la situació actual. Hi ha una diferència important entre no estar a favor del sí i estar-hi en contra. Hi ha un nucli de gent important que no està en contra de la independència, però és absent del debat. Hem de fer una campanya argumental i poc èpica. Ha de ser una campanya que doni arguments a la gent que té clar que la situació actual no és la correcta, però no acaba de veure clar si la independència ens farà anar en una bona direcció. Deixar clar que pot ser una oportunitat des del punt de vista de les infraestructures, de dotar-nos d’eines i recursos per a l’Estat del benestar, dels reptes culturals i lingüístics que ara com ara estan amenaçats per les polítiques centralistes de l’Estat, per resoldre el cul-de-sac amb les pensions provocat per les polítiques de l’Estat…

En totes aquestes amenaces que cites l’Estat hi té un paper rellevant, però també hi ha hagut polítiques contra l’Estat del benestar fetes des de Catalunya i en concret des dels governs que ha encapçalat Convergència. Des de l’esquerra s’ha dit que la teva decisió d’encapçalar la llista d’Artur Mas és una estratègia per deixar en un segon terme les retallades.

És cert que des de Catalunya s’han fet polítiques que han anat en contra de tot això. Però també podríem fer revertir aquest argument: apostar per mantenir l’’statu quo’ actual també pot ser una manera d’argumentar que ja ens està bé que l’Estat espanyol segueixi aplicant les polítiques que aplica. Som en un moment de gran complexitat. Hem d’obligar-nos a tenir en compte el matís. Hi ha molts eixos contraposats, i això és lògic perquè la societat és complexa. Però hem de posar sobre la taula el desllorigador transitori que ens permeti passar de l’etapa actual a una altra on es puguin contraposar models i propostes polítiques. Hem de posar el comptador a zero i començar un projecte que serveixi per eradicar moltes de les coses que denunciem a Catalunya i també a l’Estat. Què hi ha de més revolucionari que començar un país de cap i de nou?

Els països no comencen de zero. Totes les institucions i les polítiques que s’han fet fins ara no desapareixeran de la nit al dia, de la mateixa manera que la correlació de forces a l’hora d’iniciar el procés constituent és important.

És cert, però som en una fase que és un punt d’inflexió. Per exemple: tenim un problema amb la corrupció i amb la utilització que determinats poders fàctics tant de Catalunya com de l’Estat espanyol han fet de les seves influències polítiques. Si volem solucionar això amb un marc espanyol, ja sabem el que hi ha. A Catalunya, en canvi, tenim la possibilitat de construir un nou marc que ens permeti posar tallafocs d’arrel a aquesta situació.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“No pot haver-hi cap imputat per corrupció a la llista de Junts pel Sí”

Com lliga aquest discurs amb el fet de prendre part d’una llista on hi haurà CDC, que en el seu grup parlamentari ha tingut imputats per corrupció?

No pot haver-hi imputats per corrupció a la llista. De fet, no n’hi hauria de poder haver ni en aquesta llista ni en cap. Això hauria de ser una norma legal i establerta. HI ha ocasions en què una imputació és injusta i pot servir per desactivar algú políticament. Però en d’altres no. Si volem regenerar democràticament el sistema, no pot haver-hi persones imputades en la llista electoral.

Et genera contradiccions compartir espai amb el partit que ha fet les retallades en l’Estat del benestar més importants de la història de la Generalitat?

Entenc que es pugui fer aquest discurs, però no és l’únic discurs possible. També es pot dir que és Convergència la que vol sumar-se a una llista que han impulsat actors tan transversals com Òmnium o l’ANC. Qui ve amb qui, doncs? Dels cinc primers llocs de la llista, només n’hi ha un que és liberal. La resta no ho som. I veurem com s’acaba integrant el global de la llista. Però en el fons no és una llista ideològica. Seria enganyar  la gent pretendre que tots els qui formem part de Junts pel Sí coincidim ideològicament. Ni jo espero que Artur Mas assumeixi la meva manera d’entendre el món i la societat, ni crec que sigui lògic que es digui que jo accepto el seu model, perquè som molt diferents. Si algú agafa les hemeroteques, trobarà moltes de les crítiques que ens hem estat fent. Però, malgrat això, circumstancialment, estem d’acord que necessitem un nou marc i unes noves regles del joc, perquè les que tenim ara estan superades. Aquest és el punt de partida.

Què opines de les polítiques d’austeritat que ha aplicat la Generalitat?

El mateix que he opinat sempre: que les polítiques d’austeritat estan tenint conseqüències nefastes per a la societat i l’Estat del benestar, tal com estem veient no només a Catalunya, sinó també a Espanya, a Grècia i arreu d’Europa. No estic validant una acció de Govern, com tampoc espero que ell entengui el que jo defenso i he defensat des de l’oposició als seus governs i des del Parlament Europeu. El que estem fent ara és el referèndum que no vam poder fer el 9-N. Hem de saber si hi ha una majoria a Catalunya que vol avançar cap a la condició d’Estat. I si és que sí, fer-ho. De quina manera? Hi ha d’haver diverses passes, però una és fonamental: obrir un procés de participació per elaborar una Constitució que serveixi per definir les regles de joc d’aquest nou marc.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“Siguem honestos: no hem d’esperar res de l’Estat espanyol si abans a Catalunya no hi ha la voluntat clara d’anar fins al final”

Convergència, en la legislatura passada, no es va atrevir a desobeir l’Estat per fer la consulta del 9-N. Si ara un futur Govern de Junts pel Sí ha d’emprendre accions com impulsar una Constitució, això implicarà necessàriament desobeir les lleis estatals. Com gestionarà això el futur Govern?

No ho sé. Ja ho veurem.

Tanmateix, aquest és un factor important a l’hora de decidir el vot. No és lògic que els ciutadans sàpiguen quines accions s’emprendran si l’Estat veta l’acció sobiranista del Govern?

No podem saber què farà l’Estat.

Seria bastant lògic pensar que l’Estat, com ha fet fins ara, ho vetarà tot. La Hisenda pròpia, la desconnexió, la declaració d’inici del procés…

Doncs llavors reaccionarem. El que no podem fer és actuar permanentment condicionats per la por de què farà l’Estat. L’Estat no farà cap gest, ni bo ni dolent, si no veu clarament que a Catalunya anem de debò. Igual que a Escòcia: fins que no hi va haver una possibilitat real que el ‘sí’ pogués guanyar, no hi va haver cap gest per part del Govern del Regne unit. És quan a Escòcia està a punt de guanyar el ‘sí’ que el to canvia. Ara sentim gent de l’esfera de Podem o d’Esquerra Unida en un to conciliador més clar. O alguns analistes de l’Estat espanyol que fins ara havien estat callats que s’expressen en un to diferent. Per què passa, això? Perquè veuen que a Catalunya la cosa s’ha desfermat. Siguem honestos: no hem d’esperar res de les principals forces polítiques espanyoles si abans a Catalunya no hi ha la voluntat clara d’anar fins al final.

“Confio que Convergència arribarà fins al final. No té cap alternativa”

Convergència té la voluntat d’arribar fins al final?

CDC ha pujat a aquest carro. Confio que ho farà. Tampoc té cap altra alternativa.

El 2012 semblava que tampoc tenia alternativa a fer la consulta “sí o sí”. I som aquí.

Sóc molt conscient dels riscos que hi ha, però també de les oportunitats. No sabem com serà el resultat, si hi haurà majoria del ‘sí’ i com es repartirà internament aquesta majoria. Però hi ha un aspecte important: l’’statu quo’ actual ja sabem quins resultats té. El futur té moltes incerteses, però el present té moltes certeses no precisament bones.

Per poder dir que la independència guanya el 27-S, la majoria ha de ser en vots o en escons?

Si fos un referèndum, ningú en tindria cap dubte: hauria de ser una majoria de vots. Com que no és un referèndum, perquè no ens l’han deixat fer, el que tenim són unes eleccions que serviran per comptar-nos i per obtenir un mandat de Govern.

Però es podria fer una declaració d’independència només comptant amb el 45% dels vots d’unes eleccions?

Hem de jugar amb les regles parlamentàries amb les quals se’ns ha permès jugar. I si hi ha una majoria d’escons que creu que hem d’anar en aquesta direcció, ens sembla absolutament legítim fer-ho. Si ho mirem a l’inrevés…, per què hem d’acceptar que una minoria del Parlament bloquegi el que la majoria està d’acord a fer? Ara hi ha una majoria que diu que hem de votar, però una minoria ho bloqueja. És acceptable? Jo crec que no. Per tant, les regles de joc són les que són. Evidentment, m’agradaria que hi hagués un suport ciutadà com més majoritari millor. Però és legítim que, si hi ha una majoria de diputats que vol avançar en aquesta direcció, això es pugui fer. I, si no, que ens deixin fer un referèndum, que és el que vol la gent.

Però és possible un procés independentista unilateral només amb el 45% o el 50% dels vots? El fet de tenir molta pressa no pot anar en contra de les possibilitats d’ampliar la base social i guanyar solidesa i força?

L’ordre dels factors és fer-ho bé, i fer-ho ràpidament. No podem estar esperant eternament que arribi una oferta de l’Estat. Volem ser molts, com més millor. A Catalunya ja hi ha una gran majoria del Parlament a favor de poder decidir. Però el dret a decidir ha arribat on ha arribat. La resposta de l’Estat al 9-N, quina va ser? Una querella contra Mas, Ortega i Rigau per haver fet el que la ciutadania els demanava. Havent arribat fins aquí, del que es tracta és de saber si hi ha una majoria de la gent que vol anar una mica més enllà. El que tinc clar és que no passarà res a l’Estat espanyol ni a Europa si no sabem clarament que a Catalunya hi ha una majoria per la independència. Si això passa, llavors potser, i ho poso en condicional, hi haurà una resposta de l’Estat que ja veurem quina serà. Però sense aquesta majoria no hi haurà res. Si el 27-S guanya el ‘sí’, el Parlament farà una declaració solemne en què donarà per iniciat el procés d’independència.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“Hem de començar a aplicar moments de desconnexió amb la legalitat vigent. Al setembre, la ‘llei Wert’ podria ser un d’aquests moments”

No hi ha una sensació de ‘déjà vu’ respecte al 2012?

Com s’avança? Tenint un full de ruta concret. No podem estar condicionats. En algun moment s’ha de trencar amb aquest marc.

Quin és el punt de ruptura?

En primera instància hi ha prevista l’aprovació d’una declaració d’independència, que vol dir: comencem a treballar per assolir aquest objectiu. I entre 12 i 18 mesos després hem de tenir el marc de les estructures d’Estat i el corpus jurídic que ha de permetre fer el pas: la llei de transitorietat jurídica, que ha de servir per fer la transferència d’un àmbit legal supeditat a l’Estat espanyol a un àmbit legal català, sempre en el marc de la legalitat europea. Hi ha d’haver un procés i en acabat una proclamació d’independència, que ha de ser el punt de ruptura. Mentrestant, seguim en el marc legal actual.

Això vol dir, per exemple, que al setembre caldrà aplicar la ‘llei Wert’?

Hem de començar a plantejar moments de desconnexió concrets i puntuals. Aquest és un dels aspectes que podríem posar en qüestió.

No seria gaire lògic que un Govern de Junts pel Sí apliqués la ‘llei Wert’, no?

Per tant, podria ser un dels factors que podríem utilitzar com a moment de desconnexió. I parlo en condicional perquè és una cosa que no està explícitament pactada. Però en tot aquest procés hi ha d’haver un moment en què trenquis amb la legalitat actual. Primer hi ha una declaració, un encàrrec al Govern perquè engegui aquest procés sense oblidar les urgències socials, i, a partir d’aquí, hi ha un moment en què es proclama formalment allò que anomenem la independència i s’inicia la desconnexió. Aquest moment és l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica. A partir d’aquí, fas la transferència del marc jurídic actual al nou marc català, i comença la fase del procés constituent, que implica unes noves eleccions constituents i un mandat parlamentari per fer la Constitució, que caldrà avalar amb un referèndum final.

Tot això no és pensament màgic si no hi ha una aposta programàtica clara, negre sobre blanc, que el Govern que esculli Junts pel Sí desobeirà la impugnació, per exemple, de la llei de transitorietat?

Això ja ho vaig dir quan vam presentar la candidatura. Si hi ha voluntat per part de l’Estat d’impugnar, la llei s’aplicarà igualment. Hi ha la voluntat de fer-ho.

Amb Artur Mas de president?

No sé qui serà el president.

No ho saps?

Primer s’ha de votar.

Però, si guanya Junts pel Sí, Artur Mas serà president?

El dia 27 hem d’aconseguir una majoria pel ‘sí’. A partir d’aquí, el que surti d’aquesta votació determinarà el que vingui després. No són unes eleccions governamentals autonòmiques: són unes eleccions que han de permetre saber si hi ha una majoria suficient o no per fer això. Si surt que ‘sí’, tenim un escenari. Si surt que ‘no’, l’escenari és radicalment diferent i l’objectiu d’aquesta candidatura s’haurà de revisar i contextualitzar. Si el ‘sí’ no guanya, tot plegat s’ha de posar en qüestió. L’escenari serà completament diferent. Jo encapçalo una opció que té un únic objectiu: dotar-nos de la majoria suficient i del mandat per aplicar aquest full de ruta i programa concret. Si no és per fer això, no té sentit aquest acord. I caldrà veure a partir del resultat del 27-S com queda l’escenari. Del que passi a partir del 27, ja en parlarem.

O sigui, que tu no veus tan clar que Artur Mas hagi de ser president si guanyeu?

No sé què passarà. Dependrà de com vagi.

Però s’ha dit que Junts pel Sí farà Mas president…

Hi ha un acord per saber si hi ha una majoria a favor del ‘sí’. Si hi ha majoria, caldrà gestionar-la. Si hi ha una majoria que no està a favor del ‘sí’, no serà un desastre: se’n diu democràcia.

Has dit que et retiraràs si això passa…

Perquè jo estic al servei d’aquest projecte.

Però si Junts pel Sí anés molt bé, tu podries ser president?

No entrem en especulacions. El dia 27 hem de saber si hi ha una majoria o no a favor del ‘sí’. Estem avançant esdeveniments. A partir del 27 en parlarem.

Però no tanques la porta…

Ni tanco ni obro res. És senzillament un tema que fins que no sapiguem què ha passat el 27…

Ja sé que no vols fer futurologia, però imaginem que el 27-S hi ha una majoria del ‘sí’ però Junts pel Sí no té majoria absoluta i està a expenses de la CUP. És probable que la CUP no es plantegi investir Artur Mas, però… creus que és possible que investeixi un altre president?

No ho sé. Ja veurem què passa. Depèn de què passi el 27-S. L’ordre dels factors és saber si el 27-S hi haurà una majoria del ‘sí’.

No creus que, en certa manera, estàs dient que els independentistes que no volen que Artur Mas sigui president, sinó que el president sigui Romeva, haurien de votar la CUP?

La gent és prou intel·ligent per saber què vol. Per tant, des d’aquest punt de vista, siguem clars: això no són unes eleccions autonòmiques, i com que no ho són, no es poden valorar en els paràmetres habituals d’unes eleccions autonòmiques. Això és el referèndum que no vam poder fer el 9-N. És la possibilitat de saber quanta gent vol la independència i quanta no la vol.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“Un dels errors de l’Estat és concloure que Mas es va tornar boig i que la resta som una colla d’ingenus”

Creus que ara mateix Artur Mas és un actiu positiu per al procés?

Mas ha assumit moltes iniciatives des del seu rol institucional de president i ha entès que hi ha una part molt important dels catalans que volen tirar endavant aquest projecte. Un dels errors de l’Estat i fins i tot de part d’Europa és concloure que Mas es va tornar boig i que la resta som una colla d’ingenus que va darrere d’un boig. Però és al revés. El que ha fet el president del Govern és posar-se al servei del que milions de catalans li han demanat que faci. Pot agradar més o menys, Artur Mas. Algú pot dir que és massa tou i un altre que és massa agosarat. Però això no va sobre Mas. No és la llista de Mas. Estem intentant saber si hi ha majoria del ‘sí’.

Si la candidatura guanya, durant uns quants mesos haurà de governar el país, i només fer la ‘desconnexió amb l’Estat’. Catalunya està patint un drama amb la crisi que ha destrossat el teixit empresarial, ha creat més desigualtat i ha retallat l’Estat del benestar. Aquest Govern en teoria presidit per Artur Mas també haurà de gestionar què cal fer socialment i econòmicament, no?

Esperem que el temps de transició sigui el mínim possible. Però és cert que hi ha una crisi molt dura i cal prendre decisions. Hi ha un acord per donar resposta a necessitats socials que no poden esperar. Algunes situacions són d’emergència. Un futur Govern de Junts pel Sí haurà de fer revertir cada euro que vingui de la recuperació econòmica en polítiques socials. Però, com aquesta no és una llista ideològica, hem de fer un pacte per no decidir sobre els aspectes sensibles fins a tenir el futur marc. És a dir, que la confrontació ideològica vindrà. Si tot això es fa bé, d’aquí a 18 mesos, hi haurà un procés constituent per retre comptes i confrontar models econòmics.

Si s’allarga el procés, caldrà decidir sobre privatitzacions, sobre apujar o abaixar impostos, sobre a què es dediquen els pressupostos, no?

Això és el que haurem de valorar. Però aquest procés ha de ser tan curt com sigui possible. Arriba un moment en què hem d’afrontar solucions de caràcter estructural. Estem funcionant amb respostes conjunturals. De vegades, per construir una casa diferent, has de construir els fonaments i, quan estàs fent els fonaments, no pots saber de quin color pintaràs l’habitació.

Però pots triar el paleta que la construeix. I si el paleta que la construeix és qui ha retallat en benestar i ha afavorit el model de sanitat privada i d’escola concertada, et dóna pistes de com serà la casa.

Aquest país és divers i plural. Un paleta pot pensar així i la resta de paletes pot pensar diferent. Per què sempre donem per suposat que s’acabarà imposant el criteri d’uns?

“Amb un Estat espanyol com l’actual, canviarem el poder de les oligarquies i del poder financer?”

No creus que l’hegemonia ideològica actual a Catalunya, impulsada pels mitjans de comunicació, és més propera als valors de Convergència?

I, si ens quedem com estem, aquesta hegemonia canviarà? Si no fem res, podem trencar aquesta hegemonia? Amb un Estat espanyol com l’actual, canviarem això? Canviarem el poder de les oligarquies, del poder financer? L’oportunitat que tenim és poder inventar i definir entre tots unes regles del joc diferents. Amb un nou Estat, si la gent vol un canvi de model econòmic, el podrà votar. Però ara no pot!

El lema ‘Primer la independència i després ja ho veurem’ pot ser una forma de tapar debats socials?

Jo no els tapo. Els dos debats, social i nacional, van de la mà. Si no afrontem el debat nacional, el debat social queda supeditat perquè no tenim ni eines ni recursos suficients.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“A Iniciativa per Catalunya se l’ha estigmatitzat i se l’ha criticat sovint erròniament i injustament”

Tu has estat militant durant molts anys d’Iniciativa per Catalunya. Et sap greu aquest final?

Intento no personalitzar-ho. A ICV se l’ha estigmatitzat i se l’ha criticat sovint erròniament i injustament. ICV ha defensat sense cap tebior el principi democràtic de decidir. Això és necessari dir-ho i insistir-hi. Tampoc s’ha valorat mai prou la feina que ha fet ICV per teixir ponts necessaris amb la resta de l’Estat i d’Europa. Això ho estan fent. A ICV també hi ha independentistes. És cert que en aquests moments la majoria d’Iniciativa planteja un escenari d’un Estat federal dins d’Espanya. La meva proposta és fer camí junts.

Què proposaries ara a ICV-EUiA?

Porto molts anys proposant-ho a Iniciativa. Defenso que, si fins i tot algú vol avançar en favor d’una opció federal, cal fer un pas en favor de la sobirania. No hi haurà cap proposta federal o confederal per part de l’Estat si no hi ha una convicció clara que la independència és possible. Si l’Estat no veu que Catalunya avança cap a la independència, no hi haurà cap possibilitat de modificar res. No crec que vingui cap proposta de l’Estat en el marc actual. Ho diu Rajoy de forma contundent i ho diu Pedro Sánchez quan diu que la Constitució no es pot tocar. El senyor Iglesias fins i tot diu que respectarà el que digui el poble de Catalunya però que el procés català ha d’anar supeditat al marc legal actual, és a dir, a la Constitució, que casualment necessita dos terços dels diputats al Congrés.

“A la llista molta gent no creu que l’esquerra del Sí que es Pot sigui comparable amb Rajoy”

Mas equipara l’esquerra del Sí que es Pot amb les posicions de Mariano Rajoy.

Això ho ha dit Mas. I a la llista hi ha molta gent que no pensa això.

Què et sembla que s’utilitzi la teva figura per carregar contra ICV?

Ho trobo absurd. A mi no m’agrada. I, de fet, vaig sortir del partit perquè es deixés de fer servir el meu nom per fer mal a ICV. Jo he sigut sempre molt sensible a la pluralitat. Sóc molt respectuós amb la gent que defensa el ‘no’ a la independència. Però, amb reciprocitat, demano respecte per la gent que sí som independentistes. Em fico en una aventura que està tenint molts costos personals. Ho faig perquè tinc la convicció que podem situar-nos en un marc diferent per construir un nou país. Aquest és el meu objectiu.

T’han dit traïdor. T’has sentit sol?

Si jo fes tot això per un objectiu personal, no estaria on estic. El preu personal és enorme. Jo ara tenia una situació de confort, treballant per Ara és l’Hora, amb temps per escriure, per estar amb la família…

Tu ets expert, sobretot per la teva activitat universitària, en rehabilitació postbèl·lica i gestió de conflictes.

La teoria de conflictes diu que la millor manera de resoldre un conflicte no és amagar-lo, sinó posar-lo sobre la taula. És un principi bàsic. Amagant un conflicte, no el soluciones. Què pretenem amb aquesta llista unitària? Posar el conflicte sobre la taula. Parlem-ne, discutim. No podem especular sobre el que la gent vol i la majoria silenciosa. Votem. No és el mateix anar a Europa amb un resultat electoral clar i contundent en favor de la independència que no pas anar amb una enquesta de ‘La Vanguardia’.

Raül Romeva és soci col·laborador de la cooperativa editora de CRÍTIC.
Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
31 comentaris
  • Subscriptor Plutonic 23 de juliol de 2015 - 9:54

    Comparteixo crítiques a la llista unitària i crítiques a Cataluna sí que es pot. El que no puc entendre, i em sembla que poca gent en fa l’anàlisi (o interessadament no el vol fer) és calcular la força que tindrien a Catalunya les esquerres amb la independència: ERC+CUP+PSC+ICV+Podem+EUiA+Procés. És un moment d’emergència per sumar. Em sembla que l’esquerra que no diu clarament el que vol (no entenc això d’estar a favor del dret a decidir després del 9N, és com una espècie de conservadurisme d’esquerres) el que està fent és posar abans el seu interès partidista, i mirar a curt termini. Que això ho fa també CiU perquè potser és l’única sortida que té ja ho sabem, però les esquerres tenen una oportunitat. Em sembla que com diu Romeva, a alguns ja els va bé poder culpar sempre l’estat i la troika, l’alternativa que proposa Catalunya si que es pot no l’entenc, i em sap greu. Volen millores socials, d’acord, però quin model de país volen? Com desenvoluparan mesures si sempre tenim a Espanya el mateix topall? Encara creuen en canviar Espanya veient l’arc parlamentari i la constitució? Tenim la oportunitat de fer una cosa més revolucionària que el poble grec, que finalment ha hagut de cedir, de plantar més cara a Europa encara, de plantejar unes noves regles del joc. Em sap molt greu que part de l’esquerra no vegi estigui plantejant opcions convincents, i em temo que el que esperen és que Espanya canviï amb Podemos, i aquí és on crec que s’equivoquen. Les clavegueres d’aquest estat són infinites.

    • Muse 26 de juliol de 2015 - 11:52

      És una candidatura que encara està en vies de crear-se i que s’ha hagut de fer molt ràpid, amb prou feines tenen cap de llista, però segur que podran explicar-la millor d’aquí al 27S i que el Crític se’n farà ressó. Et recomano que et llegeixis el seu manifest, ja que el procés que defensen és unilateral. Amb el bipartidisme cada cop més acorralat, Espanya pot ser un topall o bé tot el contrari. La confluència amb la CUP és impossible ja que ells només volen representar una part de les classes populars, amb la qual cosa no es poden guanyar eleccions, que seria l’objectiu a més curt termini. Però Lluis Rabell ha estès la mà a Procés Constituent i CUP per si més no compartir espais i ha dit que està disposat a facilitar un enteniment, així que potser encara no estigui tot perdut…

      • Subscriptor Pau Planas Puigbert 26 de juliol de 2015 - 16:46

        Hola Muse: et pots estendre una mica explicant a quina part de les classes populars la CUP no vol representar? Ens estàs dient que les classes populars es poden segmentar en parts? En quines? Gràcies.

      • Muse 27 de juliol de 2015 - 10:45

        Estic dient que les classes populars no són monolítiques des de diferents punts de vista, ideològics, sociològics, culturals, identitaris… No, la CUP no té la més mínima intenció de representar electoralment les classes populars que no combreguin amb l’esquerra alternativa (que són la majoria) ni les que no són independentistes.

      • Subscriptor Pau Planas Puigbert 27 de juliol de 2015 - 11:52

        A veure si ho he entès, Muse: l’objectiu “novedós” que proposa Podemos és “guanyar eleccions amb el suport de totes les classes populars”? I això és nou? Això ho fa el PP, C’s, PSOE, CiU, ERC, CUP… Això ho fa tothom. TOTHOM aspira a tenir el suport del màxim gruix de classes populars per guanyar eleccions. El tema no és guanyar les eleccions. El tema és: per a fer què? Amb quin programa?
        Per tant: marcar distància amb la CUP amb l’argument que la CUP no busca el suport de totes les classes populars és un pretext fals, perquè la CUP sí que busca el suport de totes les classes populars. La CUP apel·la a totes les classes populars, sense distinció de llengua, cultura i adscripció identitària. Així doncs, què fa Podemos, que no fa la CUP? Quina és la diferència? Assumint que les dues formacions són d’esquerres, a mi se m’acudeixen dues possibilitats: una és que Podemos busqui el suport de les classes populars que no volen la independència (o sigui, que volen mantenir la unitat de l’Estat Espanyol), com fa el PSOE, per exemple. Si fos així, per fi aclariríem que Podemos és un partit unionista. L’altra possibilitat és que Podemos busqui representar a una determinada classe popular identitàriament espanyola, fet encara més escandalós, perquè significaria una aposta de retorn al soleturisme més tronat, el neolerrouxisme que divideix a les classes populars segons les identitats, els sentiments i els origens, una pràctica política nefasta que ERC i la CUP han superat des de fa anys, integrant en els seus partits gent de diferents orígens i identitats. És una d’aquestes dues possibilitats, Muse? O potser son les dues a la vegada?

      • Muse 10 d'agost de 2015 - 2:05

        A veure Pau, no inventis si us plau, ni comparo “novedositats”, ni el contrari d’una part són totes les classes populars… La CUP no té interès a arribar a la centralitat del vot popular ni a guanyar eleccions perquè les seves prioritats no passen per la tasca institucional (et deixo a tu l’anàlisi dels motius). CIU, C’s i PP no fan un discurs dirigit a la centralitat popular, o assumim això així d’entrada o no cal seguir debatent perquè partim d’anàlisis de la realitat oposades. Aquest espai l’ha assumit tradicionalment el PSOE tant a Catalunya com a l’estat (la CUP i ERC, que segons tu han superat no sé què, mai han governat ni a grans ajuntaments ni al cinturó roig ni a la Generalitat a Catalunya). Podem fa un discurs popular o populista, una reivindicació de classe 2.0 que es pugui entendre en una societat majoritàriament sotmesa a la cultura interclassista neoliberal per poder arribar a les institucions i reformar-les com a objectiu instrumental principal, no ideològic ni identitari, de fet no és excloent amb el votant cupaire al qual sempre ha obert la porta (un espanyolista redomat no faria ni cas d’una formació que recolza el dret a decidir i l’autodeterminació) tant al votant com a la dirigència de les CUP, malgrat el fustigament que reben per part d’aquests, i si ha inclòs gent d’ICV ha estat només després que es dissolessin en tant que partit, lideratge, programa i procediment per assumir el nou. Aquesta és la principal diferència respecte de la CUP, el discurs de la qual és ideològic i identitari fins al moll de l’ós, fins i tot excloent en molts casos, i ja posats, amb una fòbia sospitosa a tot allò que tingui a veure amb ICV (com els mitjans subvencionats catalanistes) i una al·lèrgia anafilàctica a confluir amb ningú que no pensi exactament igual que ells.

  • Subscriptor JCN 23 de juliol de 2015 - 10:28

    Això va de plebiscit sobre la independència (el que no ens van deixar fer el 9-n)
    Democràcia i donar la veu al poble!

    Segueixo pensant que l’opcio 3 llistes era molt millor, però vist com va tot en Raül em representa com també em sento representat per la llista del la CUP.

    Jo votaré Si!

    (Bona entrevista Sergi i Roger i grans fotos d’en Borràs!)

  • Subscriptor Jordi Ortiz Gil 23 de juliol de 2015 - 10:43

    Moltes gràcies per l’entrevista.
    Les preguntes són molt pertinentsi les respostes mostren molt prudència, cosa que respecte olt, i molta incertidumbre, cosa que no m’ajuda.
    Personalment, pense que aquestes eleccions continuaran en la senda del processisme, perquè la suma dels independentismes clars (Junts pel sí+CUP) podrà assolir majoria absoluta d’escons (cosa no segura, però possible) però que veig molt difícil que assolisca una majoria absoluta de vots, que legitimaria la DUI del Parlament. Discrepe amb Raül Romeva que una majoria parlamentària sense majoria absoluta de vots done legitimitat social al procés de desconnexió.
    Al mateix temps, considere que els plebiscits els resultats dels quals donen unes diferències menors a 60-40 són molt problemàtics de gestionar, tant en un sentit com en l’altre.
    Per una altra banda, és també veritat que part dels vots a “Catalunya, sí que es pot” serien per la independència en un referèndum de veritat. Sé que l’estat és que no permet el referèndum i que és l’única manera de fer-ho actualment (aban que em repliquen açò).
    Em pareix, així, que continuarem igual que fa 3 anys.
    Finalment, després del segon colp d’estat que li han fet a Grècia en pocs anys (el primer en fou amb la “dimissió” de Papandreu poc després de proposar un referèndum), estic convençut que un estat menut del sud d’Europa no pot aplicar polítiques en contra de la màfia financera si no assoleix unes aliances fortes amb altres actors o s’exposa a un atac frontal de l’Eurogrup, braç polític de la màfia financera. És a dir, amb o sense independència, sense assolir el poder com a mínim en una població significativa del Sud d’Europa (Grècia+Península Ibèrica+…) continuarem esclaus de la màfia financera.

    • Subscriptor Plutonic 23 de juliol de 2015 - 17:46

      Hola Jordi, entenc que no veus els estats menuts capaços de plantar cara a la màfia financera i demanes una unió entre Grècia i la Península Ibèrica, etc. Dues preguntes, què consideres la Península Ibèrica, un territori geogràfic o un ens polític , i segon, no veus això possible amb una Catalunya independent que es sumés a aquesta idea de pobles del sud? Jo la veig més factible que la Europa dels estats actuals que són els més mafiosos…

    • Subscriptor Pablo Azpilicueta Aguilar 27 de juliol de 2015 - 22:28

      Una candidatura amb l’Artur Mas, el de la política sanitària ultraliberal i privatitzadora, m’esgarrifa. I encara més sabent que el partit del President dóna suport en el Congreso de los Diputados al Tractat de Lliure Comerç i Inversión (TTIP) entre EEUU i Europa. On quedarà la nostra soberania amb el TTIP?
      Si votés a “Junts pel Sí” sense dubte estaria afavorint que aquest senyor continués fent maldats. Els dubtes d’en Romeva sobre qui presidiria el nou Govern no em semblen creïbles.

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 23 de juliol de 2015 - 10:46

    Amics Picazo i Palà, entrevista punyent, collant en Raül Romeva que respon amb uns plantejaments molt clars a totes les preguntes, algunes d’arrel “podemistes” (alerta, no dic que vosaltres en feu cap mena de proselitisme), com allò tan suat de ‘Primer la independència i després ja ho veurem’ ….
    Em sembla clar que en Romeva renova i trenca molts estigmes històricament i hipòcritament atribuïts a l’independentisme des d’una òptica unionista i prestesament progressista. Perquè ens entenguem, tot el que respon en Romeva desactiva l’article barroer i mentider d’en Guillem Martinez editat fa uns dies al CRÍTIC.
    Em quedo amb la darrera resposta d’en Raül. Una clara obvietat sobre com es resolen els conflictes, cosa dificilment assumible per un estat amb pedigrí democràtic tan escàs com cabells té el crani de Duran i Lleida.

    • Subscriptor Manel Ballester 23 de juliol de 2015 - 12:06

      Molt bé, Guillem, m’hi apunto.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 23 de juliol de 2015 - 11:22

    L’entrevista, com totes les que publiqueu, bona i interessant. L’entrevistat: un personatge digne de la Catalunya Daliniana (pel surrealisme), i ajuda a entendre de com una part d’aquest país, segurament mes d’un terç , sembla que vulgui ignorar que Espanya, no és, nomes, la centralista unificadora del PP, que avui un estat formalment democràtic i submís aliat del poders econòmics i militars del “mon lliure” (observeu el “curiós “ recent tema de la base de Morón), i tindrà tota l’ajuda internacional que calgui, i mes, per defensar la “seva integritat territorial” davant aventures com les que ens proposa la llista del Sr.Romeva i els altres quatre genets (no se si de la apocalipsis, aviat ho comprovarem ). És curiós que un expert en conflictes ajudi amb “aquella alegria” a la consolidació d’un proper conflicte que tot indica que viurem tots plegats: el del bons catalans, o sigui independentistes, i tots el altres mals catalans o sigui el no independentistes.

    • Subscriptor Pau Planas Puigbert 23 de juliol de 2015 - 22:29

      El proper conflicte a Catalunya no serà entre independentistes i unionistes (el terme no-independentistes és un eufemisme d’unionista), tal i com va profetitzar i desitjar l’Aznar. El conflicte serà significativament diferent: el xoc s’esdevindrà entre els defensors de la democràcia i de la sobirania popular i els promotors de la suspensió de l’autonomia i de la conculcació dels nostres drets. Espero que a l’hora de la veritat, tots aquells que tenen reserves sobre les avantatges d’una Catalunya independent, es posin al costat de les classes populars quan toqui defensar la Generalitat, les institucions, les nostres llibertats i la nostra dignitat. Em nego a creure que l’esquerra “no-independentista” callarà i acatarà la suspensió de l’autonomia i la imposició d’un govern titella i antidemocràtic.

  • Subscriptor Maria L. Sciascia 23 de juliol de 2015 - 12:23

    El que ha estat bé es l’entrevistador. El discurs Romeva es mas de lo mismo, peró mes envolcallat amb afirmacions amostrant la complexitat del tema , i amagant la .Penso amb la frase de que hi ha més revolucionari que fer un país nou? I sento vergonya. Seriosament no es pot fer un país nou . Es pot millorar un país, pero aixó significa temps i intel·ligència. I ara hi ha tanta pressa, que , com els balseros cubans al anys 90, sortim amb qualsevol cosa a la mar.
    Es igual que només l’independentisme representes el 40 per cent dels catalans, la culpa es de Madrid. Per un moment les regles del joc son d’eleccions autonòmiques, per l’altra aixó es un referèndum.Amb que quedem?

  • Albert 23 de juliol de 2015 - 12:50

    Comencem el debat sobre els pros i contres de votar sí o no a la independència?

  • Subscriptor Roger Vilalta Quintana 23 de juliol de 2015 - 13:24

    Entrevista incisiva i algunes respostes vagues i que generen encara més interrogants per part de Romeva. En realitat, perfecte reflex del moment d’incertesa que estem vivint i d’una actitud força estesa, a parer meu, naïf i un punt irresponsable.

    Però la meva participació la motiva sobretot el comentari del Jordi Ortiz Gil. El subscric fil per randa, molt especialment l’imprescindible apunt final sobre el concepte global de sobirania, que encara ara em meravella que tants i tants catalans segueixin ignorant. Sí, ja sé, volem ser un país normal…

Deixa el teu comentari