12/06/2026 | 07:00
Les jornades d’aquest any commemoren les de fa 50 anys. Tu, Muntsa, vas ser a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, les de 1976. Com recordes aquell moment?
Muntsa Otero: Arribar al Paranimf de la Universitat de Barcelona i veure aquella explosió d’energia, vitalitat i força, per mi, va suposar un despertar polític i personal, perquè molts dels temes de què s’hi parlava m’estaven interpel·lant directament. Es va fer palès que hi havia una organització que, malgrat haver-se impulsat d’amagat, va aconseguir congregar una allau de dones. Moltes companyes diuen que aquelles jornades ens va canviar la vida, i és cert. A mi me la van ressituar.
És clar, parlem de fa 50 anys, just després de la mort de Franco. Hi havia un moviment feminista clandestí?
M: En aquell moment no en dèiem ni moviment ni feminista. Algunes de nosaltres érem a les vocalies de dones de les associacions de veïns, treballant amb les dones i per les dones. Jo havia anat a la universitat i feia classes per ensenyar a llegir i escriure, que moltes companyes del meu barri no en sabien, i també hi havia molta necessitat de parlar de les relacions de parella o d’explicar què era la sexualitat, que no implicava necessàriament reproducció, que era plaer. Tot això és el que transmetíem des de les vocalies, i les jornades ens van permetre veure que era possible, tenia sentit i que era necessari organitzar-nos separadament. Per al moviment obrer, això va ser una sacsejada.
Per què?
M: En aquell moment vam confluir les dones dels barris, treballadores o mestresses de casa –com n’hi dèiem abans– que arribaven a les vocalies, amb aquelles que ja estaven organitzades en sindicats com Comissions Obreres, que llavors era una organització clandestina dins del moviment obrer. Jo recordo preguntar-me: hi haurà capacitat i voluntat d’incorporar tot això que estem plantejant (l’abolició de la família, el divorci o el dret a l’avortament) dins dels programes dels partits i de les organitzacions? Eren temes peluts que costava d’introduir.
Muntsa Otero: “A l’escola s’ensenyava les nenes a ser mares i bones esposes, a fer brodats i a netejar. Era tot el que s’esperava de nosaltres”
Però per la definició de la societat del moment o per les reticències dels companys amb els quals militàveu en altres espais?
M: Per les dues coses. Primer, perquè els companys ens preguntaven: “I ara què us ha agafat? Tan importants són aquestes coses?”. Això era un reflex de la societat catalana i espanyola, que era masclista, tancada, obtusa, i que ja des de l’escola ensenyava les nenes a ser mares i bones esposes. Jo vaig fer Educación del Espíritu Nacional i una altra matèria, que es deia alguna cosa així com Mi Hogar, en què t’ensenyaven a fer brodats i a saber com s’ha de netejar. Era tot el que s’esperava de nosaltres, i, amb això, ja en tenies prou.
En aquelles jornades, a banda de posar el focus en el fet de canviar les lleis, va ser la primera vegada que a Catalunya s’assenyalava el sistema patriarcal i la divisió sexual del treball. Quin canvi de paradigma suposava això?
M: Va representar polititzar les experiències “privades”; hi vam donar una projecció política que no estava verbalitzada. La llibertat de les dones estava totalment coartada i encotillada en aquest arquetip que s’havia consolidat sobre com havíem de ser, i en aquell moment ho vam trencar. I, a més, el subjecte dona va començar a tenir un contingut polític perquè, fins llavors, parlàvem del “problema de la dona”. Ens reconeixíem des d’una universalitat de la categoria dona que sabem que no existeix.
Diríeu que les jornades del 1976 van ser el moment fundacional en el qual el feminisme s’articulava com a moviment social i polític?
M: Sí, totalment. A partir d’aquí és quan es va veure que hi havia força, hi havia ganes i que hi havia potencial. Les jornades van ser al maig, i al mes de novembre ja s’estava constituint la Coordinadora Feminista, que va ser l’organització més horitzontal i alhora més diversa que s’havia articulat mai. Allà es va vertebrar el que després hem anomenat moviment feminista.
Natàlia Càmara: “No conèixer la trajectòria lesbofeminista legitima l’existència del patriarcat i contribueix a la seva impunitat”
Totes dues sou organitzadores de les jornades d’enguany, que, entre altres coses, volen recuperar la memòria i les genealogies feministes. Per què és important que fem valer i mantinguem viva l’herència de les feministes que ens han precedit?
Natàlia Càmara: Al moviment feminista sempre l’ha preocupat la transmissió de sabers, perquè és impossible organitzar-nos sense conèixer d’on venim. A Ca la Dona repetim molt la frase “Ni les primeres, ni les úniques, ni les últimes”. Les que som més joves, a vegades, hem tingut la sensació de no saber què ha passat abans que nosaltres hi fóssim. Jo milito en un col·lectiu lesbofeminista (La SAL), i, des d’aquesta perspectiva, la sensació d’orfandat i de no tenir ni idea de la nostra història és encara més gran, quan en realitat sí que hi ha hagut moltíssima lluita prèvia. La tasca no és tant de recuperació de genealogia, sinó de fer un exercici col·lectiu per conèixer les més grans i els projectes polítics que han configurat, per tal d’entendre on som i saber cap on anem. En aquest sentit, hi ha una frase d’Adrienne Rich que diu que no saber quina ha estat la trajectòria política lesbofeminista legitima l’existència del sistema patriarcal i de l’heterosexualitat com a règim polític, i contribueix a la seva impunitat.
Muntsa Otero: “Hi ha un lligam indestriable entre la defensa del cos polític de les dones i del cos polític del país”
Un dels eixos temàtics que treballareu enguany és el vincle entre la lluita per l’alliberament sexual i de gènere i la lluita per l’alliberament nacional. Com enteneu aquest vincle?
N: Aquesta reivindicació hi és des de l’inici en diversos textos, a Dona i nació: Feminisme i Nacionalisme, o en el llibre Terra de ningú: Perspectives feministes sobre la independència. I mai no l’hem abandonat.
M: És un vincle que neix fa 50 anys. De fet, pensa que vam anomenar aquella trobada “Jornades catalanes de la dona” i es considera el moment d’eclosió del moviment feminista als Països Catalans. El nostre feminisme lliga perfectament amb l’alliberament del territori, perquè hi ha un lligam indestriable entre la defensa del cos polític de les dones i del cos polític del país.
Algunes de les qüestions que posàveu sobre la taula als anys setanta encara segueixen vigents?
M: On es nota més és en el tema simbòlic: no hem aconseguit fer una transformació del simbòlic patriarcal. També la qüestió de l’avortament continua sent un problema greu, malgrat l’educació sexual que s’ha fet en instituts i escoles. I després, en el tema de les llibertats, podríem haver anat molt més lluny; però, en canvi, segueix havent-hi una persecució de les treballadores sexuals i no s’ha derogat la llei mordassa. Vull dir que encara tenim molts drets a conquerir. Només et diré que les pancartes dels anys setanta o vuitanta que tenim aquí, al centre de documentació, encara avui les traiem, perquè segueixen sent vàlides.
N: Els drets aconseguits mai es poden donar per fets. Hi ha hagut avenços legislatius; però, en funció de quin sigui el panorama polític, es poden desfer amb molta facilitat. Llavors, és molt important que com a feministes tinguem clar que sense organització política col·lectiva no anem enlloc, en el sentit que només nosaltres vetllarem pels nostres interessos. Ningú cedirà poder sense lluita.
Muntsa Otero: “La meva generació no mereix tornar a viure una època de foscor”
I quin és l’objectiu de les jornades d’aquest any?
N: Les jornades són un punt i seguit en aquest contínuum del moviment feminista català. Són un moment de pausa per trobar-nos, fer una anàlisi col·lectiva de la realitat dels últims anys i establir unes línies generals de cap a on volem caminar. Però, a banda, també volem que siguin una oportunitat per enfortir el moviment feminista, un primer espai de participació de dones, lesbianes i trans, també més joves, i que els desperti les ganes d’organitzar-se. En un context marcat pel soroll mediàtic, per la individualització de les lluites i per les xarxes socials, desvirtualitzar-nos per fomentar el cara a cara, el debat i el diàleg és fonamental.
M: Davant de l’ofensiva i l’avenç de l’extrema dreta, hem d’estar més fortes que mai per poder resistir a aquest embat. Volem que les noves generacions vegin la necessitat d’estar organitzades. Som en un moment en què les polítiques antigènere i la normalització de l’onada reaccionària, que porta a l’autocensura, ja s’estan notant, i no ens ho mereixem. La meva generació no mereix tornar a viure una època de foscor, ni vull que les nostres filles, netes i besnetes ho hagin de patir. En això, els mitjans de comunicació hi tenen una responsabilitat: hi ha enfocaments que no haurien de plantejar i discursos que no haurien de naturalitzar, perquè són una trampa.
N: I jo crec que ho fan amb molta consciència. L’auge de l’extrema dreta no es mesura només en si guanyen eleccions, sinó en la seva capacitat de dretanitzar l’opinió pública i de posar en qüestió els drets assolits. Plantejaments que fins fa poc no s’expressaven públicament ara es permeten, perquè això dona likes, clics, audiència. És així com els mitjans estan contribuint a la normalització dels discursos reaccionaris.
Ara som en un moment polític molt diferent del de les jornades anteriors, que van ser l’any 2016, en un moment d’eclosió del moviment feminista. Què ha passat aquests últims 10 anys?
N: Les jornades anteriors van ser les meves primeres. Dos anys abans ja hi havia un caldo de cultiu feminista superpotent que va desembocar en la Vaga de Totes. Hi va haver manifestacions no mixtes en què es polititzava el treball de cures i es posava sobre la taula que tot un seguit de feines imprescindibles per a la producció de vida es fan en condicions d’explotació. Després, es van impulsar les vagues generals feministes i la reacció als carrers davant la sentència de La Manada. És a dir, en pocs anys es va produir una superpolitització de les violències masclistes. Hi va haver un boom en la presa de consciència col·lectiva de què és el masclisme, que no es limita a les violències que són a la cúspide de l’iceberg, sinó que n’hi ha moltes més i que són les que sostenen les de dalt. Això ha permès denúncies massives a les xarxes socials, als espais laborals, a les redaccions dels mitjans o a les universitats. S’ha vist la capacitat transformadora de la lluita feminista a l’hora de fer trontollar fonaments o personalitats que semblaven intocables. I què ha passat? Doncs que la resposta està sent proporcional a aquesta capacitat. Ara ens trobem en un context de reacció, no només contra aquest moviment social i polític, que és el que més ha sacsejat els últims anys. També contra les esquerres en general.
Natàlia Càmara: “La dretanització que genera l’extrema dreta fa que una part de les esquerres compri el marc que tot és ‘woke'”
La Natàlia apuntava que en aquestes jornades voleu incloure gent jove dins de la lluita feminista. Hi ha enquestes, però, que parlen del viratge dels joves cap a posicions autoritàries i cada cop més antifeministes. Evidentment, no es pot fer un relat general, però això ho dificulta?
N: És trampós situar el focus només en la qüestió feminista i buscar sempre culpables dels mals de la societat en la població jove. És cert que els joves tenen molt accés a les xarxes socials –de fet, com tothom–, i que l’extrema dreta hi destina molts recursos a reproduir el seu argumentari i transmetre les seves idees. Hi ha gent que s’emmiralla en discursos radicalment capitalistes, perquè els arriba que és molt guai ser un criptobro i empadronar-se a Andorra per no pagar impostos. Molta gent consumeix continguts xenòfobs, aporofòbics, antifeministes o racistes… I això no vol dir que el moviment feminista, anticapitalista o antiracista ho estigui fent malament! Moltes vegades es fa l’associació que, si hi ha joves antifeministes, és perquè les feministes no s’han sabut explicar, o perquè han anat massa lluny. Tanmateix, per mi, el tema és que no hi ha projecte polític a les esquerres que sàpiga fer arribar els seus missatges. A banda del fet que sovint es comet l’error d’uniformitzar l’experiència “jove”.
Què vols dir?
N: Que, quan parlem del viratge dels “joves” cap a posicions autoritàries i antigènere, ens referim al cas d’alguns nois joves, cisgènere i heterosexuals. Però també hi ha noies i nois en contacte amb discursos feministes, que entenen la importància col·lectiva dels drets humans i que s’organitzen per defensar-los. Ni els mitjans de comunicació, ni la societat en general, ni les esquerres haurien de caure en el parany de buscar culpables, assumint el marc que imposa l’extrema dreta.
Han assumit aquest marc?
N: La dretanització ideològica que genera l’auge de l’extrema dreta també ha fet que una part de les esquerres hagi comprat el marc que tot és woke. És a dir, que el que té a veure amb les dones, les lesbianes, les trans o les persones migrades són polítiques woke i identitàries absolutament prescindibles, perquè no interpel·len el conjunt de la classe treballadora, i que per aquest motiu hi ha gent que hi reacciona en contra. És un problema que les esquerres se situïn aquí o que comprin el relat segons el qual les feministes potser hem anat massa lluny denunciant violències masclistes. Això forma part d’aquest context de dretanització i conservadorisme ideològic.
Les xarxes socials són un espai de disputa, perquè la batalla cultural també es juga a l’entorn digital. Creieu que les esquerres haurien d’entrar-hi més?
M: És un debat que hem tingut tota la vida: si hem de ser-hi o no. Jo penso que sí, que hem de donar la batalla, però ens és molt més difícil perquè hi ha molta desproporció entre els mitjans que nosaltres tenim i els que tenen ells.
N: Hem de participar-hi, però hem de fer-ho de forma organitzada. No pot ser que llancem companyes als lleons. Les xarxes són espais on hi ha moltíssima violència antifeminista, i això té un impacte directe: ens hi acabem retirant. Cal participar-hi de manera col·lectiva, perquè les implicacions no siguin individuals, i també plantejar-nos com construir alternatives. Crec que no podem abandonar cap oportunitat per marcar línia ni regalar cap espai a l’extrema dreta, però hem de replantejar-nos com ho fem per protegir-nos.
Natàlia Càmara: “El dret a decidir sobre els nostres cossos és una màxima del moviment feminista. No hi ha discussió”
Què diríeu als que plantegen que el feminisme “és el sistema” o que “s’ha institucionalitzat” pel fet que hi ha una conselleria de feminisme (abans feminismes) i un Ministeri d’Igualtat que en la legislatura passada va impulsar lleis que eren reivindicacions històriques del moviment?
N: No hi ha cap millora en els drets de les dones que no hagi estat fruit de la lluita col·lectiva i, des de l’organització, podem decidir quines reivindicacions fem i com ens volem vincular amb la institució. Caure en el marc de l’extrema dreta, que intenta situar el feminisme en el sistema, és una trampa discursiva molt heavy per deslegitimar el moviment.
M: Que hi hagi conselleries i ministeris feministes és una conquesta, però això és així perquè hem aconseguit posar certes qüestions en l’agenda política. I això no impedeix que nosaltres continuem lluitant per assolir llibertats i drets que encara no tenim garantits i que, a més, estan en perill. Si es formen governs amb l’extrema dreta, estic convençuda que voldran destruir tots els recursos bàsics per fer polítiques que afavoreixin la defensa dels drets de les dones. I ens hi trobaran en peu de guerra.
Muntsa Otero: “La fortalesa del moviment feminista a Catalunya és que sempre busca la unitat, que no vol dir la uniformitat”
Malgrat que en aquestes jornades us reuniu més de 170 col·lectius, a vegades es presenta el moviment feminista com un moviment enfrontat i dividit. Per què creieu que es fa aquest relat?
M: És una conseqüència de la fortalesa del moviment feminista que, a Catalunya, sempre s’ha caracteritzat pel fet de buscar la unitat, que no vol dir la uniformitat. A partir de dos temes estrella –les persones trans i la prostitució–, alguns actors polítics i mediàtics han intentat furgar en la divisió.
N: Hi ha la voluntat d’insistir en el relat de l’enfrontament amb l’objectiu d’afeblir el moviment. Nosaltres treballem a partir de consensos col·lectius, i ser prodrets en relació amb el treball sexual és un consens feminista. La societat ideal segur que tindria característiques diferents per a cada una de nosaltres, però ara i aquí ens trobem en un context concret en què existeixen les treballadores sexuals, i el feminisme ha de lluitar pels seus drets. I, pel que fa a les persones trans, el dret a decidir sobre els nostres cossos és una màxima del moviment feminista. No hi ha discussió. El subjecte polític del feminisme s’ha transformat, passant d’aquesta concepció universal de la dona a la qual es referia abans la Muntsa, fins a les dones, lesbianes i trans. El feminisme és i ha de ser de i per a totes.
