La internacional antigènere a Catalunya i a Espanya: així s’organitza l’ofensiva global contra els drets sexuals i reproductius

L’Estat espanyol i Catalunya s’han consolidat com un node rellevant dins l’ecosistema de l’extrema dreta global. Un informe publicat el gener del 2026 pel Fòrum Parlamentari Europeu pels Drets Sexuals i Reproductius (EPF) revela que entre el 2019 i el 2023 l’Estat espanyol va ser el cinquè país europeu pel que fa al volum de finançament d’organitzacions, fundacions i lobbies contraris als drets sexuals i reproductius. Les organitzacions espanyoles referents d’aquest àmbit van generar un total de 55,9 milions d’euros d’ingressos tant públics com privats. En el conjunt d’Europa, l’ecosistema antigènere va mobilitzar l’equivalent a 992,8 milions d’euros, un 23% més respecte al període anterior analitzat. 

Les anomenades entitats antigènere inclouen organitzacions civils, think tanks, plataformes digitals, xarxes religioses i partits polítics que es coordinen per influir en les lleis i en l’opinió pública. L’informe de l’EPF, titulat La pròxima onada, analitza l’evolució d’aquest espai polític des del 2019. Es tracta d’un ecosistema transnacional que en l’última dècada ha guanyat pes i influència, amb un objectiu central: limitar o revertir els drets sexuals i reproductius, les polítiques d’igualtat de gènere i els drets del col·lectiu LGBTIQ+. 

A partir d’una recerca realitzada als 27 països membres del Consell d’Europa, l’informe descriu com el finançament de l’ecosistema antigènere és plural i es distribueix entre diversos tipus d’actors. Al capdavant hi ha les organitzacions d’incidència i lobby, que concentren la part més elevada d’ingressos, amb 285,7 milions d’euros (prop del 28,8% del total identificat entre el 2019 i el 2023). 

En el conjunt d’Europa, l’ecosistema antigènere va mobilitzar l’equivalent a 992,8 milions d’euros

Però aquest entramat no només funciona com a lobby: també com a proveïdors de serveis. Per exemple, els centres d’“atenció” a “embarassos en crisi” o iniciatives de planificació familiar “natural”, que van mobilitzar un total de 109,5 milions d’euros. En aquest àmbit, l’EPF ubica en un lloc destacat la Fundació Pro Vida de Catalunya, la desena entitat de tot Europa amb més ingressos dins d’aquest sector, amb 2,19 milions d’euros. Els autors de l’informe han fet una recerca a partir de fonts obertes de registre oficials i, en els casos més opacs, l’han complementat amb dades d’investigacions periodístiques.

Entre les fonts citades per l’EPF, s’esmenta la sèrie de reportatges elaborats per CRÍTIC a l’Estat espanyol amb el suport de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius (ADSR). Es tracta d’un finançament públic i privat. A més, l’informe inclou les inversions efectuades a Europa per part d’organitzacions ultradretanes amb seu als Estats Units i a Rússia.

De l’Opus Dei a Hazte Oír: la projecció global de la ultradreta espanyola

A l’Estat espanyol i a Catalunya, l’Associació Drets Sexuals i Reproductius (ADSR) s’ha especialitzat durant la darrera dècada a monitorar l’impacte i la projecció d’aquest ecosistema ultra. L’informe D’Espanya al món: la projecció global de la ultradreta espanyola contra els drets sexuals i reproductius (2025), posa el focus en com s’organitzen i es financen aquests grups i quin impacte tenen a l’Estat espanyol i a Catalunya. Al document hi sobresurten tres noms: l’Opus Dei, Hazte Oír i CitizenGO.

L’Opus Dei, un orde catòlic fundat el 1928 pel sacerdot José María Escrivá de Balaguer, és identificat per l’ADSR com un dels lobbies religiosos amb més projecció internacional. L’ADSR descriu l’organització com “un pont estable entre institucions de poder, centres educatius i xarxes globals” que difonen discursos ultraconservadors. Segons l’informe, l’Opus opera a través d’estructures educatives, culturals i de formació d’elit, i la seva trajectòria li ha permès consolidar vincles amb sectors influents amb capacitat d’irradiació doctrinal i jurídica. Avui és present en 74 països i compta amb més de 2.000 sacerdots i 93.000 membres, concentrats sobretot a Europa i a les Amèriques; el 57% són dones.

Hazte Oír / CitizenGO van ingressar 23,4 milions d’euros entre el 2019 i el 2023

El mateix informe assenyala Hazte Oír i CitizenGO com un laboratori de mobilització i un motor de campanyes digitals amb capacitat d’influència més enllà de les fronteres espanyoles. Hazte Oír es va fundar el 2001 i, posteriorment, es va articular amb CitizenGO (creada el 2013) per internacionalitzar la seva activitat. Segons l’informe de l’EPF, Hazte Oír / CitizenGO van ingressar 23,4 milions d’euros entre el 2019 i el 2023.

Aquesta maquinària ultraconservadora, segons l’ADSR, actua com a agitadora cultural i com a plataforma d’activisme: impulsa campanyes a les xarxes socials, recollides de signatures i accions coordinades que interpel·len milers de persones en desenes de països. “L’objectiu és incidir en l’opinió pública i en l’agenda política contra els drets sexuals i reproductius, l’educació sexual i els drets LGBTIQ+”, explica l’organització. La seva capacitat de mobilització es fonamenta en estratègies de comunicació antigènere i en aliances amb actors ideològicament afins en altres regions.

Vox i el seu ‘think tank’: Fundación Disenso

En l’àmbit estrictament polític, l’informe destaca Vox, però també la seva branca de producció ideològica i discursiva, la Fundación Disenso, com a actors que traslladen el relat a l’agenda institucional. A través d’iniciatives com la construcció d’una “Iberosfera” —un projecte polític que agrupa partits i dirigents d’ultradreta a Espanya i a l’Amèrica Llatina—, Vox facilita la circulació d’agendes antigènere en fòrums nacionals i internacionals.

Aquestes iniciatives no només exporten narratives contràries als drets sexuals i reproductius; també reforcen la legitimitat de discursos i de polítiques similars en altres governs i aliances. En aquest marc, segons l’ADSR, “Espanya opera com un punt de transmissió i amplificació de relats ultraconservadors amb impacte potencial en legislacions d’altres països”.

Com es coordina l’ecosistema antigènere?

Aquests grups es connecten mitjançant una xarxa continuada de trobades, fòrums i espais de socialització política on actors religiosos, think tanks, activistes i partits ultraconservadors comparteixen diagnòstics i harmonitzen discursos. Les cimeres internacionals, els congressos i els espais de networking serveixen tant per facilitar el contacte entre dirigents com per traduir els marcs ideològics en fulls de ruta compartits i en agendes institucionals.

Political Network for Values és una xarxa transnacional que articula elits polítiques i intel·lectuals ultraconservadores a través de cimeres i seminaris

L’estudi de l’ADSR assenyala la Political Network for Values (PNfV), una xarxa transnacional que articula elits polítiques i intel·lectuals ultraconservadores a través de cimeres i seminaris, i que crea vasos comunicants entre agendes estatals. L’ADSR la descriu com un espai intermedi entre CitizenGO i la política institucional de Vox. La xarxa es va registrar el 2014 als Estats Units i va ser impulsada, entre d’altres, per Lola Velarde i Jaime Mayor Oreja —exministre de l’Interior amb el primer Govern de José María Aznar (1996-2000) i posteriorment eurodiputat—, i per l’expolític mexicà Rodrigo Iván Cortés. Actualment, la Junta Directiva de la PNfV és majoritàriament espanyola i llatinoamericana.

Un altre exemple d’aquesta coordinació és el Foro Madrid. El 2020, la Fundación Disenso va impulsar aquest fòrum com una aliança internacional que agrupa partits i organitzacions de la dreta espanyola i llatinoamericana, amb la participació d’alguns actors vinculats al Partit Republicà dels Estats Units. El Foro Madrid va precedir la publicació de la Carta de Madrid, amb la qual Vox explicitava la voluntat d’ampliar la seva influència ideològica i d’establir aliances amb forces afins a l’Amèrica Llatina. Des de la seva creació, el fòrum s’ha celebrat anualment en diferents països, entre els quals Colòmbia, el Perú, l’Argentina i el Paraguai.

Tentacles ‘ultres’ a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica

La influència de l’Opus Dei, d’Hazte Oír, de CitizenGO, de Vox, de la Fundación Disenso i de la PNfV no es limita a l’Estat espanyol. Segons l’ADSR, aquesta projecció internacional té una incidència especialment visible a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica. L’informe, després de fer una anàlisi de context de les organitzacions antigènere a l’Estat espanyol, analitza les seves influències en cinc casos d’estudi: El Salvador, Guatemala, Xile, l’Argentina i Kenya. Per tal d’elaborar-los, l’organització ha treballat amb un equip multidisciplinari d’investigadores, periodistes i defensores, totes elles originàries dels països investigats. També s’ha comptat amb la cocoordinació de Sonia Corrêa (Sexuality Policy Watch), activista feminista i experta en polítiques antigènere.

Per exemple, a El Salvador, les estratègies antigènere estan liderades per esglésies i elits polítiques, amb suport d’actors d’origen espanyol. El país combina un conservadorisme religiós històric —amb un paper central de l’Església catòlica i d’actors vinculats a l’Opus Dei— amb l’ascens de lideratges que han reforçat una agenda antigènere. El president, Nayib Bukele, manté un discurs ultraconservador i s’oposa frontalment al que qualifica d’“ideologia de gènere”, que descriu com a “antinatural, antidéu i antifamília”.

A El Salvador, les estratègies antigènere estan liderades per esglésies i elits polítiques, amb suport d’actors d’origen espanyol

La criminalització de l’avortament és absoluta: des del 1997 és prohibit, amb el suport de l’Església i de grups antiavortistes. Tal com subratlla l’ADSR, aquesta prohibició és una de les expressions més contundents de l’avenç ultraconservador. En aquest context, CitizenGO ha estat un dels actors més constants a l’hora de donar suport a campanyes contra els drets sexuals i reproductius, amb connexions directes amb plataformes d’origen espanyol.

Kenya és l’altre cas destacat: segons l’ADSR, s’ha convertit en un node africà rellevant de l’ofensiva antigènere. La presència de l’Opus Dei des de l’època colonial —articulada a través d’institucions educatives— es combina amb l’activitat de CitizenGO, que des del 2018 ha desplegat campanyes mediàtiques contra l’avortament, els drets LGBTIQ+ i l’educació sexual mitjançant peticions, pressió pública i accions dirigides contra clíniques mèdiques, entre d’altres. Paral·lelament, la PNfV mira de captar figures polítiques d’alt nivell per articular aliances a través de cimeres internacionals, amb l’objectiu d’operar en un entorn que considera favorable per la influència del cristianisme i pel pes de la religió en l’esfera pública.

Narratives i altaveus mediàtics

“Infància”, “llibertat”, “família” o “vida”. Els marcs narratius d’aquestes xarxes no són casuals: es repliquen i modelen imaginaris col·lectius, com ja va assenyalar CRÍTIC en un reportatge anterior. La defensa de la vida i de la família “natural” s’ha convertit en el seu argumentari central, mentre que la “ideologia de gènere” —un concepte promogut des d’entorns vinculats al Vaticà i a intel·lectuals catòlics durant les dècades dels vuitanta i noranta— s’ha consolidat com una etiqueta per desacreditar els feminismes i els drets LGBTIQ+.

Aquests marcs es projecten en una guerra cultural sostinguda. Figures com Javier Negre i plataformes digitals alineades amb l’univers MAGA (Make America Great Again) actuen com a altaveus que normalitzen discursos antigènere i assenyalen activistes i professionals. Segons l’ADSR, aquests canals contribueixen a tensionar l’agenda pública i a modificar la percepció social sobre els drets sexuals i reproductius.

En paral·lel, l’ecosistema antidrets exerceix pressió sobre les institucions a través de diferents vies: iniciatives legislatives, incidència en el debat públic i estratègies de litigació i d’intimidació. L’informe documenta com aquestes xarxes impulsen recursos judicials contra lleis de drets sexuals i reproductius, promouen objeccions de consciència col·lectives i activen campanyes de pressió dirigides a responsables polítics i professionals de la salut, com explica aquest reportatge de CRÍTIC. A Espanya, aquesta ofensiva s’ha traduït en intents de bloqueig o deslegitimació de l’avortament, l’educació sexual integral o les lleis trans; en alguns països de l’Amèrica Llatina connectats amb actors espanyols, l’ADSR hi observa retrocessos encara més explícits.