La Teoria de les Esquerdes del Xavier Giró

Hi ha una confusió en una part dels moviments socials que reclamen canvis radicals del sistema per fer-lo més just, més lliure o més igualitari. Ja siguin independentistes, siguin els Comuns i els de Podem o siguin la PAH, els ecologistes o els defensors del dret a l’avortament. Per què no guanyen si, teòricament, tenen la raó? Alguns d’ells diuen: “Per la repressió, per la policia, pels jutges”. Però el poder, i ho va dir un senyor que es deia Antonio Gramsci, “no té la força simplement perquè controli els aparells repressius de l’Estat”, ja que, si això fos així, “seria relativament fàcil d’enderrocar amb una força armada equivalent o superior”. El poder, en termes gramscians, es fonamenta en l’hegemonia cultural que els poderosos tenen sobre les classes sotmeses “a través del control del sistema educatiu, de la religió i dels mitjans de comunicació”. I ho va dir un paio que va ser condemnat a 20 anys de presó i va morir poc després de sortir-ne.

Tanmateix, el poder té esquerdes, l’hegemonia té esquerdes. Dins el sistema educatiu, hi ha esquerdes. Dins els mitjans de comunicació, hi ha esquerdes. Fins i tot, dins l’Església, n’hi ha. Hi ha persones esquerda que des de dintre del sistema (l’escola, l’Església, els mitjans, la indústria del cinema, el món de l’espectacle o de l’humor) intenten colar veus crítiques malgrat l’esperit conservador i poruc que les envolta. I, també, hi ha espais esquerda, ja siguin biblioteques, centres culturals, mitjans com la Directa, El Salto o La Marea o associacions o moviments socials de tot tipus, que esdevenen plataformes per a la difusió d’idees contra corrent.

Si un moviment social vol conquerir el poder, no només ha de lluitar contra la repressió i les lleis… sinó que ha d’esforçar-se per construir un sentit comú hegemònic. Però, atenció, ser hegemònic no és ser majoritari: ser hegemònic és fer les regles i posar el terreny de joc. Tota hegemonia es basa en una aliança de classes, on una d’elles posseeix la supremacia fins a tal punt que aconsegueix convertir el seu projecte en un projecte que és percebut ja no com de classe sinó com el projecte comú. La batalla pel sentit comú és una batalla mediàtica i cultural fonamental per tirar endavant qualsevol canvi polític, econòmic o social.

Els mitjans de comunicació de masses són un dels principals constructors d’hegemonia i acaben promovent, implícitament o explícitament, ideologia/es dominant/s en una societat. De vegades, fins i tot, sense adonar-se’n. El presentador i veu més escoltada de la ràdio catalana Jordi Basté explicava en una entrevista a CRÍTIC, i jo estic segur que ho deia sincerament, que ell només fa ràdio i que no fa política. Tanmateix, el sociòleg (i ara ministre del Govern espanyol) Manuel Castells, a la seva obra Comunicación y poder, conclou que “els mitjans de comunicació ja no són el quart poder”. Serien, doncs, “molt més importants: són l’espai on es crea el poder”.

Serà gairebé impossible guanyar l’hegemonia si no es disposa dels mitjans de comunicació de masses, i aquí incloc la indústria de la cultura, de l’entreteniment, de l’humor, però qui escull què veiem, què escoltem i amb què ens emocionem? La major part del negoci de la comunicació està en mans d’uns quants empresaris, fons d’inversió i partits polítics. Guanyar, doncs, la batalla de la comunicació semblaria impossible. Però, en el mentrestant, l’únic possible és fer cada cop més gran l’escletxa del mur.

Ara explicarem com funciona el Poder, quin paper hi tenen els grans mitjans de comunicació i… quins matisos, esquerdes i alternatives queden. M’acompanyeu en aquest llarg viatge?

Com diria Marx, parlem de la propietat dels mitjans

Primer de tot, cal entendre un tema clau: la propietat dels mitjans. Per què Movistar no deixava fer acudits de Vox o de la Casa Reial als humoristes crítics del programa d’Andreu Buenafuente? Doncs, què n’esperaven. Generalment, ni tan sols cal censurar-los. Els grans conglomerats de mitjans de comunicació, concentrats en unes quantes mans tant a l’Estat espanyol com a escala global, determinen bona part dels continguts, qui són els presentadors, quin tipus d’humor es fa i quina és l’agenda de temes dels quals es parlarà.

El 70% de l’oferta comunicativa global està en mans de cinc grans grups mediàtics. Els grans grups multimèdia són Time Warner, Disney, NewsCorp, Bertelsmann, NBC Universal, CBS i Viacom, i a Europa destacarien, a més, la BBC, Vivendi, MediaSet, Prisa o Lagardère. A més, a la nova era de la societat de la informació, cal sumar-hi els gegants d’Internet com Google, Facebook, Yahoo! o Microsoft, i les plataformes audiovisuals com Netflix o HBO. Tant per tant: unes 20 empreses a tot el món determinen com ens informem i com ens entretenim milions de persones?

El 80% de les audiències de televisió i de ràdio a l’Estat espanyol depenen de quatre consells d’administració

El 80% de les audiències de televisió i de ràdio a Espanya depenen de quatre consells d’administració. Els grans mitjans de comunicació també pateixen a casa nostra un procés de fusions fruit d’una llarga crisi que ha provocat pèrdues milionàries. I, a més, els grans grups mediàtics depenen cada cop més de la publicitat institucional —poder polític— i del finançament directe o indirecte de la banca —poder econòmic— per mantenir-se vius.

Podríem fer-nos algunes preguntes per entendre per què carai és tan important la relació entre comunicació i poder a Catalunya. Per quin interès CaixaBank o Telefónica inverteixen tants diners en uns mitjans que avui són deficitaris? Saps per què, en el repartiment de les àrees de Govern català, Junts per Catalunya va voler quedar-se l’àrea que reparteix la publicitat de la Generalitat que abans havia estat en mans d’ERC? Saps com es nomena, i per quins criteris o concurs públic, el director de TV3 o de Catalunya Ràdio? Saps quanta inversió en publicitat fan les grans empreses en els mitjans de comunicació?

Premsa manipuladora? No et diuen què pensar, sinó en què has de pensar

El consum de mitjans ha esdevingut la segona gran activitat de la major part de la Humanitat després de les hores dedicades a la feina. Veure televisió és l’activitat a què més hores es dediquen en l’àmbit domèstic. Milions d’hores de televisió el dia, centenars de milers de pàgines impreses el dia, milers de pel·lícules cada any. Aquests missatges ajuden a construir una visió de la realitat.

El problema no és que ens diguin què hem de pensar: el problema és que ens diuen sobre què hem de pensar

La informació dels mitjans en si mateixa no alteraria, segons Castells, les actituds de la ciutadania. No és tan fàcil manipular ni mentir. Diversos estudis sobre la influència de la comunicació demostren que “la gent tendeix a creure allò que vol creure” o “allò que ja creia prèviament”. Les persones solen recordar millor la informació que confirma els seus desitjos. Són més reticents a acceptar els fets que contradiuen les seves creences o prejudicis.

Tot i això, la informació pot influir quan està emmarcada amb una intenció. “L’emmarcat és el procés de seleccionar i ressaltar alguns aspectes dels esdeveniments i establir relacions entre aquests per tal de promoure una determinada interpretació”. Segons el lingüista i científic cognitiu George Lakoff, l’emmarcat no és una qüestió d’eslògans; és una manera de pensar, una manera d’actuar. No són només paraules. “Només els marcs que són capaços de connectar el missatge amb els marcs mentals preexistents es converteixen en activadors de la conducta”, conclou Castells.

El problema, doncs, no és el que digui un economista neoliberal com Xavier Sala i Martín al FAQS: el problema és que el seu discurs, quan apareix contínuament als mitjans, prefixa els límits d’allò de què es pot parlar i d’allò de què no es pot parlar, no convenç els seus adversaris, sinó que confirma els prejudicis que ja portava de casa el telespectador.

La Teoria de les Esquerdes

L’hegemonia té esquerdes. El poder té esquerdes. Sempre. I, en el sistema de comunicació actual, també hi ha esquerdes. No es pot dir que els grans mitjans de comunicació, Netflix o els algoritmes de les xarxes socials sempre menteixin, ens manipulin i distorsionin la realitat. No! Com diu el professor Xavier Giró, a la tesi doctoral on va exposar la Teoria de les Esquerdes, “els grans mitjans no operen sempre com a instruments de propaganda d’un sistema de dominació, encara que les excepcions no siguin extraordinàriament nombroses”. I, sovint, publiquen missatges que contradiuen les línies editorials conservadores i/o favorables al sistema capitalista de la majoria de mitjans.

Segons Giró, la Teoria de les Esquerdes es basa en “la voluntat de lucrar-se i influir per part dels mitjans de comunicació”. Explica que “com a empreses privades, els mitjans no tenen futur si no tenen beneficis, i per tenir beneficis necessiten un públic cada vegada més gran”. Així doncs “sense públic ni hi ha ingressos, ni hi ha anuncis, ni els polítics tenen cap interès a estar-hi presents en aquests mitjans”. Per obtenir beneficis, els mitjans han de competir entre ells per conquerir segments cada vegada més grans de mercat, és a dir, d’ideologies diverses, fins i tot sectors de l’esquerra.

I, d’altra banda, els mitjans, a part de diners, volen influència: “No hi ha influència si el mitjà de comunicació no té credibilitat”, ja que “sense credibilitat no hi ha públic i no pot oferir credibilitat si no manté el contracte amb el públic, segons el qual es compromet a informar de la realitat sense mentir i sent plural”. Per tenir credibilitat han de donar veu a persones i associacions fins i tot contràries a la línia editorial del mitjà, i això permet colar discursos antagonistes a tots els grans mitjans.

Giró estableix tres factors clau que ajuden a crear esquerdes:

1. La competència entre mitjans

“La lluita de cada mitjà pel mercat i l’audiència és també una batalla contra els altres mitjans i els seus aliats polítics. Si un mitjà tria col·laborar amb l’oposició, davant seu apareix un ventall inesgotable de possibilitats de crítica al govern. El mateix és vàlid, mutatis mutandis, si tria posar-se del costat de l’executiu”.

2. La competitivitat i la falta de recursos

“No s’ha d’oblidar que per reduir costos, gairebé a tots els mitjans, el nombre de periodistes treballant és menor del necessari i això comporta la seva sobreexplotació. No obstant això, com més gran és l’explotació, més gran pot ser el marge de maniobra ideològic dels redactors, ja que al final de la jornada l’única cosa en què no es pot fallar consisteix a haver omplert els buits. Això, a vegades, permet la publicació de relats d’orientació diferent de la del mitjà i de les dominants en el sistema polític. Sobretot això passa en dies festius, en redaccions amb pocs periodistes o en els espais d’un mitjà que queden lluny de la secció de Política i de la portada”.

3. La credibilitat

“Si un mitjà publica crítiques contra instàncies o personatges amb poder i la resta de mitjans ho silencia… la credibilitat d’aquests mitjans es veu deteriorada. Si els mitjans toregen constantment les informacions d’activistes socials, associacions o moviments socials contraris al que habitualment anomenem poderosos, la seva credibilitat es pot veure afectada”.

I, a l’últim, hi ha una última esquerda al sistema de comunicació global: els periodistes esquerda i els mitjans esquerda, i ara caldria afegir-hi una espècie nova possible, els youtubers-tiktokers-twitchers esquerda. Els mitjans han comprès que cap segment de l’audiència-públic és menyspreable i, per tant, no és estrany que fins i tot en els grans mitjans conservadors apareguin ocasionalment periodistes, crítics culturals i analistes amb posicions progressistes i radicalment d’esquerres. El cas d’algunes firmes al diari La Vanguardia o a Rac1, tots dos mitjans propietats del comte de Godó, Grande de España i que va ser vicepresident de La Caixa, és paradigmàtic.

I, finalment, ens queden els mitjans, que, tots, representen una esquerda en el sistema.