Crític Cerca
Foto: DAVID F. SABADELL
Entrevistes

Helena Maleno “La societat està anestesiada davant les morts dels immigrants”

Helena Maleno (El Ejido, 1970) és defensora de drets humans, periodista i investigadora dels moviments migratoris i del tràfic de persones. És fundadora del col·lectiu Caminando Fronteras, que treballa pel reconeixement dels drets de les persones migrants. Ha viscut al Marroc des del 2002, denunciant les violacions de drets humans a la frontera sud. La violència a la frontera no és nova, però les morts a la tanca de Melilla del 24 de juny representen un pas més. Maleno, però, va més enllà i reflexiona sobre la necropolítica de la frontera, sobre les seves narratives, sobre com les i els migrants perceben aquestes violències i s’organitzen per resistir-hi.

05/07/2022 | 06:00

Com era la frontera sud quan vas arribar al Marroc el 2002?

Abans, la frontera amb el Marroc era oberta. Quan es va començar a construir la tanca, les persones migrants estaven o al costat del bosc, al costat de la tanca, que era com una gran ciutat, o a les ciutats, on vivien la majoria de les dones migrants, moltes nigerianes. Aleshores, quan les relacions entre el Marroc i Espanya eren bones, les batudes s’activaven. Aquestes dinàmiques van començar fa temps i avui dia encara són actives, assumides com a normals fins i tot per una part de la societat.

Com ha anat canviant la frontera des d’aleshores?

A més de la construcció de la tanca, de la frontera en si, països com Tunísia, el Marroc i Algèria van desenvolupar les lleis d’estrangeria. Són lleis fortament punitivistes i restrictives dels drets de les persones d’altres indrets, d’altres orígens. En aquesta militarització, la violència sexual s’ha fet servir com una arma dins de la narrativa de guerra. A les batudes, les dones són detingudes i violades. Amb el temps, aquestes violacions s’han fet habituals, han esdevingut un càstig. L’any 2005 va marcar un punt d’inflexió, amb les morts per trets a la tanca de Ceuta i les anomenades “caravanes de la mort” cap al desert del Sàhara. Des de llavors es va assentar la idea de la impunitat a la frontera, cosa que definiria les polítiques de control migratori dels anys següents. La idea que la protecció del territori estava per sobre del dret a la vida de les comunitats migrants s’havia introduït definitivament a l’imaginari social.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Espanya diu que lluita contra les màfies, però no és veritat: les màfies no hi són quan es fan les batudes”

La Unió Europea (UE) i el Govern espanyol esmenten constantment les màfies i els traficants? Qui són?

L’Estat espanyol diu que lluita contra les màfies. No obstant això, sabem que no és veritat, perquè al final les màfies no són allà on són les batudes. Al final, durant tots aquests anys, les màfies, les xarxes criminals, s’han reforçat i diversificat brutalment. Qui hi ha a les presons a Espanya i al Marroc? Quan el Marroc atura a peu de platja una pastera a punt de sortir, pregunten qui és el capità. I normalment el capità és el que menys es pot defensar. Hi ha molts nois, per exemple malians, que mai no havien vist el mar però que, com que no saben parlar francès, acaben sent detinguts i acusats. Són ells els que són a les presons marroquines.

Quan les pasteres arriben a Espanya, aquí també es demana pel capità. Però moltes vegades no n’hi ha. Moltes de les embarcacions que estan desapareixent ara mateix, sobretot a l’Atlàntic, és perquè la gent que porta el timó no en té ni idea però els ofereixen un passatge a canvi. Això és de veritat la màfia? És molt curiós perquè fins i tot quan hi ha un naufragi terrible sempre hi sobreviuen els capitans, sempre hi ha un capità viu per ficar a la presó. Al final és el mateix als dos costats. Això permet tenir xifres, dir: “Hem aturat 20 traficants”. En la majoria dels casos no ho són, però serveix per seguir enriquint el discurs.

Com perceben les persones migrants les polítiques de frontera?

Les persones migrants es perceben a si mateixes com a objecte de les relacions bilaterals entre Espanya i el Marroc. Nosaltres vam aprendre a analitzar la frontera a través dels seus ulls. És com un cicle: quan hi ha males relacions, el Marroc obre. Els migrants diuen aleshores: “Hi ha promoció”, i això vol dir que les fronteres s’han obert. L’any 2014 ho vam veure; hi ha moments en què això passa. En canvi, quan hi ha bones relacions, les fronteres es tanquen i comencen les batudes. Al bosc de la frontera alguns líders comunitaris, com l’Olomo, l’Ubakar o el Fode, m’ho deien clarament: “Som una mercaderia enmig d’un munt d’interessos geoestratègics”. Aquest concepte-mercaderia ja està totalment normalitzat i establert en les polítiques de frontera.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Ni tan sols la gent d’esquerres s’atreveix a defensar públicament el dret a la llibertat de circulació”

Fins a quin punt es qüestionen les polítiques de frontera més enllà de la frontera sud?

Hi ha un concepte que aquí fins i tot la gent d’esquerres no vol dir públicament: que és el dret a la llibertat de circulació. El dret a la llibertat de circulació és una cosa que les societats del Sud estan posant damunt la taula. Perquè el dret a la llibertat de circulació, és a dir, qui es mou lliurement i qui no es mou lliurement, està molt vinculat al colonialisme. Els moviments de protesta saben molt bé que això és una herència del règim colonial. Quan parlen del dret a la llibertat de circulació, parlen de desmantellar aquest règim colonial. També parlen del neocolonialisme que s’està produint per efecte d’aquesta externalització del control migratori. Per exemple, primer les forces militars franceses a Mali estaven vinculades a la lluita contra el gihadisme. Ara també es dediquen a controlar el moviment de persones. Hi ha militars espanyols al Senegal. Hi ha militars espanyols a Mauritània. Hi són amb tasques de control; però, també, no ho oblidem, estan protegint els interessos de les empreses espanyoles que hi ha allà.

Al teu llibre, Mujer de frontera (Península, 2021), afirmes repetidament que un dels grans pilars de les polítiques migratòries són les narratives. A què et refereixes?

Les narratives sobre la frontera són molt simples. Jo és que ni tan sols les anomenaria narratives. És una gramàtica, és un lèxic, són tres paraules: invasió, criminals i víctimes. És un lèxic de guerra i de propaganda que crea realitat. Ni tan sols cal fer-hi res. Una de les grans victòries del relat oficial va ser eliminar les persones migrants. Aquest és un discurs que ha permès consolidar els espais d’impunitat a les fronteres. També quan pren la forma de la compassió. Per exemple, la foto de Luna, la voluntària de la Creu Roja, per mi és obscena. Després de l’abraçada, el militar amb l’arma acompanya el jove a la tanca i l’expulsa. És l’abraçada de la deportació. Per mi, l’obscenitat d’aquesta escena resumeix molt bé què representa la frontera. Al costat d’aquesta foto amb la voluntària de la Creu Roja n’hi havia d’altres, com el guàrdia civil amb el nadó rescatat al mar o l’altre a la tanca amb el nadó que es passen d’una banda a l’altra. Les dues narratives s’ajunten i resumeixen aquesta política de doble tall.

Foto: DAVID F. SABADELL

“No s’explica qui són les víctimes; no n’hi ha, i, de fet, ni tan sols s’enterren”

Des de Caminando Fronteras publiqueu un informe on estimeu el nombre anual de morts a la frontera sud. Què hi ha darrere d’aquests morts?

En aquests anys de construcció de la frontera, les morts han augmentat i l’anestèsia per aquestes morts també. És a dir, la societat està anestesiada per les morts, per determinades morts. Aquesta indiferència ha construït l’altra, perquè és indiferència cap als altres i les altres. Però no són només morts i indiferència. Com deia, ja el 2005 es van disparar bales reals contra les persones migrants a la tanca de Ceuta. Després van venir les morts d’El Tarajal el 2014, on es van disparar pilotes de goma. En aquests moments, es feia morir. Després, a més a més, s’ha deixat morir. La gent és al mar i se la deixa morir. Perquè no es rescata o no es baixa del paral·lel 35º50.

Què passa després amb els cadàvers de les persones que ha mort en el viatge?

No s’expliquen les víctimes perquè, si s’expliquessin les víctimes, hauríem de veure qui són els victimaris. No s’expliquen; no n’hi ha; no s’enterren. Des de Caminando Fronteras estem fent una feina d’acompanyament de les famílies per poder identificar els morts. Ja ho hem fet al Marroc. Al Marroc és més fàcil perquè les morgues tenen més sensibilitat que aquí. Allà saben què és que el teu fill es mori al mar. I també el tema religiós és important, perquè un musulmà no vol que un cos estigui en un frigorífic; cal enterrar-lo. A l’Estat espanyol, però, veiem un desistiment des de totes les administracions. A les illes Canàries de vegades triguen molt de temps a enterrar els cossos perquè els ajuntaments no volen gastar diners per enterrar-los. També aquí hi ha jutges que dicten enterraments superràpids, sense fer constar les dades de les víctimes. La necropolítica de la frontera no només nega la vida, sinó que està negant el dret a la mort, i això és terrible.

Per demanar asil, s’ha d’haver creuat la frontera. Què passa amb aquells que malgrat tot aconsegueixen arribar?

El model d’asil és un model vell, obsolet, blanc, que representa la blanquitud. És un model fet per als europeus i per a les europees en un moment donat, i és un model violent: forma part d’aquesta violència institucional. Per exemple, si tu ets una dona que no plora, es considera que aleshores no has tingut tant de dolor. Si ets fort, és que no has patit tant o no és veritat el que estàs explicant. Les entrevistes d’asil es preparen, però no es preparen per protegir la persona que fa l’entrevista: es preparen perquè la persona compleixi les expectatives dels que fan l’entrevista. A més, és un model que esborra determinats conflictes. Qui sap què està passant a Algèria ara mateix? Quants joves amb delictes d’opinió estan tancats allà? L’asil va per modes: no parteix d’una anàlisi real dels conflictes. Per exemple, un conflicte enquistat i terrible, però que no és moda, és el conflicte de la República Democràtica del Congo. Però l’impacte d’aquest conflicte no és només un impacte individual: és un impacte comunitari i històric, d’una colonització que ha estat la més terrible del món.

“Es va posar de moda parlar de tràfic de dones a la frontera, però la cosa és molt més complexa”

Parles molt de les dones migrants, a qui has acompanyat i encara acompanyes molt de prop. Què viuen a les seves trajectòries migratòries?

Les dones migrants arrosseguen una sèrie de violències com a dones i migrants. Per això, moltes dones s’organitzen: per protegir-se de la violència sexual, per anar a pidolar, per comprar i per vendre. Construeixen estructures al marge dels homes. Perquè també pateixen la violència dels seus companys, aquesta violència masclista que ve des de l”origen i s’arrossega en el trànsit. Les dones tenen un discurs molt fort de cerca d’independència. “Jo vull ser independent; jo no vull dependre de ningú; jo vull prendre les meves pròpies decisions”.

Com perceben les dones migrants totes aquestes violències patides pel camí cap a Europa?

Les dones migrants analitzen molt bé les violències viscudes. En l’àmbit del tràfic, les dones sempre ens parlen de dos tipus de violència: la de la xarxa de tràfic, brutal; però també la violència institucional. Les companyes et diuen: “Sí, sí, la xarxa és horrible; però, si m’expulsen al desert, algú em ve a buscar per treure’m d’allà…” Les que no tenien la xarxa al darrere, ningú no les treia del desert i hi morien. Imagina’t quina perversitat. I elles mateixes et deien: qui està matant les que expulsen fins al desert? Recordo una dona que ens deia: “Estava al mar, vam demanar ajuda, i no ens venien a rescatar. Aleshores jo no existia, però ara he arribat aquí i tothom em fa entrevistes i em pregunta que si he estat violada, que si soc víctima, que si tinc un deute…, ara sí”.

Fa anys que estudies i estàs en contacte amb la qüestió del tràfic de persones. Fins a quin punt les víctimes de tràfic acaben rebent la protecció que necessiten i que l’Estat està obligat a garantir-los?

El tràfic es va posar de moda. De cop, tot era tràfic. Se suposava que era per protegir les dones i oferir-los un camí de protecció. Però la majoria de dones no estan sent protegides ni reintegrades als seus drets. En un percentatge molt petitó han aconseguit alguna cosa, a través sobretot de l’acció de les organitzacions socials. Com sempre que hi ha un delicte, es posa tota la càrrega i el pes a la víctima. És la dona víctima qui ha de demostrar i proporcionar proves perquè tingui una rendibilitat policial. A canvi, a la dona se li donen engrunes, bàsicament el permís de residència. Tot aquest procés és una violència terrible. Alhora serveix per netejar la imatge de la mateixa policia responsable de la guerra de fronteres. I jo em pregunto: el tràfic, que és un delicte tan complex, tan gran, com l’està controlant i evitant la policia que alhora s’ocupa del control de fronteres? A les narratives sobre el tràfic, aquesta mateixa policia es representa de nou sota aquest concepte de salvador blanc de dones negres.

“Els morts de la tanca de Melilla són l’exemple d’aquesta necropolítica de la frontera”

Les morts a la tanca de Melilla del 24 de juny, fins a quin punt representen un pas més en aquesta necropolítica de la frontera que descrius?

Els morts de Melilla són l’exemple d’aquesta necropolítica de la frontera, fruit dels acords entre el Govern espanyol i el marroquí. Però representen un pas més. Igual que el 2005, quan –com deia– també es va fer un pas molt gran i terrible. Si queda així, sense responsabilitats, voldrà dir que podrem matar-los a la vista de tothom (perquè s’han vist en totes les imatges) sense que passi res. És un moment molt crític. Coincideix amb tota l’OTAN reunint-se i demanant que la guerra de fronteres sigui considerada de forma oficial en el marc de l’aliança. Marca doncs un abans i un després en l’escalada de violència contra les persones en moviment.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies