Resposta a la CUP i als Comuns: crisi d’habitatge, circ parlamentari i un decret

Pocs dies després de la mobilització del 5 d’abril, la qual va treure al carrer milers de persones sota el lema “Acabem amb el negoci de l’habitatge”, la reacció de la política parlamentària no es va fer esperar. El dimecres 9 d’abril s’aprovava al Parlament el Decret 2/2015, que recull diferents mesures en matèria d’habitatge i d’urbanisme per intentar pal·liar la greu situació. La lògica és clara: la conclusió d’aquestes mobilitzacions es tradueix en una iniciativa legislativa que, suposadament, resol la problemàtica per la qual la societat s’ha tornat a mobilitzar. Queda clar també el paper de cadascú. El sindicalisme d’habitatge ha de ser l’agent que dinamitzi les mobilitzacions al carrer i l’esquerra parlamentària ha d’erigir-se en el seu referent polític, convertint les energies i les forces acumulades en rèdit electoral.

Aquest esquema de partida és clau per entendre la competició per projectar-se com a referent polític d’aquesta mobilització que hem observat en les últimes setmanes per part dels diferents partits de l’esquerra parlamentària. En concret, ens referim als articles publicats a CRÍTIC “La CUP: palanca política per a les conquestes en habitatge“, de Non Casadevall i Glòria Rubio, secretari general i membre del Secretariat Nacional de la formació, respectivament, i “Fem que l’habitatge deixi de ser un negoci“, de Susanna Segovia, portaveu dels Comuns al Parlament, i Xavier Martínez, membre de l’executiva de Catalunya en Comú. Des del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, considerem necessari aportar una visió crítica a aquesta lògica, que pretén limitar el sindicalisme d’habitatge a ser una força de mobilització al carrer per forçar canvis legislatius. Una lògica còmoda per a l’esquerra parlamentària. Però el fet de mostrar proximitat a la lluita al carrer o els gestos de reconeixement i de suport no amaguen la raó de fons de projectar-se com a representants dels sectors mobilitzats en el proper cicle electoral. I aquí és on trobem la clau política principal: la manca d’una alternativa política revolucionària que representi al nivell de la política (del que s’entén socialment per aquesta) una veritable lluita contra el model de societat capitalista, causa estructural de la manca d’accés universal a un habitatge.

Tant la CUP com els Comuns juguen a ser els més radicals mentre esdevenen socis de pactes parlamentaris amb el PSC

Perquè el context actual ens assenyala un límit clar, una realitat crua, però que hem d’entomar: a hores d’ara, el reformisme institucional és la via que canalitza políticament les forces acumulades pel moviment obrer. Trist però cert. La retòrica transformadora d’aquestes forces és un mer acompanyant d’uns espais polítics irremeiablement esgotats. El seu objectiu polític és la simple gestió de les institucions capitalistes, atenuant les seves contradiccions per mitjà de reformes que no reformen. El fracàs de la Ley Vivienda, la contenció de rendes que congelen els preus en els seus màxims històrics, o les moratòries de desnonaments que no aturen la sagnia de desnonaments en curs en són alguns dels exemples. I amb aquest panorama, on del fracàs de l’estratègia reformista n’extreuen la conclusió que és impossible plantejar una estratègia revolucionària, només els queda una opció: jugar a ser els més radicals davant del Moviment per l’Habitatge, mentre esdevenen uns socis de pactes parlamentaris amb el PSC.

Començant per la CUP, el titular no podia ser més revelador: “CUP: palanca política per a les conquestes en habitatge”. Un pronunciament atrevit i significatiu. Garbí i la seva suposada refundació era això: presentar-se com un partit seriós i responsable en què la prioritat és la gestió de les institucions capitalistes. Tot i que això impliqui pactar amb el PSC “més de dretes i espanyolista de la història”, segons declaracions de la mateixa formació. Tot plegat, per cert, en una votació en què cal recordar que els vots cupaires no eren necessaris per aprovar el decret. Aleshores, de quina palanca política estem parlant? Els autors ho expressen molt clarament en postular la CUP “com a eina institucional imprescindible per traslladar al Parlament les reivindicacions històriques del moviment per l’habitatge”. Però ni són imprescindibles, ni ningú els ha demanat que assumeixin aquest paper. Més aviat, aquestes manifestacions responen a l’esterilitat del seu projecte “anticapitalista”. Performance radical per dissimular el seu buit polític. Vestir de transformador un projecte cada cop més obertament reformista. En temps d’incertesa, apostar per la indefinició és un error. Calen certeses. Perquè posicionar-se a favor d’acabar amb el negoci de l’habitatge mentre Guanyem Girona legisla en benefici del rendisme dels petits propietaris revela de quin tipus d’“eina institucional” parlem. Anticapitalista de dia i criminalització de l’ocupació de nit. Un projecte sense rumb que expressa la impotència de la tàctica parlamentària en el context de derrota actual, aplanant el camí a l’auge de posicions reaccionàries a causa de la màquina de frustració i desafecció en què s’ha convertit l’esquerra parlamentària.

En el cas dels Comuns, els gestos radicals són més suaus, però la instrumentalització electoral dels moviments socials per alimentar l’agenda reformista es manté. Aquesta ha de ser “la legislatura del dret a l’habitatge”, argumenten al seu article. “Aquesta vegada sí”, sembla que vulguin convèncer-se ells mateixos. Per ells, no hi ha contradiccions: poden avalar la celebració de la Copa Amèrica o assistir als desnonaments de Casa Orsola després d’haver estat al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona mentre es desnonaven desenes de pisos públics de titularitat municipal. És fer política, és ser realistes, diuen. Però aquest realisme no és altra cosa que la seva pròpia rendició, que pretenen convertir en norma per a la resta.

L’habitatge és un problema estructural d’un model capitalista incapaç de satisfer les necessitats bàsiques d’amplis sectors de la societat

Veiem, doncs, que la tasca passa a ser presentada com a útil la seva funció institucional. “L’acord d’investidura del president Illa no hauria estat possible si no haguéssim arrencat compromisos clau que estem aconseguint que es compleixin”, afirmen. Però, de quins compromisos parlen? D’intervenir el mercat per frenar l’especulació i construir habitatge, afirmen a l’article. Així, el problema queda reduït a l’especulació, obviant que l’accés a l’habitatge continua condicionat per l’interès privat. Alhora, assumeixen sense qüestionar-ho el mantra de la manca d’oferta, malgrat l’existència de milers de pisos buits. Té lògica. El rellançament d’un nou cicle de construcció està configurant-se com a consens polític de tot l’arc parlamentari, d’esquerra a dreta. Garantir els beneficis de la burgesia immobiliària i el capital financer mentre es dona una sortida per a aquells sectors proletaritzats de les classes mitjanes. L’habitatge “assequible” erigint-se en consigna central de la conciliació d’interessos de classe en matèria d’habitatge; heus aquí una de les claus.

Potser les negociacions sobre el decret, mantingudes en secret a les portes d’una mobilització que ja s’intuïa multitudinària, van fer que ambdues formacions no prestessin gaire atenció a l’acte del 5 d’abril. En aquell acte, però, es van assenyalar dues qüestions clau. La primera, que les millores en les condicions de vida de la classe treballadora només vindran de la seva organització en sindicats de classe. Sindicats que defensin els interessos dels desposseïts, que rebutgin la conciliació amb les classes propietàries i que assenyalin les institucions i els seus partits com a còmplices de la burgesia immobiliària i del lobby financer. La segona, la necessitat d’entendre l’habitatge com un problema estructural, resultat d’un model capitalista incapaç de satisfer les necessitats bàsiques d’amplis sectors de la societat. Per això és fonamental que el sindicalisme contribueixi a articular un bloc social proletari que avanci cap a la superació d’aquest model i la construcció d’una societat socialista.

Ignorades aquestes reivindicacions, la CUP i els Comuns han optat per mostrar el seu compromís amb la gestió capitalista del problema de l’habitatge. És a dir, reduir la potencialitat d’aquesta lluita als estrets marges de la legalitat burgesa i relegar la lluita sindical a la lògica de la mobilització-reforma. Lògica de la qual obtindrà guanys electorals la força d’esquerres que millor es presenti com el seu representant en l’àmbit institucional. De passada, es legitima la funció que realment amaga aquesta proposta: contenir el descontentament social a partir de la iniciativa parlamentària, validant pel camí el paper del PSC als ulls de l’opinió pública. Una jugada rodona. Una maniobra pròpia de qui s’ha oblidat que la participació institucional per a una política revolucionària té un objectiu principal, un objectiu que determina la resta: la difusió del programa sobre el qual acumular forces per a la revolució socialista i la deslegitimació de les institucions que n’impedeixen la materialització. En un context de profunda desafecció social i fort descrèdit envers les institucions polítiques, jugar a ser un partit útil, a intentar governar més i millor, representa una claudicació política que, si hem de dir la veritat, ja no sorprèn ningú.

Cal dotar la classe treballadora d’un projecte assentat en un programa de superació del capitalisme

Perquè la discussió no està en si s’està a favor o no de les reformes. És un debat fals que únicament busca infantilitzar qui es presenta com a antagònic al circ parlamentari i a les forces polítiques que el legitimen. Des del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya ja hem assenyalat els elements als quals han de respondre aquestes reformes: atacar els beneficis de les classes propietàries i millorar les condicions d’organització política i sindical a costa d’un empitjorament de la posició de la burgesia immobiliària i del lobby financer. Però no és la necessitat d’una reforma o una altra el que està en joc. El que està en joc fonamentalment és l’expressió política que es dona a un dels conflictes principals en què s’expressa la lluita entre classes propietàries i classes desposseïdes a Catalunya. Des del Sindicat apostem pel fet que el treball d’avenç i consolidació del sindicalisme d’habitatge contribueixi a la deslegitimació del model de societat capitalista, així com a constituir una força social massiva amb la qual aspirar a la seva superació. Perquè davant un horitzó d’auge reaccionari i escalada bèl·lica, de progressiva reducció dels ja escassos marges de redistribució de la riquesa, esforçar-se per demostrar que des de la política parlamentària hi ha alternativa a aquest horitzó de barbàrie és un esforç en va.

Aquí, entendre la tensió social latent i la creixent deslegitimació de les institucions polítiques que sostenen el règim polític de l’Estat és clau. Perquè la manera de combatre l’antipolítica no és abonar el camí del ressentiment i de la frustració amb mesures cosmètiques i promeses que no es podran complir. L’única manera de combatre l’antipolítica, i que aquesta no sigui aprofitada per les forces de la reacció, és dotar la classe treballadora d’un projecte assentat en un programa de superació del capitalisme i construcció del comunisme. Un programa que ha d’alimentar l’alternativa política en forma d’Estat socialista on, com l’habitatge, les necessitats humanes es distribueixin de forma gratuïta i universal.