17/07/2024 | 06:00
Tothom parlava del col·lapse. Obscurament, l’imaginaven com una lluita de tots contra tots. Un dia d’octubre, sense avisar, la fi del món va començar en un petit gueto palestí. Però no va ser com pensaven. Sota el foc, els combats i les runes, la gent netejava els carrers, sembrava la terra, obria escoles i se celebraven bodes. “Per què són així?”, es preguntava el món.
L’última imatge que tinc és el viatge amb cotxe per la carretera central de Saladí, entre cràters, edificis destruïts i columnes de fum. Creuant la Franja, des de la ciutat de Gaza fins al pas de Rafah al sud. Per la finestra veig com els agricultors continuen transportant les verdures en els seus carros, com els venedors esperen els clients asseguts a les portes de les botigues i com els treballadors de la neteja agranen el que queda dels carrers. “Si arriba la fi del món i estàs sembrant, continua sembrant” és una dita profètica memoritzada a tot Palestina.
Mentre en el Sud del món les apocalipsis són el dia a dia, al nostre país sembla que també preocupa apropar-se, o retornar, cap allà. A CRÍTIC una recerca ràpida dona 203 resultats per a l’expressió “col·lapse”. Des de la mateixa redacció, Sergi Picazo enumera una part dels relats escrits o filmats al Nord sobre el catastrofisme. I fins i tot es fa una llista de possibles finals de la civilització industrial capitalista. Jorge Riechmann ens alerta: després del col·lapse hi haurà un genocidi. És cert, però els genocidis i els col·lapses són el dia a dia del planeta en els segles XIX, XX i XXI. On està la novetat? Contra corrent, reflexionen Yayo Herrero i José Luis Vicente: “En les runes sorgeixen també possibilitats de vida”.
I és que nosaltres vivim, escrivim i pensem des d’una posició pròpia: som un país sense estat, amb cultura i autonomia restringides, i en la perifèria del centre imperial. Som europeus, però mediterranis. Som majoritàriament cristians, però es van viure aquí nou segles àrabs i musulmans. I jueus. I romans. I fenicis i cartaginesos. El pensament valencià i català sobre la fi del món oscil·la entre la paranoia burgesa feixistitzant i el reconeixement de la supervivència als múltiples col·lapses anteriors: la conquesta feudal catòlica, la Inquisició, l’expulsió dels jueus, la deportació de la població nativa morisca, la conquesta castellana i la persecució de la cultura valenciana-catalana, rebel·lions, insurgències, dictadures, guerres i pestes. No, no som Suïssa ni la Dinamarca del sud. El que sí que som és el sud del nord. Des d’ací podem intentar comprendre què vol dir continuar sembrant sota les pitjors condicions possibles. Preguntem, per exemple, a qualsevol llaurador valencià o a qualsevol pagès català. O ja hem oblidat els qui ens van alimentar durant la pandèmia?
“Destrueix tot el que té i no t’apiades d’ell, mata homes, dones i nens, fins i tot nadons, i vaques, ovelles, camells i ases”. Aquest passatge està escrit al Vell Testament bíblic, Samuel I 15:3. Els capítols d’Isaïes, Osees, Ester i els Psalms de David són encara més violents i cruels. Tant que és preferible no reproduir-los ací. Qui tinga coratge, recomane que els consulte.
Quentin Tarantino ha passat a la història del cinema pel fet de ser un dels màxims representants del malisme: la glamurització i l’embelliment de la tortura i la violència extrema en el cinema. Ric, famós i carregat de premis, recentment ha sigut confrontat en els restaurants i els carrers. I és que, coherent amb la seua trajectòria, va decidir unir-se al projecte colonitzador israelià. La seua presència animant les tropes que participen en el genocidi palestí era part del descens al cor de les tenebres.
Ibn Khaldun va ser fill de refugiats andalusins ibèrics en la Tunísia del segle XIV. Va viure el declivi dels grans projectes civilitzatoris àrabs i islàmics: la caiguda d’Al-Àndalus, la destrucció catastròfica de Bagdad i de Damasc, les guerres civils al Magrib, així com l’arribada de la pesta. Considerat per molts un dels pares de la historiografia i la sociologia, va estudiar les causes materials, socials, econòmiques i culturals que mouen i transformen les societats. En els seus llibres, presenta les motivacions per les quals les societats naixen amb un impuls inicial caracteritzat per la fortalesa i la unitat interna. I com, amb el triomf del nou règim polític, les ciutats prosperen i es produeix el creixement econòmic i tècnic. I de quina manera els ideals i la germandat inicials es fragmenten en faccions i lluites pel poder amb cada generació. Corrompent, afeblint i aburgesant gradualment les elits. Fins a entrar en un declivi autoinfligit, que es tracta d’alentir alçant murs i endurint la repressió. Les històries dels triomfs i les caigudes dels imperis faraònics, romans, àrabs, otomans, espanyols, britànics i francesos, o fins i tot de la Unió Soviètica, fan pensar en aquesta teoria. El col·lapse és fonamentalment una implosió, un envelliment, una malaltia interna del sistema social. Més endavant tornarem a l’eix central del llibre de la Muqàddima: què és el que uneix als grups humans?
La llum brilla en les tenebres i les tenebres no poden ofegar-la. Això va predicar Jesús, recollit en l’Evangeli segons sant Joan. Un matí d’abril veig en els camps de Khuza’a una jove parella amb la seua filleta. Seguen junts el blat, amb els iaios i les iaies, amb els germans i les germanes. Amb els cosins i les cosines, amb els veïns i les veïnes. Agenollats, treballen plegats. Sobre els seus caps tronen avions de guerra. Més enllà de la tanca, els franctiradors els apunten. I de vegades disparen a matar. La família somriu, i sent pau, alegria i fortalesa. Quin secret hi ha als seus cors que nosaltres desconeixem?
Apocalipsi no només vol dir fi del món; l’arrel grega vol dir descobriment i revelació. El col·lapse ens revela el món en la seua autèntica natura. La maldat del poder es fa transparent. Però també la voluntat de viure. En el barri i camp de refugiats de Jabàlia em contaven que, durant els bombardejos, els pares i les mares canten i juguen amb els fills per distraure’ls i allunyar-los de l’horror. La vida és bella no és un film de Benigni: és la vida diària a Gaza.
Enmig de l’extermini, sabeu què volen ser encara les nenes de Gaza? Doctores, futbolistes, professores, periodistes i arquitectes
Us confesse que fa ja una quinzena d’anys que no miro la televisió, tot i que em dedique a realitzar documentals. I és que, quan engego un d’eixos aparells, només hi trobe la banalitat del mal. En canvi, quan em connecte a les xarxes socials dels palestins i les palestines, hi apareix humanitat entre els focs de Gaza. Cada dia fan renàixer el món i la confiança en l’ésser humà. He vist com un xic palestí grava unes xiquetes entre les tendes dels refugiats, i els pregunta què fan. Les nenes responen: estem estudiant el sistema solar. Els planteja si saben per què han bombardejat les escoles. I expliquen que els ocupants volen que no puguen aprendre, que volen una generació que no puga llegir, que no sàpiga res sobre el país i que no entenga per què els han ocupat. També veig com Wafaa, Dua, Aya i Ashraf obrin escoles entre les tendes i les runes. I com els alumnes més xicotets gaudeixen aprenent. Veig com estimen i admiren els mestres. Sí, ja sabem que a Palestina l’educació és sagrada. I que han assolit un 97,84% d’alfabetització. Però cal veure Nur amb la seua maleta-escola, com la desplega al mig de gueto arrasat, i com naixen una pissarra, quaderns, llapideres i ciències. I et fan recordar que les mestres també ho han perdut tot, i també tenen el cor trencat, però han de pintar de colors i d’esperança els més menuts. No es poden permetre el luxe d’enfonsar-se. Els míssils no donen temps per al dol. Ni els morts descansen, fins i tot els cementeris i les tombes són esclafades per les excavadores militars. Una nena explica que somnia a les nits que els soldats la soterren. I enmig de l’extermini, sabeu què volen ser encara les nenes de Gaza? Doctores, futbolistes, professores, periodistes i arquitectes. Curar, jugar, ensenyar, informar i reconstruir. Això diuen amb uns ulls enormes que han vist el que cap ésser humà no hauria de veure. I cal admirar l’ordre de les tendes dels refugiats, mil vegades millor arreglades que ma casa. Perquè, tal com va explicar Primo Levi, mantenir la civilització és l’objectiu enfront d’un règim que els aniquila i els deshumanitza anomenant-los “animals humans” i “serps”. He vist els joves jugar-se la vida buscant cobertura per poder fer un examen universitari. Potser els mitjans no en parlen, però milions i milions hem vist les dones i homes graduar-se i presentar tesis doctorals al mig d’un genocidi.
La suma de les televisions del Sud global i les xarxes socials han trencat el monopoli mediàtic que per anys van analitzar Parenti, Ramonet i Chomsky. Imagineu-vos el Gueto de Varsòvia transmetent en directe al món. Veuríem plorar la xiqueta que soterra el seu pardalet en un cossiol perquè les explosions l’han mort. I tremolaríem veient les columnes de l’èxode carregant al muscle els seus gats. O com la nena demana a l’adult que li deixe quedar-se la clau de la casa enfonsada per una bomba. I com plora també. Un milió de xiquets i xiquetes plorant. I un milió de joves, adults i ancians plorant. Ploraríem si veiérem la serenitat del iaio cobert de cendra consolant la neta. Tal volta escoltaríem la història de Dareen, a qui van matar la mare i el pare i el germà i la iaia i 70 familiars. I com els soldats l’han deixada en cadira de rodes. Però també ens contaria que el seu pare li diu en somnis que s’esforce per tornar a córrer i jugar. I sabeu què? Que al final ella ens consolaria i ens diria: cada cop que parle amb periodistes, plore. Però no vull plorar més, perquè avui estic feliç. I, quan plore, pose tristos els meus pares. Així que estic feliç sabent que un dia tornaré a caminar. I quan apagues l’ordinador i el mòbil perquè ja és massa emoció i massa saviesa, reps un nou missatge: una altra boda. Asma i Thaer, infermers de l’hospital Al-Shifa es casen. Han sobreviscut a les massacres. I, si moren, moriran junts i enamorats. Gràcies a la vida. Costa de creure que sí.
Arribats ací, haig de revelar que mai no em van batejar, però que almenys he assistit a la missa de l’església de Sant Porfiri de Gaza. La del sostre de blau nocturn, la de les meravelloses i daurades icones de sant Jordi, Jesús i Maria. La parròquia on ara veiem en les pantalles els cristians palestins batejar col·lectivament els nadons, abans que les tropes els puguen matar. Tal com els creients musulmans preguen en la terra sota la pluja perquè els ocupants han incinerat els temples, les universitats i les biblioteques. Però sabeu un secret? Sabeu què no pot morir mai a Palestina? Els llibres i les cançons. Perquè la gent els memoritza. I sabeu què més? Que per més que cada camp i cada séquia siguen devastades, per més que cada palmera siga talada, sempre sobreviuen tarongers i oliveres. Com ho sé? Perquè la resistència palestina publica diàriament vídeos dels seus combats amb els invasors. I quasi sempre apareixen oliverars, tarongerars i baladres protegint els fills de la terra. Gaza és només una franja minúscula, un oasi al costat del mar, un gueto en flames, un camp de concentració martiritzat. És la ciutat que Alexandre el Gran va conquerir i destruir fa 24 segles. Malgrat els túnels dels defensors. Gaza, la que connecta Àfrica, Àsia i Europa. La terra on la mare intenta sempre protegir els seus fills, amagats dins de les seues entranyes. Així, la màquina de guerra guiada per intel·ligència artificial no sap on es troben els guerrers. Mentre queden oliveres i timó, viuran i lluitaran els fènixs ferits.
Aquestes són les històries que Belal, Bayan i Bisan mostren diàriament al món del 2024. Les que jo mateix vaig viure i veure el 2009, 2010 i 2014.
És un dia qualsevol de primavera, i anem al supermercat Al-Àndalus, on és la cafeteria València. Allà comprem menjar per a tota una colla. Za’atar, oli, dàtils, olives, iogurt, fruita, verdura, ous, galetes i molt, molt de cafè. Avisem un taxi perquè només som dos i portem 20 bosses. Quan el cotxe arriba, traginem la càrrega com podem. Pel carrer passa un grup de xiquetes d’uns 10 o 12 anys, amb uniformes escolars i motxilletes. Sense dir-nos ni hola, agafen les bosses i les porten fins al maleter. I, sense ni dir adéu, continuen la marxa cap a les seues llars, on les espera el dinar. Així són els dies a la ciutat de Gaza.
El que fa únic el genocidi palestí és veure dos milions de persones atacades i alhora amb una gran autoorganització
En la seua obra, Ibn Khaldun va identificar un concepte central que sosté les societats: l’asabiya. Un terme que es pot traduir com a solidaritat social, suport mutu i germandat. I que en el món modern s’ha volgut traduir com a nacionalisme. Serien els principis morals, el pacte social i la causa comuna, que lliga i regeix una comunitat unida voluntàriament. Per entendre’ns: a Gaza no hi ha policia, però pràcticament la delinqüència és desconeguda. Per què? Per l’asabiya, per una forma de vida i de pensament on els vincles comunitaris són tan forts que és impensable robar o danyar un membre de la comunitat. I qui és la comunitat? Tothom. L’asabiya és una llei internalitzada, que no necessita l’estat, sinó que és autodisciplina acceptada pel grup. Per això el que fa únic el genocidi palestí és veure dos milions de persones sense cap ordre institucional en una situació d’autoorganització social. Cada membre de l’aliança social sap que hi té un rol: la voluntat és interior, és individual, però la responsabilitat és col·lectiva. Tothom sap que ha d’ajudar el conjunt. Tothom fa tot el que pot. El robatori i l’agressió no són tolerades, es fan inimaginables. Aquest és un escenari real gravat i difós al món sencer pels mateixos palestins, oposat a la distopia virtual televisiva nòrdica. El col·lapse i la fi del món s’enfronten amb ordre i estima si hi ha asabiya.
L’any passat Refaat Alareer, professor de la Universitat de Gaza, em va escriure perquè una universitat valenciana l’havia convidat. Però no va vindre mai. Israel el va assassinar amb la seua família en un atemptat. No va poder arribar, però els seus versos es van convertir en el poema més llegit del segle, i van ser immediatament traduïts a desenes de llengües: Si he de morir, tu has de viure, per contar la meua història. No en va, la universitat de València va ser la primera del Mediterrani occidental on els estudiants es van alçar per Palestina. Alacant, Castelló, Mallorca, Lleida i Barcelona van seguir. Una nova generació de joves ha aprés a arrelar, a col·laborar, a cuinar, a netejar, a defensar-se, a autoorganitzar-se. A agermanar-se per una causa, a sentir la seua pròpia asabiya. Perquè no és només la destrucció de Gaza, sinó la resistència palestina la que mobilitza i inspira. Recordem també que el pessimisme i el nihilisme emmalalteixen eixe Nord que cau, però que l’esperança impregna una gran part del Sud. Tenim un peu en cada riba.
Pregunta’t ara: què faries en una situació de crisi total? Quanta solidaritat hi ha en la teua família? I entre les teues amistats? En quina organització, associació o moviment participes? Qui defensa el teu barri? I el teu poble? I la teua terra? En quin espai la gent està unida per una germandat indestructible? Això seria l’asabiya, i això és el que sostendria una societat en crisi, el suport mutu. Ho he vist a Gaza, i a tot Palestina. Però també ho he vist al meu xicotet poble de l’Horta sud, a l’Albufera durant la pandèmia. Quan els llauradors treballaven el triple per alimentar-nos. I van decidir no apujar els preus. Quan els pescadors portaven el menjar a casa als ancians. Quan els xiquets del meu carrer cantaven des dels balcons al qui celebrava l’aniversari a soles. Quan tota la finca vam baixar rams de flors pel desllunat a la iaia de la planta baixa. Quan ningú no delatava el veí que gaudia al terrat o s’escapava al bosc. Quan qualsevol avui es preocupa que no passe res als nens que juguen en la placeta. O quan t’atures i converses amb els pares, les mares, les iaies i els iaios. I els dones els espàrrecs que han eixit amb la pluja. O quan saludes amb un bon dia tothom.
La humanitat, com Gaza, viu ferida. Però no oblidem que, després de la caiguda de Roma, tornen a créixer els boscos. Ja ho diuen els vells valencians: per molt que bufe el vent, no s’apaguen les estreles.
A l’hora del sol a la presó / un núvol reflecteix un eixam de criatures. / L’aplaudiment de la gent / per aquells que enfronten la mort / amb un somriure. / I la por dels tirans / a les cançons. / Tenim en aquesta terra / el que fa que valga la pena la vida. (Mahmud Darwix)
Nota lingüística. La llengua àrab és una de les que tenen més vocabulari. Una de les característiques de les llengües semítiques és la riquesa de significats, una enorme polisèmia. Les paraules naixen d’arrels conceptuals, i de manera arbòria van naixent branques derivades. El terme asabiya, que per a l’Ibn Khaldun del segle XIV significa solidaritat social, en el Líban del segle XXI pot significar sectarisme i xovinisme. Seria aleshores asabiya jahiliya, la germandat de la ignorància, la mentalitat racista i excloent. De la mateixa manera que en la nostra llengua termes com llibertat, pàtria, nacionalisme o democràcia poden significar una cosa i la contrària.
