Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Carmen Juares “L’assetjament a les cuidadores és un problema greu: si ho denuncies, acabes al CIE”

Carmen Juares Palma (Alianza, Hondures, 1986) és activista i educadora social tot terreny. Drets laborals, feminisme i antiracisme serien els seus reptes principals. És tècnica en Integració Social i auxiliar d’Infermeria. L’any passat es va graduar en Educació Social per la Universitat de Barcelona. És cofundadora de l’associació Mujeres Migrantes Diversas, formada per treballadores de la llar i de les cures, i va ser durant uns anys responsable de Noves Realitats del Treball al sindicat CCOO. Durant el pregó de les Festes de la Mercè del 2018, l’actriu i directora Leticia Dolera va cedir una part del discurs a Juares, de qui va dir: “Gràcies a ella, he vist la meva ciutat des d’una altra perspectiva”. Aquell dia, com havia fet durant anys, Juares va voler donar visibilitat a les dones migrades que pateixen les condicions precàries que va viure ella en arribar a Catalunya. 

24/05/2022 | 06:00

La Carmen Juares Palma, la vaig conèixer, com tothom, el 2018, quan va acompanyar la Leticia Dolera al pregó de la Mercè. Poc després, quan la pel·li Roma triomfava als Oscar, vaig llegir a Pikara Magazine com la criticava perquè reforçava l’estereotip de cuidadora passiva i servicial, i des de llavors penso que és una de les veus que més s’haurien d’escoltar en aquest país. Conscient que són els espais i els mitjans blancs i d’esquerres que hauríem de facilitar la presència normalitzada de veus com la seva, també ho soc del fet que no sempre ens en sortim, i el que acabem fent s’assembla massa al “siente una negra en su mesa”. I s’indignen, és clar. Voler fer-ho bé no és cap garantia. En societats i periodismes racistes i classistes, els models no ens sobren.

La Juares no va migrar: va fugir d’Hondures, un dels països més violents del món, uns quants anys després de veure com assassinaven el seu pare. Va arribar a Barcelona als 19 anys i em cita al primer lloc on va seure: la terrassa del Gatto Rosa, a la Via Júlia (Nou Barris). D’Alianza, un poble situat prop de Tegucigalpa, a aquella terrassa on va descobrir que la gent no portava armes, i que es podia restar a l’espai públic sense por que et matessin. Disset anys després, el Gatto Rosa ja no el porta la gent que el portava, sinó una parella d’origen xinès, però a ella encara avui li continua semblant un privilegi seure en una terrassa. Asseguda allà, va veure una parella de nois fent-se un petó i, venint com venia d’un dels països més masclistes i homòfobs del planeta, va decidir que Barcelona era el seu lloc al món. El seu lloc al món, però, ara ho sap, té moltes cares, i ben diferents.

Nota: No. Tot i que ho sembli per la roba, no és una entrevista feta fa mil dies, sinó durant aquesta primavera boja.

Carmen, com portes que el teu país, o les raons per les quals vas migrar, siguin una realitat tan llunyana i desconeguda, i que no interessin a la teva societat d’acollida?

—Em preocupa la manca d’empatia. Una no es desperta al matí i diu: me’n vaig d’interna a Espanya a viure sense cap tipus de dret. Va ser molt brutal veure com assassinaven el meu pare quan jo no tenia ni 10 anys. Les conseqüències d’aquell fet traumàtic m’acompanyaran tota la vida perquè no oblides; aprens a viure amb això. Fa 21 anys que no veig el meu germà. La mare el va enviar als Estats Units perquè sabia que, si arribava als 18 anys a Hondures, el matarien. Em preocupen aquest desconeixement del patiment de les persones i la falta d’humanitat. Ara tenim criatures abusades, que travessen el desert durant anys, els han apallissat, han vist morir gent al desert… i arriben aquí i volem que siguin nens model. O dones que han fugit de violències masclistes, que han hagut de deixar les seves criatures… Aquestes violències són molt llunyanes també per a molta gent d’esquerres que creu que sap de què parlem perquè ha fet un voluntariat als Balcans. Com que no parlem d’aquests temes tan humans, comprem els discursos fàcils: els immigrants robem feines i saturem els serveis socials. Però les dues coses alhora no poden ser! Fem tot el contrari: les pitjors feines, mal pagades, sense drets.

Però parlar-ne significa alhora per a vosaltres, les que teniu més exposició pública, viure i reviure el trauma, no?

—És una cosa de què parlem als espais antiracistes, però arribem a la conclusió que això és necessari. Ho hem de fer per despertar consciències, perquè la gent entengui que hem de ser més oberts i flexibles, i treballar per ser una societat més inclusiva. Amb la Safia El Aaddam ens ho preguntem sempre, si hem de ser nosaltres les que parlem del racisme a les escoles o als serveis socials; però, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú, i, a més, sabem que funciona, tot i que també significa rebre atacs, com li passa a la Desirée Bela. Tant de bo arribi un dia que no faci falta, però és lluny.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’empatia amb la gent blanca i cristiana com els ucraïnesos és més fàcil. Dol que aquesta solidaritat no s’ampliï a tothom”

Abans de la guerra d’Ucraïna, Hondures, Veneçuela, Colòmbia o El Salvador eren els països d’on venien la majoria de sol·licitants d’asil, molt per sobre dels que venien de països amb guerres convencionals. Què sents ara quan veus que les persones ucraïneses tenen papers i permisos en 24 hores i una acollida digna?

—No fa ràbia la solidaritat amb les persones ucraïneses. Necessiten ajuda i m’alegro que trobin tantes facilitats, però dol una mica perquè molta gent que arriba també necessita suport, i no en té. Tegucigalpa és la capital més perillosa del món. Durant els anys més cruents de la guerra a Síria, teníem més morts a Hondures que allà. A tota l’Amèrica Central hi ha guerres no reconegudes. M’agradaria pensar que aquesta solidaritat amb el poble ucraïnès serà duradora i s’ampliarà a totes les persones que fugen de situacions molt dures, però sé que no passarà. L’empatia amb la gent blanca i cristiana és més fàcil. Per demanar una cita a estrangeria, la resta hauran de seguir esperant un any només per tenir una cita i presentar la documentació, i set anys o més per aconseguir papers o la nacionalitat.

Juares, sense deixar de treballar, i amb totes les dificultats que el sistema posa a gent com ella, es va treure un grau mitjà d’Infermeria, un grau superior d’Integració Social i una llicenciatura en Educació Social. Treballant d’interna, i sense cap tipus de formació, va agafar de la biblioteca una biografia d’Alois Alzheimer per poder cuidar la dona amb qui convivia.

Totes dues parlem castellà a casa nostra, i totes dues hem passat pels centres de normalització lingüística. Totes dues ens mantenim en el català: ella, perquè és ferma defensora de la llengua i la cultura catalanes, i jo, perquè no vull saltar-me al castellà, només perquè per a mi seria el més natural per parlar amb una dona de l’Amèrica Central, regió de la qual m’he patejat tots els països excepte, justament, Hondures. Després de tantes polèmiques amb la llengua, penso en tot el que fem bé i no valorem, però ella de seguida em fa tornar a la realitat que nosaltres som incapaços de veure: em fa notar que al seu llibre del C1 es parla d’“allaus” de migració i no apareix cap escriptor o escriptora d’origen migrant. Per sentir-te teva una llengua, has de sentir que els que la parlen t’estimen. Fàcil, oi?

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En moltes cases em parlaven en castellà, ni que jo els parlés en català. Diuen que és per respecte, però jo crec que és per classisme”

Et vas espavilar i vas fer servir els serveis del Voluntariat per la Llengua. Era important per a tu parlar català?

—Decideixo aprendre català pels papers, és clar, però també perquè vull conèixer la llengua i la cultura de la ciutat. També em faig amiga del Museu d’Història de Barcelona i aprofito el meu dia de festa (dic dia, perquè dormo a la casa on treballo) per fer les visites que organitzen els dissabtes, i descobreixo la Barcelona rebel i lluitadora. Vinc d’un país on s’han perdut moltes llengües, i perdre-les és perdre intel·ligència col·lectiva. Hi ha paraules que et donen pistes d’aquesta societat. No dius “mi casa” dius “casa meva”, i això vol dir moltes coses. M’estimo el català i aquesta terra i la seva cultura, i faig el que puc per cuidar-la i que no desaparegui. Si toca sortir al carrer, hi sortirem.

Creus que aquesta sensibilitat hi és al col·lectiu migrant, en general?

—No t’ho posen fàcil. Arribes aquí i el que vols és començar de nou, fer-te un pla de vida, però no et reconeixen com a veïna. Cada dia et fan sentir que ets de fora; és molt difícil. Si et neguen l’empadronament, si et tanquen les portes, com has de sentir teva la llengua? A més, abans de la crisi del 2008 hi havia molta oferta de català els caps de setmana, però les retallades també van afectar-la. Si l’oferta de cursos és tan reduïda, no pots aprendre la llengua. Es demana un esforç per integrar-se; però, si no es fan esforços des de l’Administració, això és difícil. Essent treballadora dels Serveis d’Atenció Domiciliària, en moltes cases em parlaven en castellà ni que jo els parlés en català. Diuen que és per respecte i prudència, però jo crec que és per classisme.

Però tu has tingut diferents experiències acadèmiques. No t’has sentit una alumna més?

—Els inputs racistes són continus. La gent ni s’adona que amb els seus comentaris fa mal, però més important que això és que el que em trobo són unes institucions molt poc flexibles. Estudiar mentre treballes d’interna o de cuidadora és quasi impossible. Al grau mitjà no entenien la gent més gran que estudiàvem. Tot i sortir del grau superior amb un 9,2, creia que la universitat no era un lloc per a mi, per a una interna, per a una dona que havia estat sense papers. És el que té fer feines tan menyspreades. Van minvant la teva confiança i autoconcepte. A la família per a la qual vaig treballar d’interna, migrants de Terol que van començar venent melons i ara tenen fruiteries, em deien que no servia per estudiar. Sense les meves companyes, no hauria estat possible. Elles m’hi van animar. Les companyes de l’associació. Em van dir que m’ajudarien fent-me el menjar o econòmicament, i em van acompanyar a la universitat el primer dia de classe. La universitat és encara un espai molt poc divers. De 35, només érem tres persones migrants i una gitana a classe. Nosaltres fèiem molts sacrificis per ser-hi. A mi no em quedaven diners per comprar-me ni les coses més bàsiques.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Em sentiré catalana quan senti que és una terra d’acollida de debò, quan el ‘Volem acollir’ sigui real”

No és gaire diferent del que em vaig trobar a la Facultat de Periodisme fa molts anys. La gent de classe obrera segueix sense arribar a les universitats i les carreres més llargues. Fan graus per poder treballar.

—És justament el que em deia la companya gitana de la Mina.

Al Morad [un raper exitós] fa poc li preguntaven a la tele si era català, i ell deia que era marroquí, havent nascut aquí. Ho entens?

—Jo no em sento d’enlloc. Vinc d’un país que m’ha donat poques alegries; no em sento hondurenya. Em va expulsar i no hi he tornat mai, però tampoc em sento catalana, perquè és una societat racista. Malgrat que Catalunya me la sento meva, la llengua i la cultura, i me l’estimo. A molta gent migrant li passa, però és molt heavy quan has nascut aquí i et passa el mateix. No són acceptats com a catalans, però van al Marroc o altres llocs i tampoc són d’allà. Com a treballadora del SAD vaig acompanyar dues criatures que havien nascut aquí i els anava al darrere pels deures. El Marc, amb aquest nom, em deia que per què havia d’estudiar si acabaria escombrant el carrer o cuidant gent gran perquè els migrants no tenen bones feines. Per motivar-lo, vaig fer un àlbum de persones exitoses racialitzades, i em vaig adonar dels pocs referents que tenen. És un greu problema. Aquests nanos a la tele, els seus profes, al teatre, als museus… no troben referents.

I quin és el camí per redreçar això?

—Em sentiré catalana quan senti que és una terra d’acollida de debò, quan el “Volem acollir” sigui real per a tothom, quan els esforços que s’estan fent amb els ucraïnesos es facin amb tothom que fugi de situacions de violència, quan la gent vagi al seu ajuntament i s’empadroni sense problemes, i no la facin sentir que no és ben rebuda. Quan ens puguem trobar en espais de qualitat i ens puguem mirar i reconèixer com a iguals. Intento contribuir per arribar-hi. Som una societat racista, classista i patriarcal, i hem de treballar molt per ser una societat realment acollidora. No s’està aprofitant tot el talent migrant, i quan s’intenta no es fa bé, perquè no s’han fet moltes reflexions abans. El moviment Black Lives Matter ha remogut consciències arreu i moltes empreses multinacionals i organitzacions d’altres països s’estan revisant en clau de diversitat, però això aquí jo no ho veig. Contractar gent diversa sense tenir les empreses i organitzacions preparades i revisades no funciona. Són temes que s’han d’empènyer des de l’Administració i també s’ha d’aprofitar l’ecosistema associatiu que té un potencial acollidor molt gran. Ens hem de revisar com a veïns i veïnes. Parlar del que ens incomoda. Massa gent progressista se sent atacada, i es posa de seguida a la defensiva.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hem de visibilitzar la violència contra les internes, i treure-la de les llars”

Tu tens la mateixa trajectòria de moltes dones migrants, perquè has treballat com a interna i després com a treballadora del Servei d’Atenció a la Dependència, amb la diferència que tu ara tens una pàgina a la Viquipèdia. Has tornat a tenir contacte amb aquella família que et va enganyar amb el contracte?

—Em van tenir sis anys d’interna i, quan vaig marxar, el fill de la dona que cuidava, fill de migrants, em va dir que no m’havia fet contracte perquè no marxés. No eren conscients que m’explotaven: creien que em feien un favor; sabien que em pagaven poc, però no eren conscients que m’explotaven.

No n’eren conscients? Tu has explicat molt bé que les dones internes són les esclaves del segle XXI. Entens com pot ser que algú se’n vagi a buscar refugiats a la frontera d’Ucraïna, i no contracti la seva treballadora de la llar? Entens aquestes contradiccions?

—Som contradictoris. És la condició humana. A l’associació ens hem trobat dones que encapçalen la mani feminista o que tenen responsabilitats en organitzacions de drets humans i tenen una dona interna. Jutgesses, professores universitàries que paguen a les seves internes 750 euros al mes, i s’han de pagar el menjar. M’ho he trobat personalment: en un espai de gent molt progressista em van demanar alguna companya per cuidar un familiar, i li van oferir un salari de misèria i només dues sortides al mes. Però hem d’anar amb cura, perquè no hem de culpabilitzar sempre les famílies. No tenen el suport de l’Administració. En famílies de classe obrera s’arriba a pactes: ens hem trobat que, quan la persona mor, li deixen el pis uns quants anys a la cuidadora a un preu molt reduït, per compensar-la.

“El feminisme blanc no recull les nostres preocupacions i, per això, moltes dones no se senten cridades pel feminisme”

El feminisme blanc i benestant exerceix prou la sororitat o les cures són per a qui se les pugui permetre? Tinc una veïna de Mali que treballa per al SAD, com abans tu, i cobra tan poc, que ella és a la vegada usuària de serveis socials, i necessita ajuda per menjar. Com pot ser que la ratificació del 189 no sigui un tema prioritari de l’agenda feminista?

—Les condicions de vida són massa diferents, i com que el feminisme blanc no acaba de recollir les nostres preocupacions, moltes dones no se senten cridades a la lluita feminista. Si parlem d’equiparació salarial, quan el meu company i jo som migrants i no arribem al salari mínim, de què m’estàs parlant? Si no es ratifica el Conveni 189, aquestes dones no tenen dret a l’atur. Com que no les empadronen, no poden llogar pisos, no poden votar, no poden reagrupar les seves famílies… El tema de l’assetjament sexual a les dones internes o cuidadores és un problema greu: si ho denuncies, acabes al CIE. Pitjor encara si ets una dona trans o amb diversitat funcional. Cal entomar aquestes lluites i no només el 8 de març, i no ens hem de limitar a recollir-ho en un manifest. Igual que hem tret la violència masclista de dins del matrimoni i de dins les cases, hem de visibilitzar la violència contra les internes, treure-la de les llars. Hem d’evidenciar que aquesta crisi de cures que estem vivint ens fa ser a totes esclaves de les cures, en major o menor mesura. Mentre el feminisme no parli de tot això, no serà prou inclusiu.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A les dones racialitzades no se’ns escolta prou; no es reconeixen ni les capacitats ni els coneixements que tenim”

Coneixen els secrets de milions de famílies. Parlem davant d’elles segurs que mai disposaran d’un micròfon per explicar les nostres misèries. A moltes ens costa mirar-les a la cara, perquè se’ns mengen les contradiccions. Quan les tenim a casa, netejant el cul dels nostres familiars, som amables, però no companyes. El personal no sempre és polític. Entre elles, però, la sororitat no és un discurs, “se acuerpa” i aquest verb només s’entén escoltant-les. La Juares parla constantment de la Desirée Bela-Lobedde i de la Safia El Aaddam, i de les seves companyes de Mujeres Migrantes Diversas. Les sents darrere seu entrant a la universitat i també acompanyant la conversa. Amb molt menys, els francesos ja haurien fet una de les seves pel·lis socials.

Quan algú faci ara un àlbum de persones racialitzades exitoses, hi posarà la teva foto. Com portes haver-te convertit en un referent des que la Dolera et va cedir aquell espai? Serveix d’alguna cosa, a efectes pràctics? Sents que t’escolten als diferents espais que et conviden, o que amb tu fan alguna mena de diversitywashing?

—Vagi per endavant la gran generositat de la Dolera, que va compartir el seu moment. És un exemple de bon feminisme. En soc fan. No va parlar per nosaltres. Però hi ha una altra lectura. A la Barcelona oberta i acollidora ens han de cedir els espais. Hi ha d’haver una persona generosa que vulgui cedir cinc minuts del seu moment. Però no hauria de ser així.

Ella, generosa, i tu, valenta. S’han de tenir ovaris per atrevir-se a parlar al Saló de Cent un dia com aquell?

—S’han de tenir les companyes que jo tinc. Jo pensava que només parlava per a la gent que hi havia al Saló i ja em tremolaven les cames per la responsabilitat de fer visible allò tan invisible, a tantes companyes. Va ser emocionant llegir després els seus comentaris: “Parla una com nosaltres, la Carmen con sus colochos como los míos”. I va tenir efectes concrets. A algunes companyes els van apujar el salari o els van millorar les condicions immediatament després. Però, quan vaig arribar a l’Ajuntament, no em deixaven entrar i vaig haver de trucar a la Leticia. I tinc una matrícula d’honor al meu TFG, però algun periodista em va preguntar qui m’havia escrit el discurs. A les dones racialitzades no se’ns escolta prou; no es reconeix el valor que tenim, ni les capacitats, ni els coneixements. Si se’ns escoltés, no estaríem parlant encara de per què hem vingut, sinó de molts altres temes.

Carmen Juares i Leticia Dolera, durant el pregó de les Festes de la Mercè 2018 / Betevé

“Les cuidadores, en general, no se senten escoltades en els seus llocs de feina, i menys si són racialitzades”

Exacte. La Llei d’estrangeria i la de dependència juntes són una trampa mortal per a les dones migrants i racialitzades. Hi són als espais de lluita i negociació sobre aquests temes? La meva experiència amb treballadores del SAD a casa és que llegien perfectament com funcionava el sistema, i tenien opinions i propostes superencertades…

—La gent no ens demana opinió, perquè no ens atribueix aquesta capacitat. Des de les administracions es prenen mesures o s’implementen serveis de la dependència sense parlar amb les treballadores de les cures, o en moments en què ja no hi ha manera de fer cap diagnòstic. Les cuidadores, en general, no se senten escoltades en els seus llocs de feina, i menys si són racialitzades. Com que no se’ns escolta i, a més, se’ns qüestiona, sovint ens cabregem. I quan aconsegueixes un lloc de certa responsabilitat, molt feminisme, i molts drets humans, i molt sindicalisme, però no ets sempre ben rebuda.

Fa 10 anys no hi havia Cuideo; trucaves una monja misteriosa que t’aconseguia una cuidadora. Tot, economia informal. Ara hi ha start-ups de les cures que han doblat la facturació durant la pandèmia i que tenen milions d’euros de beneficis. La web de Cuideo parla de matchs entre famílies i cuidadores gràcies a un algoritme de machine learning. Millor la monja o l’algoritme?

—Allò de la monja era terrible. “Un señor pide una cuidadora que no sea gorda ni coma mucho”. Et repassaven de dalt a baix. “Tu no, que ets molt lletja”. Era com una venda d’esclaus. Molt denigrant. Entre la monja i Cuideo, l’única diferència és la intel·ligència artificial. A CCOO vaig especialitzar-me en plataformes, i, a més d’un estudi sobre riders, vaig coordinar-ne un sobre cures en plataformes que no vaig poder presentar abans de marxar. Vaig parlar amb moltes dones que s’hi senten obligades a donar-se d’alta perquè les famílies estan optant per les plataformes, però estan empitjorant les condicions laborals. Les dones no tenen formació ni contracte. Si tenen un accident, no estan protegides. A algunes plataformes no s’asseguren que les famílies contractin les dones: diuen que són només intermediaris. Les plataformes no estan millorant les seves condicions ni garantint una bona professionalització. A més, perden la capacitat negociadora perquè el preu el posa l’algoritme, i amb el sistema de puntuacions les dones acaben essent més submises, perquè, si tens puntuacions negatives, acabes a la cua de les ofertes. És tot més pervers.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El món del treball s’està plataformitzant, i és un perill. A Glovo vam fer una vaga per coses tan bàsiques com posar un lavabo”

Però, tot i així, les Kellys, Sindillar, Mujeres Migrantes Diversas… L’avenç en visibilitat és notable i en pandèmia s’ha parlat com mai abans de l’explotació de les treballadores de les cures i de la llar. Organitzades avanceu, oi?

—I tant. No pot haver-hi treballadores de primera i de segona. A la meva associació, som 800 dones. La visibilitat ajuda a treure de la invisibilitat. Van sortint recerques a la universitat i amb elles es pot fer pressió política. I serveix per a l’empoderament de les dones mateixes, però igualment les dones autoorganitzades tenim moltes dificultats. Necessitem més recursos de les administracions per donar suport a les dones en pitjors condicions. Hi ha coses que no poden fer Càritas ni els sindicats. Nosaltres podem fer un acompanyament professional més proper, però necessitem més flexibilitat i més suport. Tampoc no podem tenir espais propis perquè no podem pagar els lloguers. Hi ha moltes entitats i gent d’universitats que ens busquen per desenvolupar els seus projectes i demanar subvencions però no com a partners reals. No volem ser objectes d’estudi, sinó participar activament en el disseny dels projectes o les recerques. Quan preguntes massa sobre amb quina perspectiva es fan els projectes, et pots trobar, per exemple, que la resposta sigui que elles tenen un màster en gènere, i tu no. Necessitem accedir-hi directament. Que Torre Jussana faci cursos per formular projectes o aconseguir subvencions els caps de setmana que és quan nosaltres podem. O que Lafede.cat ens ajudi a reforçar aquest tipus d’entitats de base.

L’experiència de CCOO també t’ha servit per millorar les condicions de vida de les teves companyes? Ara cap a on t’enfoques professionalment?

—El món del treball s’està plataformitzant, i no ens estem adonant prou de fins a quin punt. Aquesta experiència m’ha ajudat a ampliar la mirada i veure com s’està instal·lant la precarietat en tots els sectors laborals. Els avenços tecnològics no estan servint per millorar les condicions, sinó per precaritzar-les. Fins i tot professions com la de mestre o d’advocat estan perdent drets adquirits. Necessitem democratitzar l’accés a aquestes tecnologies i posar-les al servei dels treballadors. He après molt en aquests dos anys i mig, però també he aportat molt. Amb la meva feina he posat el sindicat en llocs on no se l’esperava. Vam fer una vaga pionera a Glovo, demanant coses molt bàsiques, com ara l’accés a un lavabo. Jo vull ara posar a disposició de les meves companyes tot aquest coneixement adquirit del món del treball, però també vull potenciar la meva carrera com a educadora. El meu somni és ser directora d’un centre de menors no acompanyats, i espero aconseguir-ho. Però ara mateix el que m’agradaria és treballar del que fos dins l’àmbit de l’educació social, perquè no tinc feina.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies