Les cures i l’habitatge cooperatiu: “No tot allò personal és polític”

Les cooperatives d’habitatge es reivindiquen com a espais on les cures, la convivència i el suport mutu ocupen un lloc central. Però què passa quan les cures es converteixen en una font de conflicte? Com es poden posar límits sense trair els valors comunitaris? És cert, com diu el lema feminista, que tot el que és personal és polític?

Per reflexionar sobre aquests dilemes, conversem amb Javier Correa Román, membre de l’Escuela de las Periferias del centre social La Villana de Vallekas (Madrid) i un dels autors de l’article “La deriva neoliberal de los cuidados”, i amb Mireia Parera, sòcia de la cooperativa Fil a l’Agulla i coordinadora del llibre Teixir comunitats. Tots dos van participar en un dels debats de la Trobada de Sòcies  de Sostre Cívic per abordar els reptes de construir comunitats capaces de cuidar-se sense perdre de vista el projecte col·lectiu. 

En els darrers anys, el concepte “cures” ha passat de ser una reivindicació dels feminismes a un terme àmpliament utilitzat en molts àmbits. Què creieu que hem guanyat i què hem perdut en aquest procés de popularització?

Mireia Parera: Ara hi ha una atenció més gran al que passa en la dimensió subjectiva de les organitzacions. S’ha assumit que la part productiva és important, però que també ho és la reproductiva, i això ha estat un avenç. El problema és que, en alguns casos, hem passat d’un extrem a l’altre. Si abans només es valorava allò productiu, ara de vegades sembla que només es valori allò reproductiu. Posem tant l’accent en les persones i les seves necessitats que perdem de vista la sostenibilitat o la viabilitat econòmica del projecte. Això pot passar en l’habitatge cooperatiu i en qualsevol altre espai. La qüestió és com utilitzem les cures en un sentit ampli: com cuidem les persones, però també el projectes. 

Javier Correa: Quan des de l’Escuela de las Periferias vam escriure el text “La deriva neoliberal de los cuidados”, ho vam fer perquè observàvem que cada cop es parlava més de les cures com una manera de reforçar la posició individual. Això ens semblava una mirada molt liberal perquè deixa de banda la dimensió col·lectiva i situa constantment el jo al centre. També detectàvem una tendència a psicologitzar els espais polítics. En els moviments socials, en els col·lectius o en les cooperatives es parla molt de gestió emocional, i això, de vegades, desplaça altres temes rellevants. A més, es genera una certa economia del deute i de la culpa. Sovint, després d’un conflicte apareix la idea que “han faltat cures”, i això pot afavorir posicions de victimització o la percepció que el col·lectiu ens deu alguna cosa a escala individual. 

Mireia Parera: “De vegades una atenció excessiva a la dimensió de les cures acaba comprometent la sostenibilitat d’un projecte”

Mireia, abans parlaves d’un “efecte pèndol” amb el tema de les cures: de no tenir-les en compte a posar-les al centre de tot. A Fil a l’Agulla heu vist casos en què una determinada interpretació del concepte hagi acabat bloquejant el funcionament d’un grup?

M. P.: Ens hem trobat amb situacions en què una atenció excessiva a una determinada dimensió de les cures ha acabat comprometent la sostenibilitat del projecte. De vegades identifiquem les cures exclusivament amb la dimensió personal, relacional o emocional, i deixem de veure que també hi ha cures materials. No es tracta de dir que ara el més important són les persones i prou. També ho són les relacions, el projecte, els espais o la relació amb l’entorn. La clau és posar totes aquestes dimensions en conversa.

J. C.: Des de l’Escuela de las Periferias pensem que hi ha una mirada sobre les cures que reprodueix una lògica molt assistencialista: jo tinc una necessitat i el col·lectiu me l’ha de proveir. Nosaltres defensem una altra idea de comunitat, basada no només en els drets, sinó també en les responsabilitats compartides. Cal posar al centre la dimensió de classe, perquè les cures són molt materials. Cuidar el col·lectiu vol dir construir condicions perquè les cures siguin compartides. En poso un exemple molt senzill. Una vegada organitzàvem una excursió i vaig preguntar qui tenia cotxe i qui podia oferir places lliures. Un company em va suggerir que fes un document compartit on cadascú apuntés si tenia vehicle, places disponibles o necessitava transport. D’aquesta manera no només resolia el meu problema, sinó que creava una eina útil per a tothom. 

 Javier Correa:”No tot allò personal s’ha de convertir automàticament en una qüestió que el col·lectiu hagi d’assumir”

A Fil a l’Agulla heu treballat amb nombrosos projectes de cooperativisme d’habitatge. Quins són els conflictes més recurrents en aquestes experiències?

Mireia Parera: Un dels temes habituals és la relació entre les sòcies d’una cooperativa d’habitatge i els equips tècnics que acompanyen els projectes. De vegades s’estableix una relació molt basada en la lògica del servei: “Jo necessito una cosa i tu me l’has de proporcionar”. Una altra situació habitual és que les persones arribin a les comissions o a les assemblees amb demandes molt centrades en les seves necessitats particulars, sense preguntar-se prou si allò respon també a un interès col·lectiu. Això pot generar molta pressió sobre els espais de participació, especialment quan són sempre les mateixes persones les que ocupen més espai o tenen més facilitat per fer sentir la seva veu.

Costa construir una mirada cooperativa?

M. P.: De vegades sí. Cal entendre que tothom està treballant, tant els socis usuaris com l’equip tècnic, per fer avançar un objectiu compartit. També ens trobem amb casos de persones que posen molt el focus en el malestar, en allò que no funciona o en les qüestions que els generen incomoditat, i que esperen que sigui el grup qui resolgui aquestes situacions. A vegades hi ha poca corresponsabilització i moltes expectatives que sigui la comunitat qui hi doni resposta. Això pot acabar generant demandes difícils d’assumir. Per exemple, esperar que tothom participi exactament en les mateixes condicions o que totes les necessitats puguin ser ateses de la mateixa manera, sense tenir prou en compte les desigualtats socials, els ritmes vitals o les diferències de situació que també existeixen dins del grup.

Javier, al vostre article heu plantejat una idea que pot ser polèmica: no tot allò personal és polític. 

J. C.: Evidentment, hi ha experiències personals que tenen una dimensió política, però això no significa que qualsevol malestar individual s’hagi de convertir automàticament en una qüestió que el col·lectiu hagi d’assumir. La dificultat és saber distingir quan som davant d’una situació de violència, quan som davant d’un conflicte i quan som davant d’un desacord polític. Nosaltres hem vist casos en què un dissens real quedava ocult darrere d’un discurs sobre les cures. El col·lectiu havia de prendre una decisió que algú no compartia i, en lloc d’afrontar el desacord polític, apareixien acusacions del tipus: “No m’esteu cuidant”, “m’esteu parlant malament” o “aquesta persona se sent malament”. Quan això passa, els grups poden quedar bloquejats. 

Mireia Parera: “Hem d’entrenar la capacitat de pensar des del col·lectiu”

Com ho fem per distingir una situació de violència sobre una determinada persona d’un conflicte polític o relacional dins d’un col·lectiu? 

J. C.: Les situacions de violència necessiten acompanyament i reparació. Però el conflicte és inevitable. I, de fet, hi ha transformacions polítiques que només són possibles assumint determinades incomoditats. Si volem qüestionar privilegis, hi haurà moments incòmodes. Si una companya em diu que he monopolitzat una assemblea o que he ocupat més espai del que em corresponia, no puc respondre simplement dient que això em fa sentir malament. Precisament aquestes situacions formen part dels processos de canvi. La reflexió va més enllà: participem en projectes que plantegen canvis socials d’un gran abast. És molt naïf pensar que aquests canvis es podran esdevenir sense conflicte. Per tant, hem de reflexionar també sobre quant conflicte estem disposats a gestionar. 

M. P.: Des de Fil a l’Agulla acostumem a mirar els conflictes com una tensió entre perspectives diferents que necessiten dialogar. Hi ha persones que se senten còmodes en el conflicte i persones que no. I les dues experiències són valuoses. Entendre què fa que algú eviti el conflicte ens aporta informació important, però també necessitem l’empenta de qui està disposat a afrontar-lo. Una altra idea que ens ajuda és despersonalitzar els conflictes. Quan hi ha un conflicte dins d’un grup, no és només un problema entre dues persones. Sovint aquestes persones estan expressant tensions, necessitats o visions que existeixen dins del conjunt de la comunitat. Mirar-ho així ens permet abordar els conflictes d’una manera menys personal i més constructiva. 

Es pot recuperar el sentit polític i col·lectiu de les cures sense caure en l’individualisme?

M. P.: Hem d’entrenar la capacitat de pensar des del col·lectiu. Estem molt acostumades a preguntar-nos què necessito jo i a portar aquesta necessitat al grup. Però també ens hauríem de preguntar què necessita aquest col·lectiu en aquest moment. I què passa quan això entra en tensió amb les meves necessitats individuals. Què necessita aquesta cooperativa? Què necessita aquesta comunitat? Què és allò que la cuida ara mateix? Sovint confonem estar cuidades amb estar bé tota l’estona. I això genera la sensació que hem d’atendre immediatament qualsevol malestar que aparegui. Com a societat hem d’aprendre a conviure una mica més amb la incomoditat i amb el malestar. No per resignar-nos-hi, sinó per ser capaces de sostenir-lo sense que tot quedi aturat cada vegada que apareix.