Vandana Shiva: “No m’agrada la paraula capitalisme; prefereixo dir-ne colonialisme o robatori”

  • Text: Queralt Castillo Cerezuela / Fotos: Ivan Giménez
  • dimarts, 20 febrer 2018

L'ecofeminista i activista Vandana Shiva (Dehradun, Índia, 1952) és un dels símbols de la lluita en defensa del planeta. Anticapitalista i convençuda de la necessitat d’un canvi de paradigma radical que aboleixi el sistema de consum actual, Shiva planta cara a les transnacionals que s’han apropiat el bé més preuat: els recursos naturals. L’editorial Capitán Swing li ha publicat '¿Quién alimenta realmente al mundo?' i al de gener va ser al CCCB per presentar-lo. El llibre tracta dels problemes dels monocultius, la importància de la biodiversitat de les llavors o com un consum ecològic i responsable pot enderrocar les corporacions que controlen la producció.

"És fonamental que la gent del carrer sàpiga que el menjar és un tema de democràcia i de salut"

Com la va influenciar el fet de créixer a la falda de l’Himàlaia?

Vaig néixer al bosc, literalment. El meu pare era guarda forestal i de petita passava moltes hores amb ell passejant pel bosc. Quan no era amb el meu pare, era amb la meva mare, que tenia cura d’una granja. Ella era refugiada del Pakistan. Era l’època abans que es comencés a donar l’agricultura amb productes químics. Anàvem a l’hort i n’agafàvem el que hi creixia. La meva activitat preferida era adobar la casa; era com pintar. També m’agradava jugar al rierol… Totes aquestes coses que ara es consideren un luxe, en aquell moment formaven part d’una manera de viure.

Quin va el seu primer contacte amb l’activisme i amb l’ecologisme?

Va ser quan estava a punt de marxar al Canadà per estudiar un doctorat sobre teoria quàntica. No estava gaire convençuda de marxar i no sabia quan tornaria, així que vaig fer una excursió ràpida als meus llocs preferits: el bosc de la infància i el rierol on solia jugar. Quan hi vaig arribar, vaig veure que el bosc havia estat destruït, n’havien talat els arbres i el rierol que venia d’aquell bosc s’havia assecat: només hi baixaven quatre gotes. Pensava que aquest entorn sempre seria allà, però la realitat és que en qüestió de pocs anys havia desaparegut. De tornada cap a Delhi, parlant amb la gent a les cases de te, em vaig assabentar que hi havia un grup de dones en una àrea remota de l’Índia que havien posat en marxa un moviment per aturar la tala d’arbres als boscos. Vaig decidir en aquell moment implicar-m’hi i em vaig prometre a mi mateixa que, quan tingués vacances al Canadà, tornaria a l’Índia. Quan hi tornava, em trobava amb les activistes del Chipko, el moviment contra la tala d’arbres. Ho vaig fer sempre que tenia vacances mentre estudiava el doctorat al Canadà. Aquelles dones sabien el que es feien i sabien el que deien: els arbres no donen fusta: donen oxigen, riquesa al sòl i altres. Aquesta és la funció ecològica dels boscos. Què podia fer jo? Em vaig comprar una càmera per documentar tot allò i en feia ‘Sideshows’. Vaig agafar tot aquell coneixement i el vaig convertir a l’anglès i en ciència, les dues llengües de dominació. Un dels meus informes va ser llegit per algun funcionari del Govern i el 1981 vam aconseguir una prohibició de tala d’arbres a les muntanyes. Tot això va ser gràcies a les dones. I va ser en aquest punt i amb aquestes dones que jo em vaig fer activista. Va ser el meu camp d’entrenament.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Vull posar fi a la dominació del poder dels diners i la norma del sistema creada pels poders econòmics”

Com és d’incompatible el sistema capitalista amb el canvi de paradigma que vostè proposa? Un canvi cap a una democratització dels aliments, una agricultura ecològica, la desprivatització de les llavors i un món on els recursos naturals no es considerin una mercaderia?

En primer lloc, l’ús de la paraula ‘capitalisme’ és inadequat. D’això i d’altres qüestions en parlaré al meu proper llibre. La paraula ‘capitalisme’ és una construcció. ‘Capitalisme’ és diners i riquesa, se suposa. ‘Capitalisme’ ve de la paraula ‘caput’, que en llatí vol dir ‘cap dels animals’. En altres societats i en l’antiguitat, es mesurava la riquesa familiar en el nombre de caps de bestiar. El capital, tal com l’entenem avui dia, és una força que crea valor però que també ha anat usurpant el valor de les coses —concretament el valor de la natura— sota la premissa que la naturalesa no té cap valor perquè es tracta d’una entitat morta. El capitalisme no dóna valor a la creativitat i ha reduït la riquesa al valor del treball. A més, ha aconseguit apropiar-se la creativitat de la gent i fer veure que és la seva invenció. Ha robat el que és creat per la naturalesa i el que crea la gent. El capitalisme castiga els productors locals i recompensa les transnacionals amb els tractats de lliure comerç. Això no és nou: el primer tractat de lliure comerç va ser el de l’East India Company [Companyia Britànica de les Índies Orientals] el 1600. Pensem en un exemple: durant l’època colonial es van capturar africans per esclavitzar-los i els van portar als Estats Units a treballar en camps de cotó, en terres que havien estat usurpades als indis nord-americans. D’això en van crear valor. Treu els esclaus, treu el robatori de terres: què et queda? Res. S’ha donat una definició incorrecta del concepte ‘valor’ i això ho han fet els poderosos, els que són al poder. El meu treball dins de l’ecofeminisme pretén anar més lluny que tot això. Bacon és considerat el pare de la ciència moderna. I què diu? Els superhomes, herois, són els únics que tenen el coneixement.

Què passa amb el coneixement de les dones Chipko, amb el coneixement de les àvies, de les treballadores, de les agricultores?

El coneixement de les dones queda diluït, desapareix. S’esborra de la història. No hem treballat la terra, les dones? Sí, però mai hem tingut accés a la propietat. Aquest ha estat el problema. Locke, que va escriure molt sobre el tema de la propietat, va dir: quan treballes una terra, crees propietat perquè mescles treball i natura. Però no va dir res del treball de les dones i dels animals; ho va dir en un sentit figurat: el que té el capital té el treball i, per tant, la propietat dels animals i la gent. Ho va mistificar. Tornant al tema del capitalisme… no m’agrada utilitzar aquesta paraula perquè accepta que el capital crea. Jo utilitzaria les paraules ‘colonialisme’, ‘robatori’ o ‘extracció’, per denominar el sistema actual. Són l’agricultura ecològica i la democràcia dels aliments compatibles amb el robatori? No. Hem d’aturar el robatori de la terra, de les llavors, de l’aigua, del coneixement… Per això vaig començar el moviment Navdanya.

En el seu llibre proposa posar fi al capitalisme, o el robatori…

Vull posar fi a la dominació del poder dels diners i la norma del sistema creada pels poders econòmics.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El menjar empaquetat que sembla menjar és verí. Hi ha un imperatiu de salut que la gent no pot ignorar”

I com podem els consumidors ajudar a enderrocar aquest sistema que també resulta injust per a nosaltres? Com es pot fer arribar el missatge al carrer? Les transnacionals que hi ha darrere el sistema, que el suporten, són molt poderoses.

Això que comentes és important. El capital va mistificar el món, i les grans corporacions van aparèixer. El capital sense la terra, sense la gent i sense el poder organitzat i estructurat, no haguera pogut fer res. Colom va viatjar des d’Espanya fins a Amèrica, els britànics van colonitzar l’Índia a través de l’East India Company, van socialitzar el cost de les pèrdues i en van privatitzar els beneficis. Van robar tot el que teníem. Des de llavors, hi ha hagut una evolució del sistema i ara som a l’era del domini dels milionaris. No només tenen els productes, sinó que també han adquirit els recursos. I més que això: no només han robat les espècies, l’or, la plata o els tèxtils, sinó que també volen adquirir allò que és bàsic per viure. “Si controlo la indústria alimentària, ho puc controlar tot”. Ho va dir Kissinger durant la guerra del Vietnam. El menjar és una arma: si controlo les armes, controlo el Govern; i, si controlo el menjar, controlo la societat. Aquesta visió del món, de tractar els recursos com un bé de consum o com una mercaderia, ha trobat en l’estament militar i les grans corporacions el millor aliat. En aquests moments tenim cinc companyies que controlen el comerç mundial de gra: Cargill, ADM-Archer Daniels Midland, Bunge, Glencore International i Louis Dreyfus. N’hi ha tres que controlen les llavors i els químics: Monsanto es va fusionar amb Bayer, Dow s’ha fusionat amb Dupont i ChemChina s’ha fusionat amb Syngenta. Són un càrtel, i ara ja no només s’ocupen de patentar llavors; ara compren la informació.

Quines implicacions té que aquestes multinacionals hagin començat a comprar informació?

Monsanto ja ho ha fet amb el sòl: ha comprat la major empresa d’informació del sòl. També es compra informació sobre el canvi climàtic i la meteorologia. D’aquesta manera, li poden dir a l’agricultor: aquest any hi haurà sequera, així que has de comprar aquest producte nostre, o aquestes llavors. Som a l’era de la privatització de la informació. I aquí també hi entren les asseguradores i es creen nous cercles de dependència. Imagina si ja és angoixós haver de comprar llavors o productes químics, imagina’t si els agricultors han de comprar la informació. Paguen per saber de quina qualitat és el seu sòl, en lloc de confiar en el seu coneixement, paguen per saber com serà el clima, en lloc de saber-ho a través dels sistemes públics de meteorologia. D’aquí ve que es vulguin privatitzar els serveis de meteorologia. Així què hem de fer… que el Govern pagui per tenir informació sobre el temps propietat d’aquestes companyies? Tot això ha creat la crisi que tenim actualment. Després hi ha la indústria del menjar porqueria. PepsiCo, Nestlé…

Proporcionen menjar?

No, proporcionen porqueria. Tothom sap que aquest tipus d’alimentació provoca obesitat infantil, diabetis i noves malalties. Com pot la persona del carrer canviar els seus hàbits de consum? Bé, primer de tot s’ha de tenir informació disponible. Per això he publicat aquest llibre i per això tu ets aquí. Mira, un esclavista mai alliberaria els seus esclaus; un esclau allibera un altre esclau. No hem d’oblidar que el 70% del que consumim encara ve dels petits agricultors. Sí que és cert que les grans transnacionals són poderoses, però no ens alimenten. No estem en una situació extrema: hi ha agricultors, hi ha llavors, hi ha coneixement. És fonamental que la gent del carrer sàpiga que el menjar és un tema de democràcia, però el que és més important és que és un tema de salut. Si els petits agricultors desapareixen, l’únic que tindrem serà malalties. El menjar empaquetat que sembla menjar no ho és: és verí. Hi ha un imperatiu de salut que la gent no pot ignorar. La gent paga molts diners a les consultes dels metges. A l’Índia, molts occidentals vénen a practicar ioga perquè volen que el seu cos estigui sa. La democràcia del menjar és el ioga polític d’una societat lliure.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El consumidor ha de saber que el menjar que l’alimenta de debò només ve dels agricultors reals”

Llavors, pot desaparèixer, aquest imperatiu economista de lucre?

Tot ha canviat en els últims 20 anys i s’han incrementat les malalties. Quan vaig començar en l’activisme, jo treballava amb els agricultors. Però estem liderant el canvi: hi ha molta gent que no produeix menjar, però menja igualment. Aquesta gent sap i és conscient que vol menjar de qualitat. En segon lloc, quan aquest procés de globalització va començar, fa 20 anys, hi havia 10 empreses multinacionals que van empobrir els agricultors que estimaven treballar la terra, tenir cura dels seus animals o fer créixer les seves oliveres. A aquesta gent els han enfonsat; no els podem demanar que liderin el canvi social: amb prou feines es mantenen. Però la gent de les ciutats té la manera de fer-ho i s’han d’aliar. No es tracta de traçar un dualisme entre el consumidor i l’agricultor. El consumidor ha de ser lliure: ha de saber que el menjar que l’alimenta de debò i és bo per a la seva salut només ve dels agricultors reals. Les farmacèutiques no poden produir aliments reals i només porten malalties. Els nostres cossos mereixen alguna cosa millor. Aquest canvi s’ha de fer de manera creativa. Estic totalment en contra del monocultiu de la ment, així que cada societat ha de buscar la manera com fer-ho. És clar que el canvi no serà igual a tot arreu. Aquí a Barcelona, esteu rodejats de bons agricultors. És la feina del govern municipal, regional i estatal que els consumidors tinguin accés als productes que venen aquests agricultors.

En aquest canvi social que proposa, quin és el paper de l’educació, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics?

Quan vaig començar la meva carrera com a activista, ho vaig fer perquè pensava que el Panjab estava en perill i es desintegraria a causa de la Revolució Verda. En aquell moment, no hi havia cap veu crítica amb l’agricultura industrial. Un dia portava el meu fill a l’escola i ell es va fixar en uns camps de cultiu amb uns embassaments per a l’aigua. El nen em va preguntar si la gent que vivia allà es moria de gana i li vaig dir que no. “El meu llibre diu que la gent es mor de gana”, em va dir. Mira, “encara que un any hi hagi poca pluja, aquests embassaments regaran els cultius i la gent podrà menjar”. Això no ho posava en els llibres d’abans. En aquests 25 anys, tres coses han canviat: primerament, als nens ja se’ls explica com funciona l’agricultura gràcies a l’esforç de molta gent; en segon lloc, en tots els llibres es menciona l’agricultura orgànica, i, a l’últim, per què penses que Monsanto i Bayer s’han hagut de fusionar? Perquè s’estaven debilitant. S’han fusionat per treure el nom de Monsanto del mapa, perquè tothom el reconeix. Jo veig això com una esquerda en el sistema.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Les dones sempre han produït subsidència sobirana, però el seu treball no crea valor”

En el seu llibre parla de l’explotació del trinomi natura, treballadors i dones. Fa referència al capitalisme patriarcal i s’autodefineix com a ecofeminista. Com es defineix l’ecofeminisme i per què no engloba les dones dins el grup “treballadors”?

El terme ‘ecofeminista’ es va començar a utilitzar per definir el tipus de feina que feia. Ja fa alguns anys em vaig adonar d’algunes coses: sempre que hi havia una tala d’arbres, una construcció d’una presa en un riu, quan va haver-hi la tragèdia de Bhopal… qui hi havia lluitat en primera línia? Les dones. En un dels llibres em vaig plantejar: per què les dones viuen per protegir? I em vaig adonar que les dones protegeixen perquè històricament les han deixat de banda, no les han deixat interferir en altres assumptes. L’aigua que bevem, el menjar que elles recol·lecten…; tot això mai s’ha considerat treball: les dones no treballen. Caminen quinze quilòmetres per anar a la font a buscar aigua, però això no es considera treballar; les dones passen tot el dia al camp i després cuinen, però això tampoc es considera treballar.

Per què?

Perquè en algun moment el treball es va definir com “l’entrada de diners a casa”. Les dones sempre han produït subsidència sobirana, però el seu treball no crea valor. Em vaig adonar que sempre hi ha hagut una convergència entre dos tipus de poder: el poder del patriarcat, que és la dominació de l’home sobre la dona, predominant en moltes cultures i religions… Al cap i a la fi, la religió ha estat el que ha organitzat el sistema patriarcal… I el sistema de fer diners, el capitalisme. El control i l’avarícia es van convertir en un i van assaltar la natura; també es va decidir que les dones no treballaven i que no tenien cap coneixement a aportar. Es va posar de moda el “si consumeixes el que produeixes, llavors no produeixes res”. La natura segueix aquest procediment: consumeix el que produeix; les dones produeixen el menjar que consumeix la família i la comunitat. És el cercle econòmic, però no per al capitalisme patriarcal, que l’únic que ha fet és atacar la terra i les dones. Encara avui en dia l’agricultor és representat com un home dalt d’un tractor. Avui en dia es parla del treball sense treballadors, de sistemes d’intel·ligència artificial… Però el treball és el que ens defineix, el que ens dóna sentit. Com a periodista, tu dónes valor al periodisme i el periodisme te’l dóna a tu. Si ets un agricultor, dónes sentit a la professió i la professió te’l dóna a tu. Si ens exploten o som víctimes de l’avarícia en el nostre treball, llavors la cosa canvia: parlem de violència contra la humanitat.

Al novembre passat, la Unió Europea va aprovar la llicència d’ús per a cinc anys més del glifosat, l’herbicida més comercialitzat per Monsanto, tot i haver-hi informes on s’apunta que podria ser cancerigen. Quina fiabilitat tenen les agències de seguretat alimentària? Com podem saber que no estan sota pressió?

Les corporacions faran tot el possible per destruir els sistemes de regulació; això és evident. Alguns dels països que van votar que sí a la pròrroga del glifosat van argumentar que els seus agricultors eren addictes a l’ús de l’herbicida i que s’hauria de fer una transició i tenien raó: no pots donar-li un producte durant anys a un agricultor i després treure-l’hi de cop; s’ha de fer una transició cap a l’agricultura ecològica però des de la consciència: només els mals agricultors necessiten pesticides i herbicides; les plagues i les males herbes es controlen soles, i és la mateixa natura la que ho regula. Necessitem una transició i que les nostres agències de seguretat alimentària siguin més fiables, però el que més necessitem és promoure un sistema que no necessiti productes químics. Monsanto continuarà intentant driblar les lleis, però nosaltres tindrem un sistema millor: una agricultura sense verins. I, el que és genial, tenim una població que en algun moment dirà: no vull menjar res que estigui enverinat. S’ha d’actuar en dues direccions. En primer lloc, s’ha de legislar, i això ho han de fer els governs; en segon, els consumidors han de dir no al glifosat i als productes químics.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“S’ha de fer una transició cap a l’agricultura ecològica: només els mals agricultors necessiten pesticides”

De vegades s’ha posat en dubte el seu coneixement, sobretot des de l’àmbit científic occidental, per utilitzar una terminologia poc científica, com Gaia o Mare Terra per referir-se a la natura…

La ciència dominant és mecanicista, com l’agricultura mecànica o l’enginyeria genètica. Això està quedant obsolet, no només perquè ignora les persones, sinó perquè ignora la ciència en ella mateixa. Jo mai he intentat agradar a ningú, pel que fa a la meva investigació científica. Sempre m’ho he pres com una recerca per a entendre el món, fins i tot quan estudiava física quàntica. ‘Mare Terra’ ha estat un concepte utilitzat per una gran part de la humanitat al llarg de la història per definir el planeta i la natura. Només ha estat en aquests 200 últims anys d’agricultura científica i de combustibles fòssils que n’hem canviat la terminologia. I això? Perquè es considera la natura com una entitat morta i, si la denomines ‘Mare Terra’, estàs reconeixent que és viva. Per a mi, tot això no és una reclamació o una declaració d’intencions; és un canvi real. Que la Terra és viva hauria d’estar en boca de tothom.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari