• Text: Marc Font / Roger Palà. Foto: ACN
  • 13/05/2018

Quim Torra serà escollit aquest dilluns nou president de la Generalitat, gràcies als vots dels diputats de Junts per Catalunya i d'ERC i a l’abstenció de la CUP. Ubicat en l’ala més conservadora del sobiranisme, Torra ha destacat al llarg de la seva trajectòria pel fet de publicar desenes d’articles on exposa sense complexos el seu ideari. CRÍTIC rescata en aquest reportatge 18 dels seus textos més polèmics, on carrega durament contra el 15-M i les esquerres, fa lloances als germans Badia, a Heribert Barrera i a Jordi Pujol, i reivindica que cal "un nou Prats de Molló", amb referència al complot armat impulsat per Francesc Macià els anys vint.

En els seus textos reivindica la conquesta d'Atenes pels almogàvers i també fa crítiques genèriques contra Espanya i "els espanyols"

Ratificada l’abstenció de la CUP, Quim Torra i Pla (Blanes, 1962) serà escollit aquest dilluns nou president de la Generalitat. Llicenciat en dret a la Universitat Autònoma, durant dues dècades va treballar a Winterthur Assegurances –amb una estada final de dos anys a la seu central de la multinacional, ubicada a Suïssa– fins que l’adquisició de la multinacional helvètica per part de la francesa Axa provocaria, el 2007, la seva sortida.

El seu retorn a Catalunya marcarà l’inici d’una frenètica activitat que progressivament l’aproparà a les altes esferes de l’independentisme. El 2008 fundarà l’editorial A Contra Vent, a través de la qual recuperarà diversos referents del periodisme català dels anys trenta. Políticament vinculat a El Matí, antic corrent sobiranista de la desapareguda Unió Democràtica, Torra passarà també per Reagrupament, l’escissió d’ERC contrària als pactes amb el PSC i ICV-EUiA impulsada per l’exconseller de Governació Joan Carretero.

És durant aquella etapa que Torra comença a convertir-se en articulista habitual de diversos mitjans. Paral·lelament, el seu nom apareix vinculat a nombroses entitats sobiranistes: entre el 2010 i el 2011 va presidir Sobirania i Justícia, que havia fundat l’exconseller de Justícia i dirigent d’Unió Agustí Bassols; va ser membre del consell permanent de l’ANC, i va presidir Òmnium Cultural durant sis mesos del 2015, entre els mandats de Muriel Casals i de Jordi Cuixart. Durant el seu interinatge va esclatar la polèmica arran dels seus tuits generalitzadors sobre “els espanyols”, uns missatges pels quals s’ha disculpat després de la seva designació.

Sense ser un home de partit en el sentit clàssic, Torra ha encadenat càrrecs públics els darrers anys sempre a l’escalf de l’antiga Convergència i les seves refundacions. La història hauria pogut ser diferent si el 2011 s’hagués convertit en el cap de llista d’ERC per Girona en les eleccions al Congrés, com pretenia Oriol Junqueras, ja aleshores líder de la formació. Una candidatura que finalment no es va concretar. Aquell 2011, Torra va fer el salt a l’Administració. L’alcalde de Barcelona, el convergent Xavier Trias, el fitxa com a director de Foment de Ciutat Vella. El 2012 serà designat director del Born Centre Cultural, un càrrec que va deixar amb l’arribada al govern municipal de Barcelona en Comú. Durant la presidència de Puigdemont passaria a treballar per primer cop per a la Generalitat, com a director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis.

Segons la seva declaració de béns al Parlament, és copropietari al 50% de dos habitatges comprats el 1990 i el 2015 i, a més, l’any passat va rebre en herència tres cases més i una finca rústica. A més a més, disposa de 165.000 euros en comptes corrents i dipòsits bancaris i en té 90.000 en plans de pensions i assimilats.

Més enllà dels ja famosos tuits clarament insultants sobre “els espanyols” que va publicar fa uns quants anys, què pensa Quim Torra? Aquest és un resum del seu ideari a partir de la lectura de desenes dels articles que ha publicat els darrers anys en diversos mitjans.

Protestes dels ‘indignats’ al Parlament al juny del 2011. Foto: ACN

“Fúria” contra els ‘indignats’

Quim Torra és una persona d’ordre, conservadora –com ell mateix s’ha definit– i que no veia amb especials bons ulls el moviment dels ‘indignats’ que a partir del 15 de maig de 2011 va mobilitzar-se a la plaça de Catalunya. Torra va aprofitar la polèmica generada per l’acció “Encerclem el Parlament”, executada el 15 de juny d’aquell any, per carregar fort contra els ‘indignats’. Ho explica a l’article “Un dia de fúria i vergonya”, on recull alguns dels tuits que va escriure durant la jornada (i que avui no poden localitzar-se en aquesta xarxa perquè van ser fets amb el seu primer compte, que va tancar).

“Vergonya, indignats, vergonya”. Aquest és el primer tuit de la jornada. “Mentre torno al PC, llegeixo una notícia, que no em prenc seriosament: el president Mas i la presidenta De Gispert arriben amb helicòpter al Parlament. No, no pot ser que, al meu país, el seu president arribi al Parlament amb helicòpter”. Hi apunta una nova piulada: “Això d’aquest matí és intolerable”. Al text, arriba a comparar la situació amb el 23-F: “No acabo de remenar el sucre, que la xarxa en va plena i ho confirma: el president ha hagut de volar amb helicòpter. Immediatament em ve la idea de Tejero i el tricorni. La gran, la immensa vergonya democràtica que vam passar tots els que vam viure el 23F. […] Aquella imatge ha restat sempre en el meu record com el punt culminant de la infàmia, de la intolerància i del colpisme mesetari. Ara, al costat del tricorni, he de posar-hi un helicòpter. He tornat a sentir la mateixa nàusea, la mateixa suor freda, la sensació de reviure un malson”. “Teclejo al twitter: ‘Aquesta colla de ximples dels indignats ens porta directament al cinquè món'”.

Reivindicació dels almogàvers: “Atenes va ser nostra”

L’imminent president de la Generalitat és un apassionat de la història catalana, sobretot d’aquells episodis que contribueixen a construir certs mites nacionals. Òbviament, un dels casos més evidents és l’11 de setembre de 1714. De fet, quan va començar a dirigir el Born Centre Cultural va manifestar que aquell espai era la “zona zero de l’independentisme“. “Aquest camí per la independència, que és imparable i que a mi m’ha situat en un estat de gran il·lusió, no arrenca del fracàs del pacte fiscal o dels esforços frustrats d’entendre’ns amb Espanya dels últims trenta anys. Arrenca d’aquí, de la ciutat destruïda aquell dia 11 de setembre de fa tres-cents anys i posteriors. Aquesta és la nostra zona zero”, va afirmar en una entrevista a ‘El Punt Avui’.

Però Torra també s’ha fixat en altres episodis, com ara l’expedició dels almogàvers a Grècia, desenvolupada al segle XIV. En un article a l”Ara’ del 2011, reproduït a ‘El Matí’, lamentava que no es fes una commemoració oficial del 700è aniversari d’aquesta expedició –força sagnant, per cert. “No sembla agosarat d’aventurar que els anglesos, si aquesta odissea hagués estat part de la seva història, probablement haurien realitzat ja a hores d’ara unes 54 pel·lícules, 256 documentals i unes quantes sèries de la BBC. L’aventura dels catalans a Grècia ho té tot: passió, mort, destrucció, venjança, política, art, violacions, assassinats, traïcions, bellesa, èpica, odi, sang, conquestes. I sexe. Un autèntic ‘hit’ digne de ‘prime time'”.

Torra també afirmava que aquesta qüestió s’havia d’abordar més a les escoles: “Una oportunitat excepcional d’explicar als nostres nens i nenes una part de la seva història, potser l’única que es basa en victòries i aventures llegendàries i que haurien de servir per construir un imaginari col·lectiu nacional. Sense mites, qui som?”. En aquesta línia, Torra apuntava que “tan acostumats a les derrotes i als fracassos, per una vegada tenim glòria i triomfs per oferir, ensenyar que noms com Llúria, Rocafort o Entença són alguna cosa més que uns carrers de l’Eixample i intentar explicar que aquestes quatre províncies havien estat un imperi. I que no ens surtin els bons progressistes de torn a recriminar-nos una conquesta que va ser fidel al que es pot esperar d’una conquesta –i d’una venjança. Doncs, bé, com em comentava en Francesc Puigpelat fa algunes setmanes: ‘Ja veuràs com aquí passa de llarg el setè centenari de la conquesta d’Atenes’. Tenia tota la raó, pel que s’ha vist fins ara”.

Macià amb l’advocat Torres a punt d’anar-se’n de París. Foto: Biblioteca Nacional de França

“Cal un nou Prats de Molló”

En un altre dels seus articles, Torra retrocedeix als anys vint per reivindicar el complot de Prats de Molló, el fracassat intent d’invasió guerrillera de Catalunya que va liderar Francesc Macià. Torra reivindica que aquesta acció, tot i que no va reeixir, va “ressuscitar l’interès per ser català”. “No només va situar Catalunya al món, sinó que d’alguna manera, en aquella epopeia, com diria Humbert Torres, ‘Macià va humanitzar el catalanisme’. […] En un país que s’havia entregat a la dictadura de Primo, Macià revolucionava el catalanisme, el posava a l’alçada del poble, el feia profundament humà, l’arrencava de les institucions, dels foments i dels instituts i l’impregnava de vida, d’acció i d’una ètica irrenunciable. Digueu-li dignitat. Com podia atraure el catalanisme a ningú, si aquesta era una doctrina que es podia plegar a un dictador? Macià, a Prats de Molló, va ressuscitar l’interès per ser català”.

En el mateix text, afirma: “Cal un nou Prats de Molló. És natural que l’espectacle de tacticisme provincià autonomista d’aquests últims anys hagi pogut desanimar-nos, però alegrem-nos-en. Hem tingut la sort de constatar que cap Estatut del món ja no ens val. No totes les generacions de catalans han pogut veure-ho, aprofitem-ho. És un pas important que ens situa en una altra dimensió, per sempre. Ens havíem equivocat. Havíem oblidat Prats de Molló. Però l’esperit de Macià ha tornat. I una nova il·lusió avança. Ara, com abans, la independència ha ressuscitat l’interès per ser català”.

Als seus textos els elogis a Macià també són habituals, en contrast amb la visió sobre Companys. De fet, en un article del 2011 escriu això: “Esquerra té la gent i la militància per fer un canvi de rumb, i que el timó de la nau l’agafin patriotes que generin consens, optimisme i credibilitat. Homes nous que beguin en els vells homes de la República. Ja no hi ha escapatòria: o Macià o Companys. I, si ERC tria Companys, les darreres desfetes electorals seran vistes com uns èxits indescriptibles pels resultats que els esperen”.

Homenatges als germans Badia i atacs als ‘failangistes’

Torra és un apassionat dels anys trenta i s’ha encarregat de recuperar una part de la memòria dels periodistes catalans d’aquella època, especialment d’Eugeni Xammar. Ara bé, també ha protagonitzat algunes polèmiques, que ara agafen més força, en homenatjar alguns dels personatges més qüestionats de l’independentisme català del moment, com ara els germans Badia. Paral·lelament, Torra també és un crític implacable amb l’anarcosindicalisme. Directament arriba a parlar de “failangistes” per referir-se als militants de la CNT-FAI.

Torra no solament ha participat en diverses ocasions en l’acte d’homenatge als germans Badia, que acostuma a reunir exponents de la poc significativa ultradreta independentista, sinó que també va dedicar-los un article el 2011, on escriu: “Cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra”. Al text parla dels actes d’homenatge i hi afegeix que “l’objectiu de tots aquests actes és aconseguir un carrer o una plaça per als germans Badia. Així estem, encara, el 2011, havent de demanar que la pàtria se’n recordi dels seus millors homes”.

Heribert Barrera. Foto: Arxiu ACN

Lloances a Heribert Barrera

Torra ha participat en actes amb l’expresident del Parlament i antic líder d’ERC Heribert Barrera, que va morir el 2011. Quan n’ha escrit, sempre ha estat en termes elogiosos, entre altres qüestions per la seva entesa amb Pujol el 1980, que va permetre a CiU encapçalar el primer Govern de la Generalitat restaurada. Ara bé, els darrers anys de la seva vida Barrera va proferir diversos comentaris clarament xenòfobs –va advocar per una progressiva expulsió de migrants– i va allunyar-se d’ERC per apropar-se a un independentisme més identitari.

Tanmateix, l’escrit d’homenatge que va fer-li Torra el 2011 obvia tot això i només hi recull lloances. “En els temps de la pàtria errant, quan l’exili i la resistència interior ens van salvar alguna cosa més important que la vida, la dignitat com a poble, Barrera va destacar sempre per una tenacitat de ferro, per una fidelitat insubornable a la democràcia i a la llibertat. Per la meva generació, que ratlla els 50 anys, Barrera ha estat sempre present, com un vell baluard que resistia el temps i et protegia de tota malastrugança, una roca de conviccions inamovibles on recuperar la confiança, un refugi on trobar consol a l’hora de les decepcions i les renúncies. Què serà de nosaltres, sense la seva determinació, sense el seu convenciment, sense la seva esperança?”.

Crítiques generalitzadores a Espanya i “els espanyols”

Més enllà dels famosos tuits, tan comentats en la primera sessió del debat d’investidura que va fer-se dissabte al Parlament, Torra també ha escrit força textos amb crítiques genèriques molt dures a Espanya, sense gaires matisos. Al juliol del 2012, assegurava que “Espanya és avui un monstruós apilament d’ineficiència i corrupció. Un immens forat negre o, en un llenguatge més popular, un gegantí pou sense fons”. Dos anys abans, en un text titulat «Dia de la raça», però quina raça?”, escrivia això altre: “Espanya, essencialment, ha estat un país exportador de misèria, materialment i espiritualment parlant. Tot el que ha estat tocat pels espanyols ha esdevingut font de discriminacions racials, diferències socials i subdesenvolupament. La ‘Madre Patria’ ha acabat devorant sempre els seus fills i els ha deixat la pitjor de les herències: una identitat estrafeta, una memòria extirpada, la suburbialització mental”.

Torra també és un clar exponent d’una opinió molt estesa entre una part significativa de l’independentisme, que és que a Espanya no hi ha reforma possible per facilitar l’encaix dels catalans. Ho repeteix en nombrosos articles. “L’autèntica revolució d’aquests últims anys en el món de la política catalana no ha estat ni el tripartit ni els successius intents de refundació del catalanisme federal –tots ells condemnats al fracàs etern a Espanya–; el fet essencial ha estat que l’independentisme s’hagi posat corbata”, escrivia el 2012. Dos anys abans, apuntava “quan encara alguns s’entesten a somniar que Espanya pot arribar a ser algun dia una ‘nació de nacions’, que és una cosa absolutament impossible d’entendre per la mentalitat castellana, l’ús de la idea ‘pàtria’ ajuda a simplificar les coses”.

Torra és, de fet, un ferm defensor del terme ‘pàtria’: “Durant molt de temps, durant massa temps, fins la paraula ‘pàtria’ ens l’han volgut fer avorrir i amagar, com un fruit inabastable, verinós, prohibit. Uns, perquè els sonava burgesa i reaccionària; uns altres, perquè la seva pàtria té vocació imperial i vol acabar amb la nostra. Gairebé se’n surten”.

Ni dretes ni esquerres: “Espanya o Catalunya, província o Estat”

El pas per Reagrupament, l’escissió dretana d’ERC que va néixer contra els pactes dels republicans amb PSC i ICV, és un dels elements clau per entendre el pensament de Torra. Una de les claus de Reagrupament és, a parer seu, la superació del debat ideològic, com escrivia en aquest article l’any 2009 titulat, precisament, “Per què sóc d’El Matí i de Reagrupament”:  “Al meu entendre, l’atractiu de Reagrupament com a opció electoral és precisament aquest, la inversió de la discussió política a casa nostra. Ja no és més ‘catalanisme de dretes’ o ‘catalanisme d’esquerres’ (si algú a Catalunya sap què signifiquen exactament aquestes coses), ni ‘liberalisme’ o ‘socialdemocràcia’, ni tan sols ‘democràcia cristiana’ o ‘socialisme’, avui la batalla és ‘unionisme’ o ‘independentisme’, Espanya o Catalunya, província o Estat”.

En el mateix text, escrit durant el tripartit presidit per José Montilla, Torra afirma que “la pàtria viu un moment d’urgència nacional”. “Quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica no pot ser en cap cas l’eix que ens separi, pel seu damunt hi ha el destí de Catalunya. Els meus adversaris polítics són tots aquells que no volen la sobirania plena del nostre país, és a dir, que onegi la bandera catalana, ben dreta, ben alta, ben sola a la Capitania Militar”.

“Respecte” per Jordi Pujol després de la confessió

Juliol del 2014. En plena tempesta política i mediàtica després de la confessió que Jordi Pujol ha fet sobre els comptes a Andorra de la seva família, Quim Torra escriu el següent, en un article elogiós amb Artur Mas: “Hom sent aquestes hores la mateixa audàcia i lideratge en Artur Mas, fent honor al compromís que té contret amb el poble i amb la resta de grups polítics que donen suport que Catalunya pugui votar (sembla mentida, però en ple segle XXI hi ha grups polítics que no volen que el seu país voti i decideixi el seu futur). I era més necessari que mai, després de les turbulències de l’afer de l’expresident Pujol i la seva família, per qui vull expressar el meu respecte per tot el que el nostre país li deu –sí, li deu”.

Torra citava Arcadi Oliveres per validar la seva tesi. “Ahir Oliveres constatava que ‘el tinc per una persona respectable, amb molts errors, i aquest n’és un, i greu. Però un a la vida no pot mirar un sol fet, i tota la trajectòria política de Pujol ha sigut d’estimació a Catalunya’. Un dels judicis més justos que hem pogut escoltar en uns dies tèrbols i irats”. Al setembre del 2011, tres anys abans de l’escàndol, havia publicat un article en què lloava l’expresident, apuntant que hauria de liderar el moviment independentista: “Tenir o no tenir el president Pujol a un costat o l’altre de la balança pesa. No seria irresistible el moviment independentista si ell s’hi sumés plenament, liderant-lo”.

Artur Mas intervé al congrés fundacional del Partit Demòcrata Català. Foto: PDECat

Aversió als tripartits i elogis a Artur Mas

Els dos governs tripartits van ser atacats constantment per l’antiga CiU i el seu entorn mediàtic. Torra sempre que n’ha parlat també ha estat molt crític, ja que per a ell l’únic pacte amb sentit era el de CDC amb ERC. En aquest sentit, per a ell els republicans actuen correctament i es “redrecen” quan s’apropen a Convergència. El 2011 escrivia això a ‘El Singular Digital’: “Hem viscut tots plegats aquests darrers dies un aquelarre col·lectiu passant comptes amb la funesta actuació d’ERC els últims anys. I hem de reconèixer que alguna cosa es belluga, s’han produït dimissions, el senyor Carod ha plegat, i el nom d’Oriol Junqueras va afermant-se com l’home clau en un noment decisiu. També hi ha algun indici de contactes i negociacions ERC/CiU. Hi ha, doncs, esperances que les coses es puguin redreçar. Esquerra té la gent i la militància per fer un canvi de rumb, i que el timó de la nau l’agafin patriotes que generin consens, optimisme, credibilitat i futur”. Tres anys després insistiria en la idea que “fora de l’acord nacional no hi ha vida. I ho afirmo després d’haver combatut els pactes de CiU amb el PP, i els d’ERC amb el PSC del tripartit. La unitat dels catalans que volen la independència és la clau de volta d’aquest procés”.

Els atacs al tripartit contrasten amb diversos articles força més complaents amb la figura d’Artur Mas. Això va escriure al juliol del 2014 a ‘El Singular Digital’, en un article titulat “El president de la República Catalana’. “Ahir, a Madrid, el president Mas va exercir, ‘de facto’, de president de la República Catalana. Fa poques setmanes, i perdonin l’autocita, vaig escriure en aquest digital: ‘L’èpica Mas sorprèn per la seva senzillesa. S’ha fet fort, el president, abraçat a la causa de la democràcia. I aquesta fortalesa el situa avui molt per damunt de la majoria dels polítics catalans. El president ja pràcticament ha deixat de ser el president de CiU per convertir-se de debò en el president de Catalunya. […] Ahir, el president Mas va esborrar el ‘pràcticament’. Som davant del president de Catalunya, que ens representa a tots. El fet és vital davant dels reptes que ens esperen”.

No és l’únic article en què ha dedicat grans lloances a l’expresident de la Generalitat. També va fer-ho al novembre del 2012, en aquest cas acompanyant-ho de lloances a Oriol Junqueras, president d’una ERC que ara sí, com volia Torra, apostava pel pacte en clau nacional. Confessa, però, que desitjava una majoria absoluta per a CiU que no va arribar als comicis d’alguns dies abans: “Els Déus –i jo diria també que Santa Eulàlia– han volgut que, en bona part, l’èxit del moment fundacional que estem vivint recaigui en dues persones: el president Mas i Oriol Junqueras, líders del primer i segon partit de Catalunya, ambdós amb el mateix objectiu: l’Estat propi. Superat l’estat de xoc del resultat –perquè em pensava que érem més, perquè desitjava que l’home que ha provocat el més gran desafiament a Espanya des de Francesc Macià tingués la majoria excepcional que reclamava–, que els arbres no ens deixin veure el bosc és imperdonable. Hi ha una esplèndida majoria sobiranista”.

La pobresa a la Barcelona del 2011: romanesos, negres i pidolaires

Un dels retrets per part de l’oposició al discurs d’investidura de Torra és la manca de contingut social. Quin és l’ideari del nou president en aquest àmbit? Torra no ha escrit gaires articles que no parlessin sobre el procés i la independència, però en plena mobilització del 15-M, i just després de la victòria de CiU en les eleccions municipals del 2011 que portarien Xavier Trias a l’alcaldia, va escriure un text sobre la pobresa a la ciutat de Barcelona. Com a conclusió, reclama que la lluita contra la pobresa sigui la “primera prioritat” del nou govern municipal.

L’article és un retrat costumista sobre la Barcelona del 2011. “Acostumo a agafar el metro cada dia, és el meu mitjà de transport habitual, però mai fins aquestes últimes setmanes no havia vist el que he vist. Estic acostumat que cada vegada que hi accedeixo algú s’hi coli; que, en el trajecte, algun turista sigui robat, mentre sona en el vagó l’acordió d’algun gitano romanès; que en les estacions, hi trobis tota mena de músics, pidolaires minusvàlids o aturats que demanen una almoina per tirar endavant. He arribat gairebé a identificar aquest espectacle del quart món com a part consubstancial del paisatge urbà de Barcelona, de la Barcelona real que es mou amb metro”.

El retrat de Torra sobre la Barcelona dels darrers dies de l’alcalde Jordi Hereu no és gens complaent: “Els captaires han augmentat i al vespre ocupen la rotllana, que s’inunda també de drogoaddictes i sensesostres, enmig de piles de brossa, cartons, parracs de roba i algun gos. De dia, desenes de negres amb uns farcells immensos plens de bosses, cinturons i DVD’s acampen al subsòl de la plaça, amagant-se de la policia o esperant una oportunitat per desplegar la seva mercaderia. Són joves, prims, d’un color molt fosc i uns ulls espantats, corcats de misèria, uns ulls sense cap esperança. És una tragèdia. L’acampada del subsòl de la plaça de Catalunya no aspira pas al luxe d’una democràcia real, tan sols la mou la supervivència d’un dia més”.

‘Ganivetades suïsses’: un relat allunyat del neoliberalisme

A diferència d’altres perfils de Junts per Catalunya, no es pot dir que Torra sigui un defensor del neoliberalisme. Vinculat tradicionalment a la democràcia cristiana, si bé ben relacionat amb determinats corrents liberals de l’independentisme, Torra es mostra molt crític amb el capitalisme més salvatge protagonitzat per les grans multinacionals al llibre ‘Ganivetades suïsses’. L’obra va ser editada per Jaume Ciurana a Símbol Editors. Anys després, Ciurana, ja com a regidor de Ciutat Vella de l’Ajuntament de Barcelona, el fitxaria com a gerent de Foment de Ciutat Vella, precisament el primer càrrec públic de Torra.

Entre altres qüestions, al llibre hi critica la competència desmesurada, la visió a curt termini per maximitzar els beneficis, l’absurditat de moltes de les pràctiques que porten a terme els alts executius, com ara cursos caríssims sense cap utilitat o l’ús d’un neollenguatge de caducitat ràpida totalment buit de contingut real. Torra hi fa un retrat descarnat del sector dels grans executius empresarials després de conèixer-lo directament durant els dos anys que va treballar a la seu central de la Winterthur, a Suïssa. Un tastet del llibre apareix en un article a ‘El Matí’: “Les grans corporacions i multinacionals resten sotmeses a la pressió de resultats a un tan curt termini com pugui ser aquest vespre o demà a l’hora d’esmorzar. I els CEO, com les sardanes, es fan i es desfan. Sobretot, es desfan. Fer front, a aquest vertigen, en una època d’incertesa i indefinicions com mai havia viscut el món capitalista, està reservat només als individus més evolucionats, els més forts. Avui, Darwin arribaria a les mateixes conclusions si en lloc de pujar al ‘Beagle’ i passar-se cinc anys fent la volta al món assistís a una junta general d’accionistes durant cinc minuts”.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Pere 13 de maig de 2018 - 23:16

    Que el Sr. Torra és de dretes ja ho sabíem. Pretendre condemnar-lo com una espècie de racista “supremacista” -ara que aquest mot reprovatori està de moda- és tota una altra cosa. Sobretot, si ens basem en textos publicats fa uns quants anys.
    Com qualsevol polític amb responsabilitats, per les seves obres -per la seva obra de govern- el coneixerem: La resta em sembla crítica oportunista que res no aclareix.

    • Subscriptor Jordi Ortiz Gil 14 de maig de 2018 - 8:29

      D’acord, per les seues obres els coneixerem. Però el seu passat és ple de caspa, i açò no és una bona carta de presentació.
      Em fa l’efecte que el món post-convergent està aplicant la Doctrina del Xoc a l’independentisme.
      Així veig difícil que la base social de l’independentisme s’eixample.

  • Xavier Diez Rodríguez 14 de maig de 2018 - 13:00

    El dia que se m’acudeixi ficar-me en política, ben segur que em crucifiquen. És el que té tenir més de 2.000 articles publicats en 25 anys. Segur que em treuen una vintena llarga de bajanades afortunades o desafortunades que he escrit, tenint en compte que qualsevol pensament evoluciona. No sé. A Torra l’haurem de jutjar pels fets concrets. Hi ha algunes coses escrites per Torra que no m’agraden gens (cert romanticisme historiogràfic, o la qüestió dels germans Badia, uns veritables monstres) i altres que m’agraden més (la seva aversió al neoliberalisme). Ara bé, quines seran les idees que guiïn les seves accions? És aviat per saber-ho.

  • Subscriptor Núria Vidal de Llobatera i Pomar 15 de maig de 2018 - 21:11

    Diós nos coja confesados! que deia la meva àvia.

Deixa el teu comentari