Teresa Forcades: “La història de Jesús és molt propera a la de l’esquerra radical: detingut, torturat i acusat falsament”

  • Irene Ramentol
  • dimecres, 24 desembre 2014

Teresa Forcades (Barcelona, 1966) és monja benedictina, teòloga i metgessa internista. Cofundadora de Procés Constituent juntament amb l’economista Arcadi Oliveres, veu allunyada la possibilitat de construir a curt termini una unitat de l’esquerra a Catalunya. Malgrat ser un perfil incòmode per al sector conservador de l’Església, assegura haver rebut les pressions més dures en l’àmbit de la sanitat arran de les crítiques a les farmacèutiques pel cas de la grip A o de la vacuna del papil·loma. La seva vocació religiosa parteix d’un “enamorament” als 15 anys després de llegir els evangelis i des d’aleshores concep l’activisme com una part indestriable de la fe.

"La missió de Procés Constituent d'unir les esquerres no pinta gaire bé en aquest moment"

“La religió és l’opi del poble”. De ben segur que aquesta frase de Marx et sona…

És una frase del jove Marx, de quan tenia 25 anys. Altres filòsofs ja ho havien dit, però ell ho recull i a partir d’aquí se’n fa més ressò. Normalment se sol citar com volent dir que la religió és una cosa negativa. I evidentment Marx en fa una crítica, però en el context d’aquesta crítica el que està dient és que la religió, de fet, és útil per consolar el poble. El problema, segons Marx, és que el poble consolat no té la força necessària per canviar les estructures. I llavors és quan fa la crítica radical dient que aquest consol que la persona oprimida busca fora i que és bo tenir-lo, l’ha de trobar a dins. La justícia no s’ha de buscar en el més enllà, fora de la història. L’evangeli de Joan parla d’una noció teològica que anomenem l’escatologia realitzada. Diu que totes aquestes promeses de Déu en el cristianisme no són només per al més enllà. És cert que la religió cristiana diu que el just mai quedarà decebut, que hi ha una justícia final. Que aquesta realitat on el qui més poder té oprimeix el qui menys té i on regna la injustícia, que això Déu no ho vol i que hi ha una possibilitat de viure amb justícia, sense violència, sense llàgrimes i sense dolor. Tot això és cert. Però això no és autènticament fidel a l’evangeli si no pensem que comença ara. I aquesta esperança ha de ser per l’acció, no per la inacció.

Sigui o no sigui un consol, el fet és que la religió ha anat perdent adeptes. Som més incrèduls?

En aquest país ens ho hem guanyat a pols. L’Església catòlica —no tota— va estar durant 40 anys donant suport a una de les dictadures més criminals del segle XX. És cert que el cas de Catalunya va ser una mica diferent perquè aquí hi va haver una entitat com pot ser el monestir de Montserrat on es va fer aquella tancada d’intel·lectuals i moltes altres esglésies que van acollir grups clandestins que treballaven per la democràcia. Per tant, aquí tenim una història plural. Però jeràrquicament i de forma majoritària es va donar suport a un règim dictatorial. I aquest és un dels elements que expliquen l’allunyament de moltes persones que podrien estar d’acord amb aquest esperit de justícia social però que han decidit buscar-lo fora de la religió. Un altre element és que avui en dia la possibilitat de donar sentit religiós a la nostra vida és molt més àmplia que no pas abans. Tenim accés a textos impressionants des del punt de vista de la profunditat religiosa. Això contribueix que molta gent tendeixi a un sincretisme religiós. Interessa l’espiritualitat, però no volen ser encaixats en una institució. És una inquietud religiosa que vol trencar amb els límits institucionalitzats. I la necessitem, aquesta inquietud, perquè d’aquests límits n’hi ha que no tenen cap sentit.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

 “Al monestir seríem com una comunitat neorural que no s’espera que la societat canviï en el seu conjunt per intentar viure d’una manera diferent”

Per què creure en un Déu “totpoderós” que permet tanta misèria en el món?

Aquesta és una pregunta clàssica; en teologia se’n diu la teodicea. Efectivament podríem pensar que, si Déu és totpoderós, llavors el fem responsable de tot el que passa. El Déu en el qual jo crec és un Déu que a l’hora de fer la creació fa un moviment de retracció, com explica la filòsofa Simone Weil. No fa la creació com un apèndix seu. Crea un quelcom que sigui capaç d’estimar-lo en llibertat. Per això es replega per crear un espai on sigui possible una realitat que només estarà en Déu si aquesta realitat ho vol.

Lliure albir…

Sí, però no només. Per a mi és la radicalitat de l’autodeterminació. El que ve de Déu sempre és una oferta. Ens convida a dir sí o no. I no només d’una forma existencialment complexa. Cada dia triem. I aquesta tria existeix no perquè Déu és impotent i no és poderós, sinó perquè és potent i ha triat la llibertat. I el correlat és com ens hem de comportar amb els altres o l’Església respecte al món. No pot anar a imposar, ha d’anar amb una proposta que respecti d’una forma radical l’autodeterminació de l’altre. Si no, seria incoherent.

Es pot copsar des de la reclusió monàstica la realitat social i participar dels canvis? D’entrada sembla contradictori, tenint en compte que no s’hi reprodueixen les principals problemàtiques socials: desnonaments, atur…

…o propietat privada, que tampoc en tenim. Seríem com una comunitat neorural que no s’espera que la societat canviï en el seu conjunt per intentar viure d’una manera diferent. A la nostra comunitat, quan hi entres, si tens alguna possessió, la dónes. Si treballes i guanyes alguns diners, també els dónes i d’aquesta caixa comuna en pots disposar quan ho necessites. A mi evidentment em resulta molt positiu palpar alguns aspectes que és possible viure d’una manera diferent. Ara, porta això a una incapacitat d’incidir en les lluites socials? Jo espero que no. A mi personalment em comporta unes limitacions de temps, però també em passaria si tingués una família. En canvi, crec que aquesta vivència que l’organització alternativa és possible em dóna força per participar en les lluites socials.

Tot el que expliques xoca amb les ostentacions que hi ha a dins l’Església…

Igual que en la societat, jo crec que a l’Església el canvi mai ve des de dalt. Ara l’Església catòlica té un papa al qual se li han de reconèixer gestos i alguns canvis molt importants. Ha actuat, per exemple, contra la corrupció a la banca vaticana, un escàndol majúscul. Però el que està fent aquest papa no és la revolució dins l’Església. Està llevant bloquejos amb la força que ve des de baix. Amb aquest canvi de papat jo crec que comencem a fer passos institucionals cap a eliminar l’excés d’ostentació. Però, encara més que l’ostentació, el que m’agradaria que eliminéssim immediatament és qualsevol privilegi que pugui tenir l’Església.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“La revolució a l’Església hauria de ser anticlerical i contra la misogínia estructural”

És una utopia una revolució dins de l’Església?

La resposta espontània és no. Encara més: és necessària. En el cas de l’Església, la revolució hauria de ser anticlerical i contra la misogínia estructural si el que volem és un trencament radical amb les estructures que no estan al servei de les persones. El clericalisme no té res a veure amb l’evangeli ni amb les comunitats. Vol dir que entre Déu i les persones hi ha uns mediadors que són els clergues. A l’evangeli de Mateu, quan Crist mor, diu que en aquell moment es va trencar de dalt a baix la cortina del temple, la que marcava la separació entre l’espai sagrat i el que no ho és. Aquesta separació, no només en els textos sinó també en la història, ha comportat divisòries socials. Doncs què és més simbòlic que en el moment de la mort de Crist es digui que s’ha acabat aquest divisòria? Aquí hi ha una cosa tan radical que fa ja 21 segles i encara no l’hem entesa. I, d’altra banda, la revolució cal que sigui contra la discriminació de les dones. Avui en dia a l’Església catòlica hi ha un lligam entre el fet d’estar ordenat com a sacerdot i poder tenir accés als càrrecs de presa de decisions dins de l’Església. Com que les dones se suposa que no podem estar ordenades, això vol dir que no podem tenir accés als llocs on es prenen decisions que ens afecten a tots.

I què hauria de passar perquè canviessin aquests rols patriarcals?

El primer és que les dones ens en convencéssim. Jo sempre intento allunyar-me del victimisme. D’acord que ho hem de fer entre tots, però el motor principal hem de ser les dones. A la meva mateixa comunitat, si preguntés a les meves 30 germanes què els sembla l’ordenació de les dones, la majoria no hi estaria d’acord. Per a mi és una obvietat teològica i, a més, humana. Però, quan m’adono que no ho és per a tothom, sento una barreja de tristesa i alhora coratge perquè penso que no és que a dalt ens tinguin oprimides: és que aquí tenim una feina a fer que és arran de terra. I en l’àmbit social penso el mateix. És clar que existeixen els grans capitals, és obvi que hi són els poders. Però el punt determinant de la revolució no és la presència o l’absència de la repressió externa: és la presència o l’absència de la consciència; la subjectivació o l’activació de la subjectivitat política.

“Hi ha passatges dels textos sagrats del cristianisme clarament discriminatoris contra la dona. Crec que ens serveixen per no idolatrar la Bíblia”

Tu que ho has estudiat, quin paper té la dona en la religió?

En el cas del cristianisme, hi ha passatges dels textos sagrats que són clarament i explícitament discriminatoris, com, per exemple, el passatge de la primera carta de Timoteu que diu que les dones es mantinguin en silenci a l’església, que no els és permès d’ensenyar i que, si no han entès alguna cosa, quan arribin a casa, que ho preguntin al marit. O el text d’Ezequiel on Déu diu que la menstruació és una immundícia. Què es pot fer amb aquests textos? Jo crec que ens serveixen per no idolatrar la Bíblia, per poder assumir responsabilitat per la pròpia fe i per la pròpia interpretació, sabent que prenem la decisió de donar més importància a uns textos que a uns altres i de rebutjar-ne alguns. En les altres grans tradicions religioses (judaisme, islam, hinduisme, budisme) passa el mateix.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“He rebut una amonestació per la meva posició sobre l’avortament i em van prohibir parlar quan vaig criticar les beatificacions dels màrtirs de la Guerra Civil”

L’esquerra política actual està allunyada del cristianisme?

Quan sento la paraula esquerra, no puc evitar preguntar-me quina. Sóc conscient de tota la tradició europea que ha vist l’esquerra com una reforma del capitalisme. Però, quan jo faig servir la paraula esquerra, és per indicar una alternativa al capitalisme. Si penso en aquesta esquerra, jo crec que sí que està bastant allunyada del cristianisme. Perquè són anticlericals i l’Església catòlica avui en dia és clerical. Però una història més propera a l’esquerra radical que la de Jesús no hi pot ser. És detingut per la policia del moment, és torturat com a tanta gent li segueix passant avui i és assassinat, ajusticiat per l’Estat amb una acusació falsa. Evidentment, els qui ens diem seguidors d’aquest Jesús no acostumem a tenir una història així. N’hi ha que sí, tenim un Pere Casaldàliga i altres figures, però la majoria és clar que ens hem acomodat. I a mi el que m’agradaria és contribuir a descentrar aquest acomodament.

Els dogmes de la institució eclesiàstica cada vegada estan més allunyats de la societat. Justament el contrari del que defenses. Què t’hi fa mantenir-t’hi?

Jo no vaig néixer en una família religiosa. Va ser als 15 anys quan vaig llegir els evangelis per primera vegada i em van impactar. Per tant, jo parteixo d’una cosa que és profunda en mi. És com un enamorament. A partir d’aquest primer impacte, vaig llegir la teologia de l’alliberament i vaig quedar fascinada per tot el que deien. Després vaig anar a la parròquia de Sant Pere Claver de Barcelona, al Poble-sec. Allà eren coherents amb el que jo estava llegint. I tot això va anar teixint una biografia inesborrable. Però, de fet, fins a dia d’avui, no he sentit en la pertinença eclesial que se’m tanqués la porta de treballar amb autenticitat pel que crec que he de treballar. Dels tres llocs —universitat, hospital i comunitat— on he passat o passo més temps, el monestir és on em sento més lliure. A la universitat has de vigilar amb les vaques sagrades perquè trepitges segons quins ulls de poll i acabes a fora. Als hospitals, no et dic res de com ha anat canviant i, quan ho vaig viure als Estats Units, em vaig sentir completament ofegada. Per tant, aquesta comparativa entre una església repressora i una societat que ja ho té superat no és la meva experiència.

Parles d’enamorament: la fe per a tu és irracional?

No, però no és racionalista. És irracional estimar? Pot ser-ho, a vegades, però el que no és, és racionalista. L’amor no es pot quadricular, no es pot conceptuar, no es pot reduir a un argument cognitiu. La poesia és irracional? No, però no és racionalista. És una activitat de l’esperit humà que dinamitza la part més lliure. La religió és el mateix.

Has rebut mai pressions pel teu activisme polític?

Per l’activisme polític pròpiament, no. Vaig rebre una carta d’amonestació del cardenal Rodé, però això va ser pel tema de l’avortament. He tingut també algunes censures en què m’han prohibit parlar. Em va passar a Tarragona quan vaig parlar críticament de les beatificacions que es van fer l’any passat dels màrtirs de la Guerra Civil. Havia de fer-hi una xerrada i l’arquebisbe de Tarragona la va prohibir. Però on he tingut més intents de censura és per la part mèdica. En un congrés em van dir que ja no em podrien convidar més perquè dues farmacèutiques n’havien retirat el finançament. I una altra va ser aquest any mateix que havia de parlar a Lleida de la vacuna del papil·loma i hi va haver pressions fins i tot del Ministeri. Així que no nego problemes dins de l’Església, però a fora veig encara moltes mancances de llibertat.

El bisbe de Solsona opina que l’avortament no és un “dret”, sinó un “crim terrible i abominable”. Què en penses?

Reconec que hi ha un conflicte ètic en el tema de l’avortament. Un dels drets fonamentals i innegociables és el dret a la vida. Però el dret a l’autodeterminació és tan fonamental com el dret a la vida. Quan a vegades es planteja el tema de l’avortament com que aquí no hi ha conflicte, jo crec que sí que n’hi ha. Perquè reconec no només un principi, sinó dos. El magisteri catòlic diu que aquest conflicte sempre s’ha de resoldre a mesura que la vida passi al davant. Però jo he trobat exemples en què davant d’aquesta col·lisió de drets l’Església permet que el dret a l’autodeterminació passi al davant. En el cas, per exemple, d’un fill que necessita un trasplantament de ronyó i el seu pare en té un de compatible. És un exemple real. Als EUA 90.000 persones esperen cada any un trasplantament de ronyó. En aquestes circumstàncies, l’Església catòlica diu que qui ha de decidir és el pare. Doncs això és una hipocresia.

Què et sembla que l’Església gaudeixi d’exempcions en l’impost de béns immobles?

Em sembla bé. Tampoc en paguen els béns de les confessions no catòliques ni els de les entitats o ONG pel fet de ser col·lectius sense ànim de lucre. Però efectivament crec que avui dia hi ha una situació de privilegi de l’Església a l’Estat espanyol perquè sí que hi ha algunes subvencions que arriben per vies indirectes a segons quines escoles. Però no sé si aquest impost és el millor exemple.

Per cert, el monestir de Sant Benet paga l’IBI?

No el paga, com la resta de monestirs i esglésies.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“La missió de Procés Constituent d’unir les esquerres no pinta gaire bé en aquest moment”

Parlem de Procés Constituent. Va néixer amb voluntat d’agrupar col·lectius de l’esquerra alternativa a Catalunya per formar una candidatura conjunta. L’espai, però, s’ha fragmentat encara més amb la irrupció de Podem. Fracassarà la missió?

No pinta gaire bé en aquest moment aconseguir aquesta unitat àmplia. Però l’objectiu primer de Procés Constituent segueix sent el mateix, que és saber si a Catalunya hi ha una majoria que vulgui canviar el rumb de les polítiques antisocials. Jo estic convençuda que hi és. Llavors, hem de poder trobar la fórmula. Que no és fàcil, ja t’ho puc testimoniar. Però un primer pas per a mi seria que acabéssim anant almenys amb una formació política si no podem anar amb totes.

Això passarà?

No ho sé. Ho decidirem a l’assemblea. De moment, amb els diferents actors amb qui estem tenint interlocucions, aquesta oferta la rebem. Tots ells estarien d’acord a fer una aliança bilateral i, per tant, la via és oberta.

Qui són tots ells?

Pel que fa a les negociacions, el que et puc dir és que tant amb ICV-EUiA com amb la CUP —en el cas de Podem, no hi ha negociacions formals perquè a Catalunya encara no estan constituïts— hi ha la perspectiva de fer algun tipus d’entesa. El que no tenim concretat són les condicions. Un cop ho estiguin, podrem debatre-ho a l’assemblea general. Si d’aquí a aleshores esdevé possible la unitat, doncs encantats; per això hem nascut.

El que no dubteu és que hi sereu en les properes eleccions…

Ja veus que la meva postura personal tendeix cap aquí. Però aquesta és la meva posició. L’òrgan sobirà de Procés Constituent, l’assemblea general, és qui ho decidirà. Jo també, un cop tinguem concretades les condicions, pensaré la meva postura definitiva, perquè en funció d’això em puc decantar cap a un lloc o cap a un altre. Per a mi no és cap desideràtum anar amb una formació o una altra. Jo valoraré qualsevol aliança en funció de com de sòlida és la possibilitat que aquesta aliança sigui un primer pas per a una unitat futura més àmplia.

Et veus com a diputada?

No.

En cas que, celebrades unes eleccions, calgués una suma de totes les forces independentistes, Procés Constituent acceptaria integrar un Govern de concentració?

Al meu parer, és impossible governar juntament amb un Govern neoliberal. El Govern ha de decidir seguir amb les retallades o no. Jo m’alio amb tothom que vulgui aturar les retallades però no amb algú que les vulgui continuar.

Tens fe en el procés polític que està vivint Catalunya?

Jo tinc fe en Déu. En Déu i en les persones. Sí que crec que el procés català té potencialitat revolucionària i d’apoderament popular. Però tot aquest potencial encara ara és difícil de valorar perquè fins ara ens hem rebel·lat contra el poder amb el poder. El procés ha començat des de baix, però hi ha hagut una interacció amb el Govern que no ha estat adversarial. Com a màxim, el “President, posi les urnes”, però això és una petició més que una exigència. Per tant, aquest enfrontament entre el que és popular i el que és un entramat d’interessos, que és el que volem canviar quan parlem de ruptura, aquesta carta encara no l’hem jugat a fons. Que 2.400.000 persones hagin sortit al carrer fent desobediència civil el 9-N és fonamental, però no deixa de ser desobediència civil avalada pel poder.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“El procés té potencial revolucionari, però fins ara ens hem rebel·lat contra el poder amb el poder”

Darrerament has estat en el centre d’una nova polèmica per defensar que malalties com la malària o l’Ebola es podrien tractar amb un producte accessible i de molt baix cost com és l’anomenat suplement mineral miraculós (MMS) —o diòxid de clor. Hi ha qui ho critica adduint que és un producte de risc i que no està científicament provat. Quina és la teva experiència amb l’MMS?

En tinc al monestir i en prenc amb èxit i sense efectes secundaris quan em comença un refredat o una al·lèrgia. Amb companyes del monestir que venien de Kenya he pogut comprovar que els feia passar la febre que elles deien que era malària i una d’elles es va endur l’MMS a Kenya i la seva mare el dóna amb èxit i sense efectes secundaris a tothom que té malària. Sí que hi ha estudis, però caldria molta més investigació perquè té un potencial molt gran. El que no té sentit és que es persegueixi la gent que el ven i que passen la informació que ara estic donant. Per què es persegueix en lloc de potenciar-ho? La sospita és perquè l’MMS té el potencial de desplaçar molts medicaments. Si es demostrés la seva eficàcia, això afectaria directament els interessos d’unes de les empreses més poderoses del món, que són les farmacèutiques. Amb en Josep Pàmies, expert en aquesta qüestió, i altres companys hem preparat una xerrada el 9 de gener al Col·legi de la Immaculada dels maristes de Barcelona per parlar de tot plegat.

Les farmacèutiques en el cas de l’MMS, la grip A o el papil·loma, i les grans empreses estatunidenques i europees en el cas del TTIP. Sostens que els drets dels ciutadans estan amenaçats pels interessos privats…

Actualment, el poder polític té per sobre el poder econòmic. I això és l’antidemocràcia. Perquè la democràcia no consisteix només a votar. És obvi que votar és fonamental. Però cal una cosa abans i una altra després perquè puguem parlar de democràcia real. Prèviament, cal un debat. Si a mi en diuen, per exemple, que la vacuna del papil·loma és excel·lent i no té efectes secundaris i tot seguit em demanen l’opinió, diré que endavant, perquè no hi haurà hagut debat previ i no hauré pogut escoltar les veus crítiques. Ara estem anant una altra vegada cap a un possible escenari d’eleccions amb un marge molt curt per poder debatre, pensar i ponderar com es mereixen les diferents opcions. I la qualitat de la democràcia es mesura per la qualitat del debat previ a la presa de decisions. Però amb això no n’hi ha prou per parlar de democràcia real. Cal poder revocar. Per tant, deliberar primer, votar després i, si ens hem equivocat, revocar en tercer terme. No s’hauria d’esperar quatre anys per poder canviar una situació política, perquè això és hipotecar quatre anys la democràcia.

Hem parlat de justícia social però des del cristianisme, i encara més aquests dies, es parla molt de caritat. Hi ha qui critica aquest terme perquè, al seu parer, suplanta el concepte de solidaritat que advoca per un repartiment just i sobre la base d’uns interessos comuns.

La noció de caritat, jo la defensaria perquè la manera com l’entenc té a veure amb la llibertat i la dignitat. Ara bé, també veig la versió paternalista. Hi ha qui pot dir: no toquem les estructures que generen la pobresa; donem al pobre una almoina i fem-li saber que és una almoina. Aquesta és la gran diferència entre dretes i esquerres. Els de dretes són persones que pensen que la competitivitat en l’àmbit social és bo que existeixi. I llavors utilitzen les institucions caritatives per ajudar les persones que puguin tenir un desavantatge competitiu. En canvi, una persona d’esquerres, per a mi, no creu en la competitivitat com a valor fonamental, sinó en la solidaritat perquè pren la perspectiva de la persona desafavorida.

I en aquest context evident d’injustícies no t’envaeixen mai crisis de fe?

De fe no me n’han vingut mai. He tingut moments de descoratjament. Però moments de tenir dubtes que Déu existeix, no. Alguns cops sí que he pensat: Déu em crida a estar en el monestir però jo no puc més. Durant el noviciat en vaig tenir, d’aquests moments, perquè sentia que m’havia posat en un forat en el qual no veia com seria la meva vida 10 anys més tard. Vaig passar-ho malament uns mesos llargs. I ara, amb el procés polític, quan a vegades veus que per qüestions fins i tot personals es fa impossible un pas que hauria sigut bo, també hi ha moments de descoratjament. Però això és humà.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Jordi Ortiz Gil 24 de desembre de 2014 - 12:22

    Persona molt sàvia, al meu parer.
    Efectivament, falta debat públic previ a les moltes decisions que s’estan intentant prendre darrerament, des del TTIP, fins la possible independència/secessió catalana, per suposat passant per les eleccions segures i possibles que s’apropen.
    Per cert, lamentaria molt el probable fracàs del Procés Constituent en fer un front social i polític d’esquerres a Catalunya per la manca de generositat de molts dels actors.

  • Subscriptor Manel Ballester 24 de desembre de 2014 - 13:28

    Sóc agnòstic i no em fa res dir que m’agrada molt la Teresa, sobretot perquè, més enllà de la raó, de la teoria, el que pesa, potser decisivament, és l’exemple (el testimoniatge?) personal. I efectivament, la (auto)consciència és allò que, arrabassant-nos progressivament a la natura, ens fa humans i, diguem-ho, possiblement divins.
    Comparteixo els seus dubtes tocant a les dificultats de la unió de les esquerres; la meva experiència en aquest sentit, ja una mica antiga, m’empeny a dubtar-ho. Com a objectiu és possible que fos millor no perdre-hi gaire temps i energies. Ara, sí que em sembla que es pot arribar a enteses parcials, d’algunes d’elles, o per a objectius concrets, o, si més no, per no tenir-se, entre elles, com a enemics principals.
    Tanmateix, l’esquerra en general es mou per ideologia, i aquesta es pot i es converteix sovint en un llit de Procusto que inhabilita qualsevol progrés.
    Sigui com sigui, jo no tinc cap problema amb aquesta “església” (en el seu significat semànticament més original) de la Teresa, l’Arcadi, el Casaldàliga i tants d’altres. Cap.
    Salut.

  • Subscriptor Albert Planes Magriñá 24 de desembre de 2014 - 13:34

    Defensar un producte per a que sigui usat com a possible fàrmac, sense disposar-ne d’evidències científiques sòlides (ni sobre la seva eficàcia, ni sobre els seus efectes adversos) és perillós. Justament dona peu al que cal combatre: que les farmacèutiques puguin vendre qualsevol cosa sense el rigor dels estudis previs, que entre tots acabem finançant (com estem fent) productes que no tenen evidències suficients…

  • Bruno1 30 de desembre de 2014 - 17:21

    “Desobediència civil avalada pel poder” (la millor definició que he llegit del 9N)

Deixa el teu comentari