Roc Casagran: “La immersió lingüística a les escoles no és aquesta panacea que ens fan creure”

  • Text: Joan Vila i Triadú @joanvilaitriadu / Fotos: Jordi Borràs
  • dijous, 7 juliol 2016

Roc Casagran i Casañas (Sabadell, 1980) és l'escriptor del moment. La seva última novel·la, 'L'amor fora de mapa', va per la tercera edició i ha tingut crítiques molt favorables. Casagran és autor d'una desena d'obres —novel·les, poemaris, un assaig conjunt amb Oleguer Presas, una adaptació del 'Llibre de les bèsties' de Llull...—, treballa de professor de secundària i col·labora amb alguns mitjans de comunicació. Tot i no ser militant de les CUP, els va donar suport tancant la llista de la Crida per Sabadell en les municipals de 2015. Està preocupat, com molta altra gent, per la mala salut del català, i convençut que Catalunya serà independent, encara que també creu que “cal seguir pressionant des de baix”.

Amb l’empat a l'assemblea, la CUP em va representar, perquè jo estava dividit al 50% sobre si investir Mas o no fer-ho

‘L’amor fora de mapa’ és el fenomen literari del 2016, amb prop de 5.000 exemplars venuts. T’ha sobtat a tu mateix aquest èxit?

N’estic molt sorprès, de veritat. La novel·la anterior, ‘Ara que estem junts’, ja va tenir força èxit, però va ser una venda més lenta: la vaig publicar el 2012 i ara encara es ven bé; això és brutal. Però amb ‘L’amor fora de mapa’ vaig notar de seguida un ‘boom’: al cap de poc de ser al carrer, vaig començar a rebre missatges de gent que ja l’havia comprada i ja se l’havia llegida. Els comentaris de la crítica també han estat molt bons i n’estic molt agraït a Sembra Llibres, per la feina que han fet.

És el primer cop que treballes amb aquesta editorial. Per què?

Vaig conèixer la gent de Sembra a partir de la versió que em van encarregar del ‘Llibre de les bèsties’, de Ramon Llull. M’hi vaig sentir molt còmode; és una cooperativa, i, a més a més, és del País Valencià. Que un autor del Vallès publiqui en una editorial de Carcaixent em sembla que és fer país d’una manera natural.

Les meves filles de 22 i 19 anys se la van empassar en tres dies, entusiasmades. Jo, que en tinc 55, també m’ho he passat molt bé llegint-la. Què té ‘L’amor fora de mapa’ per interessar generacions tan diferents?

Una de les primeres etiquetes que em van posar va ser “és una novel·la generacional”. Al principi vaig pensar “potser sí”, però veig que agrada a gent d’edats molt diferents. Doncs, potser sí que retrata la generació dels que en tenim entre 30 i 40, però no em sembla que sigui ‘generacional’. Quan escric, intento pensar en tots els públics.

DSCF3833

Foto: JORDI BORRÀS

“De vegades cal ser atrevits i inventar-se altres rutes que no són als mapes, decidir nosaltres, improvisar…”

Parlem del títol: aquest mapa sembla que té un doble sentit, geogràfic, de localització concreta de llocs on passen coses als protagonistes, i també en un sentit més vital, d’escapar-se del mapa marcat de la vida, de les normes socials establertes…

De fet, el primer títol que havia de portar la novel·la era ‘Vàters’, però a l’editorial es van posar les mans al cap i van decidir que calia buscar-ne un altre. Vistos els resultats, sembla que vam encertar-la. Hi ha molt de simbolisme en l’expressió del ‘mapa’. El Llull, el protagonista, treballa fent mapes; però, més enllà d’això, els mapes et marquen per on hem d’anar i, de vegades, cal ser atrevits i inventar-se altres rutes que no són als mapes, decidir nosaltres, improvisar, buscar-nos la vida intuïtivament. I això vol dir perdre’ns, equivocar-nos, tardar més per arribar a l’objectiu, però al final arribar-hi per la ruta que a tu et fa sentir millor… Evidentment, tot això és en sentit metafòric, és la meva manera d’escriure.

L’acció passa a Alacant, a Sabadell, a Prada de Conflent, a Barcelona… Amb això reivindiques un mapa concret d’aquest país?

Sí, és absolutament voluntari. Tinc la sensació que de vegades ens hem omplert la boca de proclames amb eslògans i banderes i que, segurament, el país de veritat —pels que creiem que el país no s’acaba al riu Sénia— es treballa des de baix, amb el dia a dia, amb el contacte humà i amb la normalitat de parlar d’uns fets que succeeixen a Benicarló o a Dénia o a sa Pobla o a Perpinyà. M’agradaria que arribés un dia que això no fos notícia, però encara ho és; en sóc conscient i ho reivindico…

Per què hi poses poemes de tant en tant dins la trama de la novel·la? Potser perquè és a la poesia on tu et trobes més a gust, literàriament?

Crec que la poesia ens continua interpel·lant, que en els actes més importants de la nostra vida hi ha poesia —en els enterraments, en els casaments… els joves a Instagram posen moltes frases teòricament poètiques—; però, en canvi, els llibres de poesia ningú no els compra… Com que estic convençut que sí que interessa, vaig pensar “la col·locarem camuflada”. Potser hi haurà algú que se’ls saltarà, els poemes: no passa res; però, si se’ls vol llegir, jo li facilito la feina. Els poemes no són pas aliens a la trama de la novel·la. La Clàudia, la protagonista, diu sovint: “És que a mi, la poesia…”, el tòpic que la poesia no serveix per a res. Si realment no servís per a res, al món tan utilitari d’avui dia ja hauria desaparegut, i continuem existint els poetes, i cada vegada n’hi ha més. Fins ara he publicat la mateixa quantitat de llibres de poesia que de novel·la. En comptes de desempatar, he barrejat les dues coses i així continuo sense haver-me de mullar sobre si sóc més novel·lista o sóc més poeta [riu].

Quan els feies, aquests poemes, pensaves que podrien arribar a ser musicats i cantats [Borja Penalba i Mireia Vives n’han fet un disc], o va néixer més tard, això?

Depèn. Hi ha algun poema que era previ a la novel·la i ja l’havíem treballat amb en Borja Penalba, en un projecte que al final va quedar aparcat. N’hi ha d’altres que jo havia escrit per temes meus personals i que he integrat a la novel·la, i finalment n’hi ha alguns que els he fet expressament. Quan portava la meitat de la novel·la escrita, vaig començar a somiar a convertir això en un disc, em vaig posar en contacte amb en Borja i ell, que estava començant un projecte amb la Mireia Vives, de seguida s’hi va entusiasmar i vam acabar parint aquest disc…

DSCF3849

Foto: JORDI BORRÀS

“Sóc d’aquells que creuen que els professors cada dia aprenem alguna cosa i que això no és un tòpic”

Els has deixat els poemes i han fet el que han volgut o hi has participat personalment, en l’elaboració del treball discogràfic?

Els vaig dir “sou artistes i teniu la meva absoluta confiança, vull que us feu vostres els poemes i feu-ne el que us doni la gana”. Ells van acceptar aquest repte i en la caràtula han posat “versions consentides per l’autor” o una cosa així. Però la veritat és que hem estat en contacte constant per totes les xarxes socials possibles, ells em feien suggeriments o em preguntaven si podien canviar tal cosa per temes rítmics o per temes de lèxic… i, a més, volia que adaptessin els poemes al valencià, és a dir, que se’ls fessin seus per cantar-los en el seu propi dialecte. Això ha estat una feina lingüísticament molt engrescadora, i el resultat, per a mi, perfecte. Quan vaig a un concert i veig gent cantant cançons amb poemes que he escrit jo, em sento molt recompensat, és com un somni…

A part d’escriure, et dediques a l’ensenyament en un institut de Sabadell. És per guanyar-te la vida, diguéssim, o és una feina volguda, que t’agrada?

M’apassiona la docència, m’apassiona el contacte amb els adolescents, m’apassiona poder explicar o ensenyar alguna cosa en la mesura del possible. Sóc d’aquells que creuen que els professors cada dia aprenem alguna cosa i que això no és un tòpic… Fins ara tinc la sort que puc combinar les dues tasques, la més privada, la de professor de llengua i literatura catalanes, i la més pública, la d’escriptor.

Però també fas xerrades pels instituts, oi? Vas amunt i avall parlant de les teves obres. Ahir mateix vas ser a Andorra…

Sí, ahir vaig ser en una escola de secundària d’Andorra… La meva novel·la anterior, “Ara que estem junts”, parla d’Argelers, a la Catalunya del Nord, dels camps de concentració, de l’exili republicà. No és específicament una novel·la juvenil, però ha entrat molt bé als instituts i em demanen que hi vagi, a parlar-ne amb els alumnes. Per a mi, també és una forma de ser agraït amb els qui em llegeixen. Molts alumnes em diuen que és el primer cop que en senten parlar, del camp d’Argelers i de les penúries que van passar els exiliats, i que els recorda el que passa amb els refugiats sirians avui dia a Europa!

Parlem de l’Any Llull, que em fa la impressió que no està tenint gaire ressò social. Com que tu hi has contribuït amb la versió del ‘Llibre de les bèsties’ i, a més, el protagonista de ‘L’amor fora de mapa’ es diu Llull… vull saber com el veus. Creus que realment s’està fent tot el que es podria fer atesa la importància de l’autor?

Ramon Llull és un autor bàsic per a la literatura catalana. Segurament, sense Llull jo no hauria escrit aquesta novel·la, no perquè jo hagi mamat Llull, sinó perquè ell obre la veda a tota una sèrie d’escriptors que gosen escriure en la llengua diguéssim bruta, que era el català d’aquells moments. És un personatge cabdal de la cultura catalana, però no és un autor superpopular com ho era Espriu quan se li va dedicar un ‘Any’. Jo explico Llull a classe i crec que la seva biografia personal és apassionant, més enllà de tot el que va fer literàriament. Per als adolescents, explicar-los que hi ha una persona que de cop se li apareix Crist cinc vegades i decideix deixar-ho tot i anar-se’n a voltar món és apassionant…

T’ha costat adaptar als temps actuals el ‘Llibre de les bèsties’?

Quan em va arribar la proposta de Sembra, jo estava escrivint ‘L’amor fora de mapa’ i ja havia decidit que el protagonista es diria Llull i vaig pensar que m’estaven espiant, era molt sospitós [riu]… Ha estat una experiència molt engrescadora. Havia llegit dues vegades el ‘Llibre de les bèsties’ d’estudiant i no m’havia agradat, i vaig pensar que era l’excusa per tornar-m’hi a enfrontar. Quan treballes el llibre a fons, te n’adones dels paral·lelismes brutals que hi ha amb el poder d’avui dia, i. quan dic ‘el poder’, no parlo només dels governs, sinó del micropoder en una empresa, per exemple: com actuem tots per aconseguir el poder d’aquesta forma maquiavèl·lica, com ho fa la guineu —la Guinard del llibre—, intentant enganyar aquest o aquell altre, convèncer aquest, portar aquell cap al seu terreny… T’adones que el català de Llull era un català molt arcaic, molt proper al llatí, i que requereix fer un gran esforç per reescriure’l, amb la voluntat —almenys aquesta era la meva voluntat, no sé si me n’he sortit— que el lector pugui llegir-lo sense necessitat de peus de pàgina ni d’anar a buscar definicions a altres llocs, sinó com un llibre normal, com un ‘divertimento’, que en el fons també ho és… A mi m’agrada agafar el llibre i llegir-li un fragment a la meva neboda de cinc anys i que s’ho passi bé. Això vol dir que el llibre té diversos nivells de lectura, que per mi és a això a què ha d’aspirar la bona literatura.

DSCF3961

Foto: JORDI BORRÀS

“El ‘Manifest Koiné’ no el vaig signar, perquè hi havia alguns termes que em grinyolaven, però sí que comparteixo algunes de les coses que expliquen”

Tu que parles sovint amb alumnes d’instituts, com veus el futur de la llengua catalana? Ets dels que pensen que va millorant o ets dels pessimistes que diuen que cada cop es parla pitjor i que s’acabarà perdent en unes generacions?

A mi m’agrada ser optimista, però tampoc ho puc ser gaire en aquest àmbit. Cal diferenciar dues coses. D’una banda, la qualitat de la llengua no és especialment bona, sobretot pels constants calcs del castellà. Hi ha expressions que tinc la sensació que de 10 anys enrere cap aquí s’han deteriorat molt. Els pronoms febles, per exemple, cauen perquè els joves no veuen la necessitat de fer-los servir. Si dius “vaig anar” o “vols?”, a mi em falta alguna cosa aquí (“hi vaig anar”, “en vols?”), però a ells ja no els falta res… Això vol dir que la qualitat de la llengua va a menys. Pau Vidal pronosticava que el català no desapareixeria, sinó que acabaria convertit en una mena de castellà amb un lèxic propi, gairebé com un dialecte del castellà. Evidentment, era ‘tremendista’ i jo crec que també ho feia per provocar. Però llavors hi ha l’altra part, que és l’ús social de la llengua. Crec que, en certs entorns, l’ús social no és l’òptim i que continua sent pràcticament impossible viure sense entendre el castellà a la majoria de racons del país, excloent-ne la Catalunya del Nord, és clar.

En un article recent teu parlaves precisament d’això, d’un islandès que havia après el català al seu país i que, quan arribava a Barcelona, no hi havia manera de posar-lo en pràctica…

Feia una paròdia divertida, però en el fons és així. Crec que hem de ser contundents, ens hem d’atrevir a explicar, per exemple, que la immersió lingüística a les escoles no és aquesta panacea que ens fan creure, que hi ha molts alumnes que acaben quart d’ESO, i que, per tant, tenen oficialment el nivell C de català, que no són capaços de fer ni una sola frase en català, que l’entenen perfectament, però que no el parlen mai i no és pas perquè no el vulguin parlar. Han tingut 12 anys de formació, des de P3, i ningú els ha demanat que s’expressessin en català. I qualsevol que treballa en l’educació d’aquest país sap que això passa i, en canvi, costa molt de dir. Hi ha centres educatius que són autèntics drames; quan voltes per Catalunya, ho veus. Malgrat tot, sembla un tema tabú, no ho toquem perquè no fos cas que… En aquest sentit, ho estan fent molt bé des de l’espanyolisme, quan tensen la corda cap a la seva banda, mentre que des de la banda dels qui defensem que el català, si no té un suport important, és una llengua minoritzada que tendirà a perdre pres, som molt més contemplatius, callem i aguantem com podem, i de mica en mica anem perdent llençols a les bugades.

En aquest sentit, amb el manifest del Grup Koiné, que advoca perquè el català sigui l’única llengua oficial a la futura República catalana, hi estàs d’acord?

No és tant quina llengua és l’oficial, sinó quines lleis es fan per impulsar això… El ‘Manifest Koiné’ no el vaig signar, perquè hi havia alguns termes que em grinyolaven i no m’ho acabava de creure tot, però sí que comparteixo algunes de les coses que expliquen. Per molt que sigui l’única llengua oficial, si no tens l’obligació de saber català per atendre el públic, la llengua no la salvem o no l’ajudem… I en aquesta fina línia, entenc que hi hagi gent no catalanoparlant que se senti agredida. Hem de ser prou empàtics per dir que ens agrada la diversitat, que ens agrada que cadascú evidentment parli la seva llengua, però que l’element important i amb el qual assoliríem la normalitat és que el català sigui realment la llengua de comunicació entre persones de llengües diferents. No podem donar la culpa de la davallada del català a la immigració, sinó que primer ens hem de mirar el melic nosaltres, hem de ser autocrítics i, si volem que el català tiri endavant i prosperi, hem de ser els primers militants de la llengua. Ja sabem que és cansat, però el català només ens té a nosaltres: no vindrà una persona de l’altra punta del món a salvar-lo.

DSCF3787

Foto: JORDI BORRÀS

“Tinc la sensació que hi ha gent dins de Convergència que aprofita el procés per anar fent la viu-viu”

De la llengua a la política. Creus que ho tenim ben encarrilat per arribar a la independència de Catalunya?

Em costa tenir una opinió absolutament ferma. Tinc la sensació que hi ha gent dins de Convergència que aprofita el procés per anar fent la viu-viu i per “viure del cuento”, igual que en altres partits espanyolistes hi ha gent que ja els va bé tot això per anar-hi en contra. Però també crec que hi ha gent a CDC que són sincers, que faran el que calgui per arribar a la independència. Hem de veure com acaben aquests equilibris dins de Convergència o de com es digui el partit que ara es refundarà. No sóc especialment crític: cal reconèixer que CDC ha fet passos, vistos des de la distància, que no hauríem dit mai que fessin, però també entenc que ha fet jugades d’estratègia de jugadors d’escacs. La deriva de CDC cap a l’independentisme va venir forçada per la pressió de la gent i per com vam desbordar els carrers. Em sembla que cal continuar pressionant des de totes bandes perquè això continuï… igual que crec que cal pressionar també cap a l’altre flanc dels dubtosos, tot l’entorn de l’Ada Colau. Aquests, jo els veig dels meus, m’hi sento proper en la majoria de les seves reclamacions, però en algunes coses són, per a mi, massa tebis. Ara la gran aposta que han de fer és defensar el referèndum unilateral tant sí com no, i aquí és on no hi ha excuses. Els Comuns s’hi han de posar a totes, després que defensin el vot pel sí o pel no; això tant me fa. Però hem de ser capaços de desafiar l’Estat, perquè és impossible que Espanya accepti un referèndum pactat, i, per tant, si s’ha de fer un referèndum, s’haurà de fer unilateralment. I en el moment que calgui fer el trencament amb l’Estat és on tinc els dubtes, que n’hi ha alguns que ho tenen molt clar, però dins de CDC hi ha gent que contemporitza més del compte.

Com vas viure les negociacions per formar Govern a Catalunya? Aquells tres mesos llargs del pacte entre Junts pel Sí i la CUP que no arribava i que va arribar a l’últim minut de la pròrroga…

No sóc militant de la CUP, en diferents eleccions he votat coses diverses; però, tot i no ser-ne militant, la pressió que vaig viure aquells dies va ser espectacular, de la família, dels amics, de gent que et trobaves pel carrer…

Hi vas participar, en les assemblees de la CUP?

No, justament quan l’assemblea mítica de l’empat a vots, jo era a l’estranger i ho vaig anar seguint com vaig poder. Era fora i pensava “què hauria votat si hagués anat a l’assemblea”. Crec que amb l’empat, la CUP em va representar, perquè jo estava dividit al 50%. Veia punts a favor d’investir Mas president i punts en contra. Si hagués assistit a l’assemblea, hauria hagut de votar en blanc, per ser fidel a mi mateix, perquè hi havia arguments bons d’una banda i de l’altra… Amb el pas del temps s’acabarà demostrant qui es va equivocar i qui la va encertar.

“A mi m’agrada el tarannà d’en Puigdemont: no tinc dubtes sobre el seu independentisme i, en termes de llengua, parla un català excel·lent”

Amb el president Puigdemont creus que ha canviat alguna cosa respecte al president Mas? El veus diferent?

A mi m’agrada el tarannà d’en Puigdemont. Crec que empatitza més amb mi: no tinc dubtes sobre el seu independentisme i, pel que fa a la llengua, a mi, que m’agraden aquests temes, parla un català excel·lent… Això seria una valoració ràpida. Veurem si després té prou mobilitat per fer realment el que vol o no la té. En les seves primeres aparicions, va semblar que en tenia molta, però ara tinc la sensació que Artur Mas torna a treure el nas molt als mitjans, que hi ha una estratègia pensada perquè el vagin tenint en compte per a un futur immediat…

I de l’Oriol Junqueras, què n’opines?

Crec que està fent una feina bàsica dins del partit, un partit que estava en una situació agònica quan apareix Junqueras i que l’ha revitalitzat. Ara ERC està superant molt per la banda catalanista CDC. Si és un bon líder o no? No ho sé… Insisteixo que ens agrada molt l’opinió ràpida, però tinc la sensació que estan passant tantes coses, de les quals no en sabem ni de la missa la meitat, i que fins d’aquí a uns quants anys no podrem valorar ben bé el que ha passat últimament. A mi m’interessaran els llibres d’història analítica política que em retratin aquests anys amb el distanciament que els permeti dir les coses que són, no el que toca dir; això fins d’aquí a 15 o 20 anys no ho sabrem. Estic segur que d’aquí a 15 o 20 anys Catalunya serà independent, no en tinc cap dubte. Però serà interessant veure tot el que hi ha hagut i ara només se sap amb comptagotes, que si el 9-N va passar això o allò altre, que si aquest va dir això, ja m’agradarà veure què en queda, d’aquestes jugades de “guineu” del ‘Llibre de les bèsties’, quines han funcionat i quines no.

DSCF3950

Foto: JORDI BORRÀS

“El ‘bustisme’ tenia un punt clientelar amb un cert paral·lelisme amb el que passava al País Valencià”

Parlem de Sabadell, la teva ciutat. Et vas implicar personalment, anant a la llista de la Crida per Sabadell, per intentar canviar el govern de la ciutat, monopolitzat durant dècades per Manuel Bustos (PSC). I, juntament amb altres forces polítiques, ho heu aconseguit…

Sí, tinc la sensació que s’estan respirant aires nous, perquè vivíem en una ciutat irrespirable… A mi em feia gràcia quan algú de Sabadell em parlava dels valencians i em deia “és que tots els valencians voten el PP”, i jo els contestava “no t’oblidis que som de Sabadell i que el Bustos governa amb majoria absoluta des de fa molts anys”. El ‘bustisme’ tenia un punt clientelar amb un cert paral·lelisme amb el que passava al País Valencià. I així com a València ara sembla que es respiren aires nous i que hi ha coses que poden canviar, tinc aquesta mateixa sensació a escala local. Com a mínim, les entitats que volen fer coses per la ciutat no tenen el govern municipal en contra, sinó que se les deixa fer, que aquest era un dels grans drames: no és que l’Ajuntament no t’ajudés; és que dificultava la feina, hi havia molta gent vetada, que no podia anar mai a Ràdio Sabadell, per exemple… El que passava aquí era molt greu. El ‘bustisme’ tenia la sort de no ser a Barcelona i que moltes de les coses que passaven aquí no es coneixien fora. Quan aconseguíem treure-les de l’àmbit local i portar-les a escala nacional, llavors ells, en Bustos i els seus, s’amoïnaven una mica i movien fitxa… però quan no sortien d’aquí, com que tenien els mitjans de comunicació controlats, tenien tot l’engranatge del funcionariat controlat, doncs no passava res; qui molestava se l’apartava i quedava fora de tota l’opinió pública local.

Curiosament, el ‘bustisme’ va caure molt ràpidament, a partir que va sortir el ‘cas Mercuri’. De cop i volta, tot el que semblava tan ben controlat no ho estava tant.

Era un castell de cartes. En el fons, el que et demostra és que hi havia molta gent que tenia el cul llogat i que callava. No és que estiguessin a favor de la corrupció o a favor del despotisme, sinó que ja els anava bé, “perquè la meva barraqueta ja em funciona”…, entitats que sabien que, si no eren amb ell, se les deixava sense subvenció municipal… Tot un seguit de factors que van fer que molta gent, mentre guanyava el Bustos eren ‘bustistes’, i, quan va començar a caure el castell de cartes, de seguida se’n van desmarcar. El que em fa sentir orgullós de la meva ciutat és que hi ha gent que s’ho ha treballat molt, gent que ha estat gastant hores de la seva vida personal per poder desemmascarar una cosa pel bé de la comunitat. Admiro la generositat que ha tingut tanta gent. Jo tinc mala consciència perquè, és cert, vaig tancar la llista de la Crida, però només vaig fer això, donar la cara en alguns actes. El mèrit és de la gent que ha treballat el dia a dia i ha estat buscant totes les maneres possibles per fer fora l’alcalde Bustos. És gent molt vàlida i molt treballadora, que ara són a l’equip de govern de l’alcalde, Juli Fernández, i em sento afortunat d’estar-hi a prop.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari