Crític Cerca
Opinió
Sara Cuentas

Sara Cuentas

Periodista, investigadora social i activista descolonial

Apunts per a superar el racisme i la mirada colonial a Catalunya

Discurs de Sara Cuentas, membre dels col·lectiu 'Diverses 8M' i de la 'Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament' al Parlament de Catalunya a l'Acte institucional amb motiu del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Discriminació Racial

20/07/2020 | 07:00

Durant aquesta nova normalitat i en els mesos previs, durant el confinament, i molt, molt abans d’aquesta pandèmia, l’opressió racista i xenòfoba han sigut i continua formant part dels fonaments de la violència estructural de l’actual sistema civilitzatori colonial. Encara perduren les memòries ferides i vives, on la historià oficial hegemònica mai ha representat la “història justa” en la qual la humanitat pugui créixer i reconèixer-se en diversitat, en el “nosaltres inclusiu” i en la intercultural. Mai s’ha produït un veritable present on es pugui parlar de “comunitat humana” en diversitat com una condició inherent a la nostra convivència, perquè el llegat colonial i el seu ordre consolidats en la modernitat i habitat en els hereus dels reis i virreis opressors, siguin senyors feudals, terratinents, oligarques, burgesos i capitalistes s’han encarregat que així no sigui.

La racialització ha marcat els nostres cossos. A uns els ha racialitzat com superiors i als altres com inferiors. Fanon sostenia que la superioritat racial viu a la “zona de l’ésser” i la inferioritat racial a la “zona de no ser”, és a dir, de la no existència. A més, el sistema civilitzatori colonial té múltiples formes d’opressió on la raça constitueix la línia divisòria transversal que travessa i organitza les relacions d’opressió de classe, sexualitat i gènere a escala global. Això Quijano ho anomena la “colonialitat de poder”.

No ha estat possible construir una història comuna des de la diversitat d’arrels, orígens, llengües i territorialitats

Aquesta “imbricació” de les relacions de dominació de raça, classe, sexualitat i gènere va més enllà de la intersecció perquè no hi ha manera de trobar en quin punt se separen i/o intercepten, perquè són totes una sola argamassa de la mateixa estructura colonial. Per tant, és valuós prendre en compte l’experiència viscuda de les diverses opressions i la manera particular com ens trobem imbricades en la “zona del no ser” per realment possibilitar polítiques i mesures antiracistes. I sobretot, tenint en compte que, dins d’aquesta experiència, són les dones diverses en condicions de racialització les que pateixen en els seus cossos l’opressió no només de raça i classe, sinó també la de sexualitat i el gènere.

Veiem amb preocupació que encara no ha estat possible construir una història comuna des de la diversitat d’arrels, orígens, llengües i territorialitats, on es pugui afirmar que vivim en societats lliures de racialització, de racisme i xenofòbia. Una evidència clara i lamentable és, per exemple, com continua l’opressió racista de l’antigitanisme contra una població que ancestralment té arrels i orígens europeus. Aquesta evidència ens fa veure a les persones que venim d’altres orígens l’europeu que serà molt desafiant assolir el reconeixement de la nostra ciutadania perquè ja ho veiem com a la població com la gitana que forma part d’aquesta territorialitat occidental des de fa milers i milers d’anys encara no se’l reconeix en igualtat.

D’altra banda, s’evidencia la islamofòbia i la criminalització cultural; la transfòbia contra les ‘trans’ racialitzades, inclòs dintre de l’espai LGTBI; i la discriminació racista contra les persones que havent nascut aquí de famílies migrants són considerades estrangeres o sent adoptades per famílies catalanes continuen sent llegides com “de fora”. Encara no podem afirmar amb tranquil·litat que els estigmes socials, polítics, culturals i econòmics imposats pel poder, el saber i esser colonials s’han superat.

El llegat colonial és viu i ho veiem quan les temporeres de la maduixa denuncien empreses explotadores i ningú els fa cas

Continuem les persones sent presoneres d’aquest confinament històric on, a un gros sector de comunitats, ens van relegar al lloc de “l’anormalitat”, de la no historicitat, del desprestigi, la invisibilització, la inhumanitat i la precarietat. Aquest llegat colonial està més viu que mai i ho veiem quan les temporeres de la maduixa denuncien a empreses per impagament, males condicions laborals, abusos i agressions sexual i ningú les fa cas, fins i tot els jutjats s’han negat a investigar. S’evidencia quan són 7200 temporeres marroquines es troben atrapades en Espanya sense cap pla de suport, bloquejades i sense recursos econòmics ni informació de quan podran retornar al seu territori impactades per un abandonament institucional i racista.

Ho comprovem quan els turistes que arribem a Espanya només passen el control visual per la Covid-19 i en canvi les persones migrants que arriben per mar directament són aïllades. Ho veiem en un canal de televisió que informa sobre el nombre de contagis i fa diferencia entre migrants i persones. Clar, nosaltres “no som persones” i “som focus de contagi”. Ho vivim quan a causa de la falta de mesures de protecció, d’absència d’habitatge per a les persones treballadores migrants, a la situació d’irregularitat o les condicions d’amuntegament, els temporers es veuen obligats a dormir al carrer perquè les seves vides no importen.

No podem imaginar com en un món on tenim una Convenció Internacional pels drets humans, pactes internacionals i polítiques nacionals de protecció i on els governs han signat el seu compliment, encara més de mig milió de persones a Espanya es troben sense reconeixement de ciutadania i reclamant el “dret a tenir drets”. I entre les persones sense papers hi ha milers de dones migrants que fan treballs essencials de cures i són explotades i tractades en condició de semiesclavitud, sense ser reconegudes com a treballadores i patint racisme i assetjament sexual.

A Espanya, la Llei d’Estrangeria és un mecanisme de control i criminalitza la població migrant

I tal com assenyala Juliet Stumpf sorgeix la “crimigració” com mecanisme de control de la migració. A Espanya per exemple, aquesta crimigració s’expressa en la Llei d’Estrangeria i lleis penals que criminalitzen a la població migrant; quan la infantesa que migra sola és vista com a delinqüent; quan es creen els Centres d’internament de persones estrangeres on es tortura amb impunitat; quan s’activen els dispositius de deportació, quan els cossos de seguretat interpreten a les persones estrangeres com sospitoses de delictes i fins i tot les torturen amb impunitat i sense cap mena de justícia, o quan la precarietat de les dones migrades és sancionada per l’administració racista que els treu la custòdia dels seus fills i filles.

Sense dubte, aquesta realitat fa visible una imperiosa necessitat de canvi, per fer realitat aquest veritable present, on sigui real l’existència de la comunitat humana diversa, inclusiva, participativa en la convivència sense cap mena d’estigmes, conductes, violències i pràctiques racistes, a continuació, algunes pistes que poden semblar idealistes però són imprescindiblement necessàries per superar el “colonial virus”.

Superar la colonialitat del ser

És urgent promoure accions directes per conscienciar en diversitat i “desracialitzar” els cossos de les persones i resignificar la diversitat humana. Això vol dir generar espais relacionals comunitaris on diversitat d’actores puguin intervenir. Es tracta d’espais de cura comunitària en els barris i ciutats on es pugui incidir en la necessitat d’enfortir la comunitat humana des de la interdependència, empatia, consonància, simbiosis, on la convivència sigui vívida. Evitant la segregació i la fragmentació en els espais compartits.

S’ha de garantir el “dret al protagonisme” participatiu de les persones migrades, refugiades i en condició de racialització on s’escolti, visibilitzi i reconegui els seus sabers i capacitats dirigides a afavorir la convivència en l’àmbit dels mitjans de comunicació, espais de relació, d’anàlisi, d’història i memòria. Cal promoure la legitimació de persones i col·lectius referents en espais públics, tenint en compte que la població migrant no és homogènia i que hi ha diversitat de sabers, expressions, llengües, mirades, sentires i històries, fins i tot hi ha privilegis.

És imprescindible erradicar els grups feixistes, racistes i d’ultra dreta de les institucions públiques, les ciutats, barris i escoles

S’ha d’abolir la crimigració començant per la Llei d’Estrangeria i lleis penals racistes, els dispositius d’expulsió, el CIES i la política de Securització de les fronteres que criminalitzen i assassinen persones migrades. És imprescindible erradicar els grups feixistes, racistes i d’ultra dreta de la institució pública, les ciutats, barris i escoles perquè socialitzen en el discurs de l’odi i les violències racistes. Són un perill per a la convivència.

És important tenir en compte l’entrecreuament i imbricació entre racisme, classisme i masclisme alhora de promoure polítiques i mesures de participació activa amb la població migrada, qualsevol mena d’opressió que es deixi fora pot generar la tornada i enfortiment d’un altre. Enfortir la representació de totes les persones en la seva diversitat i evitar els lideratges androcèntrics. No es pot descolonitzar sense despatriarcalizar. Per tant, també és prioritari reconèixer i garantir les demandes de les treballadores de la llar i les cures, les cambreres d’hotel i les temporeres de la maduixa. Ni explotació, ni discriminació, ni assetjament sexual en les empreses i llocs de feina.

Superar la colonialitat del poder

La força del carrer és més necessària que mai i també la força del ciberactivisme en temps de colonialitat virtual i les persones de la institució pública no haurien d’estar apartades d’aquests vincles, tot el contrari, per coproducció de mesures i polítiques transformadores antiracistes. El dret a tenir drets és fonamental. Que totes les persones tinguin papers és imprescindible sense cap mena de condicionants. El dret a la ciutadania hauria de ser inherent a la condició humana, perquè és un factor fundant de la participació i la convivència democràtiques. Donar poder a la ciutadania és fonamental per superar les opressions.

Legitimar l’espai epistèmic, de veu i de representació política i social de les persones migrades i en condició de racialització és urgent. És a dir, que siguin elles mateixes que parlin, facin anàlisis i generen les seves propostes en les ciutats, barris i pobles, sense necessitat d’estar tutelades.

S’ha de garantir, expandir i legitimar el pes públic i polític de les referents migrades en la institucionalitat pública

Garantir “quotes de diversitat” amb capacitat de decisió i no en condició de subalternitat, en els espais de decisió i representació tant de les institucions públiques com en el sector privat, educatiu, esportiu i organitzacions polítiques. No volem “quotes de color utilitaristes” que només serveixen per fer creure que el racisme ja està superat. S’ha de garantir, expandir i legitimar, cada vegada més, el pes públic i polític de les referents migrades en la institucionalitat pública; que estiguin en càrrecs polítics i defensant una agenda clarament antiracista. Un clar exemple són la Maria Dantas i Najat Deutrech.

És necessari promoure i garantir el compliment d’una Llei Contra el Racisme i la Xenofòbia que tingui un reglament clar i contundent, que pugui reparar a qui sofreix atacs racistes i que sigui garantidora de totes les mesures encaminades a garantir la convivència.

Cal enfortir l’autonomia econòmica de les persones migrades, sobretot les dones, a través de l’accés a treballs en tots els nivells

Enfortir l’autonomia econòmica de les persones migrades, sobretot les dones, a través de l’accés a treballs en tots els nivells formatius, tècnics i professionals. És imprescindible per a normalitzar i naturalitzar la diversitat i convivència en la societat. A més, s’han de promoure mesures que motiven la pèrdua de privilegi (social, polític, econòmic, epistemològic, etc.) dels subjectes colonials i consolidi la recerca de relacions igualitàries. Això significa descolonitzar occident i els privilegis de la blanquitud per a erradicar la posició i condició privilegiada de les persones blanques occidentals (sigui en un país perifèric o en un centre metropolità) en l’àmbit educatiu, en l’àmbit relacional als barris, etc.

D’altra banda els governs i la societat civil occidental han d’oposar-se radicalment a les agressions colonials que depreden territoris, generen guerres, fam, contaminació, així com a la violència policial a la zona del no-ser.

Superar la colonialitat del saber

S’ha d’incidir en polítiques educatives generadores de diversitat i vincle entre les diferències: fer memòria històrica, sanadora, reparadora, evidenciar la veritable historicitat i qüestionar la colonització. (Plans Estratègics educatius antiracistes i descolonials). Són imprescindibles mesures de reparació simbòlica per fer memòria històrica crítica enfront del passat esclavista de Catalunya no només al carrer, sinó també als museus, a les universitats, als edificis emblemàtics. Crear un museu de la memòria i promoure la justícia transicional entre la població enfront del racisme.

És fonamental generar en les universitats públiques i centres formatius superiors espais de saber situat, des de l’experiència viscuda de resistència a l’opressió racista i normalitzar les quotes de diversitat entre el professorat i alumnat, també incorporar la diversitat epistèmica que envolta un diàleg de sabers i incorpora coneixements i experiències de cultures no-occidentals com a punt de partida per a reprendre les experiències desaprofitades per la raó occidental. També, és necessari desracialitzar el llenguatge i la manera d’informar en els mitjans de comunicació, als centres de recerca i espais públics. S’ha de prendre seriosament el coneixement crític produït per i des del Sud Global i transferir recursos polítics, econòmics, educatius i socials de la zona de l’ésser cap a la zona del no-ser. Finalment, garantir l’educació gratuïta, descolonial, que no sigui guetitzadora ni fragmentadora.

Superar la colonialitat de les cures

És necessari promoure una “educació sentipensant” que incideixi en l’enfortiment de la comunitat humana, sense criteris nacionalistes, d’estats nació i de fronteres, on es reconegui el criteri d’interdependència, d’empatia, l’emoció, correspondència diversa, on deixem de racialitzar i generar etiquetes o sectarismes. S’ha de deixar de mirar i interpretar les cures des dels ulls de l’hegemonia colonial i capitalista en termes de mercat laboral: conciliació entre l’àmbit familiar, personal i laboral. Es tracta de posar en pràctica la cura de tota la comunitat humana, no permetre que cap persona estigui en precarietat, sense parers, sense alimentació, sense atenció en salut, sense feina, sense cap mena d’oportunitat, independentment del seu origen, arrel i identitat.

És imprescindible un habitatge digne per totes les persones que sigui segur, saludable i en condicions de dignitat; una alimentació bàsica de totes les persones sobretot per la infantesa migrant i accés a la salut universal. Complementàriament, s’han de promoure accions comunitàries d’intercanvi i reconeixement de la territorialitat, la llengua, la cultura, la música, art i producció de sabers, des de la interculturalitat en espais d’oci, biblioteques, parcs, centres culturals, teatres, cinema, mercats.

Hem de crear un món amb una nova estructura de poder, on occident no domini ni exploti a la resta de món

Hi ha molts ideals que es poden prendre avui per erradicar la colonialitat i les seves opressions. No obstant ens cal un factor fonamental: crear un món amb una nova estructura de poder, on occident no domini ni exploti a la resta de món. Desfer-se d’aquesta “nova normalitat”. Hem de preguntar ¿què significa la descolonització per a subjectes occidentalitzats a Catalunya?, ¿com despullar-se de la colonialitat? ¿Què significa construir una Catalunya diversa i inclusiva? Certament, és un desafiament i com diu Boaventura de Sousa Santos constitueix un pas fonamental en la direcció descolonitzadora i antiracista al qual no cal renunciar, sinó perseverar, com assenyala Angela Davis: “No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar”.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a casa dues revistes: 'Justícia Global' i 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies