• Marc Font
  • dimecres, 16 novembre 2016

El mercat central de Barcelona s'ha convertit en una plataforma alimentària d'abast global que abasteix fins a 10 milions de consumidors. El model de Mercabarna condiciona el que es fa al camp català, que viu un accelerat procés de desaparició d'explotacions petites i mitjanes. Paral·lelament, cada cop més el gruix dels aliments que consumim a Catalunya són importats. En aquest context, el moviment agroecològic reclama que l'Ajuntament de Barcelona, soci majoritari de Mercabarna, hi intervingui per afavorir el petit productor local i la sobirania alimentària, segons un document al qual ha tingut accés CRÍTIC.

Després d'un llarg procés de diàleg amb l'Ajuntament de Barcelona, el sector agroecològic ha elaborat un document amb propostes per capgirar el model actual, com la creació d'un Consell Alimentari Municipal

Més de 700 empreses, amb 7.500 llocs de treball directes i una facturació global superior als 5.000 milions d’euros anuals. Dos milions de tones d’aliments que es comercialitzen cada any i es distribueixen per Catalunya, l’Estat espanyol i nombrosos països arreu del món. Les xifres, mastodòntiques, permeten fer-se una idea de l’actual pes de Mercabarna, el mercat central de Barcelona, que, segons les seves dades, proveeix de productes frescos “uns 10 milions de consumidors“. Creada el 1967, Mercabarna és una empresa 100% pública en la qual participen diverses administracions i que avui ambiciona convertir-se en el ‘hub’ (nus de distribució) alimentari del Mediterrani. Com explica al portal corporatiu, vol ser “un gran centre europeu de referència per a l’entrada d’aliments peribles procedents d’arreu del món, amb la finalitat de comercialitzar-los, donar-los valor afegit o sumar-hi altres productes i redistribuir-los cap a altres mercats internacionals”.

El gran mercat central de Catalunya condiciona i determina enormement la producció d’aliments al país i, de retruc, té un paper decisiu en el tipus d’agricultura que s’hi desenvolupa, de la qual cosa també se’n desprèn un impacte en la planificació territorial. En un context d’accelerada desaparició de petites explotacions agrícoles i ramaderes i en un procés de creixent concentració del sector, els moviments partidaris de la sobirania alimentària reclamen una actuació política que capgiri la situació actual, fomenti la producció local i asseguri, en la mesura del possible, el subministrament a la població d’aliments “produïts de forma sostenible i a preus assequibles”. O, dit d’una altra manera, evitar que, com passa ara, el 60% dels aliments que consumim siguin importats. De moment, les propostes s’han plasmat en un document, al qual ha tingut accés CRÍTIC, amb demandes concretes del sector fruit d’un llarg cicle de trobades amb l’Ajuntament de Barcelona, que és el soci majoritari de Mercabarna.

Gustavo Duch i Carles Soler, integrants de l’equip editor de la revista ‘Soberanía Alimentaria’, defineixen Mercabarna com “un instrument de les administracions públiques al servei dels grans agronegocis privats“. Ambdós hi afegeixen que en els darrers 20 anys, “sota l’excusa de competitivitat, eficiència i demanda, a Mercabarna s’ha promogut la deslocalització dels aliments“. L’enginyer agrari Pep Tuson afirma en un estudi que Catalunya gairebé podria autoabastir-se íntegrament d’aliments, ja que disposa del 98% de la superfície fèrtil necessària per fer-ho, però l’actual model, en comptes d’avançar cap a la sobirania alimentària, se n’allunya. Recordem que per sobirania alimentària s’entén l’afirmació dels drets dels pobles “a definir els seus propis sistemes agrícoles i alimentaris, així com l’accés a aliments sans, produïts amb mètodes sostenibles”. Aquesta òptica es basa en la producció i consum locals.

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut un paper decisiu en la seva progressiva transformació en un centre logístic en el qual la importació i exportació d’aliments són cabdals. I, òbviament, l’actual orientació de Mercabarna no s’entendria sense el PSC, que durant 32 anys va governar la ciutat i, d’alguna manera, és qui va parir l’actual model imperant i que CiU va seguir fil per randa durant el mandat passat. Arran del pacte amb Barcelona en Comú i l’entrada al govern de la ciutat, el PSC ha recuperat la presidència de Mercabarna, que recau en la regidora Montserrat Ballarín. Els programes electorals dels Comuns i dels socialistes presentaven diferències molt notables en aquest àmbit, si bé les fonts municipals consultades asseguren que ara ambdues formacions han “assumit” la mateixa estratègia. Veus del moviment agroecològic consideren que l’Administració actual té “intencionalitat” de canviar coses, però que de moment els “fets tangibles són pocs”.

El mercat de Mercabarna. Foto: Mercabarna

El mercat de Mercabarna. Foto: Mercabarna

L’Ajuntament, soci majoritari

Qui mana a Mercabarna? El principal accionista de l’empresa és l’Ajuntament de Barcelona, que en controla el 50,69% a través de Barcelona de Serveis Municipals (B:SM). Mercasa, una companyia també pública participada pel Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient i per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), en té el 36,79%, mentre que el 12,16% recau en el Consell Comarcal del Barcelonès i el 0,36% és autocartera. El consell d’administració està presidit per la socialista Montserrat Ballarín, que el 20 de juliol va rellevar Agustí Colom (Bcomú) al càrrec. Colom n’és ara vicepresident, juntament amb Miguel Ramírez (Mercasa), exdiputat del PP. A l’organisme hi ha representants de les tres administracions accionistes de Mercabarna i des de l’Ajuntament de la capital catalana subratllen que el lideratge a l’empresa “és totalment públic”. La companyia fa bandera de la col·laboració publicoprivada i afirma que les grans decisions “que afecten el funcionament de la Unitat Alimentària són sempre preses conjuntament entre la direcció de Mercabarna i les diferents associacions empresarials”.

La societat engloba els mercats majoristes de Barcelona —el Mercat Central de Fruites i Hortalisses, el Mercat Central del Peix, l’Escorxardor i Mercabarna Flor, que és a Sant Boi de Llobregat—, i la Zona d’Activitats Complementàries (ZAC), on hi ha centrals de compra, empreses de serveis de logística i companyies dedicades a la manipulació, conservació, envasament o distribució d’aliments, entre d’altres. Assegura que el seu objectiu és “garantir el funcionament eficient i responsable de la cadena de proveïment d’aliments frescos a l’esglaó majorista, aportant valor econòmic i social” i presumeix d’haver passat de ser “un mercat local d’aliments frescos a consolidar-se com una plataforma alimentària de primer ordre mundial”.

Concentració accelerada

Una bona manera d’entendre les conseqüències del pas a la globalització per bona part dels petits productors locals és llegir l’informe ‘La ruta del tomàquet‘, també disponible com a documental. El treball de l’Observatori del Deute en la Globalització retrata com els productors locals no poden competir amb el tomàquet que arriba de l’exterior i que es comercialitza a Mercabarna. Segons l’informe, el tomàquet representa el 20% de les hortalisses consumides i produïdes a Catalunya, però entre el 2005 i el 2012 la seva producció va desplomar-se en un 40% per “la caiguda del preu” i la dificultat per competir amb el producte exterior. El tomàquet local no és prou nombrós per satisfer el consum domèstic i durant l’estiu la demanda catalana és coberta, en una part cada cop més gran, per tomàquet provinent d’Holanda —el principal exportador mundial de l’hortalissa—, que s’arriba a vendre a un preu de 30 cèntims el quilo, impossible d’igualar pels pagesos locals, ja que no els permet ni pagar els costos.

graficMerca

Les hortalisses que es venen a Mercabarna cada cop tenen menys com a origen la demarcació de Barcelona —que disposa de zones tan productives com el Parc Agrari del Llobregat, situat a tocar del mercat central, o el Maresme— i, de fet, França ja era el principal punt d’origen durant el 2015. Al mateix temps, en pocs anys les exportacions s’han disparat i, si el 2005 representaven el 6% de les vendes totals, una dècada després ja arribaven a una tercera part del total. Paral·lelament, al Mercat Central de Fruites i Hortalisses han desaparegut més de la meitat de cooperatives des del 1991 —ara en queden 10— i en el mateix període hi ha hagut una notable reducció de la quantitat de majoristes, que, si aquell any eren 267, ara són 142. N’hi ha menys en total, però cada cop n’hi ha més de grans, amb un major nombre de parades. El procés de concentració és global, ja que en els darrers 10 anys han tancat només a Catalunya 6.800 finques agràries de petita i mitjana escala i la població activa agrària no arriba ni a l’1%. I a tot això s’hi suma la pèrdua de superfície agrícola, que a la regió metropolitana de Barcelona ha estat d’entre un 30% i un 50% entre el 1990 i el 2012, en gran part a causa de l’especulació immobiliària i de les requalificacions urbanístiques.

Exercir el control públic per afavorir la producció local

exterior mercabarna

Exterior de Mercabarna / MERCABARNA

En declaracions a CRÍTIC, Mónica Vargas, coautora de l’informe ‘La ruta del tomàquet’ i actualment investigadora del Transnational Institute (TNI), subratlla que “el model de distribució que desenvolupa Mercabarna condiciona el tipus de producció que hi ha al camp català i determina en gran part què s’hi fa i què no. És un model que va més enllà del comerç, afecta directament l’agricultura i també l’ordenació del territori”. L’aposta per l’exportació i la creixent concentració que viu Mercabarna —amb un menor nombre de paradistes— són dos elements que, segons la investigadora, fan que s’hi “configurin relacions desiguals de poder, en detriment dels productors”. Al final, els criteris de selecció del producte aplicats pels majoristes i la seva influència sobre els preus “acaben tenint una forta incidència sobre el model de producció majoritari que adopta l’agricultura local”, que progressivament tendeix a explotacions on el monocultiu és la norma. “A Mercabarna no existeix cap regla o política que afavoreixi el producte de proximitat ‘per se’“, recorda Vargas, que reclama esprémer el marge d’acció “per exercir el control públic sobre Mercabarna, afavorir la producció local i al mateix temps assegurar el subministrament a la població d’aliments produïts de forma sostenible i a preus assequibles”.

Al seu programa electoral, Barcelona en Comú prometia “donar suport i desenvolupar polítiques agroalimentàries que impulsin la producció, la distribució i el consum d’aliments ecològics, segurs i saludables per a totes les persones”, a banda d’apostar per un “model de producció, distribució i consum d’aliments ecològics, estacionals i de proximitat”. A més de comprometre’ls amb els cicles de distribució curts d’aliments, també apuntava que volia “reforçar el paper de Mercabarna a favor del teixit social i econòmic local”. El model plantejat era molt lluny de l’existent i també del que defensava el programa del PSC, el seu actual company de govern. En concret, els socialistes deien que volien “potenciar el paper de Mercabarna en la logística i distribució i proveïment de mercaderies dels mercats, tant a nivell de ciutat com en els entorns de l’arc mediterrani i distribució internacional”. Continuïtat pura i dura, doncs.

Però què s’ha fet fins ara? Fonts del govern subratllen que “s’està executant un pla de proximitat per millorar el posicionament de Mercabarna com a canal de comercialització dels productes hortofructícoles”, que té com a objectiu “posar en valor el producte de proximitat que s’hi comercialitza”, “incrementar el producte de proximitat” i millorar les instal·lacions on es troba. En aquest sentit, recalquen que “s’ha signat un acord amb les cooperatives per remodelar la seva zona de venda [actualment en una àrea de poc trànsit]”. Les fonts consultades afirmen que les obres començaran abans d’acabar l’any. Finalment, sobre les diferències programàtiques entre els comuns i els socialistes, des de l’executiu local subratllen que el Pla d’actuació municipal (PAM) ha estat assumit pel “conjunt de l’equip de govern” i conté una mesura on s’advoca per traçar una estratègia metropolitana de “promoció dels circuits curts de producció i consum” i parla d'”estudiar com millorar la disponibilitat de productes de proximitat i ecològics als mercats municipals”.

fruita Mercabarna

Caixes de fruita a Mercabarna / MERCABARNA

Malgrat aquestes declaracions, de canvis tangibles, fins ara n’hi ha hagut “pocs”, com subratlla Carles Soler, activista i un dels editors de ‘Soberanía Alimentaria’. La CUP, l’altra formació juntament amb Bcomú que durant la campanya va incidir en la sobirania alimentària, veu necessari que a Mercabarna s’hi facin “transformacions de tipus estratègic, s’hi potenciï l’economia de proximitat i s’eliminin intermediaris”, en paraules de Xavier Monge, representant de la formació al consell d’administració de l’empresa pública. Monge reivindica la necessitat de fer-hi “intervenció pública i política econòmica, no deixar-ho tot en mans del mercat“, perquè això implica que els petits productors locals “no puguin lluitar contra una producció industrial i intensiva”.

Cap a un Consell Alimentari

El que sí que ha existit el darrer any és un procés de diàleg entre el sector agroecològic i l’administració barcelonina, en l’espera de veure si es concreta en alguna cosa més enllà de les paraules. El procés s’ha articulat a través de l’espai Llaurant Barcelona i hi han participat el consistori, fonamentalment a través del Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària —que encapçala Jordi Via—, i una bona part del moviment agroecològic local, impulsats per la Fundació Grain i la revista ‘Soberanía Alimentaria’. De les diverses trobades, n’ha sortit el document ‘Mesures per construir sobirania alimentària a Barcelona’, encara pendent de validació final i al qual ha tingut accés CRÍTIC, en què les associacions, moviments i organitzacions plantegen un seguit de mesures a l’Ajuntament per avançar en aquesta direcció. Entre altres qüestions, reclamen que “l’Administració ha de fer contrapès de les dinàmiques més nocives del mercat convencional”.

Des del punt de vista pràctic, es vol que es doni suport als circuits curts de comercialització [de proximitat] i també “protegir un petit comerç en crisi crònica”, amb l’establiment de “sinergies des d’un enfocament agroecològic”. Es planteja que s’obri un pavelló de producte de proximitat i/o ecològic a Mercabarna, que, segons Carles Soler, està ara mateix “a les beceroles” i només servirà si paral·lelament “hi ha un debat sobre canviar dinàmiques globals de Mercabarna i de preus, per afavorir els productors locals”. També s’aposta per establir uns percentatges mínims de productes locals als comerços d’alimentació, per afavorir la producció local.

I, per damunt de tot, es reclama la creació d’un Consell Alimentari Municipal de Barcelona, que ha de servir per definir, “de forma participativa, les polítiques alimentàries i fer un seguiment de la seva aplicació”. Sobre això Soler recalca que la qüestió és veure “qui en formarà part i quin poder real tindrà aquest consell”, perquè evidentment el plantejament dels activistes és que no sigui un ens dirigit pels gegants de l’agroindústria, sinó més aviat per capgirar el model que beneficia aquests actors. En tot cas, el compromís del comissionat és abordar aquestes qüestions el 2017, que serà quan realment podrà detectar-se si es comencen a portar canvis reals a Mercabarna, en benefici de l’agricultora ecològica i de proximitat, o, per contra, el model de producció intensiva amb l’exportació com a objectiu segueix consolidant-se.

Aquest article ha estat desenvolupat en colaboració amb ProjecteFAM de Quepo com a part de la campanya del webdoc ‘F-A-M. Allò que es veu, allò que s’amaga‘, per repolititzar l’imaginari del dret a la alimentació.
Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Antonio Rodriguez 20 de novembre de 2016 - 10:40

    Es decir, de propone hacer lo mismo que dice Trump para los EEUU.
    Lo importante no es hacer las cosas bien y competitivas, es que sean de aquí.
    Mercantilismo que garantiza, como a Trump, un fracaso, eso si, pagado por todos.

Deixa el teu comentari