29/11/2021 | 06:00
[Aquest reportatge és un avançament del nou monogràfic en paper d’Enginyeria sense Fronteres, que veurà la llum al febrer del 2022 sobre les hidroelèctriques i el seu paper en la preservació del cicle de l’aigua.]
Les centrals hidroelèctriques són infraestructures clau a Catalunya, ja que en conjunt generen gairebé el doble d’energia que tots els parcs eòlics i solars del país. En molts casos, aquestes instal·lacions continuen gestionades per les mateixes mans privades des del franquisme, o fins i tot abans, i sense haver passat per cap concurs públic en democràcia. Segons la legislació vigent, aquestes concessions no es poden allargar més de 75 anys. Però un buit legal heretat del Govern de Felipe González permet al mateix temps que la majoria de les centrals tinguin l’explotació assegurada fins a l’1 de gener de 2061. Amb tot, els permisos inicials per explotar-les continuen sent vàlids, fins i tot en les que tenen més d’un segle d’història. I, gràcies a aquesta escletxa, Endesa reté el poder sobre el 90% de la potència hidroelèctrica catalana.
Unes sentències recents del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional posen en qüestió que això sigui legal. I, la setmana passada, el Govern català va aprovar crear l’embrió d’una futura energètica pública que gestioni una part d’aquestes centrals. L’organització veïnal en pobles del Pirineu afegeix complexitat a l’equació, i el negoci rodó que havia d’estar assegurat fins al 2061 torna a l’agenda política.
Endesa, la gran beneficiada fins al 2061
Una investigació del programa Sense ficció, de TV3, va obtenir un mapa de l’energia hidroelèctrica a Catalunya a partir d’encreuar les dades de diverses institucions. El mapa detecta fins a 334 centrals a Catalunya. La gran beneficiada de tota aquesta potència hidràulica és Endesa: només opera 54 de les concessions, però són de llarg les més sucoses, ja que representen 2.087 MW, un 90% del total de potència elèctrica. Malgrat que l’operativitat de les centrals estigui atomitzada en moltes petites societats, els seus fruits estan plenament concentrats: Endesa s’endú el gruix de l’energia que es genera als rius catalans. A molta distància, hi ha les empreses Hidrodata (40 MW) i Salvador Serra (6 MW).
La majoria de les centrals catalanes, fins i tot les centenàries, caducaran l’1 de gener de 2061
De les 334 centrals que figuren als diferents registres d’aigües, 293 caduquen l’1 de gener de 2061. Aquesta data és la que figura en les fitxes d’aquests registres actuals, però això no vol dir que la concessió original tingués tanta durada. És el cas, per exemple, de la central de la Cúbia, a Sant Quirze de Besora: “Segons els documents que hem obtingut, i segons la llei, hauria d’haver caducat el 2016. Però al registre oficial consta erròniament que caduca el 2061. Fa cinc anys que hauria d’haver estat en mans públiques; ja s’han embutxacat centenars de milers d’euros de forma il·lícita”, explica el regidor de Medi Ambient de Sant Quirze, Joan Bosch. Ángel García, responsable de control de centrals hidroelèctriques d’Endesa, explicava al Sense ficció que el manteniment i la gestió d’aquestes centrals també és costós: “Estic segur que el benefici conjunt per al territori, per a la societat i per a l’empresa és positiu per a tothom”.
Un embolic legal que garanteix el negoci
El mapa legal que regula aquestes concessions a Catalunya és especialment complex: hi ha normativa que es remunta més d’un segle, dues administracions d’aigües diferents i centenars de casos particulars. Des del 1986, la Llei d’aigües prohibeix que les centrals puguin gaudir d’una concessió de més de 75 anys. Tanmateix, una clàusula transitòria d’aquesta mateixa Llei permetia, en la pràctica, un allargament de 75 anys extres per a totes les centrals a partir del primer dia d’aplicació de la Llei. El resultat és que la majoria de les centrals catalanes, independentment que comencessin a operar abans o durant el franquisme, caducaran a priori l’1 de gener de 2061.
Aquesta realitat no quadra amb altres textos legals, com ara la Llei del patrimoni de les administracions públiques, que estableix de manera més clara el límit dels 75 anys. Ajuntaments com el de Campo, a Aragó, reclamen des de fa anys que caduquin els permisos de les centrals dels seus municipis, i la contradicció dels 75 anys s’ha resolt als tribunals. L’Audiència Nacional va sentenciar a favor del municipi. I, en un altre cas, el Suprem va tombar recentment un recurs de les elèctriques i també avalava que el màxim de 75 anys de concessió és estricte, passa per sobre i no admet pròrrogues.
Però això no vol dir que les centrals antigues hagin passat automàticament a les mans públiques. Cada una d’aquestes batalles judicials només és aplicable a una de les centrals. Per tant, malgrat que la suma de sentències situïn la majoria d’instal·lacions catalanes en una situació de molt dubtosa legalitat, si no hi ha denúncia per un cas concret, no hi ha canvis. I no tothom pot denunciar. En aquest tipus de disputes legals, només les parts que es consideren interessades, com ara administracions públiques o entitats especialitzades, poden fer aquest paper. Aquesta barrera ha impedit que el regidor de la CUP de la Torre de Cabdella, Josep Plasencia, molt actiu en la reivindicació de l’aigua pública, pugui denunciar les irregularitats de les centrals del seu municipi: “Com que som a l’oposició, l’administració d’aigües ens va respondre que no teníem legitimació activa per seguir amb la demanda, i no vam poder continuar”. Plasencia denuncia que entitats com la Generalitat o els mateixos ajuntaments podrien anar als tribunals però no ho fan.
L’elèctrica pública sobrevola la Generalitat i l’Estat
Mentrestant, la Generalitat s’ha compromès en el seu Pla de Govern a crear una nova elèctrica pública que “entri a la gestió pública de les centrals hidroelèctriques de les quals en caduquin les concessions”. És a dir, s’explicita el compromís per gestionar centrals des del sector públic, però no fa referència a les polèmiques concessions que acabarien el 2061, sinó als pocs casos particulars que no ho fan, els que sí que caduquen en els propers anys. Entre el 2023 i el 2024, cauran les primeres concessions en una central de Berga i en una altra de Sant Quirze de Besora. Aquesta setmana, el compromís s’ha concretat amb la creació de l’oficina tècnica que ha de fer d’embrió de l’empresa pública, i presentar en mig any tots els estudis previs a posar-la en marxa. Pel que fa a les concessions allargades fins al 2061, la secretària d’Acció Climàtica de la Generalitat, Anna Barnadas, explica que “els serveis jurídics del Departament estan treballant per veure si són concessions fraudulentes o no”.
En tot cas, el Govern només té competències sobre una part de les centrals. Mentre la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), és a dir, l’Estat, controla totes les centrals dels afluents de la Garona i de l’Ebre, la Generalitat és responsable de les de les conques internes, com ara les centrals del Ter o del Llobregat. Segons dades de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN), això implica que el Govern adjudica les concessions de dos terços de centrals; però, com que gairebé totes són en rius petits, això només equival a una petita part de la potència. És l’Estat qui té el poder sobre les centrals que generen la major part de l’energia. Cal tenir en compte que la capacitat de les infraestructures hidroelèctriques és molt desigual: només vuit centrals generen la meitat del total d’energia hidroelèctrica de Catalunya.
En alguns casos, les concessions es basen en documents desapareguts o en informacions contradictòries
Així doncs, el pastís gros es juga al Congrés dels Diputats i al Govern central. A Madrid, els compromisos cap a la gestió pública són més minsos. En un context de tensió entre el Govern central i l’oligopoli elèctric, la vicepresidenta i ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, va plantejar públicament, per primera vegada, una possible nacionalització de les centrals que vagin caducant. La idea, tanmateix, no ha quedat plasmada en cap decisió ferma. D’altra banda, a mitjan octubre el Congrés dels Diputats ha aprovat una proposició no de llei que insta el Govern a “realitzar un estudi de totes les concessions de les centrals hidroelèctriques”, un primer pas que pot aportar transparència a la qüestió. Caldrà esperar per veure quin és l’abast real d’aquests moviments polítics.
Opacitat, documents perduts i barreres administratives
Reunir tota la informació necessària per reclamar la fi d’una concessió no és senzill. Sovint, hi ha documents que estan desapareguts, atès que es van escriure fa un segle i s’han extraviat, o hi ha informacions contradictòries entre el que apareix al Registre d’aigües i el que apareix a l’Institut Català de l’Energia. Els col·lectius que lluiten per la reversió denuncien manca de transparència, i les administracions no investiguen els indicis d’irregularitats. “A les dues administracions d’aigües, hi ha moltes concessions caducades, mal inscrites al Registre, d’altres on falten papers… Cada concessió que mires és un despropòsit”, opina Josep Plasencia. En declaracions a TV3, la mateixa Confederació Hidrogràfica de l’Ebre excusava els problemes d’accés a la informació pública assegurant que “hi ha coses que costa trobar-les”.
Arnau Bosch, regidor de Medi Ambient de Sant Quirze de Besora, ha detectat un altre tipus d’infracció en una central del seu poble: l’incompliment del cabal acordat. En altres paraules, la central agafa més aigua del permès. L’Agència Catalana de l’Aigua va certificar que l’empresa gestora estava desviant el doble de metres cúbics del que era previst. Per a Bosch, això és només una petita mostra de la dinàmica habitual: “Les concessionades no respecten ni els cabals ecològics ni els que poden derivar segons la llei. És evident quan vas a veure qualsevol salt d’aigua; en molts casos s’asseca el riu. A més, la normativa també diu que s’instal·lin escales de peixos, i gairebé enlloc n’hi ha”, denuncia el regidor.
Tella-Sin, una lluita que no acaba mai
L’exemple d’alguns pobles d’Aragó també permet entreveure que el camí per retornar l’aigua a les mans públiques no s’acaba en el moment d’aconseguir una victòria judicial. El cas de Tella-Sin, a la província d’Osca, és il·lustratiu: fa 15 anys que va començar el procés de reversió. Tot i que la seva victòria a l’Audiència Nacional és un precedent important des del punt de vista judicial, l’anomenada central de La Cinqueta ha estat aturada durant molts anys, i els seus recursos s’han desaprofitat tant des del punt de vista energètic com econòmic.
Segons Irigoyen, les centrals del riu Cinca generen uns 100 milions d’euros
Actualment, la central està gestionada de manera temporal per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que paga 300.000 € anuals a una empresa pel manteniment. És a dir, els beneficis són públics i van a parar a la Confederació. “Conèixer aquesta xifra, aquests 300.000 €, és molt important. Ara sabem del cert quins són els costos d’explotar la nostra central, que genera uns 5 milions d’euros de benefici anual”, explica el secretari municipal d’aquest poble aragonès, Joaquín Irigoyen, satisfet que la lluita donés els seus fruits.
“Ha trigat molt a funcionar”, lamenta Irigoyen; “hi ha hagut desídia per part de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre”. El secretari opina que “també hi ha influït la judicialització: les elèctriques tenen gabinets jurídics molt potents i t’envien als jutjats per a tot”. Josep Plasencia tampoc no creu que aquesta demora sigui casual, sinó un intent de justificar una futura privatització: “Ho han parat durant molt temps perquè diuen que han d’estudiar moltes coses per posar-la en marxa, quan en realitat la central funciona de manera automàtica, i, si s’hagués subrogat la plantilla l’endemà del traspàs, no s’hauria aturat ni un minut”. Encara no és clar qui es quedarà els beneficis de La Cinqueta dels propers anys, però es preveu que s’avancin els tràmits per fer un nou concurs, i, per tant, que acabi de nou adjudicada a una empresa privada.
Per entendre la importància dels beneficis d’una sola central en un municipi com Tella-Sin, Irigoyen assenyala que “només el riu Cinca, al llarg del seu recorregut, genera uns 100 milions d’euros. Això és aproximadament la mateixa quantitat que tota la inversió de l’Estat en la província d’Osca”.
Els ajuntaments que han passat a l’acció
Fins fa ben poc, a Sort hi havia una central hidroelèctrica aturada i amb problemes de manteniment. Inspirant-se en l’exemple d’altres municipis propers, com Llavorsí, l’equip de govern municipal va trobar la manera de recuperar-la, treure’n rendiment i connectar-la a la xarxa. A la capital del Pallars Sobirà tenien l’avantatge que no calia cap tipus de reversió, ja que la instal·lació ja era prèviament concedida a l’Ajuntament.
Gràcies a la nova central, l’Ajuntament de Sort ha pogut augmentar un 3,5% els seus ingressos
Al novembre del 2020 van poder posar-la en marxa. A diferència de les experiències a la província d’Osca, un any més tard la valoració és nítidament positiva: “El 95% de temps ha estat en funcionament tot i ser un any de proves. La màquina no ha tingut cap problema i genera uns 1.500.000 kW l’any”, detalla Xavier Roigé, director tècnic de Saltos del Pirineo, l’empresa local que l’Ajuntament ha subcontractat per fer-ne el manteniment. No ha calgut contractar més personal: “Puc controlar la central des del meu despatx; només hi he d’anar per revisar-ho tot un o dos cops el mes”, afirma Roigé.
El balanç econòmic també és clar: des del consistori havien previst uns ingressos al voltant dels 60.000 euros aquest 2021, però l’escalada de preus de l’energia ha fet superar aquestes expectatives: “Arribarem al voltant dels 80.000”, explica una font municipal. En altres paraules, l’Ajuntament ha pogut augmentar un 3,5% els seus ingressos ordinaris en el primer any de funcionament.
Tanmateix, no hi ha consens al territori sobre la necessitat de municipalitzar les centrals. L’alcalde de la Torre de Cabdella, Josep Dalmau, és taxatiu: “A Lleida no trompassarem amb la mateixa pedra. Això és clar. No podem perdre el que estem rebent”, explicava en declaracions al Sense ficció, fent referència als entrebancs observats a Aragó. L’argument de l’alcalde és que una eventual nacionalització o municipalització faria que els ajuntaments no cobressin els impostos corresponents a les centrals, ja que no estarien en mans d’empreses privades. En concret, la diferència estaria en l’impost sobre activitats econòmiques (IAE). En canvi, des de l’oposició, Josep Plasencia explica que els resultats econòmics serien clarament beneficiosos, i assenyala una connivència de l’equip de govern amb l’empresa concessionària: “L’alcalde és extreballador d’Endesa, l’home de la tinenta d’alcalde treballa a Endesa, i l’extinent d’alcalde també ho era mentre era al càrrec. Senzillament, no volen”.
Cal Trinxet, una peça que pot crear precedent
A Sant Quirze de Besora, antic poble industrial on es troben diverses centrals, l’equip de govern municipal focalitza els seus esforços s recuperar la de Can Trinxet. Per una particularitat administrativa, la concessió d’aquesta central mai no es va modificar per allargar-la fins al 2061, i caduca d’aquí a dos anys: “Creiem que aquest cas és importantíssim: no per les seves característiques o ubicació, sinó perquè és la primera que haurà de revertir a les mans públiques”, insisteix el regidor de Medi Ambient, Arnau Bosch: “El que passi amb aquesta central és un precedent que marcarà el camí a seguir, especialment si aconseguim que la resta de les centrals puguin caducar abans del que està establert”. La secretària d’Acció Climàtica de la Generalitat, Anna Barnadas, coincideix en l’objectiu: “Ens reunirem amb la gent de Sant Quirze per tenir-ho tot preparat quan caduqui i s’ho pugui quedar el sector públic. I, si cal ajudar el municipi des del punt de vista econòmic o tècnic, hi serem”. Bosch recorda que el poble “ha de suportar la càrrega de tota la instal·lació, la majoria abandonada”, i que “no veu repercutit de cap manera el fet d’haver-la d’aguantar”. En la mateixa línia, Gaia d’Elia, membre de la Xarxa per la Sobirania Energètica, considera que s’ha de tenir en compte un “deute històric” vers aquells territoris que han hagut d’acollir les infraestructures: “A les ciutats no som conscients de què vol dir tenir una central hidroelèctrica al municipi, no som conscients dels seus impactes”
[Aquest reportatge és un avançament del nou monogràfic en paper d’Enginyeria sense Fronteres, que veurà la llum al gener del 2022. La revista tracta de la recuperació de la gestió de les hidroelèctriques i del seu paper en la preservació del cicle de l’aigua.]
