25/11/2024 | 15:36
Més de 126.000 persones van omplir dissabte passat, 23 de novembre, els carrers de Barcelona sota una mateixa consigna. El problema de l’habitatge és dramàtic i insostenible; Catalunya hi ha dit “prou”. Al malestar actual s’hi suma la percepció que una dècada d’ajuntaments del canvi, de governs progressistes i de legislació social, lluny de solucionar res o diferenciar-se de polítiques anteriors, han accentuat la problemàtica habitacional. La gestió de la DANA al País Valencià ha coincidit en el temps amb aquest desgast social, i ha suposat un punt d’inflexió. La setmana passada, l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) revelava que els polítics són considerats el problema principal per a la societat. L’accés a l’habitatge se situava en la segona posició. Imatge d’època: la tensió social augmenta davant el deteriorament progressiu de les condicions de vida dels treballadors. La política parlamentària es troba molt desacreditada per erigir-se de manera creïble en solució del problema.
Davant d’aquesta situació, el sindicalisme de l’habitatge ha promogut una idea clara: que únicament mitjançant l’organització sindical es podran imposar solucions efectives. No obstant això, i tot i que els aprenentatges i les derrotes de l’últim cicle polític estiguin presents, tornarem a equivocar-nos si considerem que els canvis que exigeix la problemàtica d’accés a l’habitatge actual es podran solucionar independentment de la correlació de forces en l’àmbit polític. Escrivim aquest article per posar en relleu els principals reptes polítics que afrontem a l’hora d’aconseguir que aquesta onada mediàtica sobre el preu de l’habitatge pugui esdevenir un possible cicle de lluita que porti victòries significatives per a la classe treballadora.
Primer, cal contrastar els dos consensos que existeixen davant d’aquesta conjuntura. D’una banda, el consens social a Catalunya és que els preus de l’habitatge han de baixar. De l’altra banda, el seu correlat parlamentari, estès tant a dreta com a esquerra, és el consens polític que cal promoure l’habitatge accessible. Una proposta que intenta, amb tocs d’ambigüitat, fer-se passar com una resposta coherent al malestar expressat al carrer. En realitat, amaga la conciliació dels diversos interessos que coincideixen en el que s’anomena lobby financer-immobiliari, des dels petits fins als grans rendistes, passant per les constructores i les immobiliàries. Per a tots ells, l’habitatge accessible significa rellançar un nou cicle especulatiu de construcció i imposar el desnonament fàcil, ràpid i barat.
Per als ‘lobbies’, l’habitatge accessible significa rellançar un nou cicle especulatiu de construcció i imposar el desnonament fàcil
En resum, habitatge accessible és la forma que tenen l’Estat i la burgesia immobiliària de vendre la consolidació d’un rendible model d’habitatge de misèria, blindant els seus amplis marges de benefici mentre fan petites concessions per mantenir la pau social. Concessions, per cert, que en tot cas es dirigeixen a sectors molt delimitats de les classes mitjanes empobrides perquè es reacomodin en el parc de lloguer. Per als sectors socials per sota, l’habitatge accessible és un eufemisme que en realitat té a veure amb consolidar un ordenament jurídic, policial i parapolicial que impossibiliti qualsevol marge de defensa davant futurs esclats socials per la problemàtica de l’habitatge.
Per això des del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC) confrontem aquesta idea i convidem a fer-ho a tot aquell que s’ha mobilitzat aquests dies: no es pot acabar amb el negoci de l’habitatge reforçant-lo. Les promeses d’un ”habitatge assequible” són una nova edició de la política de conciliació de la classe mitjana imposant els seus consensos a la classe treballadora. És un mecanisme que, com ja sabem, serveix per anul·lar la capacitat de la classe treballadora de fer-se escoltar políticament i lluitar per victòries significatives contra la minoria social de rendistes, d’empresaris i polítics burgesos que regeixen la societat.
Nosaltres plantegem un horitzó diferent cap al qual dirigir la tasca sindical i les energies socials catalitzades pel malestar: l’habitatge gratuït i d’accés universal. La lògica del benefici no pot determinar la possibilitat d’accedir a un bé fonamental com suposa tenir un sostre. Cal socialitzar amb urgència la idea que rebaixar els preus pot ser una victòria significativa, però que ha d’orientar-se cap a la batalla per la gratuïtat, la qualitat i la universalitat de l’accés a l’habitatge, o el que s’hagi aconseguit només serà una millora temporal que retrocedirà amb facilitat.
Aquest horitzó no dista del que van plantejar les lluites obreres que ens van precedir i que van aconseguir imposar la gratuïtat i la universalitat de béns com la sanitat o l’educació. Però aquests èxits es van aconseguir fonamentalment gràcies a dos factors: un moviment obrer que, a base d’anys de treball, va imprimir a la classe treballadora el nivell d’organització i de consciència política necessàries per imposar les seves demandes, i l’existència d’organitzacions polítiques revolucionàries que no es conformaven amb una millora de la situació concreta, sinó que orientaven la seva lluita cap a la superació del model de societat capitalista. Per tant, la nostra tasca també s’ha d’orientar en ambdues direccions.
El projecte sindical que proposem des del Sindicat es nodreix de tots dos exemples històrics. D’una banda, el model sindical que defensa donar resposta a qualsevol problema d’accés a l’habitatge, siguin lloguers, hipoteques o la lluita contra la sagnia de desnonaments. Així, es combina un desplegament territorial a partir de les seccions locals arrelades fortament als territoris, amb l’organització de blocs d’un mateix propietari. Avui dia, el Sindicat està donant resposta a pujades de lloguers, blocs afectats per pisos turístics o persones que estan en perill de ser desnonades. La finalitat d’aquest mètode sindical és la unió de la classe treballadora sota un mateix sindicat, com a forma d’alleujar la fragmentació que travessa la nostra classe a l’hora de respondre davant d’un problema d’habitatge.
L’objectiu últim és contribuir a la construcció d’una alternativa socialista al model de societat capitalista actual
Així mateix, aquest projecte no es pot entendre desvinculat de la tradició socialista en la qual s’inscriu el Sindicat. És per això que l’objectiu últim del plantejament exposat, el que atorga sentit a cada pas, és contribuir a la construcció d’una alternativa socialista al model de societat capitalista actual. Contribuir de manera decidida a la generació d’un poder com a classe treballadora que faci real aquesta alternativa. Perquè el problema de l’habitatge no es podrà resoldre sense que aquest deixi de ser un negoci, i per això necessitem avançar posicions en la lluita de classes. És a dir, organitzar la classe treballadora de manera unificada, sota un projecte polític que contribueixi en l’articulació d’una alternativa política socialista, avui dia encara inexistent.
Segon, la manifestació de dissabte també ha posat una altra idea sobre la taula: la vaga de lloguers. Una consigna que també sembla estar permeant socialment, normalitzant-se, generant debat i, sobretot, una certa preocupació entre diversos agents del lobby financer-immobiliari. Al nostre parer, és una bona notícia, però la possibilitat de la vaga de lloguers es troba ara mateix davant d’una disjuntiva: o consigna agitativa que acabi cristal·litzant-se en la lògica de la concertació social clàssica dels sindicats grocs, o consigna que es transformi en eina sindical i de conflicte capaç de materialitzar un poder de negociació real de la classe treballadora després de dècades d’absència d’aquest.
La vaga de lloguers s’haurà de donar per ‘fora’ dels mecanismes de concertació social de l’Estat
Els sectors reformistes —siguin de l’esquerra parlamentària, de l’anomenada societat civil progressista o interns al mateix moviment per l’habitatge— s’agafen a la primera possibilitat com a via per generar una correlació de forces favorable a un nou decret llei, a una suposada solució parlamentària. I, per això, han exclòs els raonaments tàctics, sindicals i concrets de com podria donar-se efectivament la vaga, ja que en realitat els importa poc la vaga en si. No són les seves retòriques plenes d’èpica les que preocupen la burgesia immobiliària.
Però el treball sindical, de base, pacient, i la consciència que les vagues s’han de convocar per guanyar-les tenen una presència significativa i transversal a tots els agents del moviment per l’habitatge. No som pocs els que, per sobre de retòriques variades, hem entès que es podria estar obrint una oportunitat d’establir una eina sindical eficient. En aquest sentit, nosaltres compartim que el treball per generar les condicions de possibilitat d’una vaga de lloguers és una prioritat política de primer ordre. L’estudi tècnic i tàctic per desenvolupar-la són urgents. Que no hi hagi cap mecanisme legal que garanteixi la vaga no ho entenem com un obstacle, sinó com un avantatge immediat: la vaga de lloguers s’haurà de donar per fora dels mecanismes de concertació social de l’Estat, encara que haurà de veure’s si aconsegueix ser contra aquests.
En aquest sentit, creiem que la guia clau per jutjar-ne l’avanç i qualsevol mesura que se’n desprengui són dos criteris: afecta significativament el guany capitalista o no? Sobrepassa els mecanismes de concertació social o és capada per aquests? No existeix dret ni conquesta de la classe treballadora que s’hagi pogut guanyar sense sacrificis, lluita o organització, i el Sindicat lluitarà fins a les últimes conseqüències per fer possible un habitatge gratuït i universal, entenent la vaga de lloguers, la negociació col·lectiva contra grans tenidors o el dret a l’autodefensa davant la impunitat dels propietaris com a eines clau per arribar a tal objectiu.
Després del 23-N, el repte és major. Però el sindicalisme d’habitatge surt reforçat i més madur d’aquesta mobilització. Aquesta maduresa haurà de mesurar-se en l’efectivitat i en el grau de massificació social del conflicte, però també en la capacitat de desplaçar políticament l’esquerra electoral i de desbordar els mecanismes de manteniment de la pau social de l’Estat. No ens podem permetre ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Encara menys després de la benzina per l’auge reaccionari que han suposat tots els últims anys de reformes que no reformen i d’unes esquerres indistingibles de les dretes en allò essencial.
Aquesta vegada, però, hem après que aquests reptes no els podem afrontar en negatiu. És per això que l’SHSC insisteix en la necessitat de vincular alternativa política de caràcter integral les batalles que el sindicalisme d’habitatge lliuri i les forces que acumuli. Abaixar els preus del lloguer pot ser una necessitat immediata, però cal plantejar urgentment l’esmena total al model de societat. Caminem cap a un habitatge gratuït i universal. Això tot just acaba de començar.
