09/10/2024 | 06:00
La portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, diu en una entrevista publicada a la revista Habitar, de CRÍTIC, que “cal caminar cap a una vaga de lloguers a Catalunya”. No és el primer cop que el moviment social per l’habitatge posa sobre la taula aquesta idea, que de mica en mica es va configurant com un horitzó viable de lluita. De fet, el Sindicat de Llogateres de Madrid, que ha convocat una protesta per al pròxim 13 d’octubre, ja afirma que està treballant amb la idea d’una futura vaga de lloguers “massiva”. Però… com s’organitza una protesta així? I quines probabilitats d’èxit té?
De vagues de lloguers se n’han fet arreu del món amb més o menys èxit, però a Barcelona en tenim un exemple que val la pena recordar: la vaga de lloguers de 1931. L’historiador Manel Aisa ha escrit el llibre més complet sobre aquest tema: La Huelga de Alquileres y el Comité de Defensa Económica (El Lokal, 2014). I Edicions de l’Ajuntament de Barcelona, en la seva línia de novel·la gràfica Memòria en vinyetes, també n’ha fet un còmic: Rebel·lió: la vaga de lloguers de 1931. Repassar el que va passar llavors pot ser un bon manual de cara a organitzar una nova protesta.
Un govern d’esquerres que no va regular els lloguers
Hi ha moltes diferències entre el moment polític i social dels anys trenta del segle XX i l’actualitat. Però, salvant la distància històrica, també hi ha algunes semblances. La vaga va tenir lloc en un context en què els governs català i espanyol, sorgits del triomf republicà de l’abril de 1931, estaven liderats per les esquerres, però que a l’hora de la veritat no van moure fitxa per regular el dret a l’habitatge. Això va incrementar el descontentament obrer, a Catalunya molt vinculat a l’anarcosindicalisme. En aquells temps, liderant la protesta també hi havia un sindicat: el Comitè de Defensa Econòmica, impulsat pel sindicat de la construcció de la CNT, ja que eren els obrers d’aquest ram els més afectats per l’atur.
Una altra semblança: la Cambra de la Propietat, que llavors ja existia i estava encapçalada per l’empresari Joan Pich i Pon, va erigir-se en la màxima defensora dels interessos dels grans propietaris. Igual que avui, la Cambra va fer de lobby tant a Madrid com a Barcelona per frenar lleis i regulacions. Per cert: en Pich i Pon, de filiació lerrouxista, va acabar sent nomenat alcalde de Barcelona i governador general pel govern de la CEDA durant el Bienni Negre, i va acabar dimitint per un escàndol de corrupció, el cas de l’estraperlo.
Els obrers destinaven una quarta part del sou a pagar el lloguer
La vaga es va donar en un context en què el preu del lloguer no era, en proporció, tan elevat com l’actual. El llibre de Manel Aisa recull dades que expliquen que els obrers havien de destinar una cinquena part dels salaris al lloguer. Els obrers no qualificats ho tenien pitjor: entre un quart i un terç. I les dones obreres, encara més: més d’un terç.
En l’actualitat, els catalans que viuen de lloguer destinen un 58% del seu sou brut a pagar l’habitatge. A més, en l’actualitat, un jove de 16 a 29 anys que es vulgui emancipar en solitari hauria de dedicar-hi avui dia el 92,1% del seu salari, segons el Balanç General de l’Observatori d’Emancipació Juvenil del segon semestre de 2023.
A diferència del 1931, l’atur va a la baixa, tot i que els sous no pugen al ritme de la inflació
Una altra diferència important era l’alt índex d’atur de l’època. El gener del 1930, el final de l’Exposició Universal va generar un fort atur i una epidèmia de misèria. A Catalunya van arribar també les rèpliques del crac del 29, en un moment en què pràcticament no existia cap mena de servei social. Avui el context és molt diferent: l’atur va a la baixa, tot i que els sous no s’incrementen al ritme de la inflació. Al mes de juny passat, Catalunya va registrar una millor xifra d’atur en termes absoluts des del juliol del 2008: un 9,4%; en total, 324.000 aturats.
Què reivindicaven els llogaters del 1931?
Els vaguistes dels anys trenta pretenien arribar a una entesa amb la Cambra de la Propietat i l’Ajuntament per reduir el preu dels lloguers. La reivindicació principal de la vaga era la reducció d’un 40% del preu del lloguer. No va obtenir cap resposta, malgrat les manifestacions que es van fer en tots els barris de la ciutat.
El període àlgid de la vaga va ser entre el maig i el setembre de 1931. Segons dades de la mateixa Comissió, el mes de juliol hi havia 45.000 vaguistes, una xifra que en el seu moment àlgid, l’agost d’aquell any, arribaria a 100.000 famílies. Els historiadors afirmen que es pot tractar d’una xifra inflada, però que sens dubte la repercussió va ser important.
Els desnonaments van esdevenir la tònica habitual. Quan el jutjat feia efectiva una expulsió i baixava els mobles al carrer, els veïns els tornaven a pujar. Aquest estira-i-arronsa es va mantenir fins a l’agost del 1931, amb l’arribada de la Guàrdia d’Assalt a Barcelona. En els desnonaments següents, els mobles ja els tiraven directament pel balcó, amb l’objectiu de destruir-los i que no poguessin ser reaprofitats.
La Cambra de la Propietat, contra la llibertat d’expressió
La Cambra de la Propietat va presentar la petició de rebaixa de lloguers com una campanya delictiva i una violació del dret a la propietat. Pich i Pon es va reunir amb el ministre de Governació de Madrid, Carlos Madrigal, i el governador civil de Barcelona, Carles Esplà, tots dos republicans, per demanar “mà dura” contra els vaguistes.
L’objectiu del lobby de grans propietaris era en tot moment limitar la llibertat d’informació (us sona?). El 30 de juliol, la Cambra va sol·licitar a totes les autoritats la prohibició de tota propaganda que fes referència a la vaga de lloguers. També, la detenció dels promotors de la campanya i tots els que fessin reunions públiques o privades amb aquest objectiu. Les autoritats van arribar a prohibir els fulls volants editats pel Comitè de Defensa Econòmica per cridar a l’acció.
Va tenir èxit, la vaga de lloguers?
Depèn de com es miri. El Comitè de Defensa Econòmica va ser empresonat al complet l’any 1931, i la Cambra es va considerar guanyadora del conflicte… A més, en els enfrontaments entre la Guàrdia d’Assalt i el sindicat de la construcció pels empresonaments van morir sis persones. Però el Comitè de Defensa també es va considerar guanyador de la vaga, ja que, segons els seus càlculs, amb la protesta els vaguistes es van estalviar de pagar 50 milions de pessetes en lloguers.
Però no només això: sabem que, arran de les protestes, també hi va haver casos en què, per pacte o conveniència entre el llogater i el propietari, es van aconseguir rebaixes efectives del lloguer. Tal com recull Aisa, el gener de 1933, el butlletí El Llogater, editat per una entitat que va succeir al Comitè de Defensa Econòmica, la Unió de Llogaters, deixava constància de 36 acords de rebaixa de lloguers, principalment al barri de l’Eixample. Les vagues de lloguers van continuar, en alguns casos en promocions o barris concrets, fins a l’any 1942.
