29/04/2026 | 07:00
Tot indica que la qüestió de la immigració —juntament amb l’habitatge— tindrà un paper determinant en els propers cicles electorals. Ja ho està fent. Fins ara, el debat s’ha dirimit al voltant de l’alteritat. És a dir, partint de la idea que la població immigrant és un agent extern a la societat d’acollida, una mena d’apèndix que es podria, fins i tot, extirpar, si hi hagués la necessitat de fer-ho. En aquest marc, es troben tant els discursos d’odi de l’extrema dreta basats en arguments xenòfobs sense base empírica, que apunten al Gran Reemplaçament o que associen immigració i criminalitat, com els plantejaments, més subtils entorn del cost-benefici econòmic de la mateixa immigració, considerant la seva contribució al producte interior brut (PIB) o el seu impacte en les balances fiscals.
Però la immigració no és un apèndix de la societat. El moviment poblacional global forma part de l’ADN de les societats contemporànies i és intrínsec als processos d’urbanització i de conformació de grans ciutats. Ara, fa més de 25 anys que es va iniciar l’anomenada tercera gran onada migratòria a Catalunya, caracteritzada per la internacionalització del fenomen. La població nascuda a l’estranger resident a la Barcelona metropolitana arriba ja al 25%, sense comptar-hi els seus fills, que ja han nascut aquí. No són “els altres”: són “nosaltres”, els nostres veïns i veïnes, i el repte principal que hi ha al davant és millorar la seva inclusió social per evitar avançar cap a una societat fracturada segons el lloc de naixement. Exactament, el mateix que ja es va aprendre en temps de Paco Candel, ni més ni menys.
Més de la meitat de la població metropolitana que es troba en risc de pobresa és nascuda a l’estranger
L’informe Migracions i condicions de vida a l’àrea metropolitana de Barcelona, elaborat recentment des de l’Institut Metròpoli, i que compta amb el finançament de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), assenyala aquest repte, constatant la gran desigualtat que hi ha entre les condicions de vida de la població migrant i la població autòctona a l’àrea metropolitana de Barcelona. Actualment, no es pot entendre la pobresa en aquest àmbit territorial sense tenir present la situació socioeconòmica dels primers. De fet, més de la meitat de la població metropolitana que es troba en risc de pobresa és nascuda a l’estranger. La pandèmia va ser el punt d’inflexió. Des de llavors, s’ha consolidat aquesta majoria, amb una diferència que l’any 2023 se situava en unes 20.000 persones. Aquesta situació encara es dona de manera més clara si es parla de pobresa infantil. Al municipi de Barcelona, 7 de cada 10 infants pobres és d’origen migrant.
Nova pobresa urbana
Aquesta situació de desavantatge socioeconòmic plana actualment sobre la població que és el motor demogràfic de la metròpoli. Tot i estar majoritàriament ocupada, la població immigrant triplica el seu risc de pobresa (35,8%) respecte a la població autòctona (11,5%). De fet, la gran majoria de la població migrant en risc de pobresa són treballadors pobres, que arriben a representar el 28,2% de la població migrant treballadora, una proporció cinc vegades superior a la de la població autòctona ocupada. Ras i curt, la població migrant no és pobra per manca d’accés al mercat de treball, sinó perquè és precaritzada en la seva condició de treballadora.
A més, lluny dels estereotips que es volen instal·lar en l’opinió pública, la població immigrant, en comparació amb la població autòctona, presenta un accés molt inferior a les prestacions monetàries del règim de benestar, malgrat que presenta una major vulnerabilitat socioeconòmica. Les transferències socials només redueixen en 6 punts el risc de pobresa dels migrants, mentre que entre els autòctons aquesta xifra supera els 16 punts, i això només comptant-hi la població de 16 a 64 anys —excloent-ne la població jubilada. La mateixa precarietat laboral dificulta la generació de drets de protecció social.
La població migrant destina més del 34% dels seus ingressos a cobrir les despeses de l’habitatge, per un 15% en el cas dels autòctons
Al mateix temps, la població nascuda a l’estranger és un dels col·lectius més afectats per la crisi de l’habitatge. La majoria de la població llogatera a l’àrea metropolitana de Barcelona és també d’origen migrant, i són, precisament, els que tenen major sobrecàrrega de despeses de l’habitatge. L’any 2023, de mitjana, la població migrant destinava el 34,6% dels seus ingressos a cobrir les despeses de l’habitatge, per un 15,0% en el cas dels autòctons. Això implica una major pèrdua de poder adquisitiu, que, de vegades, es reflecteix en més dificultats per cobrir necessitats bàsiques.
En conjunt, aquesta situació presenta trets que evoquen conceptes sociològics del canvi de segle, com ara la nova pobresa urbana d’Enzo Mingione o la marginalitat avançada de Loïc Wacquant. Uns conceptes amb els quals es feia referència a com la globalització i la desindustrialització afectaven les condicions de vida de determinats segments de població a les grans ciutats europees i dels Estats Units. Uns efectes que es materialitzaven en noves dinàmiques d’exclusió social protagonitzades per població d’origen migrant racialitzada, amb ocupacions precàries, desprotegits pels règims de benestar i havent-hi de fer front a l’elevat cost de vida de les grans ciutats. Un patró que comença a consolidar-se 30 anys després a casa nostra.
La desigualtat social a la metròpoli s’explica cada cop més per l’eix autòcton-estranger
Des del 2008, a la metròpoli de Barcelona, l’estrat de rendes intermèdies ha perdut pes, tant entre la població autòctona com entre la població d’origen migrant, però per motius ben diferents. Entre els nascuts a Espanya creixen les rendes altes, mentre que entre la població immigrant augmenten les rendes baixes. Durant la darrera dècada, per tant, la població nascuda a l’estranger ha viscut un procés de pauperització i s’ha despenjat de la dinàmica propiciada pel cicle econòmic expansiu.
Això apunta a una tendència clau: la desigualtat socioeconòmica en el conjunt de la metròpoli s’explica, cada cop més, per la desigualtat d’ingressos entre la població autòctona i la població immigrant. És a dir, la desigualtat de renda entre aquests dos grups ha passat de tenir un pes insignificant en l’estructura social metropolitana a explicar ja un 7% del conjunt de la desigualtat. Una tendència preocupant que alerta del risc de fractura social i que sens dubte té a veure amb la situació de desavantatge de la població immigrant i amb el seu pes demogràfic creixent.
I l’habitatge n’és la causa principal
L’habitatge, i en concret el règim de tinença, és el que explica més de la meitat de la desigualtat socioeconòmica existent entre autòctons i immigrants. Aquest és el resultat d’un model amb el qual s’analitza el pes de les diferents fonts de desigualtat entre els dos grups socials. A part de l’habitatge, es consideren en aquest sentit tres factors més: la posició en el mercat laboral; el fet de percebre o no prestacions socials monetàries, i, a l’últim, l’estructura de la llar, principalment el nombre de menors i la intensitat laboral (mesos treballats) dels membres de la llar.
Precisament aquest darrer factor és el que menys explica la desigualtat entre la població autòctona i la població nascuda a l’estranger (9,3%), mentre que la resta dels factors n’expliquen el 90,7%. La infraocupació i la precarietat laboral tenen un pes important, expliquen el 16,4% de la desigualtat; la protecció social, com ja s’ha apuntat anteriorment, té menys cobertura entre la població migrant que entre l’autòctona, essent també una font de desigualtat (15,3%). Cal tenir en compte que el gruix dels ingressos de la població migrant prové del treball, i que només un 12,2% prové de transferències socials, tres vegades menys que la població autòctona (37,1%).
El pagament de rendes immobiliàries no permet opcions de progrés material per a les futures generacions nascudes en llars d’origen migrant
Però el que erosiona més les condicions de vida de la població d’origen migrant respecte a la població autòctona és la posició que ocupen en el mercat de l’habitatge, que explica el 51,9% de la desigualtat entre els dos grups. Població majoritàriament llogatera, en edificis de baixa qualitat en zones d’elevada vulnerabilitat residencial, els residents metropolitans d’origen migrant veuen com el fruit del seu treball és absorbit pel pagament de rendes immobiliàries en una situació que no permet opcions de progrés material per a les futures generacions nascudes en llars d’origen migrant.
El futur de la societat metropolitana hi està en joc. En el debat polític, a l’hora d’abordar la qüestió del benestar social no cal triar entre parlar d’habitatge o d’immigració. Cal obrir el marc i comprendre que l’un és indestriable de l’altre, però en un sentit concret: teixir una agenda social realista i integradora. Una agenda social que busqui reduir les desigualats haurà de posar la mirada en les condicions de vida de la població d’origen migrant; haurà d’establir mecanismes per fer que aquesta sigui un subjecte mereixedor de drets i de protecció social, i, entre altres polítiques distributives clau (per exemple, en matèria d’infància), haurà de reforçar les polítiques predistributives, tant en matèria de drets laborals com, centralment, en matèria d’habitatge. Protegir l’accés a l’habitatge, reduir-ne el pes econòmic i ampliar la protecció i els drets dels llogaters és protegir la població migrant, frenar la seva sagnia i la fragmentació social. Aquí hi trobarem les claus per construir metròpolis més cohesionades i igualitàries que posin fre a la nova pobresa urbana i la marginalitat.
* Marta Ill i Sergio Porcel són investigadors de l’Institut Metròpoli, consorci públic situat al campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i adscrit a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que desenvolupa activitats de recerca urbana, formació i transferència de coneixement, principalment a l’àrea i la regió metropolitana de Barcelona.
