Abaixar els lloguers és també una mesura ecologista

Aquest dissabte, 23 de novembre, sortirem al carrer. Sortirem perquè és insuportable deixar-nos la meitat del sou amb el lloguer. Perquè volem un lloc on viure del qual no ens facin fora al cap d’11 mesos amb pujades de preu inassumibles. Perquè cal recuperar pisos buits, turístics i de temporada, i posar fi a l’especulació i l’acaparament immobiliaris.

Però dissabte també sortirem per reivindicar un món on totes puguem viure vides dignes, un món que asseguri un futur habitable i possible. La manifestació de dissabte és part de la lluita per una transició ecosocial, i abaixar els lloguers és també una mesura ecologista. Per què? Us compartim algunes idees:

1. El dilema entre arribar a final de mes i evitar la fi del món

La transició ecosocial no pot limitar-se a descarbonitzar l’economia, a expandir les renovables o a protegir la biodiversitat. Res de tot això no serà suficient si no garantim, al mateix temps, una vida digna i segura per a tothom. Un projecte de transició ecològica que ignori les situacions de precarietat i de sofriment actuals i se centri únicament en la qüestió “verda” està condemnat al fracàs, tant social com ecològic. 

Les precarietats compartides tenen responsables comuns; combatem-les de manera conjunta

Evitar la fi del món i arribar a final de mes són lluites que han de convergir. No es poden abordar de manera separada. Per això, és imprescindible parlar alhora de les necessitats vitals i dels límits de la biosfera. El gran repte polític és assegurar una vida materialment segura i digna, mentre adaptem els metabolismes econòmics als límits del planeta. Les precarietats compartides —l’angoixa d’arribar a final de mes i la por d’una possible fi del món— tenen responsables comuns. Per tant, hem de combatre-les de manera conjunta.

2. La crisi de la pagesia i la crisi de l’habitatge, dues cares de la mateixa moneda

Entre el 2006 i el 2020, la despesa en habitatge i subministraments a l’Estat espanyol va créixer del 19% al 34%. En canvi, en el mateix període, la despesa familiar en aliments es va reduir del 29% al 14%. La inflació no ha modificat substancialment aquesta desproporció. El 2023 hem gastat per menjar el 16,4%, mentre que el sostre, la llum i l’aigua s’han endut de mitjana el 31,8%. No obstant, si apliquem una mirada biofísica a aquesta situació, veiem que la gran majoria dels habitatges ja estan més que amortitzats, mentre que el menjar es produeix cada dia i sota condicions laborals i ecològiques cada cop més precàries. Les recents mobilitzacions pageses han deixat molt clar que el sector no pot més. Els bancs i els fons voltor que fan fora les veïnes de casa seva són els mateixos que fan fora l’agricultura familiar dels camps. I, així, productors i consumidores veiem reduït el nostre marge per invertir en la transició agroecològica, perquè el sou se’ns en va a pagar quantitats desorbitades de diners a la classe rendista. Terratinents i casatinents, dues cares de la mateixa moneda. Si volem evitar que la pagesia s’ofegui, si volem sobirania alimentària, cal abaixar els lloguers.

3. Garantir l’accessibilitat als béns bàsics per garantir bones vides

La crisi de l’habitatge i la crisi ecològica són el resultat de la mateixa lògica mercantilista que fa negoci amb els béns bàsics. Convertit en actiu d’inversió, l’habitatge és desvinculat de la seva funció social i esdevé un instrument per a l’acaparament del sòl i l’expulsió encoberta de persones “no desitjades” d’un territori. Això mateix passa amb l’explotació de béns naturals. Tal com hem de posar fi a l’especulació amb l’habitatge i garantir un sostre per a tothom, és urgent aplicar mesures per desmercantilitzar els béns bàsics per al sosteniment de la vida, començant, per exemple, amb la implementació d’un mínim vital garantit d’energia i d’aigua. Aquesta mesura ha d’anar de bracet de tarifes progressives per als diferents subministraments energètics, que garanteixin que ningú no visqui en condicions de pobresa energètica i que es penalitzin els consums excessius. En resum, cal establir uns mínims de dignitat i uns màxims de sostenibilitat. 

4. Treballar menys, redistribuir el treball i abaixar el lloguer

El treball, vulguem o no, és un aspecte central de les nostres vides. Per a molts, n’hi ha massa poc i massa precari. Per a d’altres, n’hi ha massa pels salaris que es perceben. I d’altres, en canvi, no han de treballar per viure i només han d’esperar cobrar les rendes del seu capital a final de mes. La transformació del món del treball és també un aspecte central a abordar, i el canvi comença per una reducció de la jornada laboral sense reduccions de salaris per tal de redistribuir el treball. Aquesta és una de les vies necessàries per garantir les condicions de vida de totes les treballadores que es veuran afectades pels canvis productius derivats de la crisi ecològica. I és una mesura impensable si seguim asfixiades pel preu dels aliments, de la llum i del lloguer. La precarietat de la vida és el símptoma principal que cal capgirar el model econòmic de dalt a baix, i des de tots els fronts. Per això, la reducció de la jornada laboral i abaixar els lloguers són demandes que han d’anar de bracet.   

El turisme és un sector extractivista amb afany d’expansió que ens expulsa de casa nostra

5. Posar límits al turisme per garantir un sostre i un futur

Per garantir un habitatge digne i un futur habitable, hem de posar límits al monocultiu turístic. Basar l’economia en inputs continus de turistes, sostinguts per consums energètics i hídrics descomunals, no només agreuja la crisi ecològica, sinó que també deteriora els mitjans de subsistència i les economies locals. El turisme és un sector extractivista amb afany d’expansió, que s’alimenta de l’experiència efímera dels territoris, els encareix, empobreix el teixit comunitari i ens expulsa de casa nostra. 

Les reivindicacions d’abaixar els lloguers i per un habitatge digne han d’anar acompanyades per mesures de decreixement turístic. Això inclou, entre d’altres, la definició immediata de plans de reducció de línies de vols a Catalunya, aturar definitivament l’ampliació de l’aeroport del Prat i eliminar l’activitat creuerística a tot el territori català.

6. Desfossilitzar l’habitatge, alliberar el sòl i socialitzar-lo

La tasca urgent de desvincular l’habitatge de la lògica especulativa passa per visibilitzar i impugnar les seves dependències fòssils. Com escriu Gemma Barricarte, l’arquitectura, i els usos que se’n fan, són materialitzacions de cosmovisions i desitjos humans. Avui dia, aquestes materialitzacions responen a un imaginari expansionista, extractivista i petrodependent. Un exemple clar: el mateix dia que la DANA va arrasar València, el Govern valencià va aprovar un decret per tal que es puguin construir hotels a 200 metres de la costa, rebaixant el  límit anterior de 500 metres. En comptes de reforçar la protecció de zones inundables o millorar l’eficiència energètica d’infraestructures existents, els recursos es continuen invertint a expandir la superfície de sòl coberta per ciment i a augmentar-ne els metres quadrats per a ús turístic, ignorant les advertències científiques sobre riscos ambientals en plena crisi climàtica.

Ni un pam de terra menys; redistribuïm i socialitzem els recursos i béns de què disposem

L’any 2020, la revista Nature publicava un estudi que revelava que la massa de tots els edificis i les infraestructures construïts per l’ésser humà és superior a la de tota la biomassa terrestre. Tot i així, centenars de milers de persones continuen sense accés a un sostre. Si tenim en compte que només a la ciutat de Barcelona ja hi ha 75.000 habitatges buits, el que cal, certament, no és expandir la superfície de sòl coberta per ciment en detriment del territori agroforestal del qual depenem a múltiples nivells. Ni un pam de terra menys. El que cal és redistribuir i socialitzar de manera radical els recursos i béns abundants de què disposem.

La crisi de l’habitatge i la crisi ecològica són dues de les facetes d’una crisi sistèmica profunda que ha declarat la guerra al present, al futur i a la vida. Les arrels i els responsables són els mateixos. Els horitzons també. És el moment de fer convergir lluites per construir, en paraules de Yayo Herrero, presents i futurs que valgui la pena viure.

* Eva Vilaseca, Virginia Soler i Arnau Montserrat són membres de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (acTe).