09/04/2026 | 07:00
He llegit que als 15 anys vostè ja treballava d’administratiu. Va ser un abandonador escolar prematur?
Sempre faig la broma que, com que hi ha la fama que els sindicalistes no treballem, doncs jo poso que des dels 15 anys ja treballo. Però sí, va ser un mig-mig. Vaig estudiar FP d’administratiu a Montornès del Vallès, i allà ja em vaig presentar a eleccions estudiantils en unes vagues que hi va haver a mitjans dels vuitanta. D’administratiu hi havia coses que xuclava i coses que no, perquè soc molt autodidacte. I és veritat que hi ha un moment que vaig deixar l’FP i em vaig posar a treballar ensenyant cases al meu poble, però després em vaig tornar a apuntar al nocturn, en una acadèmia d’FP —privada, però d’un preu raonable, o sigui que me la podia pagar amb el que cobrava—, i vaig acabar la part d’auxiliar administratiu.
I després?
Ja em vaig posar a treballar a jornada completa d’administratiu, amb 16 anys.
L’escola la fa a Vallromanes?
Sí, jo soc d’allà. I pensa que, quan marxo a viure a Girona, l’any 1998, a Vallromanes encara no hi havia ni un miler d’habitants. O sigui que teníem una escola rural. De la meva edat n’érem cinc. Hi havia dues classes: una que anava de pàrvuls a quart, i una altra que anava de cinquè a vuitè. No et parlo de la postguerra; això era els anys vuitanta.
A què es dedicaven els seus pares?
La meva mare havia fet diverses feines, com ara netejar cases, i el meu pare era paleta. El meu avi havia tingut una bòbila on es fabricaven totxos.
D’aquí li ve la consciència de classe?
No ho sé; suposo que, si vius en un barri obrer, tens sensació de classe; però, quan vius en un poble on tothom és gent treballadora… El qui no era jardiner era cambrer, i el qui no, era paleta. Bé, teníem els estiuejants, que venien del juny al setembre i s’instal·laven allà, i aquí ja sí que podies veure algunes diferències.
“Com a secretari general de la UGT de Catalunya, no he d’estar ni a favor ni en contra de la independència: he de respectar la pluralitat del país”
Semblava que anés a fer carrera política, perquè va ser secretari general de les JERC, però finalment l’ha fet sindical. O l’afiliació a la UGT va arribar abans?
No, m’hi afilio amb 23 anys, però ve després. Jo tinc una trajectòria també antimilitarista, perquè vaig ser insubmís a la prestació social, i estic a Maulets i a Catalunya Lliure, i el 1991 hi ha tota una sèrie de gent de Catalunya Lliure que entra a ERC amb l’Àngel Colom i el Pere Bascompte. Jo aleshores tenia 19 anys i entro a les joventuts d’ERC, i n’acabo sent secretari general el 1996. I allà hi havia tota una sèrie de gent que no teníem estudis universitaris i ens surt el neguit del sindicalisme nacional. Això coincideix amb un moment en què la UGT de Catalunya, amb el Pepe Álvarez, estava en un procés d’obertura i de pluralitat, i per l’atzar coincidim, encaixem i comencem a treballar elements. Quan deixo la secretaria general de les JERC, vaig a Girona i passo a ser, l’any 1998, secretari de la UGT a Girona. Hi ha vegades que la gent em posa una etiqueta política, i no hi tinc cap problema, però la realitat és que porto molts més anys d’activitat sindical. En política hi vaig ser uns anys, i no en renego, però vaig deixar totes les responsabilitats el 1998 i, uns anys després, vaig deixar de militar.
Per què ho va fer?
Crec que no està bé que la gent que ha estat dirigent en una organització política, després, quan plega, comenci a criticar. Jo ho vaig deixar de manera discreta, i va ser molts anys abans del procés, eh? Però no vull parlar-ne per respecte. Perquè hi ha una part del que ets que ho ets gràcies a les oportunitats que et van arribar perquè tenies aquella responsabilitat. Aquesta gent que, quan ho deixa, raja, trobo que són uns desagraïts.
I no ha tornat a militar enlloc més…
No, i crec que, pel càrrec que tinc, està bé. Però a la vegada penso que cal militar políticament, i més en aquests temps. La meva militància és ara sindical, que també és política.
“Entre el sí i el no, hi ha molts matisos; el xoc que va suposar el Procés segurament em va fer canviar, i ara no soc tant de blocs”
Es continua considerant independentista?
El secretari general de la UGT de Catalunya no hi ha d’estar ni a favor ni en contra. Som una organització plural, amb més de 110.000 persones afiliades a Catalunya, i aquí hi ha gent que és independentista i gent que no. Durant el procés hi va haver moments molt tensos, i recordo que fèiem la broma que, si pillem d’un costat i d’un altre, vol dir que anem bé. La majoria de la gent, quan va a un sindicat, és per fer acció sindical; l’afiliació polititzada és poca. Per tant, hem de tenir respecte per la pluralitat del país. Jo tinc les meves opinions, però durant el Procés vaig aprendre que, quan parlo, la gent no veu el Camil Ros, sinó el dirigent de la UGT.
Veig que hi pensa molt, en el Procés.
He tingut amics i amigues que han estat a la presó, com diria el Raimon, plens de raons, i acabes descobrint que en política també hi ha la part humana de les persones, i que entre el blanc i el negre, o el sí i el no, hi ha molts matisos, o, com deia l’Espriu, que la veritat és un mirall trencat en mil bocins. I a això suma-hi que la meva experiència sindical és de diàleg i negociació permanent; per tant, aquell xoc que va suposar el Procés segurament em va fer canviar, i ara tot això ho matiso i no soc tant de blocs.
Ja fa deu anys que és el líder de la UGT a Catalunya i aquest és el seu darrer mandat. Ja ha començat a pensar què farà després?
No, això s’acabarà definint l’últim any; però, ara, dir com anirà el relleu de la UGT…
Em referia a la seva perspectiva personal.
La meva perspectiva personal pensa moltes coses; per ara, la decisió que he pres és que ja ho decidiré de cara a l’últim any. El gener de 2028, ves a saber… La part bona és que serà el primer cop que s’aplica la limitació de mandats. Aquesta limitació es va decidir en un congrés que es va fer el 2012, i s’aplica als qui hi vam entrar el 2016. Crec que està bé.
Però ja en pot començar a fer balanç…
Han estat uns anys intensos: procés, covid-19, i, quan ja en sortíem, no ens arriba la recessió que alguns volien, però sí que tenim una crisi d’inflació arran de la guerra d’Ucraïna, i, per tant, de pèrdua de poder adquisitiu. També aquests anys hem ajudat a frenar que el PP i Vox guanyin, però tenim la ultradreta a les portes.
“La ultradreta provoca una confrontació innecessària; a Catalunya tots estem barrejats, i la societat catalana, de sempre, ha intentat cohesionar”
Tard o d’hora, el PP i Vox governaran. Quin és l’escenari que preveieu per a quan això passi?
També pot quedar una Espanya ingovernable. El que és evident és que, quan els del PP han governat, comencen tranquils primer, però després retallen socialment o democràticament. Els punts més àlgids de l’independentisme català són en períodes del PP. Ara som en un escenari en què els catalans tenim dues ultradretes, la catalana i l’espanyola, i, quan els periodistes analitzeu el que voten al Parlament, veiem que voten molt semblant. És preocupant per la confrontació i la fractura social que provoquen, perquè a Catalunya tots estem barrejats. I la societat catalana, de sempre, hem intentat cohesionar: des del “som un sol poble” de Josep Benet a l’“és català qui viu i treballa a Catalunya” de Jordi Pujol, passant pels “altres catalans” de Paco Candel, però també pel “volem acollir” dels anys 2000. Ara el que em fa por és que no ho fem.
El preocupa que estiguem vivint un canvi social?
Em preocupa, perquè hi haurà gent que votarà la ultradreta que no és d’ultradreta i que es pensarà que no està votant ultradreta. Aquesta gent, que no és d’ultradreta, però vota ultradreta, es queden amb estereotips, però tampoc no els pots criminalitzar. Quan hi parles, veus que és un votant emprenyat, és un vot antisistema de persones que tampoc són necessàriament antisistema, gent que té la sensació que el sistema s’ha pervertit, que s’ha corromput o que no els ajuda, la qual cosa tampoc no és veritat. En altres ocasions, aquest vot emprenyat ha anat a altres opcions polítiques.
El vot emprenyat és un vot irracional.
Jo m’hi he trobat —en converses disteses de bar, eh?—, gent que diu que votarà Aliança Catalana i els preguntes què votaven abans i et diuen la CUP. I parlo de persones que no tenen problemes de poder adquisitiu, eh? Aquí el tema és si tenim la capacitat de combatre aquesta situació.
“Som vuit milions i anem cap a deu; no tenim dimensionat l’estat del benestar per a la població que tenim”
Alguna idea?
Si vols convèncer aquesta gent, que al final és el que hem d’intentar fer, no li pots dir que està equivocada. Mira per què vota, i aviam què pots argumentar. Perquè no hi ha cap govern a l’extrema dreta que, quan ha guanyat, hagi canviat allò que denuncia. A quin lloc del món on ha governat la dreta o l’extrema dreta es viu millor? A Itàlia, viuen millor? A Ripoll, viuen millor? O el tema de la immigració. A tu t’afecta? T’està prenent la feina? No.
Però fas cua al CAP i veus persones amb vel davant teu…
Però, si hi ha més cua, és perquè hi ha més immigrants o perquè no hem invertit prou en sanitat pública? És a dir, dels sis o set milions que érem, ja estem en els vuit i anem cap a deu milions. No tenim dimensionat l’estat del benestar per a la població que tenim. Et poso un altre exemple: què passaria si ara hi hagués una vaga d’immigrants o els immigrants marxessin?
Molts sectors econòmics se’n ressentirien.
Les cures, la construcció, l’hostaleria, els supermercats… estarien en mínims.
I moltes escoles es buidarien d’alumnes.
Exacte. De vegades, vas caminant pel carrer i sents darrere teu uns adolescents parlant un català que semblen Pompeu Fabra. I, quan et passen, veus que el seu origen o el dels seus pares és de fora. Parlen català perfectament, i entre ells. Per tant, la majoria de la gent que ve aquí és per treballar.
“La desinversió que ha patit l’educació pública, com també la sanitat, no es pot recuperar tota de cop; ja m’agradaria”
S’ha fet tot bé amb el pacte d’educació? Els acusen de trencar la unitat sindical…
La desinversió que ha patit l’educació pública, com també la sanitat, no es pot recuperar tota de cop; ja m’agradaria. Si demanes el tot i no entres a negociar —perquè no hi han entrat—, el resultat és res, i nosaltres, entre el tot i el res, escollim el camí gradual cap al tot. És un acord que arriba als 2.000 milions d’euros (el pressupost d’avui és d’uns 7.500 milions) al final de la seva aplicació, amb algunes partides d’aplicació aquest any i d’altres de graduals a quatre anys. Crec que cal un debat serè i fugir de les desqualificacions sindicals i espero que puguem recuperar espais de diàleg. Perquè en aquesta mena d’acords, els que d’entrada els critiquen, després, quan algun aspecte no es compleix, són els primers a exigir-ne el compliment.
Tenim unes xifres d’ocupació relativament bones, l’economia creix… i, en canvi, el malestar social sembla que va a més. S’ho explica, això?
M’ho explico perquè, sobretot a partir de la guerra d’Ucraïna i la crisi d’inflació, hem perdut molt de poder adquisitiu. Hem aconseguit increments històrics del salari mínim, i, gràcies a la reforma laboral, es tornen a marcar salaris a partir dels convenis col·lectius de sector, i, per tant, anem recuperant poder adquisitiu, però el preu de les coses ha pujat molt més que aquests increments salarials. Amb la crisi econòmica, vam tenir una devaluació salarial per les feines que es van perdre, i perquè, quan tornaves a entrar, ja no cobraves el que havies cobrat, i ara amb la crisi de preus hem tornat a tenir una devaluació salarial. O sigui que sí que hi ha un problema d’arribar a final de mes. I, és clar, tenim la crisi de l’habitatge. Fins fa uns anys, el lloguer era un refugi, perquè els preus eren més o menys raonables, però ja ha deixat de ser-ho. En algunes ciutats, el que abans es pagava per un pis, ara es paga per una habitació. La gent aspira a viure dignament, a gaudir d’unes vacances… O sigui que, en certs sectors estratègics, s’haurien de poder fixar i regular preus.
Per exemple, el lloguer.
El que sigui. També l’alimentació. Si la banca no tingués el Banc Central Europeu marcant els tipus d’interès, quins tipus tindríem avui? I, malgrat que són molt ajustats, la banca guanya diners. És l’exemple que, regularitzant en termes raonables, hi pot haver negoci i drets.
Els sindicats estan dissenyats per protestar, però avui, del malestar derivat d’aquesta protesta, se n’aprofita en part l’extrema dreta. Això no us genera algun dilema intern?
Això ja ens havia passat amb la crisi econòmica i les retallades. És veritat que som en aquell moment de la immediatesa, que tothom tot ho vol ja… però les lluites són constància. No són un esprint de cent metres. Ara hem perdut una votació sobre la reducció de la jornada laboral. Però nosaltres persistim. Ens van imposar tres reformes laborals i hem aconseguit revertir una mica els seus efectes ara. O sigui que és veritat que no ajuda que hi hagi aquests discursos, però la nostra experiència i el nostre model sindical del diàleg, des de la negociació i la mobilització, creiem que en aquests moments és el que dona més resultats. Si ens encallem amb el discurs d’“ho volem tot”, ens quedem amb no res.
“L’objectiu són les 32 hores setmanals; la gent avui prioritza gaudir de la vida, i treballar menys hores no vol dir gandulejar”
Quin serà el leitmotiv del pròxim 1 de maig? Suposo que la reducció de la jornada laboral ja està cremat…
Hi continuarà sent, perquè l’objectiu no són les 37 hores i mitja; l’objectiu, per a nosaltres, són les 32 hores setmanals.
De debò?
Sí, amb el que ha evolucionat la tecnologia, és perfectament factible. Hi ha d’haver una gradualitat, evidentment. Durant la Covid, la gent ens preguntava per la cobertura dels ERTO, els expedients de regulació temporal d’ocupació, i pels increments del salari mínim. Ara ens pregunten per la reducció de la jornada. La gent la demana. En les generacions anteriors, la prioritat era fer com més hores extres millor, per fer un raconet. Ara, l’objectiu de molta gent és com puc treballar menys hores.
No és un missatge contraproduent?
No, anem canviant de valors, i ara la gent dona prioritat a gaudir de la vida. I treballar menys hores no vol dir gandulejar, sinó millorar la productivitat, i està demostrat que treballant menys es pot ser igual de productiu. En la campanya turística, ja hi ha molt treballador jove que abans d’acceptar una feina pregunta l’horari. Abans només preguntaven la retribució.
Això, en educació, es diria que és perdre la cultura de l’esforç.
Tenim la jornada laboral de 40 hores des de fa més de quaranta anys… Grans empreses com la Seat estan a 37 hores, i no és un problema. L’Administració pública està a 35 hores, en el cas de la local, i a 37 i mitja, a la Generalitat, perquè no hi ha manera que s’aculli als acords estatals. Aquesta societat que vol conciliar més i treballar menys també té una cultura de continuar estudiant i formant-se permanentment, per després retornar al mercat de treball.
Algun cop ha pensat “allò que havíem reivindicat, vist amb perspectiva, va ser un error”?
Doncs no se m’acut… i soc bastant autocrític, eh? Sí que et puc dir que al sindicat ens costa força arribar a certs sectors del que en podríem dir precariat. Amb els riders ho vam aconseguir, però en altres sectors ens costa i sentim una certa impotència per no arribar-hi.
