12/03/2026 | 19:00
Cinc dies després que els Estats Units ataquessin l’Iran, els preus del combustible ja començaven a apujar-se a les gasolineres. Cal ser molt clars: aquestes alces de preus no responen a una falta d’oferta real, sinó a simple especulació. Els preus de la gasolina i dels aliments es mouen per dinàmiques especulatives en dos sentits. En primer lloc, al mercat de futurs, on s’especula sobre el preu futur de les matèries primeres, i això estira els preus a l’alça. En segon lloc, l’oligopoli de la comercialització (gasolineres i supermercats) aprofita la situació per apujar preus davant d’una falsa percepció ciutadana d’escassetat. Anem per parts.
Pel que fa a l’energia, Espanya té reserves de petroli per a 92 dies i de gas natural per a 20, pel fet de ser un país membre de l’Agència Internacional de l’Energia. Aquest mecanisme d’estocs estratègics existeix precisament per evitar reaccions de pànic i interrupcions del subministrament. A més, només el 14,4% del petroli que importa Espanya passa per l’estret d’Ormuz (el 5,5% prové de l’Aràbia Saudita, i el 8,9%, d’altres països de l’OPEP). L’economista alemanya Isabella Weber ha analitzat i denunciat que la guerra a Ucraïna i la subsegüent crisi de l’energia van suposar un enriquiment encara més gran per a les companyies petrolieres i per a aquelles grans empreses que ho van aprofitar per apujar preus.
Els poders públics no han de permetre que qui especula als mercats financers i amb la distribució de béns essencials s’aprofiti de la crisi
Pel que fa a l’alimentació, l’agricultura i la ramaderia industrial són altament dependents dels combustibles fòssils, necessaris, entre d’altres, per a la producció de fertilitzants nitrogenats, que depenen del gas natural. A través de l’estret d’Ormuz, hi circula una tercera part dels fertilitzants sintètics comercialitzats a escala global. No obstant això, Espanya importa fertilitzants nitrogenats principalment d’Egipte, de Rússia, d’Algèria, Països dels Baixos i de Portugal. Cal recordar que els fertilitzants es compren habitualment amb contractes a termini i els seus costos es transmeten al sistema agrícola amb un retard temporal, perquè les plantes tarden a créixer. A més, els efectes van amb latència, perquè depenen dels cicles naturals de les plantes. Qualsevol increment immediat dels aliments respon a mecanismes de fixació de preus i especulatius per part de l’oligopoli alimentari, no a una manca real d’inputs. Espanya destina quatre vegades més diners públics a activitats que malmeten els ecosistemes i depenen dels combustibles fòssils —com l’agricultura i la ramaderia industrial— que al desenvolupament de sistemes alimentaris de base agroecològica.
Els poders públics no han de permetre que qui especula als mercats financers i amb la distribució de béns essencials s’aprofiti de la situació de crisi a costa dels preus de l’energia i de l’alimentació. El pròxim 25 de març, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, compareixerà en el Congrés per explicar la posició d’Espanya respecte a la guerra de l’Iran i previsiblement per anunciar un paquet de mesures per frenar l’impacte que aquest conflicte tindrà en l’economia espanyola. Davant d’aquesta situació, hi ha dues opcions, la primera de les quals és contenir els preus de l’alimentació i de l’energia amb una altra injecció de diners públics. És la proposta de Juan Roig, propietari de Mercadona, que ha proposat eliminar l’IVA als productes alimentaris. Sembla que serà també, un cop més, la proposta del PSOE, que proposarà rebaixes fiscals a les grans empreses. Aquestes propostes són les velles receptes de sempre: socialisme per a rics, pagar amb els diners de tots els beneficis d’uns quants. Però hi ha una altra sortida.
Podem respondre a aquesta nova crisi donant suport a un canvi de model alimentari i energètic
Tenim l’oportunitat de respondre a aquesta nova crisi d’una manera diferent de l’habitual i amb una mirada llarga: donant suport a un canvi de model alimentari i energètic. És a dir, apostant per una transició del sistema alimentari i energètic que recuperi el control democràtic sobre els béns més essencials, com són l’alimentació, l’energia o l’habitatge. Per això, voldríem proposar cinc mesures polítiques a curt i llarg termini.
La primera és fixar un topall als preus dels carburants (com han proposat alguns països, com ara França, Croàcia, Hongria o Mèxic) i als aliments bàsics. La segona és una reducció de l’IVA selectiva, només als productes alimentaris de producció extensiva i ecològica. La tercera és reorientar les subvencions públiques: actualment l’agricultura i la ramaderia industrials s’emporten la major part de les ajudes públiques en detriment de l’agricultura i la ramaderia extensives i ecològiques.
La quarta és exigir a la Unió Europea (UE) una regulació del mercat de futurs, amb la introducció d’una taxa Tobin que desincentivi les dinàmiques inflacionàries. Finalment, la cinquena i última consisteix a enfortir el lideratge públic enfront de l’oligopoli energètic i alimentari: cal reforçar els mercats majoristes i municipals públics (com Mercasa, Mercabarna, etc.) i estudiar l’establiment de supermercats públics, i cal apostar per la creació d’un operador energètic públic estatal.
La UE està pagant el preu del seguidisme a Trump i a Israel. Com que va ser còmplice del genocidi a Palestina, ara està lligada de mans als capritxos d’Israel. El primer que cal fer és recuperar la mobilització social del “No a la guerra” i aturar el conflicte armat. El segon és aturar l’especulació posant límits als poders privats. A llarg termini, cal construir una economia més democràtica que depengui menys dels combustibles fòssils i dels oligopolis de la guerra, l’energia i l’alimentació.
* Claudia Delso, Adrià Rodríguez i Andrea Walsh són membres de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA)
