Cerca
Opinió
David Segarra

David Segarra

Periodista i documentalista

Palestina: un any de genocidi i un segle de resistència

L'extermini no és un signe de força militar, sinó de desesperació; els palestins creuen possible alliberar-se del colonialisme sionista, tot i patir ara la pitjor violència de la seua història

07/10/2024 | 06:00

Un habitatge a Rafah, al sud de Gaza, abans de la invasió / DAVID SEGARRA

Conversem sobre els canvis històrics iniciats amb la insurrecció del 7 d’octubre de 2023, amb cinc veus palestines que van de Gaza i Nablús a València i Barcelona. Tots coincideixen a dir que l’esperança en la descolonització ha retornat. Malgrat la pitjor violència de la seua història, malgrat que ho han perdut tot, malgrat el que sembla la fi del seu món. Com és possible això?

6 d’octubre a la presó de Gaza

El 6 d’octubre de 2023, la parella de professors universitaris es troben collint les velles oliveres del seu hort. Preparen les olives i comencen a pensar a collir els dàtils. Jalal Hamdan i Sabah Nassar viuen a Beit Hanun, just on acaba la Franja de Gaza. Haidar Eid explica, des de l’exili a Sud-àfrica, que el gueto va ser creat quan Israel va expulsar la població nadiua per crear el seu estat el 1948. Centenars de viles van ser esborrades del mapa a sang i foc. Masses de refugiats es van acumular a les petites ciutats de Gaza, Khan Yunis, Deir Balah i Rafah. I allà van quedar atrapats, fins avui. Això fa que la Franja siga actualment un mosaic de la Palestina esborrada. Hi ha gent de Jerusalem, de Haifa i de Jaffa. Dos terços dels habitants són originàriament de pobles que avui són colònies a les quals no poden ni accedir. Jaldía Abubakra va viure a Gaza fins als nou anys, però la seua família és originària de Beersheba. És una població palestina colonitzada al Nèguev, on els centenars de supervivents de la massacre del Màrmara van ser empresonats el 2010.

Saber que pots morir a cada instant et fa valorar i agrair el miracle de l’existència

La militant palestina recorda que, malgrat el que imaginem, Gaza és preciosa, molt ordenada, plena d’escoles, d’universitats i d’hospitals. I és que els metges i els mestres han aprés a treballar sense quasi recursos, convertint-se així en els més reconeguts del món àrab. Potser per això la gent, afirma, viu gaudint al màxim de la vida, de l’amor i de les relacions humanes. Saber que pots morir a cada instant et fa valorar i agrair el miracle de l’existència. El professor Hamdan apunta que les famílies es preparen per ser pacients i perseverants mitjançant dejunis periòdics i meditacions diàries. Fe i espiritualitat, voluntat i educació, són els secrets per afrontar la vida. Una vida sota bloqueig, pobresa i repressió. I una colonització que no para ni un dia d’engolir les valls, serres i terres palestines. Allò que l’historiador israelià Ilan Pappé ha definit com a genocidi a càmera lenta.

Eid, que està considerat un dels principals pensadors de Palestina, diu que ho han provat tot. Relata que quan Desmond Tutu va visitar Palestina va quedar en xoc i va declarar que ells mai no van viure aquest nivell d’opressió. I enumera els atacs israelians del 2008, 2009, 2012, 2014, 2021 i 2023. Inspirats pel moviment anticolonial sud-africà, l’any 2018 centenars de milers de palestins marxen a les tanques de reclusió per veure les terres dels seus avis. A pocs quilòmetres els grans ensenyen als seus fills i nets els exuberants kibbutzs i els camps de l’agroindústria on fa no tants anys hi havia les seues oliveres, els seus tarongers i els seus pobles. Els franctiradors israelians abaten dos centenars de manifestants amb foc real. Milers són ferits. I centenars pateixen amputacions de braços i de cames per l’ús de bales explosives. En opulents escenaris, els dictadors àrabs signen acords amb els dirigents sionistes per repartir-se l’Orient Mitjà sota la tutela de Washington. En les ombres, la resistència s’esforça per ser invisible als drons, als satèl·lits i als pegasus que dominen el món real i el món virtual. Així és la Gaza, la Palestina, del 6 d’octubre de l’any 2023.

7 d’octubre, l’alçament del gueto

El 7 d’octubre, l’exdegana de la Universitat de Gaza deixa preparades les olives a la cuina. El seu marit observa satisfet com els dàtils a les palmeres estan madurant. A l’alba, milers de joves a peu i amb motocicletes trenquen per primer cop en la història el setge israelià. I retornen als pobles dels quals els seus pares i mares van fugir. El mur esclata de nord a sud, la màquina de guerra es desfà, el Gran Germà no és omniscient ni omnipotent. La reserva índia arrasa i incendia, un per un, els forts dels vaquers. Centenars de soldats cauen dins de les seues bases. El comandament militar de control de Gaza és destruït. Els guerrillers, armats amb fusells d’assalt posen en escac l’única potència nuclear d’Àsia Occidental. És una reedició de l’Ofensiva del Tet vietnamita, quan es van aprofitar les festes populars per sorprendre les tropes enemigues. Tel-Aviv es refà del pitjor colp mai viscut, i activa el protocol Hanníbal: foc indiscriminat per evitar presoners de guerra. Incomptables rebels amb els seus captius són carbonitzats pels projectils d’helicòpters i de tancs. Els soldats de l’ocupació tremolen en disparar i executar desenes dels seus. És una ordre irrevocable dels oficials, és pel bé del projecte sionista. Així i tot, molts dels insurrectes sobreviuen, i retornen al camp d’internament amb dos centenars de presoners de guerra. Eid publica un text que fa la volta al món: “El nostre aixecament del Gueto de Varsòvia”.

L’amo no pot tolerar mai cap insubordinació de l’esclau, cap; la venjança no tindrà límits

Catorze milions de palestins i palestines no creuen allò que els seus ulls veuen: l’amo està sent derrotat per primer cop. L’amo pot ser derrotat. Centenars de milions d’àrabs, kurds, turcs, perses i altres pobles originaris de la regió observen les escenes de derrota de les forces colonials. L’esperança i l’orgull esclaten a tot el Sud Global, la Mediterrània, l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i el Carib, i a tot Àsia i Oceania: l’alliberament és possible. Els espectadors del ric, atemorit i envellit Nord reben un relat radicalment oposat: obscurs salvatges fora de control ataquen indiscriminadament innocents habitants blancs en els seus idíl·lics poblats d’estil europeu. L’atac dels bàrbars es va produir cruelment en el moment que milers de joves militars i colons ballaven, es drogaven i s’emborratxaven a les portes de Gaza. L’entusiasme del Sud i el pànic del Nord coincideixen en la preocupació. Tothom, ric i pobre, sap que la fúria d’Israel i dels Estats Units serà infinita. L’amo no pot tolerar mai cap insubordinació de l’esclau, cap. I molt menys encara quan la humiliació ha estat vista per tota la humanitat. La venjança no tindrà límits.

Centre cultural de Qattan, a la ciutat de Gaza, un exemple de l'interès dels palestins per l'educació i la cultura / DAVID SEGARRA

Entre el protocol colonial i la venjança bíblica

La insurrecció dura dies: combatents palestins lluiten dins de les seues terres perdudes. El Govern de Netanyahu, amb el suport de l’oposició, ordena a l’exèrcit esborrar del mapa la Franja. Biden i Harris autoritzen establir un subministrament continuat d’armament de destrucció massiva. Jalal i Sabah abandonen sa casa. Es diuen entre ells que, si sobreviuen, hi tornaran per menjar les olives i els dàtils. I, si cauen, seran aliment per a altres. El seu preciós poble rural, just al nord, és el primer a ser anihilat. Cada sostre, cada paret, cada hort, cada llibre i cada olivera són carbonitzats i devastats. Jalal, Sabah i Haidar perden desenes de familiars, perden les cases, perden les universitats on treballen, perden tots els llocs i records de les seues vides. “Ho he perdut tot”, em diu el professor Eid. Fins i tot els millors estudiants. Tot ha estat volatilitzat. Bé, tot no.

El matrimoni de mestres expliquen emocionats com, quan van arribar al sud, a Rafah, els nous veïns els van ajudar connectant-los llum i aigua. I portant-los aliments. Tampoc no obliden que el propietari del pis on la família es va refugiar no va voler cobrar-los. Aquest suport mutu d’un poble sense estat és el que defineix la civilització palestina. Finalment, s’escapen a dures penes de l’extermini. Els mestres de Beit Hanun arriben a la València mediterrània. Just al davant de casa seua, algú ha pintat: “Palestina lliure”. Haidar Eid, l’intel·lectual del barri marítim d’Al-Rimal, on ens vam trobar el 2014, viatja a Sud-àfrica, país que li ha atorgat nacionalitat, i que du Israel al Tribunal Internacional de Justícia. Jaldía explica que, quan parla amb els seus familiars de Gaza, són ells els que la tranquil·litzen, els que intenten no preocupar-la, els que li diuen que siga forta. La crec: és just el que em deien allà.

L’era de l’espectacle fa de la destrucció de Gaza un xou per a les xarxes socials, i fins i tot es crea un nou gènere musical: el ‘pop-rap’ genocida

L’aniquilació és la resposta protocol·lària davant tota rebel·lió nadiua. La historiografia ho ha documentat àmpliament, com descobrirem més endavant. L’equivalent en explosius a diverses bombes atòmiques és llançat durant mesos i mesos sobre una població presonera de dos milions de persones. Els soldats són impulsats pels oficials a cremar i dinamitar cada museu, cada escola, cada universitat, i cada mesquita. I a burlar-se, degradar i humiliar cada supervivent. Tot ho van gravant i publicant: es posa de moda que els soldats ballen i es fotografien amb la roba interior de les dones mortes o deportades, així com dedicar a amics i amants la detonació de cases, temples i centres d’estudis. Tot, tot, queda registrat per a la posteritat. És el primer genocidi retransmès en directe de la història. L’era de l’espectacle fa de la destrucció de Gaza un xou per a les xarxes socials. Fins i tot es crea un nou gènere musical: el pop-rap genocida, on es lloa l’extermini del poble maleït. Mentrestant, fins a 10.000 presos polítics comencen a acumular-se en els camps de concentració. Milers més han desaparegut sense rastre. Les fosses comunes s’estenen pertot arreu. Les tortures i els abusos sexuals a homes i dones són part del càstig rutinari a la població enemiga. Metges i psicòlegs participen en els crims. Alguns d’ells no poden creure el que estan fent els seus. Altres es converteixen en estrelles de les tertúlies. Tot és irreal. El messianisme bíblic creix com l’escuma. Els profetes de l’odi clamen per una solució final. L’historiador israelià Omer Bartov, sionista, exmilitar i autoritat en l’Holocaust, afirma que la societat israeliana està repetint punt per punt els passos de la societat alemanya. Hi ha una barreja d’odi i de violència que tothom justifica, defensa i impulsa. Les enquestes israelianes donen un 96% d’aprovació de la població a allò que els militars fan a Gaza. No hi ha tornada enrere.

El Vietnam, Algèria, Sud-àfrica, el Líban

Des de Barcelona, Salah Jamal, periodista i escriptor, recorda que, quan va arribar a la Catalunya dels anys setanta, ningú no sabia què era Palestina. Palestina no existia. Amb altres estudiants palestins va passar anys parlant amb la gent de l’Ateneu Barcelonès, conversant amb Lluís Llach, relacionant-se amb els militants de la cultura i de la política, recorrent poble a poble. Així, molta gent va començar a descobrir que el mite que Hollywood havia creat sobre Israel no era tan senzill. Mig segle després, tot ha canviat. Gaza és el centre del món, apunta Eid. Els parlaments valencià i català van aprovar que Israel és un règim d’apartheid, o siga, de racisme i discriminació institucionalitzat. L’Ajuntament de Barcelona va suspendre l’agermanament amb Tel-Aviv. I les universitats principals van ser ocupades per estudiants i professors, que van aconseguir que claustres i degans es posicionaren contra l’academicidi, contra la destrucció de totes les universitats de Gaza.

Malgrat la intensa campanya mediàtica, la simpatia amb el sionisme és quasi nul·la al nostre país

El mateix Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), de la Generalitat de Catalunya, va publicar un estudi en el qual es mostra com només un 6% dels catalans dona suport a Israel, davant d’un 34% a favor de Palestina. Significativament, el partit més proisraelià és Vox. A Junts, per exemple, només el 12% dels seus votants simpatitza amb Israel, contra el 30% que ho fa per Palestina. Entre els simpatitzants de CUP, d’ERC i dels Comuns és quasi zero el suport al sionisme. Malgrat la intensa campanya mediàtica, la simpatia amb el sionisme és quasi nul·la. La incomprensió que van trobar els palestins quan van arribar aquí s’ha girat en una vertadera revolució cultural. I això, cal saber-ho.

No és casualitat que Jamal, Eid i Abubakra apunten factors similars per a la descolonització. En primer lloc, ens recorden que, fins al segle XIX, el colonialisme acabava amb l’eliminació física de la majoria de nadius. Els Estats Units i Austràlia en són el paradigma. Però que, al segle XX, l’Índia, Algèria i el Vietnam van aconseguir just el contrari: derrotar militarment els colons. I expulsar-los per a sempre de les seues terres. L’últim cas històric és el de Sud-àfrica, on, després de segles de lluita armada, mobilitzacions populars i boicot internacional, la majoria nadiua negra va doblegar el règim d’apartheid blanc. Allà, els colons i els nadius van acceptar conviure en un estat únic, democràtic, amb igualtat política. Quina va ser la diferència entre aquest cas i els anteriors? Per què els colons europeus van quedar-se a viure a Sud-àfrica, i no a l’Índia, a Algèria o al Vietnam? La clau rau en l’ús del genocidi.

L’Imperi britànic va matar desenes de milions de persones. França en va matar entre un i dos milions. Els Estats Units, entre tres i quatre milions. En els tres casos, les massacres es van produir en la fase final, quan la insurrecció armada nadiua era tan forta que els estrategs colonials van pensar que només amb violència il·limitada podrien sotmetre’ls. Va ser una errada. Els genocidis van suposar el final dels règims colonials. Tal com va passar amb el III Reich, amb el règim de Ruanda, o fins i tot amb l’ISIS i els seus intents genocides. L’extermini no és un signe de força militar, sinó de desesperació. A Sud-àfrica, en canvi, els colons van ser més astuts i pragmàtics. Allà van acceptar conviure amb la majoria nadiua africana, que va assumir el poder polític. A canvi, tots els crims colonials van ser amnistiats. La reconciliació, difícil i plena d’obstacles, va ser possible.

En tots els episodis històrics de descolonització, la suma de l’autodefensa armada, la mobilització popular cultural i política nadiua, el boicot, les desinversions i les sancions, i la solidaritat internacional han estat els elements determinants. La força de voluntat, d’esforç, de sacrifici del nadiu, quasi sempre supera la de l’ocupant. I és que tot règim colonial es basa en un pacte social amb els colons: es promet prosperitat i seguretat. Tanmateix, des del 7 d’octubre, els dos pilars del projecte sionista s’han enfonsat: Israel és un dels països més perillosos i violents del món, i la seua economia està en un declivi sense precedents des de l’any 1948.

És terriblement simbòlic que les autoritats econòmiques hagen anunciat el tancament de 46.000 negocis israelians. Un nombre que gairebé coincidix amb el nombre de vides palestines segades en el mateix període. La fuga de capitals i la desinversió és massiva, i el cas més dur l’anul·lació dels 25.000 milions de dòlars d’inversió previstos per Intel. El turisme, com és lògic, és inexistent ara, mentre que arribaven anualment a vuit milions de visitants. Lògicament, quasi totes les línies aèries internacionals han deixat de volar a l’aeroport Ben Gurion. Això fa gairebé impossible i caríssim arribar a l’estat hebreu. A més, les imatges de les massacres diàries han provocat el rebuig entre milions de jueus i jueves joves de tot el món. Fa anys que ja s’està produint una transformació sociològica en les comunitats jueves de tot el món, on Israel ha passat a ser un punt de conflicte i de divisió.

A Palestina, el sol se'n va a la posta per la Mediterrània / DAVID SEGARRA

La llibertat és tan senzilla

La premsa està obsessionada amb la divisió política del moviment d’alliberament nacional palestí. Però dialogant amb cinc veus palestines, d’ideologies, plantejaments i trajectòries molt diferents, totes coincideixen en el més bàsic: la resistència ha despertat l’esperit de lluita, i ha generat un punt d’inflexió en la història d’Àsia Occidental. De Síria i l’Iraq a Jordània i Egipte, tot pot canviar a partir d’ara. El Líban i el Iemen estan ja en guerra oberta per defensar Palestina. Haidar Eid cita Antonio Gramsci quan afirma que cal el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. Estem en la foscor abans de l’alba, diu.

Com serà una Palestina alliberada? Imaginen un país obert, sense fronteres, on tothom puga viure

Mentre la televisió ens mostra mort i destrucció, Sabah Nassar fa classes de magisteri a les noves mestres de Gaza. Sí, no queda en peu ni una sola universitat, però ja va ser així en la Nakba, la catàstrofe del 1948. Fa 76 anys, una generació sencera va estudiar en tendes de refugiats. Asseguts en el seu saló familiar, m’expliquen que aleshores la majoria de la població eren camperols. I que els pares i les mares van apostar per l’educació dels seus fills i filles. Sobretot de les dones, destaquen. I que d’aquella situació desesperada en van sorgir els millors metges, enginyers, artistes, escriptors i mestres del món àrab. M’ensenyen en el seu telèfon mòbil com les joves palestines d’ara aprenen a donar classes als xiquets en tendes de refugiats. I com ella, des de València, és mestra de les futures mestres. Malgrat tot, una petita nació de 14 milions de persones aspira a seguir sent la més culta i educada de la Mediterrània.

Però quin és l’objectiu final, quin és el projecte nacional palestí? Com serà una Palestina alliberada? Tots imaginen una futura Palestina que connecte amb la Palestina del 1947. Imaginen un país obert, sense fronteres, on tothom puga viure. Fins i tot els colons israelians, declaren unànimement, podran viure amb nosaltres. Un país on càpiga tothom. Sembla impossible de tan senzill que és. Jalal Hamdan recorda amb un somriure que el seu avi podia viatjar amb tren de Gaza a Istanbul. Aquest és el passat que no obliden. I aquest és el futur al qual aspiren. Ser lliures del riu a la mar. Un somni tan senzill.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies