• Text: Laura Aznar. Amb aportacions de Guillem González / Il·lustració: Jordi Borràs
  • diumenge, 28 maig 2017

La constructora Núñez i Navarro té 65 anys d’història. Es va fer gran a l'ombra de l’alcalde franquista Josep Maria Porcioles i, encara avui, segueix a l’ull de l’huracà en una Barcelona marcada pel turisme de masses i pels conflictes urbanístics. L’empresa s’ha convertit en una de les majors immobiliàries no cotitzades en borsa de Catalunya. La seva trajectòria, esquitxada pels xocs passats i presents amb el moviment veïnal, exemplifica la pugna entre la Barcelona del negoci i la Barcelona dels barris. I, sovint, hi ha guanyat el negoci. Des de la lluita per la Casa Golferichs, a l'inici de la Transició, fins a l’actual reurbanització de Vallcarca, fiscalitzem la petjada de Núñez i Navarro sobre la ciutat.

NyN no dóna xifres del seu negoci. Tanmateix, CRÍTIC ha comprovat que les 11 empreses on figura l’expresident del Barça van ingressar més de 117 milions d’euros l’any 2015

En el seu mig segle d’història, l’empresa Núñez i Navarro ha tingut un impacte decisiu sobre la morfologia de Barcelona. El 90% de la seva producció es concentra a la ciutat, on al llarg de les últimes dècades ha comprat xamfrans, illes senceres i cases d’alt valor patrimonial. Les 11 empreses on Josep Lluís Núñez Clemente hi té càrrecs actius, segons dades del Registre Mercantil, van sumar uns ingressos de 117 milions d’euros el 2015, el darrer exercici amb dades disponibles. Aquesta és només una fotografia parcial de les xifres del grup, que seria més ajustada amb una relació de totes les empreses que pertanyen actualment a la firma. Tot i que CRÍTIC ha insistit a la constructora per conèixer exactament el nombre d’edificis que té en propietat, el seu benefici i el volum d’ingressos, la companyia ha declinat fer pública aquesta informació. El que sí que ha pogut constatar CRÍTIC és que Núñez Clemente, el fundador de l’empresa, ha ocupat posicions directives en un total de 113 societats, mentre que la seva dona, Maria Lluïsa Navarro, ha tingut càrrecs en 216 empreses i el seu fill, Josep Lluís Núñez Navarro, té 42 càrrecs actius en 27 societats.

Josep Lluís Núñez Clemente és un home de negocis que s’ha forjat un lloc dins la llista de les majors fortunes espanyoles. Apareix en el número 93 de la llista Forbes i acumula, segons la revista, un capital de 425 milions d’euros. Però no sempre ha gaudit d’aquesta posició privilegiada; de fet, els seus orígens són humils. Va néixer a Barakaldo, al País Basc, el 1931. Fill d’un policia de duanes destinat a Portbou, tenia poc més de 7 anys quan la seva família va instal·lar-se definitivament a Barcelona, ciutat que l’ha catapultat a la cúspide del negoci immobiliari i que ha estat testimoni dels seus majors èxits empresarials. El seu estatus econòmic va millorar substancialment després de casar-se amb Maria Lluïsa Navarro, filla d’un adinerat promotor immobiliari amb qui va crear, a mitjan anys cinquanta, en plena dictadura, la societat Navarro y Núñez —que també va anomenar-se Navanu i Construcciones Navarro, entre altres noms. Aquella primera aventura empresarial va tancar el 1966, però només un any després el Ministerio de la Vivienda va promulgar un decret que afavoria la construcció dels pisos de renda lliure, és a dir, habitatges amb un preu regulat per les fluctuacions del mercat, i això va permetre a Núñez inscriure a Barcelona, ja en aquell moment, 11 noves empreses al seu nom i al de la seva dona.

Les polèmiques urbanístiques han acompanyat l’empresa durant el franquisme, la Transició i fins a l’actualitat

JOSEL, SA és la principal companyia del grup. Per si sola va ingressar, el 2015, més de 92 milions d’euros i va tancar l’any amb un benefici de 4,7 milions. A banda, l’empresa JOSEL tenia una participació d’un 75,1% de la societat d’inversió de capital variable (SICAV) NN 2003 Inversions, de la qual el seu fill és el president, i la seva dona, la secretària consellera. Les SICAV són societats anònimes d’inversió col·lectiva. Serveixen, o haurien de servir, perquè un grup d’inversors puguin sumar esforços i invertir grans quantitats de diners amb la finalitat de maximitzar els beneficis, pels quals es paga un impost de societats de només l’1%. En canvi, els dividends i les plusvàlues obtingudes en el moment de vendre les accions i recuperar el capital tributen el mateix que els diners als estalvis amb un impost entre el 19% i el 21%. El capital mínim per engegar una SICAV és de 2,4 milions d’euros, i ha de tenir 100 socis o més, condició perquè no s’utilitzin com a simples vehicles d’inversió de grans fortunes per diferir impostos i pagar-ne menys, tot i que no sempre es compleix.

El hòlding Núñez i Navarro, que ha arribat a tenir més de 100 societats filials, sovint ha estat objecte de conflictes urbanístics i veïnals. Les polèmiques l’han acompanyat durant el franquisme, la Transició i fins a l’actualitat. Algunes de les operacions recents de la companyia han generat molta tensió i encara avui estan en ebullició una desena de conflictes entre veïns i constructora: des de la demolició de l’antiga fàbrica de Can Sanpere a Premià de Mar, el projecte de construir prop de 2.800 habitatges al paratge natural de la Torre Negra, a Sant Cugat, o ja a la ciutat de Barcelona, citant només conflictes dels últims anys, l’operació urbanística al barri de Vallcarca, la “rehabilitació” de l’edifici de la Rotonda, l’intent d’aixecar pisos de luxe al parc de l’Oreneta o l’hotel de set plantes que és previst construir al solar del Rec Comtal, on hi havia d’anar habitatge protegit.

Vallcarca: els veïns diuen prou a la degradació del barri

Els solars buits i l’abandonament són el rostre de la part vella de Vallcarca, afectada pel Pla general metropolità des del 1976. A l’inici de la Transició es van deixar de donar llicències per rehabilitar i arreglar les façanes i el barri es va anar degradant. Però el cop més fort el va rebre el 2002, com a conseqüència d’una modificació del Pla impulsada per l’Ajuntament socialista. Des de llavors i fins ben entrada la crisi es van produir una sèrie d’expropiacions i d’enderrocaments de les cases baixes, que van cessar amb l’esclat de la bombolla immobiliària i que van deixar el barri, durant anys, devastat. Però, ara, la indústria immobiliària s’ha reactivat “i Núñez s’ha posat les piles per construir-hi de nou”, explica Aran Llivina, membre de l’Assemblea de Vallcarca, que també recorda que durant el període en què la construcció estava aturada “ell havia anat comprant els llocs afectats urbanísticament, sabent que després l’Ajuntament l’indemnitzaria, l’expropiaria a preu de mercat”. De fet, de la zona afectada pel Pla, un 50% és de propietat privada i està, majoritàriament, en mans de Núñez. “Aquest és el seu ‘modus operandi’ i actua amb la connivència de l’Administració”, denuncia l’activista.

“Abans vèiem l’enemic immens i ara ens atrevim a parlar-li de tu a tu”, diuen des de l’Assemblea de Vallcarca

Han passat més de 15 anys de la modificació del Pla urbanístic i, davant la deixadesa que pateix Vallcarca, els veïns han decidit organitzar-se i treballar conjuntament per teixir complicitats i construir un model de barri centrat en els interessos de les persones, no de les immobiliàries. Amb aquesta idea, el 2014 es van realitzar unes jornades participatives organitzades per l’Ajuntament anterior en què van decidir que volien una Vallcarca sostenible i no gentrificada, i també preservar el seu nucli antic, amenaçat per una llicència d’obres que l’Ajuntament actual va atorgar a Núñez i Navarro. “Demanem que la constructora s’adeqüi als acords, perquè, si no ho fa, ens oposarem que faci cap tipus de construcció”, adverteix Llivina.

Mural al nucli antic de Vallcarca/ LAURA AZNAR

I aquest plantejament teòric l’han portat al pla pràctic, promovent activitats al carrer i rehabilitant espais com l’antiga fusteria del carrer Argentera, propietat també de la constructora, per donar-hi un ús social. Però no solament això: també han plantat cara a Núñez. En aquest sentit, van forçar una reunió amb l’empresa i ara han forçat una segona trobada a tres bandes, també amb l’Ajuntament, per exigir que es respecti el model de barri que els veïns proposen. “Ens hem apoderat: abans vèiem l’enemic immens i ara ens atrevim a parlar-li de tu a tu”, comenta Llivina. “La imatge de Núñez està bastant malmesa i crec que s’ha adonat que ha de baixar del pedestal i reunir-se amb el comú dels mortals; això abans hauria estat impensable”. Per la seva banda, fonts de l’empresa expliquen que el seu treball “es basa en el que ens diu l’Ajuntament i, si fa uns permisos per construir, treballem sobre la normativa existent, que ni l’hem fet, ni l’hem modificat nosaltres”. “Hi ha una voluntat de veure què es necessita, però aquesta voluntat no pot estar per sobre de la legislació ni per sobre de l’Ajuntament”, comenten des de la constructora.

El passat 13 de maig hi va haver la primera mobilització veïnal “en contra del projecte que l’empresa vol fer en el nucli antic de Vallcarca”, organitzada per una vintena d’entitats. Reclamen que es tiri enrere la llicència que la constructora té atorgada i que s’obrin negociacions perquè la parcel·la es converteixi en sòl públic. D’aquesta manera, consideren els impulsors, “es podria conservar la fisonomia de barri-poble i aturar alhora el procés gentrificador que ve de la mà de qualsevol dels projectes de Núñez i Navarro”.

La resistència de Can Sanpere

El Centre Social Autogestionat Can Sanpere està ubicat al bell mig de Premià de Mar. L’antiga fàbrica tèxtil, que té 9.500 metres quadrats d’extensió i pertany a Núñez i Navarro, es va ocupar quatre anys enrere per detenir-ne la demolició i aturar els plans que la constructora havia projectat sobre la zona, que inicialment, consistien a aixecar-hi una fàbrica de CD. El 2010, una modificació en el pla urbanístic va convertir els terrenys en zona verda i d’equipaments, però el 2014 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar la raó a la propietat, que havia recorregut contra aquest canvi d’usos, i es va tornar a requalificar la superfície de l’antiga fàbrica com a sòl industrial. Una vintena de col·lectius es van organitzar fent costat a la plataforma Can Sanpere 100% Públic, formada 18 anys enrere pels veïns, i han desenvolupat activitats diverses dins l’espai, des de circ i dansa fins a classes de reforç escolar, recollida i intercanvi de roba, futbol o rocòdrom. El centre compta amb un fort suport popular i un teixit social consolidat. De fet, hi ha una sentència de desallotjament favorable a Núñez que la pressió veïnal havia aconseguit aturar fins a tres vegades. Des de l’empresa expliquen que hi ha un informe de l’Ajuntament del municipi que determina que hi ha risc d’enfonsament i que per això “vam demanar-li que prengués mesures en aquest sentit”.

Però la matinada del 31 de Maig els veïns de la zona han avisat que els Mossos d’Esquadra i agents de seguretat privada estaven a les portes del recinte i han desallotjat l’espai. Durant la mateixa operació han fet fora també quatre persones que vivien en una casa annexa “sense avís previ i sense mostrar-los cap ordre judicial”, expliquen des de la Plataforma. Aquestes dues últimes setmanes els col·lectius que formen part del recinte havien estat aprovisionant-lo per tornar-hi a fer activitats de cara el públic i creuen que això ha estat el desencadenant del desallotjament. Davant l’actuació policial, han convocat una concentració a les 19h a la Plaça de la vila, davant l’Ajuntament, per reivindicar que aquest espai sigui del poble.

Manifestació contra el desallotjament de Can Sanpere, al desembre del 2016/ MARINA ALTÉS

Ja a finals del 2014 el consistori va organitzar una consulta sobre els seus futurs usos. Van participar-hi el 10% dels veïns amb dret a vot, però l’opció d’expropiar l’immoble va comptar amb el 80% dels suports. Tot i així, Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l’Associació Catalana de Municipis, no ha tirat endavant aquesta expropiació, que faria que la fàbrica passés a ser municipal. “Acceptaríem l’expropiació perquè és l’única sortida legal que veiem”, explica Marc Montañés, membre de la plataforma Can Sanpere 100% Públic, “però en cap cas una permuta que hipotequés un altre possible espai verd del poble”.

L’any passat, el TSJC va emetre una sentència segons la qual el consistori hauria d’indemnitzar la constructora amb 528.000 euros, una quantitat bastant més raonable que els 4,2 milions d’euros que demanava Núñez i Navarro pels “perjudicis” derivats de no haver desenvolupat activitat industrial durant aquests anys en els terrenys de Can Sanpere. Amb la voluntat de “desencallar” el conflicte, recentment el govern municipal havia plantejat la possibilitat que una part del recinte fabril, concretament el 9%, es pugui edificar. Això reduiria a la meitat la inversió del consistori sobre la fàbrica, que es preveu d’entre 7,6 i 12 milions d’euros, incloent-hi l’expropiació, les indemnitzacions i la urbanització de l’espai, entre d’altres. La plataforma, per contra, recorda que en el moment de la consulta es va aprovar que el recinte havia de ser 100% públic i, per tant, rebutja la proposta del govern municipal.

L’empresa Núñez i Navarro es va fer gran a l’ombra de l’alcalde franquista Josep Maria Porcioles

Per la seva banda, fonts de la companyia comenten que la percepció dels veïns sobre el tipus d’actuació que Núñez i Navarro volia fer dins el recinte “potser no és ajustada”, ja que “des que la fàbrica va ser adquirida, tots els projectes que s’han plantejat compleixen la normativa i inclouen espais verds, oficines per dinamitzar la zona i fins i tot un mercat”. “Tots es van presentar a l’Ajuntament i no van ser acceptats, malgrat que hi ha un seguit de sentències favorables a aquests projectes”, diuen.

Per Enric Capdevila, membre de la Xarxa d’Espais Comunitaris, ni Vallcarca ni Can Sanpere “són casos aïllats, sinó que representen conflictes d’interessos i de models”. Per això, aquesta xarxa pressiona per fer de contrapès dels “usos especulatius del territori” i per posar en el centre “la vida comunitària i els espais verds i de trobada veïnal”.

Les lluites històriques contra ‘el Rei dels Xamfrans’

Premià i Vallcarca han tornat a situar l’empresa en el punt de mira; però, per alguns, “Núñez serà sempre el de la Trinxet i la Golferichs”, sentencia la periodista Maria Favà. Els dos conflictes s’emmarquen en el franquisme i la Transició, el període en què l’empresari va aixecar l’imperi. Com recorda l’article “Els barrets de Porcioles”, d’’El Periódico’, durant aquesta dècada la màxima del “creixement a qualsevol preu”, que l’alcalde franquista havia portat a l’extraradi, construint un bloc rere l’altre i descuidant les necessitats d’equipaments del veïnat, va tenir també la seva versió pròpia a l’Eixample de Barcelona. Ja des dels temps de Primo de Rivera s’havien anat aprovant ordenances municipals que autoritzaven la construcció de noves plantes sobre edificis ja existents, i “amb l’arribada de Porcioles i el ‘desenvolupisme’, el fenomen es va disparar”, escriu el periodista Andreas González. Les ampliacions d’edificabilitat, la permissivitat a l’hora de construir setens i vuitens pisos, àtics, sobreàtics i també soterranis, l’ocupació dels interiors de les illes i la construcció d’habitatge als terrats “van popularitzar l’expressió ‘A l’Eixample li surten barrets’”. En aquest ‘boom’ immobiliari i a l’empara del porciolisme, l’empresa de Josep Lluís Núñez es va fer gran.

L’auge de la construcció lliga amb l’arribada exponencial de migrants a les terres catalanes. Barcelona, centre de gravetat de la indústria catalana i pol d’atracció per les oportunitats laborals que se’n derivaven, va veure créixer la seva població en 215.000 habitants entre el 1960 i el 1970. Va caldre construir habitatge per a més de mig milió de persones, i Núñez “va fer de la necessitat virtut”, concreta Maria Favà. “S’ha carregat edificis notables, ha construït de manera amoltonada, aixecant edificis que són tots iguals però que satisfan la necessitat de quedar bé de la petita burgesia, i s’ha convertit en una figura molt visible, perquè s’ha apropiat les cantonades”, hi afegeix la periodista; “però penso que hauria passat més desapercebut si no se l’hagués relacionat amb la Casa Trinxet i la Golferichs”.

La Casa Trinxet, símbol del patrimoni massacrat

La Trinxet “era una de les cases particulars més atractives de les edificades durant el temps modernista”, escrivien Josep Maria Huertas i Gerard Maristany al llibre ‘Barcelona, com era, com és’ (Àmbit, 2005). Aixecada a principis del segle XX al carrer Còrsega, va ser obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch per a l’empresari tèxtil Avel·lí Trinxet. L’Ajuntament la va llogar el 1933 perquè servís d’escola Montessori i, quan va acabar la Guerra Civil, va passar a ser escola de formació domèstica.

Malgrat les protestes d’artistes, arquitectes i intel·lectuals de l’època, que demanaven que el consistori adquirís la casa i la reconvertís en la llar del Museu del Modernisme, res va impedir que el 1967 fos enderrocada, amb l’autorització de Josep Maria Porcioles. El 20 de març de 1966 va aparèixer a ‘La Vanguardia’ una nota signada, entre d’altres, per Antoni Tàpies, Martí de Riquer i Oriol Bohigas, que afirmava que la Trinxet era “una de les obres més importants i significatives” de Puig i Cadafalch i “una de les expressions més pures i atractives de l’Art Modernista”. Tot i així, l’alcalde va concedir la llicència d’enderroc a la família Trinxet, que després va oferir els terrenys a Núñez i Navarro per aixecar-hi un bloc de pisos. Aquest bloc del carrer Còrsega, que substitueix la façana blanca de la Trinxet, els balcons de ferro forjat i els mosaics en forma de garlandes daurades, ha esdevingut un símbol del patrimoni barceloní devastat.

La Casa Golferichs, la primera gran victòria veïnal

Casa Golferichs/ PERE LÓPEZ

“Obrim el xalet. Núñez: la clau la tens tu”. Amb aquest eslògan, inspirat en el que Josep Lluís Núñez va fer servir per presentar-se a la presidència del Barça, i que deia així, “Obrim el Barça. Soci: la clau la tens tu”, els veïns van iniciar la defensa de la Casa Golferichs. “El Xalet”, com se la coneixia popularment, és un dels símbols modernistes més emblemàtics de la ciutat. Si no fos per la lliçó apresa del que havia passat amb la Casa Trinxet i per la persistència de les associacions de veïns de l’Esquerra de l’Eixample i de Sant Antoni, avui dia podria ser tan sols una fotografia dins els llibres de la Barcelona del passat.

Va ser projectada per Joan Rubió i Bellver l’any 1901 i durant el franquisme va ser una de les escoles de les monges dominiques. Núñez va comprar-la durant els anys setanta “i va voler enderrocar-la per aixecar-hi pisos”, recorda Favà. Per la Casa Trinxet “no s’hi va poder fer més”, sobretot perquè en aquell moment l’organització veïnal era molt feble; però, en el cas de la Golferichs, l’oposició d’arquitectes i veïns, que van estar 12 anys en peu de guerra, va ser la clau que va evitar-ne la desaparició. “Mira si es va dilatar la lluita, que el consistori no la va comprar fins al 1987 i no es va inaugurar com a centre cívic fins al 1989”, comenta la periodista. “El Xalet”, finalment, es va catalogar com a patrimoni de la ciutat i segueix sent, avui en dia, la seu del centre cívic de l’Esquerra de l’Eixample.

La rehabilitació patrimonial

D’un quant temps ençà, bona part de l’activitat del grup consisteix a comprar patrimoni i rehabilitar-lo, cosa que suposa “un canvi d’actitud total en una empresa que havia estat acusada de no tenir sensibilitat veïnal”, apunta el cronista de Barcelona Lluís Permanyer. La constructora ha intervingut, entre d’altres, sobre la Torre Enric Cera, la Casa Lleó i Morera o la Companyia de Tabacs de Filipines. Però la jugada no sempre li ha estat fàcil.

La reforma de la Rotonda va anar acompanyada de molta polèmica. Tot i tenir l’aval del Departament de Patrimoni, els veïns de l’entorn van crear la plataforma Salvem la Rotonda per portar la constructora als tribunals, considerant que el projecte atemptava contra el patrimoni. La sentència judicial encara no ha arribat; però, mentrestant, la Rotonda s’ha reobert com a espai per a oficines.

La Rotonda/ AMADALVAREZ

Lluís Permanyer creu que, en aquest cas, els veïns no tenien raó. “Núñez i Navarro va voler restituir la part mutilada de la façana, però es va fer una campanya maliciosa contra ell: semblava que anés a enderrocar tot l’edifici quan només va enderrocar una ampliació que va fer l’arquitecte Enric Sagnier els anys 1920”, comenta Permanyer, “i la prova és que el mateix nét de Sagnier es va negar a signar el manifest de la plataforma contra Núñez”.

Quan van finalitzar les obres de la Rotonda, es van fer unes jornades de portes obertes “on hi van passar més de 6.000 persones en un cap de setmana”, recorden fonts de l’empresa, que també expliquen que la rehabilitació d’aquest i altres edificis forma part de la missió d'”acompanyar per construir la millor ciutat del món”.

De president del Barça a condemnat per suborns

“Amb l’arribada de la democràcia, [Núñez] va decidir projectar les seves ambicions de poder i perpetuar els privilegis de les seves empreses amb la presidència del Barça”, explicava el periodista i historiador Marc Andreu a la revista ‘Carrer’, de la Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB), l’any 1999. “Esperonat per una desmesurada ambició de poder i un desig desesperat d’acceptació social dins una burgesia que no li ve de família”, continua Andreu, “i aprofitant la confusió d’interessos entre el seu Barça i el seu hòlding, ha seguit fins ara mercadejant amb la ciutat“. Des de la llotja del Camp Nou també va intentar ‘pelotazos’ urbanístics amb projectes com el frustrat Barça 2000, que preveia la construcció d’un complex lúdic als terrenys del club a les Corts i que comptava amb el suport de l’alcalde del PSC Joan Clos i tenia l’oposició de tots els grups municipals, de veïns i d’arquitectes.

“Convergència volia fer fora de la presidència Núñez i controlar el Barça”, explica Lluís Permanyer

Núñez va ser al capdavant del Futbol Club Barcelona 22 anys, i és recordat com el president de l’exitós Barça del ‘Dream Team’ i Johan Cruyff de principis dels anys noranta. Per la periodista Maria Favà, això ajuda a explicar per què “se l’ha tractat tan bé mediàticament”. “Hi ha un gran silenci per part de la gent que fa informació, perquè, un cop es vesteix de la pàtina de prestigi que dóna dirigir una entitat com aquesta, s’obliden de les seves barrabassades patrimonials”, explica. Contràriament, Lluís Permanyer considera que Núñez va patir una campanya de desprestigi, orquestrada per la Convergència del moment, quan era president del club. El fet que l’empresari “festegés” amb l’Alianza Popular de la Transició, com apunta l’article de la revista ‘Carrer’, podria ser un factor que hauria ajudat a avivar aquesta campanya.

“Des de Convergència es considerava que el club era una institució important i la volien controlar”, explica el cronista. “Pujol el volia fer fora de la presidència perquè considerava que tenia un perfil espanyolista i hi volia col·locar un dels seus.” Des del seu punt de vista, aquesta campanya contrària a Núñez “es va instal·lar en l’imaginari col·lectiu en el context polític de la Transició, quan es produeixen les primeres lluites veïnals i les grans reivindicacions ciutadanes”, i ha perdurat fins avui. “Barcelona és una ciutat en què les coses del Barça tenen una transcendència també extraesportiva, en positiu i en negatiu; no pots deslligar-ho”, puntualitza Permanyer.

L’empresari “ha estat sempre molt legalista” en l’àmbit de la construcció, cosa que, segons l’activista Aran Llivina, s’explica perquè la llei “està feta a mida dels especuladors”; però, en canvi, va transgredir la legalitat en les seves relacions amb els inspectors d’Hisenda. Al juliol del 2011, l’Audiència de Barcelona va condemnar Núñez i el seu fill, Josep Lluís, a sis anys de presó i una multa de 2 milions d’euros a cadascun per delictes continuats de suborn a funcionaris i falsedat documental. La trama del cas Hisenda’ va tenir com a protagonistes un conjunt d’empresaris catalans i inspectors de l’Agència Tributària de Catalunya. Els funcionaris, segons la sentència judicial, rebien quantitats copioses de diners a canvi d’alterar les dades de les inspeccions i aconseguir que les companyies paguessin menys impostos.

Entre els anys 1991 i 1999, les societats del grup Núñez i Navarro van deixar de tributar més de 13 milions d’euros

El Ministeri Fiscal va definir els fets, en els seus informes finals, com a “socialment molt nocius i reveladors de la brutícia, la corrupció i la cobdícia que perseguien els seus autors”. Va quedar provat que, entre els anys 1991 i 1999, les societats del grup Núñez i Navarro van deixar de tributar més de 13 milions d’euros gràcies a inspeccions irregulars. Després del recurs dels Núñez, el Tribunal Suprem va rebaixar, al gener del 2014, la condemna al pare i al fill a dos anys i dos mesos de presó. Poc després, tots dos van sol·licitar l’indult al Ministeri de Justícia, que va denegar la súplica. La tarda del 16 de novembre de 2014, 15 anys després de destapar-se la trama, Josep Lluís Núñez i el seu fill van ingressar a la presó de Quatre Camins per complir els dos anys de condemna.

Al cap de 37 dies, el pare i el fill sortien de Quatre Camins per passar les vacances de Nadal a casa. Se’ls va concedir el tercer grau i, a partir d’aquell moment, només van haver de dormir les nits del dilluns al dijous entre reixes. Tot i que la jutge de Vigilància Penitenciària va revocar el règim de semillibertat dels Núñez a l’agost del 2015, poques setmanes després se’ls va atorgar de nou i de forma definitiva.

Pel periodista Àlex Romaguera, un dels impulsors de ‘L’Atles de la Corrupció’, casos com aquest succeeixen perquè “l’empresari se sent impune en la mesura que participa de la lògica de poder“. “La justícia està totalment condicionada pel poder polític i econòmic fins al punt que es permet que els grans bufets d’advocats recorrin els casos dels seus encausats, de manera que els processos es demoren o, fins i tot, prescriuen”, continua Romaguera. “És així com les grans empreses i els partits que ostenten el poder han evitat la justícia des del mateix sistema.”

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
3 comentaris
  • carme Martin Falcon 31 de maig de 2017 - 14:47

    ha Horta també va ser el responsable de la destyrucció d’una casa Modernista molt maca que hi havia al carrer Salses, això va ser cap els anys seixanta-setanta.

  • Arnau M.V 2 de juny de 2017 - 12:38

    I el cas de Torre Negra no està tancat… Un greu error que la “queixalada” no formi part del Parc Natural de Collserola

Deixa el teu comentari