I si expropiem el Bloc Papallona?

A Catalunya, en 10 anys el preu del lloguer ha augmentat un 60% i, a l’Estat espanyol, els guanys totals del negoci del lloguer han crescut un 87%. Però, al llarg d’incomptables debats sobre la qüestió de l’habitatge, ningú no proposa tocar els beneficis dels rendistes i especuladors, que s’estan fent d’or a costa del patiment de milers de famílies treballadores.

I és que, malgrat les ridícules gesticulacions teatrals de certs ultraliberals contra el que consideren la dictadura comunista del PSOE-Sumar, la realitat és que absolutament cap de les mesures anunciades fins ara no s’ha atrevit a tocar els beneficis obscens del negoci immobiliari. En el millor dels casos, la regulació dels lloguers ha congelat uns preus ja altíssims, i, de totes maneres, moltíssims rendistes han esquivat o incomplert la llei, sense cap conseqüència. En el pitjor dels casos, les mesures dels governs autonòmic i estatal han suposat subvencions directes o indirectes als rendistes (com bonificacions fiscals als arrendadors o ajudes per pagar el lloguer), o bé propostes de col·laboració publicoprivada que regalen sòl, avals o finançament públic a les grans promotores immobiliàries.

El fons voltor NAD vol expulsar les llogateres de l’edifici, que no deuen ni un cèntim, per disseccionar els pisos en habitacions

Recentment, el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya hem aconseguit aturar temporalment un desnonament molt important, el de la Marga, veïna del Bloc Papallona. Un desnonament que reuneix alguns elements especialment vistosos: New Amsterdam Developers (NAD), un fons voltor, vol expulsar les llogateres de l’edifici, que no deuen ni un cèntim, per disseccionar els pisos en habitacions, convertint un emblemàtic edifici modernista en un coliving, en un hotel encobert. L’objectiu, naturalment, és saltar-se la regulació, de manera que la suma de preus de les habitacions superi amb escreix el preu total marcat per l’índex legal. Pel camí, les obres per trossejar els pisos ja estan provocant danys a un edifici reconegut oficialment com a part del patrimoni cultural de Barcelona. Fins on arriba la impunitat d’aquesta gent? I l’Estat, lluny de sancionar aquest fons voltor, es preparava per invertir una milionada a sufragar l’immens dispositiu policial per executar-ne el desnonament.

La importància del marc de debat: per què no parlem d’expropiació?

És hora de començar a plantejar el debat de l’habitatge en uns altres termes. Exigim l’expropiació del Bloc Papallona, forçosa, perquè NAD hagi de marxar per on havia vingut, sense ni un euro de benefici. En primer lloc, per impedir els desnonaments, recuperar els pisos buidats i preservar una peça del patrimoni cultural barceloní. En segon lloc, per enviar un missatge a tots els rendistes i especuladors: s’ha acabat la barra lliure. Els responsables de la crisi de l’habitatge, els que s’han dedicat a jugar amb allò més essencial, han de començar a pagar pel mal irreparable que han fet.

Els responsables de la crisi de l’habitatge han de començar a pagar pel mal irreparable que han fet; han de saber que s’ha acabat la barra lliure

Ens diran que és impossible, tot i que la legislació actual ja preveu l’expropiació forçosa quan està en joc el deteriorament d’un valor cultural protegit i s’incompleix la funció social de l’habitatge. Però el debat no és aquí. El possibilisme pusil·lànime de la política parlamentària ja cansa. La seva democràcia és una pura pantomima si, a l’hora de la veritat, mai podem decidir res sobre les coses que més importen (i l’habitatge fa temps que és la nostra preocupació número u). Quan sí que els interessa, les lleis es canvien, es foraden i es manipulen tant com calgui. Ho hem vist amb jutges que ignoraven sistemàticament la llei del lloguer social obligatori o la moratòria dels desnonaments, o amb la modificació de la Constitució el 2011 per prioritzar el rescat bancari a la inversió en sanitat, educació o habitatge.

La proposta de l’expropiació vol ressituar un debat sobre l’habitatge monopolitzat per l’agenda del lobby immobiliari. Em refereixo al gran esforç propagandístic per impulsar un nou cicle de construcció.

La construcció com a falsa solució

Construir pot ser útil i necessari en molts contextos. Ara bé, sembla que alguns economistes en quatre anys de carrera només van aprendre dues paraules: oferta i demanda. Les repeteixen amb fervor religiós en totes les tertúlies del país, sense molestar-se mai a contrastar la teoria amb la realitat. S’obliden de dir, per exemple, que, entre el 2014 i el 2024, el preu del lloguer a Barcelona ha crescut unes 11 vegades més que no pas la població. La raó és que ni l’oferta equival als pisos existents, ni la demanda equival a gent que necessita un pis per viure-hi.

L’oferta d’habitatge a Catalunya deixa fora 100.000 pisos destinats al lloguer turístic (més els il·legals) i uns 420.000 pisos permanentment buits. I no, els pisos buits no estan només en poblets de zones rurals. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), les quatre capitals de província catalanes tenen entre el 7% i el 12% del seu parc d’habitatge buit. D’altra banda, els inversors també inflen i deformen la demanda d’habitatge. El 2024, un terç de totes les compres d’habitatge a Catalunya les feien empreses o estrangers amb un alt poder adquisitiu. A més, alguns informes apunten que fins al 60% de les compres es fan sense hipoteca. Entre els pocs que a hores d’ara poden comprar un habitatge al comptat, és evident que abunden els inversors, que compren per revendre o llogar.

Els inversors inflen i deformen la demanda d’habitatge: un terç de les compres les fan empreses o particulars estrangers amb un alt poder adquisitiu

I encara un exemple més, a la memòria de molts: durant el cicle que va culminar en la gran crisi del 2008, vam veure com una onada salvatge de construcció (per tant, d’ampliació d’oferta) discorria paral·lelament a un augment delirant dels preus. La “broma” va acabar amb un cementiri de 450.000 pisos buits a Catalunya l’any 2014.

La situació actual no és pas idèntica, perquè no hi ha un gran endeutament hipotecari de les famílies, però aquest no és un requisit indispensable per a una bombolla especulativa. L’habitatge ofereix una de les taxes de rendibilitat més altes de l’economia global i, per tant, és un actiu que atrau grans capitals inversors de tot el món (entre els quals, New Amsterdam Developers o Blackstone, l’arrendador més gran de l’Estat espanyol). L’afluència d’inversions al mercat immobiliari genera una roda d’expectatives que atrau encara més inversors, des dels més professionals fins als petits aventurers (com veiem a YouTube, ple de gurus financers que t’animen a comprar pisos per llogar-los a preu d’or).

Encara que volguéssim obviar tot això, molts dels casos de nova construcció que podem trobar a l’àrea metropolitana de Barcelona són poc esperançadors. Entre les promocions més quantioses dels últims anys, podem trobar el complex residencial Marobert, al barri del Gorg de Badalona, i els edificis nous del barri del Rengle a Mataró. En ambdós casos, tot i tractar-se de dues ciutats colpejades durament per la crisi de l’habitatge, les noves promocions ofereixen pisos que rarament baixen dels 400.000 euros i sovint pugen dels 600.000 euros. Costa d’imaginar com se solucionarà el problema construint pisos caríssims, clarament pensats per a inversors o compradors d’alt nivell. A més, darrere de les grans promotores immobiliàries, en molts casos hi ha els mateixos fons d’inversió que, aquí o arreu del món, s’han dedicat a especular i desnonar: Aedas Homes, Neinor Homes, Culmia, Vía Célere, etc. Alguns d’aquests fons estan sent premiats amb adjudicacions de promocions publicoprivades, com és el cas de Neinor Homes i Cevasa amb el projecte “Habitatge Metròpolis Barcelona“, una promoció que els va atorgar el govern municipal d’Ada Colau.

Alguns diran que, aleshores, el que cal és construir habitatge públic. Més enllà d’una crítica pausada a la suposada panacea de l’habitatge públic —que deixarem per a més endavant—, cal dir que això és extremament lent, costós des del punt de vista econòmic i mediambiental i, sobretot, poc o gens realista. Si demà tinguéssim construïts els 50.000 pisos nous que va prometre Salvador Illa, el parc d’habitatge públic català passaria d’un ridícul 1,7% a un ridícul 4%, totalment insignificant per fer de contrapès al mercat lliure.

Què fer? Expropiar

A Catalunya hi ha 420.000 pisos buits, els propietaris dels quals estan incomplint de forma flagrant la funció social de l’habitatge, enmig d’una crisi històrica. Sabem que a les zones més tensionades hi ha empreses i inversors particulars que posseeixen edificis sencers, que estan expulsant els llogaters per especular. Amb l’expropiació forçosa, en un tancar i obrir d’ulls, podríem aturar milers de desnonaments i ampliar dràsticament el parc públic.

Cal expropiar tots els pisos buits, pisos turístics i ‘colivings’, per posar-los al servei de la classe treballadora

La nostra proposta és clara: les cases són per viure-hi i s’ha d’acabar la màniga ampla per a tots aquells que fan negoci amb l’habitatge. Això vol dir expropiar tots els pisos buits, pisos turístics i colivings, per posar-los al servei de la classe treballadora. I volem que el Bloc Papallona obri el camí.