• Text: Laura Aznar / @LauraAzLlu. Il·lustracions: Helena Olcina
  • dimarts, 20 desembre 2016

El món educatiu català està revolucionat amb el programa Escola Nova 21. El projecte, impulsat per la Fundació Bofill, pel Centre UNESCO, per la UOC i per La Caixa per introduir pràctiques educatives innovadores en escoles i en instituts, ja s'està posant en marxa a 481 escoles del país. 68% de públiques, 32% de concertades. Desenes d'escoles més d'arreu de Catalunya es plantegen incorporar-se a aquest projecte privat. El debat s'encén. Famílies, professors i experts hi diuen la seva. Crítiques, elogis, matisos.

La Caixa, segons ha pogut saber CRÍTIC, destinarà 300.000 euros anuals per finançar el projecte. La participació de la banca és una de les polèmiques

Portes obertes i pares i mares circulant pels passadissos. Passa un quart de les nou del matí i comença el dia a l’Escola dels Encants de Barcelona. Fan “entrades relaxades”, és a dir, les famílies acompanyen l’infant uns quants minuts abans de començar fins a l’aula. Així poden fer-se còmplices del seu treball. Un cop dins, els alumnes s’organitzen en tres comunitats: petits, mitjans i grans. Tots ells tenen estones de treball autònom, per explorar els seus propis interessos, i de treball grupal, en què els mestres dinamitzen converses i assemblees. No hi ha aules, pròpiament, sinó que l’escola s’estructura en ambients adaptats a cada comunitat: des de l’ambient de plàstica, on els infants desenvolupen invents i circuits elèctrics, passant per l’ambient d’història i ciències naturals, fins a l’ambient de disseny, on practiquen fusteria i joieria. “El que més m’atrau és que no hi hagi les típiques classes amb tots els ‘nanos’ asseguts, sinó que vagin canviant d’ambient amb una certa llibertat, que triïn el que els interessa i que els mestres tinguin capacitat de donar-los suport”, explica David Sebastián, membre de l’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA) del centre.

L’Escola dels Encants ha capgirat de dalt a baix el model d’escola tradicional. “És el revers de la medalla”, apunta la seva directora, Agnès Barba. Més enllà dels continguts acadèmics i de les competències que aprenen, l’eix central del projecte educatiu és la dimensió emocional dels alumnes.“Les emocions tenen una causa-efecte total en l’aprenentatge dels infants i en el seu creixement personal”, continua Barba; “per això les tenim sempre presents, perquè, si els nens se senten bé, tenen la ment oberta a poder aprendre”.

Aquesta escola és una de les 481 que integren el programa Escola Nova 21. Concretament, aquesta i 25 centres més formen part del nucli d’escoles impulsores, és a dir, aquelles que, per la seva trajectòria en pràctiques educatives innovadores, s’han convertit en un mirall per a la resta d’escoles que també volen fer un canvi en les metodologies d’aprenentatge. Escola Nova 21 és un projecte promogut per les entitats privades Centre UNESCO de Catalunya, Fundació Jaume Bofill, Universitat Oberta de Catalunya i EduCaixa —vinculada a La Caixa. En els últims temps, el programa ha agrupat una mostra diversa d’escoles que es correspon amb les característiques del sistema educatiu català: un 68% són públiques; un 32%, concertades; hi ha un 40% que tenen secundària, i un 15% són escoles de màxima complexitat.

El programa Escola 21 ha arrencat oficialment aquest curs i ha de tenir, ‘a priori’, una durada de tres anys. El seu objectiu és crear un ecosistema d’escoles que col·laborin entre elles i demostrin que un canvi en el sistema educatiu “no només és possible, sinó que és desitjable”, tal com apunta un dels seus impulsors, Eduard Vallory, del Centre UNESCO. “En un context de transformació constant del mercat de treball, de desigualtat creixent i amb el repte del desenvolupament sostenible, hem de reformular l’educació centrant l’aprenentatge en les persones”, hi afegeix, “perquè, si segueixen sent receptores passives d’informació, no seran capaces de solucionar uns reptes que mai abans havíem tingut com a societat”.

La comunitat educativa ha mostrat un consens més o menys general en el fet que l’objectiu d’innovar és ‘a priori’ positiu. Tanmateix, el programa Escola Nova 21 té avui dia partidaris i detractors.

Qui finança l’Escola Nova 21?

El primer fet que destaca de l’estructura del finançament del programa Escola 21 és que el Departament d’Ensenyament no hi ha invertit ni un euro expressament malgrat la participació d’escoles públiques. El segon fet que destaca és que ara mateix la major inversió prové d’EduCaixa, la plataforma educativa de l’Obra Social “la Caixa”, un fet que ha aixecat moltes suspicàcies entre una part dels pares i de les mares i els sindicats de professors.

info_escola21

La Caixa, segons ha explicat a CRÍTIC la Fundació Bofill, s’ha compromès a destinar fins a 300.000 euros anuals al “laboratori central” de l’Escola 21. Aquest laboratori és format per les 26 escoles impulsores i per una trentena més, triades en funció de criteris geogràfics, de la titularitat dels centres i del seu entorn socioeconòmic, entre d’altres, amb la voluntat que el conjunt d’escoles escollides representi una mostra ben diversa. Aquest subgrup, dinamitzat per dos experts, serà el que farà un treball més intensiu i del qual sorgiran tot un seguit de metodologies que es traslladaran a la resta d’escoles.

La Diputació de Barcelona farà una aportació d’entre 100.000 i 150.000 euros al programa, destinats a organitzar xarxes locals d’entre sis i deu escoles per fomentar que estiguin interconnectades. Dos professionals s’encarregaran de vetllar perquè cada xarxa funcioni i de transferir les metodologies sorgides al laboratori, i els aprenentatges de cada xarxa, a les altres. Això, diuen els impulsors, ha de servir per trencar l’individualisme de les escoles i coinnovar.

A més, hi participa la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que invertirà més de 100.000 euros en la recerca de noves metodologies. També hi aportarà la seva experiència la Fundació .CAT, que dotarà el programa amb un treballador que s’encarregui d’empaquetar tot el coneixement que es generi i de convertir-lo en eines a l’abast de tothom. A l’últim, la Fundació Jaume Bofill farà dos tipus d’aportacions: una d’humana, que es tradueix en el temps i l’experiència dels seus experts en educació, i una de material, perquè assumirà les “desviacions econòmiques”, és a dir, les despeses extres que pugui generar la implementació del programa.

El pressupost d’Escola Nova 21 encara no és tancat i és possible que sorgeixin noves necessitats de finançament i que s’hagin de buscar nous “partners”.

“La teoria de la conspiració és pertinent; però, abans d’acusar, que s’analitzi si existeix algun perill”, assegura Vallory sobre La Caixa

Sindicats de professors i una part de pares i mares mobilitzats no han vist de bon ull la participació d’EduCaixa en un projecte vinculat amb l’educació pública. Els impulsors del programa Escola 21 entenen les crítiques, però un d’ells, Vallory, del Centre UNESCO, assegura que l’entitat bancària no té cap intenció més enllà de “contribuir a generar procediments contrastats de canvi” en el model escolar. “La teoria de la conspiració és pertinent; però, abans d’acusar, que s’analitzi si realment existeix algun perill”, reclama.

També ha generat tensions el fet que siguin la UNESCO i la Bofill, dues entitats privades amb vocació social, les que hagin tirat endavant el primer programa d’aquesta magnitud que posa sobre la taula la crisi del model d’escola tradicional. Cecilia Bayo, membre de l’Assemblea Groga de Gràcia i mare d’alumnes de l’escola pública, considera que la inacció del Departament d’Ensenyament ha obert la porta a un procés de privatització encoberta del sistema educatiu públic, en un context d’anys de desinversió i de retallades. Adverteix que està en joc la cultura dels infants, “perquè els interessos i els valors que hi ha darrere d’aquestes entitats no coincideixen amb els d’una sèrie de gent mobilitzada, i aquí hi ha un xoc de trens”.

Els impulsors del programa Escola Nova 21 ho desmenteixen, argumentant que s’hi han sumat els centres que han volgut de manera gratuïta i que no han privatitzat cap política pública que existís prèviament. “El programa dura tres anys perquè no volem convertir-nos en proveïdors del sistema ni substituir el que han de fer les administracions”, assegura Vallory.

Quina finalitat té la “innovació”?

L’altre motiu que fa que els sectors mobilitzats mirin amb recel el programa és la seva finalitat. No tothom entén la “innovació” de la mateixa manera. Per exemple, des de l’Assemblea Groga de Gràcia, Cecilia Bayo considera que el tipus d’innovació que planteja és molt conservadora, “perquè vol que els infants s’adaptin a la societat del coneixement en lloc de transformar radicalment”. El sindicat USTEC mostra també la seva incomoditat amb aquesta premissa. El seu portaveu, Ramon Font, explica a CRÍTIC que la diferència bàsica entre Escola Nova 21 i “les dues ‘primaveres educatives’ prèvies, que serien la República i la Transició”, és precisament que aquelles “tenien un projecte de societat molt clar, que era una societat igualitària, amb una escola pública, de qualitat i laica”, i, en canvi, “Escola Nova 21 és un projecte despolititzat”.

“Escola Nova 21 és un projecte despolititzat”, critica el sindicat USTEC

La web del programa explicita que l’educació “ha de proporcionar capacitat d’adaptació per poder participar en la societat del coneixement”; però, per contrapartida, també afirma que l’aprenentatge ha d’estar compromès, entre d’altres, “amb el desenvolupament social sostenible, amb els principis de respecte a la vida i la dignitat humanes, i amb la igualtat de drets i la justícia social”. Hi ha, doncs, un debat obert sobre si els objectius de l’Escola 21 són acrítics o no.

Mig miler d’escoles, segons els impulsors, han expressat la seva voluntat de formar-ne part. Joan Domènech, l’exdirector del Fructuós Gelabert, i Agnès Barba, directora de l’Escola dels Encants, dues escoles de Barcelona que aposten per nous models educatius, coincideixen a reivindicar que, durant anys, els centres que han iniciat projectes innovadors de canvi s’han sentit molt abandonats. Es queixen que l’Administració els ha “tolerat” però que no els ha brindat cap suport. Llavors, aquesta necessitat de reconeixement de la feina feta, juntament amb la voluntat manifesta de compartir el model i d’aprendre dels altres centres, va ser el que els va engrescar a participar-hi.

Tot i així, Agnès Barba creu que el percentatge d’escoles que hi han accedit “és insuficient” i que la majoria “han de seguir buscant-se la vida”. Tanmateix, les que hi són tenen avui un sistema conjunt i interconnectat per a la innovació. “Han trobat un paraigua en el qual legitimar-se en una cultura antiinovació i en un entorn en què el Govern sospita de l’escola que fa les coses diferents”, explica Ismael Palacín, director de la Fundació Bofill i un dels impulsors d’Escola Nova 21, “perquè, si funciona bé, la pregunta següent és: ‘Per què l’Administració no ho impulsa en tots els centres?’”. I justament d’aquí neix la segona polèmica que ha envoltat el programa: què fa el Departament d’Ensenyament respecte a això?

Les 26 escoles impulsores del programa Escola 21 no representen la totalitat dels centres, que, a Catalunya, porten anys trencant els esquemes de l’escola tradicional. L’institut Quatre Cantons, per exemple, ha estat el primer que a la ciutat de Barcelona ha globalitzat una part del currículum i que ha introduït el treball per projectes. Però aquest centre del barri del Poblenou ha decidit quedar al marge del programa. El seu director, Ramon Grau, explica el perquè: “Vam decidir no participar-hi perquè la innovació implica una reorganització de recursos i de persones, però l’Administració està a l’expectativa i no ho impulsa”, afirma. “Creiem que hi ha una suplantació de les funcions i ara la innovació està en mans privades, que, malgrat que tenen molt bona voluntat, la finalitat no justifica els mitjans i hi trobem a faltar el caràcter motor de l’Administració”.

On és el Departament d’Ensenyament?

Protesta contra les retallades en Educació / JORDI BORRÀS

Protesta contra les retallades en educació / JORDI BORRÀS

La desinversió i les retallades en l’educació pública catalana —incloent-hi els salaris dels professors— és un fet objectiu i àmpliament denunciat per molts actors de la comunitat educativa. Catalunya es troba a la cua d’Europa en inversió pública en educació. La mateixa Llei d’educació catalana determina que la despesa en educació ha de representar un 6% del PIB, però en l’actualitat no arriba a un 3%. Des del 2010, s’ha retallat quatre vegades més en l’escola pública que en la concertada. El descens d’alumnes va provocar una reducció de línies de l’escola pública en benefici de la concertada durant els governs d’Artur Mas: mentre que la pública ha patit una retallada d’un 6,75% d’aules, a la concertada la reducció ha estat d’un 2,24%.

El pressupost destinat a la formació permanent del professorat ha caigut quasi un 98% des del 2011, i l’han de pagar els mateixos docents amb recursos materials o amb el seu temps, fora de l’horari lectiu. De fet, Joan Domènech explica que l’escola Fructuós Gelabert va començar un pla de formació el 2006, que fa que, cada setmana, tots els mestres es quedin una hora i mitja més del que marca el seu horari de permanència al centre. La formació la paga l’escola, perquè des del 2009 no reben cap ingrés per fer-la. El mateix passa a l’Escola dels Encants, que organitza visites pedagògiques per aconseguir finançament. I, per completar el quadre, el nombre de mòduls prefabricats o barracons a Catalunya va pujar dels 643 del curs 2005/2006 als 1.010 que són previstos aquest curs. Aquestes xifres van créixer exponencialment entre el 2005 i el 2010, durant el Govern del PSC, d’ERC i d’ICV.

En aquest context… apareix Escola Nova 21.

Per alguns sectors, les retallades i la manca de recursos públics són la primera barrera amb què topa la renovació pedagògica. Creuen que el sorgiment d’Escola Nova 21 ha desviat l’atenció respecte a aquests dos problemes, que són la causa que tot el sistema trontolli. En aquest sentit, Ramon Font, portaveu de la USTEC, opina que “la posició del Departament d’Ensenyament és molt còmoda”, perquè cada cop més persones creuen que les coses no s’estan fent bé a les escoles i que cal un canvi, “però ningú explica que la culpa d’això és que estem infrafinançats”. “Quina innovació vols fer quan tens més de 30 ‘nanos’ de secundària amuntegats a l’aula? Fas el que pots”, comenta.

“Quina innovació vols fer quan tens més de 30 ‘nanos’ de secundària amuntegats a l’aula? Fas el que pots”, diu el portaveu de la USTEC, Ramon Font

La Bofill i el Centre UNESCO, com a impulsors del programa, admeten que la dotació dels centres no és suficient ni de lluny, però expliquen que la seva funció és la de col·laborar amb l’Administració, no la de barallar-s’hi, “perquè llavors no aconseguim que l’ecosistema d’escoles que volen un canvi s’ampliï”. A banda, també creuen que, en matèria d’innovació, hi ha altres barreres que s’han de fer aflorar, com la normativa vigent o les inspeccions, que es preocupen que els centres compleixin un currículum acadèmic i no comproven si els alumnes aprenen competències bàsiques, com el respecte a la diversitat, la capacitat d’iniciativa o l’esperit crític.

Malgrat que no hi hagi destinat recursos econòmics, la Generalitat ha vist de bon ull el sorgiment d’Escola Nova 21 i hi ha donat suport institucional. CRÍTIC ha contactat diverses vegades amb el Departament d’Ensenyament en les últimes setmanes, i, tot i haver-se compromès a atendre’ns, encara no s’ha rebut cap resposta a les peticions d’entrevista. La conselleria només va fer arribar a aquest mitjà una nota de premsa en què assegura que la Generalitat reconeix la innovació pedagògica que duen a terme les escoles i que, el curs 2015/2016, va impulsar 23 programes d’innovació en centres d’arreu del territori.

Per a les escoles del nucli impulsor, el principal fre als projectes de renovació pedagògica és que el Departament no té clar quin model d’escola vol. El psicòleg i educador Jaume Funes denuncia que la lectura que l’Administració fa de l’escola “és un retorn al passat”, perquè ni tan sols s’ha parat a qüestionar si les normes que regulen l’ensenyament serveixen per al món actual. “Tenim una LEC desfasada que diu que la funció dels mestres és la de transmetre coneixements, i tots els debats polítics sobre educació es redueixen al currículum que s’està aplicant”, lamenta. Funes assegura que els centres que han capgirat les metodologies d’aprenentatge en els últims anys han viscut en carn pròpia haver de dissimular davant un inspector perquè no els acusi de dedicar menys hores que les que marca la normativa a les llengües o a les matemàtiques. Això ha fet que el canvi no s’institucionalitzi i que molts projectes hagin mort, però el gran mèrit d’Escola Nova 21 és que ha posat el focus sobre 481 escoles que van en aquesta direcció i que poden pressionar l’Administració perquè canviï les regles del joc.

De fet, que el Departament d’Ensenyament entomi el repte d’estendre la innovació és la voluntat última del programa i, per assolir aquest objectiu, tots els coneixements i les metodologies que es generin al llarg de tres anys es cediran gratuïtament a les administracions que vulguin utilitzar-les. La idea que tenen és que la Generalitat s’acabi trobant amb la necessitat d’impulsar una política pública d’innovació que arribi a totes les escoles de Catalunya, “no per vigilar i controlar el que fan els centres, sinó per acompanyar-los”, comenta Palacín.

El risc d’una nova segregació

Sindicats de mestres i associacions de pares i mares han advertit a CRÍTIC que el programa Escola Nova 21 pot provocar un dany col·lateral no previst: la generació d’una nova segregació entre els infants, els ‘innovadors’ i el ‘no innovadors’. Una de les crítiques que ha rebut el programa és que no qüestiona l’existència d’un doble circuit, el públic i el concertat. I no solament no el qüestiona, sinó que un 32% de les escoles que l’integren són privades concertades. Això incomoda alguns sectors de la comunitat educativa, perquè, segons denuncien, “aquest doble circuit genera segregació en el sistema educatiu”. Ismael Palacín, de la Bofill, matisa que van excloure del programa les escoles privades, però que hi van incloure les concertades perquè no deixen de ser escoles pagades, també, amb fons públics. “El debat sobre si han d’existir les concertades és un debat pertinent que abordem des de la Fundació Bofill, però Escola Nova 21 no té poder decisori sobre això, i hem volgut treballar amb una mostra representativa del que ens trobem sobre el territori”, concreta.

Hi ha ara el risc de provocar una nova segregació entre els infants, els ‘innovadors’ i el ‘no innovadors’.

La mateixa Fundació Bofill ha denunciat sovint la segregació com el gran problema del sistema educatiu català; un problema “fàcil d’arreglar i que, si no s’ha resolt, ha estat per negligència i per manca de lideratge públic”. L’existència d’una doble xarxa, pública i concertada, així com les diferències entre un centre i un altre, generen diferències entre l’alumnat. Per aquesta raó, alguns detractors d’Escola Nova 21 pateixen per si les escoles que fan servir metodologies d’aprenentatge més innovadores acaben sent considerades més desitjables que les altres i que, al final, això contribueixi a accentuar les desigualtats. Però Palacín diu que “s’ha de distingir la causa dels símptomes”, perquè la segregació “no va d’innovació; va de diferenciació social”. Això vol dir que les famílies “més instruïdes” fugen dels centres “on hi ha molts alumnes immigrants o sense recursos”, i l’excusa pot ser qualsevol, “des que busquen centres que tinguin una alta qualitat educativa, els que fan servir l’última tecnologia, fins a escoles amb projectes innovadors”. És per això que convergeixen pares i mares que defensen un canvi metodològic i pares i mares que defensen el model tradicional, però que els uneix l’efecte fugida dels centres “potencialment problemàtics”. Aquí està l’arrel de la segregació, i Palacín proposa que, per lluitar-hi en contra, la innovació es faci servir en aquests centres com a estratègia de seducció. Això, acompanyat d’una sobredotació de recursos i d’un control sobre la matrícula per tenir grups heterogenis d’alumnes, “acabaria amb els centres estigmatitzats”.

Hi ha un xoc evident entre teoria i pràctica. La qüestió és que encara hi ha escoles marginalitzades que pateixen un efecte rebuig. El fet que es posi la llibertat d’elecció del centre per davant del dret a l’educació és un problema que, a criteri de la USTEC, Escola Nova 21 pot agreujar. “Han creat una marca atractiva per a persones amb un cert nivell cultural i uns certs recursos econòmics”, concreta Ramon Font, “i és molt probable que a molta gent la marca li arribi molt tard, un fet que pot contribuir a la segregació escolar”.

“Han creat una marca atractiva per a gent amb nivell cultural i recursos econòmics”, es queixen des de la USTEC

Però, per rebatre la teoria que les escoles concertades o les públiques de classe mitjana són les úniques que poden assumir aquest projecte, Escola Nova 21 també va voler incloure un 15% d’escoles d’alta complexitat, assumint que, per a aquestes escoles, el canvi és més difícil però és possible. “Jo no crec que hi hagi centres amb molts problemes que no poden innovar”, explica el psicòleg Jaume Funes; “t’asseguro que n’hi ha que donen el got de llet i les galetes a primera hora perquè molts nens venen sense esmorzar i que són, des del punt de vista educatiu, extraordinàriament innovadores”. Amb aquesta perspectiva hi coincideix Joan Domènech, exdirector del Fructuós Gelabert, que hi afegeix que en aquestes escoles es fa més evident la dificultat que tots els centres “hagin de tenir el mateix currículum, el mateix criteri d’avaluació, les mateixes proves de competències bàsiques i una distribució homogènia dels recursos”.

Si una escola no representa la diversitat del context del barri on s’ubica, vol dir que s’ha produït un fenomen de selecció, induït per l’atracció del seu producte o perquè l’efecte de distribució de la matrícula no ha estat l’adequat. Un reducte aïllat de l’entorn on els alumnes són escollits no respecta els drets de la infància. En aquest sentit, Funes també creu que Escola Nova 21 podria contribuir a la desigualtat, perquè “no té en compte que cap innovació és acceptable si no va sempre acompanyada d’una lluita per construir una major diversitat i igualtat d’oportunitats educatives” puntualitza, i el programa fa que la gent “defensi una innovació educativa però que passi olímpicament de saber si el projecte de la seva escola representa la diversitat del barri on es troba”. Des d’aquesta òptica, no hi ha possibilitat d’innovar si aquesta innovació no denuncia contínuament la conformació de grups educatius segregats.

Les escoles que integren el programa, les preocupa que aquest afavoreixi més la desigualtat del sistema, però creuen que la solució davant el risc no és l’immobilisme. “També pot produir l’efecte contrari”, afirma l’exdirector del Fructuós Gelabert, “que es vegi la necessitat de propiciar un canvi sistemàtic, i nosaltres intentem treballar per això”.

Però… innovació, per a què?

Menjador d'una escola / ARXIU

Menjador d’una escola / ARXIU

La innovació no és nova a l’escola catalana. Des de la filosofia de Ferrer i Guàrdia fins a les escoles rebels de la Transició passant pel model escolar de la Segona República. Avui, a Catalunya, conviuen des de les ‘escoles lliures’ —sobretot abans de primària— fins a sistemes com el de la pedagogia Steiner-Waldorf. A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, els moviments de renovació pedagògica agrupaven els mestres inquiets de l’època final del franquisme, que treballaven per fer escoles diferents sobre els principis de l’Escola Nova del segle XX. Aquests principis incloïen, entre d’altres, la democràcia directa de tots els integrants de la comunitat educativa, l’acompanyament del mestre en el procés educatiu i l’educació en valors. Al principi es van crear en contextos privats perquè l’escola pública del franquisme estava ideològicament controlada i hi va haver una purga dels mestres que provenien de la tradició educativa de la segona república. En aquest context neix l’Escola de Mestres Rosa Sensat, com un intent de recuperar aquesta tradició i donar-hi èmfasi a partir de la formació dels mestres. Feien, des d’escola en català, que va ser la gran revolució del moment, fins a escola activa, mixta i coeducadora. A mitjan anys setanta ja comença a haver-hi experiències d’escoles públiques arreu de Catalunya que es plantegen canviar el model pedagògic.

“Escola Nova 21 no és un ungüent que tot ho cura. Però és una condició necessària”, explica Ismael Palacín, de la Fundació Jaume Bofill

Escola Nova 21 ha agrupat centres que bevien d’aquesta tradició i d’altres que volen iniciar processos de canvi per primera vegada. Ningú, però, pensa que amb aquest programa acabaria el debat sobre la qualitat escolar. La qualitat escolar requereix una multiplicitat de vectors, i Escola Nova 21 només en posa un sobre la taula: el fet que existeixen pràctiques educatives avançades que no es despleguen en totes les escoles. Però n’hi ha d’altres que no resol, com els models de concert, la distribució de la matrícula, el problema de la segregació o l’atenció a la diversitat cultural. “Escola Nova 21 no és un ungüent que tot ho cura”, explica Ismael Palacín, que considera que el programa és “condició necessària però no suficient” per abordar la resta de debats presents en el sistema educatiu, però que ha d’anar acompanyat de polítiques públiques i de recursos.

Un d’aquests debats és repensar com es fa una escola adequada al segle XXI que mantingui el propòsit de l’educació, que és fer éssers humans amb capacitat per viure en un món complex. Aquesta és “la patata calenta”, explica Jaume Funes; “sense un discurs profund sobre això, qualsevol innovació, per bona que sigui, acaba sent un producte de màrqueting”.

En un article al ‘Diari de l’Educació‘, el psicòleg Jaume Funes escrivia que el concepte “escola avançada” s’havia convertit “en una etiqueta de qualitat de producte a vendre i comprar”, i que això portava a convèncer l’opinió pública que la nova escola del segle XXI “és tan sols la que ensenya d’una altra manera, innovant amb criteris d’evidència científica”. Però, des de la seva perspectiva, la metodologia no és el condicionant total de l’aprenentatge, perquè les variables contextuals també hi tenen un pes important. Ensenyar d’una altra manera dóna resultats diferents en funció de la comunitat, de l’entorn educatiu i de la implicació de les famílies.

Preguntat per CRÍTIC, Funes argumenta que la innovació és una aplicació didàctica, organitzativa i psicopedagògica que es dóna en un context, “i, si no s’explica aquest context, no és res”. No és el mateix l’escola pública que la concertada, ni ser en un barri o un altre, ni si hi ha, o no, diversitat dins l’aula. Les metodologies més eficaces per aprendre a llegir poden no servir-li a un infant que té un entorn desestructurat o uns pares que no li estimulen el gust per la lectura. “La innovació no és un fàrmac que produeix uns efectes evidents”, afirma el psicòleg, “i intentar aplicar aquest model científic en el món de l’educació, sense les explicacions contextuals, no és vàlid”.

Immediatament després de la pregunta “com ha de canviar l’escola?”, en sorgeix una altra: per què ha de canviar? Els impulsors d’Escola Nova 21 responen que “tot infant ha de poder gaudir d’un aprenentatge rellevant i amb sentit, que li permeti desenvolupar capacitats que expandeixin les seves oportunitats per portar una vida amb dignitat en la societat del coneixement”. Però, per a alguns sectors de la comunitat educativa, el canvi que proposa el programa va en una altra direcció. “Volen que el talent s’adapti a les necessitats de la societat”, opina Cecilia Bayo, membre de l’Assemblea Groga de Gràcia: “L’escola és mercat de treball, i l’objectiu és que el teu fill s’hi adapti i triomfi”. El plantejament de Jaume Funes va a cavall entre l’una perspectiva i l’altra. Considera que, per al sistema productiu, la crisi és que l’escola “ja no li forma el personal adequat per produir el que necessita”, però justament per això insisteix que cal urgentment un canvi que faci que l’escola “no estigui al servei dels interessos del mercat i del poder”.

Què hi diuen els pares i les mares?

Perquè hi hagi un canvi sistemàtic, més enllà de voluntat política, hi ha d’haver la conformitat dels diferents actors de la comunitat educativa. Això també requereix un canvi cultural en les famílies. “Fins ara hi ha hagut assemblees de pares molt crítiques amb la innovació, que preguntaven què passava amb els deures i els llibres de text”, apunta Ismael Palacín, “i han de tenir un altre paper, qüestionar l’escola, però també confiar-hi”.

La por del canvi és natural, i això ha truncat alguns projectes. Els que han sobreviscut ho han fet perquè s’ha donat una convergència entre l’equip directiu, els mestres i les famílies. El seu èxit s’explica, també, perquè han sabut impulsar eines de democràcia i participació directa, i els pares i les mares han respost en conseqüència. Però ha estat un exercici de confiança. “Com a comunitat, en molts moments hem hagut de fer pinya per recolzar l’escola”, recorda Joke Aerts, membre de l’AFA de l’Escola dels Encants. Tot i així, reconeix que al principi el model els plantejava dubtes, perquè “teníem una idea preconcebuda de com és una escola i volíem canviar-la, però no sabíem com”.

La implicació de les famílies, per mitjà de comissions, ha estat clau fins i tot en el disseny de l’espai físic de l’Escola dels Encants. Els primers anys era en barracons; però, quan es va construir el nou recinte, un grup de famílies va fer-ne el seguiment per vetllar que s’adaptés a les necessitats dels nens i de les nenes. “Des del Consell d’Infants van votar que volien un escenari, i nosaltres mateixos el vam construir”, recorda David Sebastián, que és un dels pares de l’escola i que participa de l’AFA. Els mateixos alumnes van fer maquetes de com el volien i en una “jornada de manetes”, els pares i mares van fer-lo realitat.

Malgrat que confien en aquest model i hi aposten, els preocupa que no tingui continuïtat en futures etapes educatives. Això no vol dir que no existeixin instituts que “aparquen” el currículum i fan servir metodologies innovadores. N’hi ha, però encara són pocs, i, si no s’impulsa un canvi global, molts d’aquests ‘nanos’ es quedaran sense plaça. I això inquieta les famílies.

Aprendre d’una altra manera no significa que els nens i adolescents no adquireixin els continguts bàsics. Tenen coneixements suficients per integrar-se sense problema en una secundària convencional; de fet, les generacions d’alumnes més grans del Fructuós Gelabert o de l’Escola Martinet ho demostren. Però saltar d’un esquema d’aprenentatge a un altre és un xoc important que neguiteja els pares: “Ens fa patir si els nens seran capaços d’adaptar-se a dinàmiques més estrictes i a majors càrregues de feina”, continua David Sebastián, “però sobretot ens preocupa que no mantinguin la il·lusió per anar a l’escola, que els tallin les ganes d’aprendre i l’estat de curiositat permanent”. Per aquesta raó han vist bé que l’Escola dels Encants participi d’Escola Nova 21. Lamenten que el Departament d’Ensenyament no hagi portat la iniciativa, però creuen que és important que es visibilitzi la necessitat d’un canvi, perquè cada cop més escoles vulguin capgirar les seves metodologies d’aprenentatge i que aquests projectes no siguin anecdòtics, que no morin.

El programa té llums i ombres, però també té un gran mèrit: ha estat el primer a agrupar tants centres que reclamen una altra manera d’ensenyar i d’aprendre. El dubte és si, passats aquests tres anys, l’Administració tindrà capacitat per entomar el repte d’estendre la innovació a tot el sistema educatiu. I, sobretot, si tindrà voluntat política per fer-ho.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
8 comentaris
  • Subscriptor Adria Serra Mayoral 20 de desembre de 2016 - 10:20

    Perdoneu, he sumat les aportacions i donen un total de 550.000 euros. Si dividim aquesta aportació entre les 481 escoles implicades en el projecte, fa menys de 1150 euros per escola. Crec que és una prova evident que aquest projecte està més vinculat a gent que dedica el seu temps, esforç i imaginació a repensar l’ensenyament -i és d’agrair- que no pas a grans entrades de diners. Ara, sempre hi haurà gent que prefereix que les coses no canviïn.

    • Subscriptor Judit Roselló Morgades 23 de desembre de 2016 - 16:27

      No totes les escoles tindran la mateixa aportació. Una vintena seran les que rebran més suport econòmic. La resta ja veurem què rep.

  • Subscriptor Dani 20 de desembre de 2016 - 10:24

    Vaig portar la meva filla a l’Escola dels Encants tres anys i vam estar molt contents, la veritat. Tot i això, la implicació que es demanava a les famílies ens semblava exagerada i difícil de seguir. Fins i tot creava un sentiment de culpabilitat: els pares i mares que treballàvem no podíem, literalment, seguir moltes de les activitats que s’hi proposaven. Cal veure si un model així és realista o només serveix per a famílies que, per sort o per desgràcia, tenen més temps. Enhorabona pel reportatge, molt detallat, i que encara no s’ha pogut llegir en mitjans “convencionals”, potser pels interessos dels grans grups que estan impulsant aquest programa.

  • Subscriptor jepppp 20 de desembre de 2016 - 18:41

    El que em preocupa és com fer que a aquesta iniciativa – que ja té molts elements positius- se li podria afegir aquesta finalitat de contribur a fer un món més junt, l’afany igualitari que sempre ha presidit els intents de reforma educativa que han sorgit des de baix. Com fer-ho? Com integrar-ho? Siguem positius!

  • Subscriptor Jordi Ortiz i Lombardía 20 de desembre de 2016 - 22:20

    Per utilitzar un llenguatge entenedor pels partidaris de polítiques neoliberals i privatitzadores que cerquen aprimar el sector públic, diré que la meva experiència de set anys com a pare d’una escola pública de Barcelona amb moltíssima presència en aquest reportatge, em porta a afirmar que aquest model i experiència d’innovació, més enllà de la possible gosadia i encert pedagògic, és un exemple de “competència desleial” dins del sistema públic d’educació del país. La trista realitat, en opinió meva, és que darrere d’una façana de cultura colaborativa hi ha l’acceptació d’una pràctica competitiva envers d’altres centres públics que, de ben segur, “encanta” a un Departament d’Educació que fa dècades alimenta i engreixa la concertació com a via encoberta per privilegiar el sector privat allà on només el servei públic, gratuït i universal poden ser garants de cohesió social. Competència per la matrícula, pels recursos i pel prestigi, acceptant sense complexes la cursa per ocupar els primers llocs de llistes i rànquings de qualitat i excel.lència. Es posa en dubte les avaluacions tradicionals als alumnes però no es defuig de les qualificacions a centres. Del complet reportatge vull destacar les advertències que hi fa Ramon Font. La tradició i àmplia història de la renovació pedagògica a Catalunya té un denominador comú que a l’Escola Nova 21 ni hi és ni se l’espera: l’horitzó d’un model de societat igualitària i el compromís polític inequívoc per entomar-lo. Una innovació al marge dels “bioritmes” del sistema públic i amb finançament de La Caixa difícilment serà garantia de compromís amb un desig de transformació social en un sentit igualitari i corrector dels desequilibris que el liberalisme econòmic ha demostrat abastament. Aquesta innovació “neutra”, despullada d’ideologia i compromís polític, a més a més pot esdevenir una nova porta a noves formes de segregació escolar. Un fenòmen molt alimentat pel mite de la llibertat d’elecció de centre del qual les famílies no podem defugir la gran part de responsabilitat que ens pertoca.
    Finalment, recomano la lectura de dos articles recents sobre el tema: Aquest de Rosa Canyadell a La Directa [ https://directa.cat/cap-va-nova-innovacio-educativa ] i aquest altre de Maria Borrut i Elisabet Bermejo a l’Espai Fàbrica [ http://espaifabrica.cat/index.php/economia/educacio/item/1054-un-projecte-de-boires-i-fums-per-desmuntar-l’escola-igualitària ]

  • Subscriptor Bastida 21 de desembre de 2016 - 16:31

    Entenc aquesta operació com una gran maniobra on es vol presentar allò tan vell que ja s’ha estudiat i reestudiat a les Escoles i Universitats que formen el professorat des de fa , al menys, quaranta anys, com la gran novedat.
    Aquest projecte no és mé que una macro operació propagandística que, junt al programa Ara és Demà impulsat pel Departament d’educació, pretén Salvar la concertada davant el seu devallament consqúència no tan sols de la crisi.
    En definitiva: un model dirigit per un “coach” que aposta per “una gestió gerencial als centres educatius (amb directors executius, contractació directa de docents amb condicions laborals diferents) és intentar traslladar a la Pública el model de la privada. I tot plegat, per no res: entre la literatura acadèmica esmentada, s’obvia que les recerques consideren que els aspectes organitzatius i pedagògics només expliquen un 6% del fracàs escolar, mentre que l’increment de recursos destinats a rebaixar ràtios milloren fins a un 27% els resultats educatius en general, i fins a un 40% dels alumnes provinents d’entorns desafavorits.” Segons ens explica Xavier Diez en un apunt al seu blog. I on anomena a aquest projecte com “Les Preferents Educatives”
    http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=269746
    http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=269567

  • Rosa Palma Janer 21 de desembre de 2016 - 20:00

    No es pot proclamar que un projecte com aquest està “despolititzat”, entenent la politització com l’acció per a dotar la societat d’un model d’organització i govern. Com es diu a l’article, els moviments de renovació pedagògica a Catalunya al segle XX optaven per models de societats basades en la igualtat i la justícia social i ho proclamaven sense embuts. Aquest moviment de l’Escola Nova 21 no ho fa. Per quin model de societat aposta doncs? Perquè no ho diu sense embuts? Perquè utilitza frases massa recargolades que parlen de tòpics? Un model educatiu no es pot deslligar d’un model de societat, ni que sigui a nivell purament ideològic, però tampoc a nivell pràctic. Perquè tota acció en el sí d’una societat la transforma en una direcció o en una altra. Les societats humanes som dinàmiques, vivim en canvi, lent o ràpid, però constant, des de sempre. No hi ha “neutralitat” possible. Això és una ficció. I normalment quan hom proclama aquesta suposada “neutralitat política”, senzillament el que pretén és ocultar determinades intencions, motivacions o principis. Estaria bé que el moviment Escola Nova 21 proclamés sense embuts quina és la seva proposta de model social. Perquè parlar només de l’adaptació de la persona a la societat del segle XXI és tant com traduir-ho a submissió, negant a la persona cap capacitat transformadora de la societat. Vaja, com si haguéssim de ser tots corderets mansos, que ens hem d’adpatar a una societat que ve donada (per qui? per quins interessos? des de quines instàncies? les “divines”, com s’ha proclamat i imposat al llarg dels segles via religions i “esglésies”?). Massa em temo que el model social que hi ha darrera d’aquest model educatiu de l’Escola Nova 21, com diu algun dels comentaristes, és el model proclamat des de les doctrines econòmiques noeliberals: la igualtat social no és el principi bàsic, sinó que, en nom de la llibertat, es prefereix la desigualtat (que no la diferència), per la via de la competitivitat, l’individualisme i l’egocentrisme.

  • montsemontse 23 de desembre de 2016 - 17:26

    Hi ha una distància molt gran entre simplement transmetre coneixement i fer exàmens memorístics (escola molt tradicional) i tirar envans a terra, autoaprenentatge online sense cap examen (manifestacions de l’escola nova XXI).
    En estructures complexes com l’Educació cal anar molt amb compte a fer la revolució, com suposo que deuen saber els responsables polítics.
    Cal fomentar la participació de l’alumnat i cal utilitzar la memòria per a allò necessari, lluny de l’empollada la nit abans de l’examen. Això és fàcil d’eradicar. Si Inspecció educativa es dediqués a controlar aquests aspectes (donant una ullada als exàmens del centres) en comptes de centrar-se en la burocràcia de les programacions, tot seria molt més senzill i a més apte per a totes les escoles i els instituts. D’aquesta manera també el professorat novell que està desconcertat davant tants canvis en educació des de fa 30 anys aprendria aspectes útils en la seva feina com és avaluar.

Deixa el teu comentari