L’objectiu d’Israel és que no parlem de Gaza

Una flotilla no és només un conjunt de vaixells: és un acte de desobediència civil internacional que denuncia navegant pel Mediterrani. És una acció pacífica i organitzada que posa el cos allà on els estats no posen ni la voluntat política ni el coratge. És una manera de dir que Gaza no pot continuar sola, que el bloqueig és intolerable i que la solidaritat internacional no pot quedar reduïda a comunicats, minuts de silenci o declaracions buides.

La Global Sumud Flotilla va néixer precisament d’aquesta convicció: intentar trencar el setge a Gaza, obrir un corredor humanitari i portar ajuda, però sobretot mantenir viva una pressió internacional que molts governs han abandonat. Perquè, si cal que persones d’arreu del món pugin a vaixells per intentar portar ajuda humanitària a un poble sotmès a un genocidi, és que la comunitat internacional ha fracassat. I aquest fracàs té conseqüències humanes devastadores.

Per mi, participar en la Flotilla no era una aventura. No era un gest simbòlic buit. Era una acció política i humanitària. Érem allà per Gaza. Per destapar la realitat que Israel pretén amagar als ulls del món sota l’estrella de David i que molts estats prefereixen administrar amb paraules calculades. Però Gaza no necessita retòrica: necessita que s’aturi la massacre, que hi entri ajuda humanitària, que s’hi aixequi el bloqueig i que s’acabi la impunitat d’Israel.

Què revela el segrest de la Flotilla?

La nostra Flotilla va ser interceptada. Vam patir un segrest il·legal, detenció, violència, humiliacions i vulneració de drets. Però el més important no és el que ens va passar a nosaltres. El més important és el que això revela. Si Israel és capaç d’actuar així amb activistes internacionals, amb ulls mediàtics a sobre, què no deu estar fent cada dia amb el poble palestí? Què no deuen patir les persones empresonades, les famílies atrapades a Gaza, els infants sense menjar, les dones i els homes que viuen sota un règim d’ocupació, apartheid i barbàrie permanent?

No es pot condemnar la massacre amb una mà i, amb l’altra, mantenir acords preferents amb l’estat que la perpetra

Per això les flotilles són necessàries. No perquè puguin substituir l’obligació dels estats, sinó perquè assenyalen la seva inacció. No perquè uns quants vaixells puguin resoldre sols una catàstrofe d’aquesta magnitud, sinó perquè trenquen el silenci, obliguen a mirar cap a Gaza, posen en evidència el bloqueig i naveguen contra l’oblit.

En un moment en què la solidaritat és cada vegada més criminalitzada, organitzar flotilles és també defensar un principi bàsic: ajudar un poble assetjat no és cap delicte. Delicte és bloquejar-lo. Delicte és bombardejar hospitals, escoles i camps de refugiats. Delicte és impedir l’entrada d’aliments i de medicaments. Delicte hauria de ser mirar cap a una altra banda mentre tot això passa.

Les generacions futures ens jutjaran

Sense cap mena de dubte, les generacions futures ens jutjaran. Ens preguntaran què vam fer mentre Palestina era massacrada. Ens preguntaran si vam callar, si vam mirar cap a un altre costat, si vam prioritzar interessos econòmics i equilibris diplomàtics per damunt de la vida. I no podrem dir que no ho sabíem. Ho estem veient en directe. I precisament per això tenim la responsabilitat d’actuar.

Perquè el que està en joc no és només Gaza. És si la comunitat internacional permetrà que Israel consolidi el seu projecte colonial i expansionista sobre les ruïnes d’un poble viu. No es pot construir cap estat ni cap suposat “Gran Israel” a força d’esborrar Palestina, massacrar la seva gent, expulsar-la de la seva terra i sotmetre-la a dècades d’apartheid, ocupació, neteja ètnica i genocidi. Palestina existeix. El poble palestí existeix. I cap projecte polític no pot justificar l’aniquilació d’un altre poble.

I això interpel·la directament la Unió Europea. No es pot condemnar la massacre amb una mà i, amb l’altra, mantenir acords preferents amb l’estat que la perpetra. La UE ha de suspendre l’Acord d’associació amb Israel, perquè aquest Acord no és només comercial: es basa, explícitament, en el respecte als drets humans i als principis democràtics. Quan un estat practica l’apartheid, ocupa, expulsa, bloqueja ajuda humanitària i sotmet un poble a un genocidi, no pot continuar rebent tracte preferent. Mantenir-lo és complicitat.

Si fallen els estats, la solidaritat organitzada es continuarà obrint camí: des del mar fins als municipis

Per tant, la comunitat internacional ha d’anar molt més enllà de les declaracions. Cal trencar del tot complicitats polítiques, militars, econòmiques i diplomàtiques amb Israel. Calen sancions, embargaments reals d’armes, suspensió de relacions institucionals i comercials i compliment del dret internacional. El problema no és que faltin eines. El problema és que falta voluntat política.

Des dels ajuntaments també es defensa Palestina

I aquí també els municipis tenim un paper. Els ajuntaments no són actors menors. Des dels pobles i des de les ciutats podem aprovar mocions de suport al poble palestí, adherir-nos a campanyes de boicot, desinversió i sancions, revisar contractes públics perquè cap empresa còmplice de l’ocupació o de l’apartheid israelià no rebi diners públics, impulsar compra pública ètica, suspendre col·laboracions institucionals amb l’Estat d’Israel, donar suport a entitats palestines i protegir el dret a la protesta i a la solidaritat.

Des del mar fins als municipis, la pregunta és la mateixa: què estem disposades a fer per no abandonar Gaza? La solidaritat no pot dependre només de grans cimeres internacionals ni de governs que arriben sempre tard. També es construeix des de baix, des dels nostres barris, des dels ajuntaments, des de les entitats, des dels carrers i des de les places, des dels ports i des dels vaixells.

Jo he tornat de la Flotilla amb una convicció encara més forta: no podem aturar-nos. Gaza no pot esperar. Palestina no pot continuar sola. La por no pot ser més gran que la responsabilitat. La repressió no pot ser més forta que la solidaritat. El cansament no pot fer-nos oblidar el genocidi perquè, si no, Israel haurà triomfat. Consumat el genocidi, el següent objectiu del règim de Netanyahu és que no parlem de Gaza. Això no ho permetrem. I, si fallen els estats, la solidaritat organitzada es continuarà obrint camí: des del mar fins als municipis.