Crític Cerca
Opinió
David Segarra

David Segarra

Periodista i documentalista

Coses que no saps sobre la vida, els orígens i la cultura a la Gaza mediterrània

La Franja és un dels territoris més preciosos, cultes i assetjats del món: poble mariner, amb un dels índexs d'alfabetització més alts, una cultura rica i mites comuns com sant Jordi

17/11/2023 | 06:00

Els cavalls són un motiu d'orgull a Gaza; els divendres solen netejar-los a la mar/ DAVID SEGARRA

La ciutat de Gaza, al nord de la Franja del mateix nom, és una de les més antigues del món. L’any 1457 abans de la nostra era va patir l’atac dels exèrcits del faraó Thutmosis III. La raó era sufocar una de les rebel·lions contínues dels nadius cananeus. En el temple d’Amon a Karnak va quedar escrit en jeroglífics: Gaza és una ciutat encantadora i vibrant. En aquest trosset de terra de la Palestina actual han viscut cananeus, egipcis, filisteus, israelites, perses, grecs, romans, nabateus, beduïns, bizantins, àrabs, croats francs, armenis, kurds, otomans, britànics i israelians. Ha sigut conquerida i alliberada un nombre infinit de vegades. Ha sigut destruïda i reconstruïda en tantes ocasions que no es poden comptar. Potser per això el símbol del municipi és el fènix. Ovidi, el poeta romà, explica que, quan aquesta au mitològica arriba a la fi del seu llarguíssim cicle vital, fa un niu amb branques de canyella. Ella mateixa l’encén perquè l’ocell i el niu cremen fins a convertir-se en cendres. D’aquestes en naixerà el nou fènix.

La Gaza palestina ha sigut ferida massa cops. Potser per això els seus habitants han desenvolupat el que els psicòlegs denominen resiliència. És a dir, la capacitat per fer front a les adversitats i sobreviure al trauma. I el més important: ser enfortits i transformats positivament pel dolor. Com és possible no caure en l’odi, la venjança i la desesperació davant de tant horror? Viktor Frankl, psicòleg jueu supervivent d’Auschwitz, va descobrir als camps de concentració que només aquells que eren capaços de dotar de sentit el patiment podien assumir-lo i aprendre’n. Husam El-Nounou, del Programa de salut mental comunitària de Gaza, m’explicava a la seua oficina enfront del mar que la societat palestina està dotada de dos puntals bàsics per a la resiliència. El primer és l’estructura familiar i comunitària tradicional. En aquesta, la família estesa i el veïnat formen una xarxa de solidaritat on ningú, petit o gran, no queda mai sol. El segon puntal és que encara disposen d’un sistema de creences i valors ancestrals que dota de sentit i prepara per al que puga passar en la vida. En els bons moments es mostra xukr, gratitud. Davant les dificultats, cal fer servir el sabr, paciència, voluntat i perseverança. Aquest és el seu secret.

Des dels inicis de la civilització, Gaza ha estat un nexe de connexió entre Àsia, Europa i l’Àfrica

Gaza, un poble mariner de la Mediterrània

Gaza és un oasi rodejat pels deserts del Nègueb i del Sinaí. Enfront, la Mediterrània. Des dels inicis de la civilització, ha sigut parada per a les caravanes i per als vaixells. Nexe de connexió entre Àsia, Europa i l’Àfrica. Ara, en canvi, els ports palestins de la Franja són minúsculs. Fa més de mig segle que no hi amarren vaixells estrangers. Ni en parteixen els palestins. Les autoritats militars israelianes imposen un límit de pesca variant. Segons les negociacions de torn, pot augmentar a 10 quilòmetres o reduir-se fins a 3. Segons les estratègies dels colonitzadors, s’hi permetrà més o menys pesca.

Els pescadors de Gaza expliquen que, de 4.000 barques, només estan eixint-ne un centenar a causa dels atacs militars quotidians. També conten històries de desenes de vaixells furtats i d’incomptables pescadors capturats i empresonats. Quan ensenyen el cementeri de vaixells, es veu que no necessiten autòpsia: l’impacte dels projectils hi és evident.

El 2010, de fet, es va reunir a Istanbul una flotilla internacional amb activistes i periodistes de 50 nacions amb la idea de trencar el bloqueig marítim de Gaza. Tropes d’elit israelianes van assaltar els vaixells. Cevdet Kiliçlar, coordinador de la premsa internacional de la flotilla, és executat en el Mavi Marmara. Amb ell, nou activistes més són assassinats. Els altres 700 supervivents són segrestats i tancats en una presó al desert. El 2014 es construeix l’Arca de Gaza, un vaixell que pretén superar el setge des de dins, tot portant productes palestins al món exterior. Un míssil guiat hi impacta en un dels primers dies de la guerra. Queda carbonitzat. El 2023 plouen noves bombes que desintegren el que queda de les diminutes i ferides flotes pesqueres.

Les arts marcials són populars entre les joves del Gaza Sport Club / DAVID SEGARRA

David contra Goliat, una història jueva, cristiana i islàmica

Les tradicions jueva, cristiana i islàmica recullen la història del guerrer Goliat i de David, el pastor. Diu així: els exèrcits filisteu i israelita es troben a la vall d’Elah, i Goliat, com a campió dels soldats, desafia els enemics a combatre amb ell per resoldre la batalla sense una matança. Tots en tenen por. Però David s’ofereix per lluitar-hi. El rei Saül li diu: “Goliat ha sigut un guerrer tota la vida, i tu només ets un jove”. David li contesta: “He cuidat el ramat de mon pare. Quan un lleó o un os el van atacar, els vaig matar i vaig rescatar les ovelles”. Saül accepta i li lliura la seua espasa i l’armadura. Però David les rebutja. Són massa grans i feixugues. Cull cinc pedres del riu i se les guarda a la bossa. Amb la fona a la mà s’acosta al gegant. Goliat s’indigna davant l’insult que suposa que un xiquet s’oferisca per al duel. “Acosta’t i donaré la teua carn a les aus i als animals salvatges”, li diu. Quan el soldat s’hi acosta a poc a poc amb el seu armament, David col·loca un cudol a la fona i, d’un sol cop, fa caure el poderós Goliat.

La història de David i Goliat es repeteix: els palestins han crescut usant la fona i no tenen por de la mort

L’any 2023, un dels exèrcits més poderosos del món, el d’Israel, ataca una de les zones més pobres i aïllades del món, Gaza. Satèl·lits, drons, caces bombarders, helicòpters, míssils, destructors, submarins, artilleria, blindats i tancs, dotats de l’última tecnologia, es llancen implacables contra l’estreta i superpoblada franja mediterrània. Desenes de milers de soldats d’elit rodegen el territori de Gaza per totes les fronteres. En túnels sota terra, centenars de membres de la resistència, armats amb llançacoets i fusells, hi organitzen la defensa. Han crescut usant la fona. I no tenen por de la mort.

Sant Jordi, un màrtir palestí

L'església i la mesquita han estat quasi un mil·lenni paret per paret / DAVID SEGARRA

Sant Jordi va ser el fill d’un militar romà i d’una palestina de Lydda-Lod. Tot seguint el pare, es va allistar a l’exèrcit. Eren els temps de la rebel·lió cristiana contra l’Imperi romà. Jordi va rebre l’ordre de perseguir els rebels. I s’hi va negar. Secretament, ell també era part dels insurrectes que negaven el caràcter diví dels emperadors i l’Estat romà. Per aquesta raó va ser condemnat a mort i executat.

Una de les esglésies cristianes més antigues del món és a pocs metres d’una mesquita que té 1.000 anys

Quan els croats cristians arribaren a Palestina el 1098, se sorprengueren que els musulmans de Lydda havien conservat el culte a sant Jordi, a qui anomenaven Al-Khadr (‘el Verd’). En aquells temps, tant cristians com musulmans li retien homenatge. En tornar de les croades, el mite de sant Jordi arribà a Europa i se n’estengué ràpidament la veneració a Nàpols, a Aragó, a Catalunya i, al País Valencià, a Alcoi i Paiporta, sobretot. També va ser proclamat patró d’Anglaterra, de Portugal, de Grècia, de Malta, de Geòrgia, de Rússia, d’Etiòpia, de Síria i del Líban. I, per descomptat, de Palestina.

El 1948, Lydda tenia 20.000 habitants. Aproximadament 18.500 eren musulmans, i 1.500, cristians. Aquell any, les bandes armades sionistes van rebre una ordre de l’aleshores general Yitzhak Rabin: “Els habitants de Lydda han de ser expulsats”. Quatre-centes persones foren assassinades. Moltes dones van ser violades. La població, deportada i dispersada. Van ser necessaris 1.800 camions per transportar tot el que es va saquejar de les propietats palestines. L’historiador israelià Benny Morris ho ha documentat. I ho confirma el fundador de l’Estat, David Ben Gurion, al seu Diari de guerra.

L’església de Sant Porfiri a Gaza és una de les més antigues del món, amb 15 segles. És a pocs metres d’una mesquita que té 1.000 anys, amb la qual ha unit el seu destí. Els míssils, quan maten, maten tant cristians com musulmans. Allà vaig descobrir la història de sant Jordi, el màrtir palestí. Aquí mai no ens l’han contat.

Gaza, un dels índexs d’alfabetització més alts del món

Fem un exercici periodístic, i preguntem-nos: per què els mitjans de comunicació mai no ens parlen d’aquestes històries? Per què els mitjans no ens expliquen que enmig de les runes de Gaza, i de tota Palestina, es troba una de les societats amb un dels índexs d’alfabetització més alts del món? Segons el Banc Mundial, el 98% dels joves palestins estan alfabetitzats. Recordem que Israel acaba de bombardejar desenes d’universitats. I que ja ha matat 49 periodistes.

Per què no sabem res dels científics, de les poetes, dels fotògrafs i de les cineastes de Palestina?

Per què no sabem res dels científics, de les poetes, dels fotògrafs i de les cineastes de Palestina? Per què no escoltem els periodistes palestins? Per què la premsa no conta aquestes històries? Comencem doncs, llegint poetes com Rafeef Ziadah, Samah Sabawi, Fadwa Tuqan, Mahmud Darwix (el poeta nacional palestí) o Mohammed El-Kurd. Estudiem escriptors i pensadors com Ghassan Kanafani, Edward Said, Refaat Alareer, Adania Shibli i Salah Jamal. Escoltem músics com Rim Banna, Tamer Nafar, MC Abdul, Shadia Mansour o el Trio Joubran. Aprenguem de les fotografies de Wissam Nassar, Ali Jadallah i Lily Bandak. Descobrim l’art de Sliman Mansour i Belal Khaled. Vejam les pel·lícules d’Annemarie Jacir, Elia Suleiman, Mohammad Bakri i Darin J. Sallam. Informem-nos amb periodistes com Hind Khoudary, Youmna ElSayed, Ramzy Baroud, Ali Abunimah, Wael Al-Dahdouh i Nour Harazeen. Seguim en xarxes a ByPlestia i Motaz Azaiza.

El periodista Eduardo Galeano ens va explicar que els humans estem fets d’històries. I que són els relats els que doten de sentit les nostres vides. Perquè ens donen un context, un “perquè” i un “per a què”. D’una narrativa coherent en naix la capacitat de crear ordre del caos. El miracle de crear bellesa de l’horror. I poder sobreviure. Pense que el periodisme podria ser molt més que això en què s’ha convertit avui. Voldria que el periodisme servira també perquè els nostres fills i les nostres filles creixeren estimant la bellesa i la veritat per la qual moren els periodistes palestins. Però potser això és demanar massa al periodisme. O potser no.

Quan t’enfrontes a la injustícia o la dificultat,
recorda defensar-te trobant la bellesa.
Documenta-la, demostra-la i defensa-la,
perquè tota bellesa és resistència
.
Tamim Al-Barghouti, poeta palestí

Els palestins de Gaza no poden anar ni a Jerusalem ni a Betlem

Palestina està avui dividida en nombrosos fragments. Hi ha l’Estat d’Israel, on viuen un milió i mig de palestins. Hi ha Jerusalem, on en resisteixen 300.000. Hi ha Cisjordània, on n’habiten dos milions i mig. Hi ha Gaza, amb dos milions més. I també hi ha la diàspora, amb aproximadament vuit milions de persones, principalment a Jordània, al Líban, a Síria i a Xile. Al nostre país en viuen milers. Els palestins són, segons els càlculs, entre 11 i 14 milions de persones. L’Estat d’Israel ha creat un engranatge legal per controlar, fragmentar i dividir els conquerits.

Els milions de palestins exiliats i refugiats no poden visitar Israel, ni molt menys viure-hi. Tampoc Cisjordània, Jerusalem o Gaza. Els palestins de Gaza no poden visitar ni Cisjordània ni Jerusalem. Els palestins de Cisjordània no poden anar a Gaza. Per tant, no es poden casar, ni estudiar ni treballar junts. Per exemple, si un palestí de Jerusalem s’enamora d’una palestina de Betlem i es casen, perdrà el dret de tornar a la seua pròpia ciutat i viure-hi. Famílies, terres, pobles, històries i amors separats per murs i soldats.

* Aquest text està basat en el llibre de cròniques i fotografies Viure, morir i nàixer a Gaza. Editat per Sembra Llibres, s’ha alliberat ara i pot ser descarregat complet en PDF.

**Fe d’errades: En una primera versió del text es deia per error que Mahmud Darwix no tenia llibres traduïts al català, però era una errada. N’hi ha tres, com el propi autor del text, explica en aquest tuit. En català, n’hem pogut llegir dos reculls de poemes: Només un altre any (1993), en la traducció de Dolors Cinca, i Per què has deixat el cavall sol? (2004), en la traducció de Margarita Castells.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies