Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Imaginant el postcol·lapse: com el Ministeri del Futur va salvar el planeta

Pamflet contra el catastrofisme: si ni tan sols podem imaginar un altre futur millor, serà impossible transformar-lo

03/11/2022 | 06:00

“He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió.”
Blade Runner

/ GETTY

M’agraden molt les pel·lícules de catàstrofes. Ara s’han posat de moda, i em van bé per distreure’m. La majoria tenen la mateixa trama: una gran catàstrofe climàtica, nuclear o del que sigui, bona part de la població mundial desapareix, es perden els coneixements tecnològics, cauen els governs, els estats i la policia… i els pocs humans que queden sobreviuen enmig d’un món distòpic i caòtic. El dia de demà ens mostra una tempesta de gel que congela una part del planeta i com lluiten per mantenir-se amb vida els nous refugiats climàtics; la mítica Waterworld narra les peripècies dels supervivents en un planeta, on després de la descongelació dels pols, l’aigua ho cobreix tot, i no queden terres ni recursos; a Soc llegenda, Will Smith creu que és l’únic supervivent d’una epidèmia que ha convertit tots els éssers humans en una mena de zombis; a La carretera, Viggo Mortensen i el seu fill intenten sobreviure a un món en cendres i pràcticament sense aliments ni benzina ni res. Pel·lícules com aquestes descriuen sempre el futur com un indret caòtic, brut, fosc, sobrepoblat i desigual.

La catàstrofe és una opció real. L’escalfament global és, en bona part, irreversible. Si no aturem en sec les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, les temperatures pujaran. La sisena gran extinció d’espècies ja ha començat, i les espècies perdudes són irrecuperables. Tanmateix, però, el col·lapse total és una opció, no és un fet predeterminat. Els científics ens alerten que és (gairebé) inevitable. El catastrofisme, per tant, ens serveix d’alerta, de guia, d’avís d’emergència… però ens podria dur fins a la inacció. Si no podem imaginar futurs millors, ni tan sols a través de les pel·lis de ciència-ficció, mai no s’esdevindran. El futur es construeix a través del que fem en el present. El futur es disputa ara. Res no està (totalment) escrit. Agafem-nos a l’última esperança del filòsof i poeta Jorge Riechmann: podem almenys “col·lapsar-nos millor”.

Necessitem imaginar un futur possible per disputar el present: el catastrofisme ecologista duu a la inacció?

Vivim, com denuncia la filòsofa Marina Garcés, una “condició pòstuma” en un món amenaçat per la catàstrofe ecològica, econòmica i social. Vivim resignats. Però, com ella mateixa ens pregunta: no hi ha alternativa al futur? No podem imaginar res de nou? És impossible escapar-nos de les presons d’allò possible? “Vivim en temps d’esgotament i de descompte. El present no anuncia futurs, sinó amenaces de destrucció. Descrivim el futur apocalíptic com un fet irreversible”, es lamentava la filòsofa barcelonina en una entrevista al programa La Klau Crítica xerrant sobre el seu llibret Nova il·lustració radical.

Però, en realitat, la catàstrofe és també “una construcció ideològica, una construcció que ha assignat irreversibilitat a circumstàncies que encara no han passat”. I, per tant, sempre segons Garcés, “anul·lem la possibilitat de canviar les coses i neguem el subjecte, és a dir, que som part activa dels nostres futurs. És clar que, si no fem res, anirem malament. Però podem prendre una bifurcació. I aquí és on comença la resposta política”.

Un exemple possible?

Un capítol de la popular sèrie francesa L’éffondrement (El col·lapse) mostra com seria el moment de la fi del petroli en una benzinera a l’estat veí. Bàsicament, sense espòilers, mostra com els conductors es barallen, amb un ús brutal de la violència, pels últims litres de gasoil, mentre que uns quants acaparen el màxim que poden i preparen la fuga en una furgoneta. Això és el que molts suposem que passarà quan arribi el moment del col·lapse.

Tot i això, en la recent vaga de treballadors de les refineries, que va deixar França gairebé sense benzina durant alguns dies, va passar un fet puntual, però simbòlic, que fa pensar. En una benzinera d’un barri de les banlieues, un grup de joves, negres i àrabs, va decidir posar fi a les baralles i al so continu dels clàxons, i es van dedicar a ordenar les cues de cotxes i controlar que ningú acaparés benzina, substituint així les forces policials (i, de retruc, l’Estat). La cosa, almenys al vídeo de Brut, semblaria que va funcionar.

No és un cas extrapolable. No és intrínsecament bo que l’Estat desaparegui. No és, realment, el pitjor escenari de la fi del petroli.

Tant en la sèrie de ficció com en el cas real de la vaga, hi ha escassetat de combustible. Tant en la ficció com en el cas real, hi ha conflicte, hi ha desigualtat, hi ha perill. Però un exemple mostra el campi qui pugui, l’individualisme, la violència. I l’altre mostra la cooperació, l’organització col·lectiva, una comunitat solidària fent front a l’escassetat. El més habitual en la història de la humanitat, i el que ens ha permès sobreviure com a espècie en un planeta ple de perills, tal com ho explica l’historiador Yuval Noah Harari, ha estat la capacitat d’ajuntar-nos en grups i de cooperar entre nosaltres. Per tant, la utopia comunitària i solidària davant d’una situació de perill, d’escassetat o de col·lapse no és tan improbable. Ha estat, al llarg de la història de la humanitat, molt més habitual del que pensem.

D’Utopia, Ohio… a ‘Blade Runner’

La politòloga i activista social Layla Martínez explicava, a la Biennal de Pensament de Barcelona, que les novel·les, i, de fet, els moviments socialistes utòpics dels segles XIX i XX solien imaginar-se el futur com una mena de societats sense conflictes, que haurien superat tots els nostres problemes i viurien en comunitats idíl·liques i igualitàries. La Icària anarquista. Utopia, la colònia fourierista d’Ohio. New Harmony, la comunitat perfecta i democràtica que volia crear l’industrial Robert Owen. Ara, però, segons Martínez, les visions distòpiques del futur (hegemòniques fins i tot entre els mateixos moviments ecologistes) són catastrofistes i desesperants.

Avui hi ha una mena de mainstream que diu si fa no fa que el futur és una cosa fosca, perillosa, caòtica i plena d’inseguretats, d’incertesa i de vulnerabilitat. Molta gent evoca imatges de la ciència-ficció postapocalíptica o dels espais meteorològics d’algunes cadenes de televisió quan pensa en el futur: com una distopia sense natura, sense arbres, sense animals, sense humanitat, sense solidaritat. Héctor Tejero, investigador i coautor del llibre ¿Qué hacer en caso de incendio?, alertava en una xerrada a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, d’aquest nou sentit comú d’època: la por del futur, la futurofòbia. “Sembla que el futur ja no pot ser millor. Estem rodejats de guerres, pandèmies, robots, contaminació i canvi climàtic”. Fins i tot, segons l’activista madrileny, dins l’ecologisme ha sorgit el pensament “col·lapsista” que augura que, en poques dècades, arribarem a un moment de col·lapse climàtic que avui ja seria impossible frenar o mitigar.

El crític cultural britànic Mark Fisher va ser el primer a parlar d’un concepte ara de moda: la lenta cancel·lació del futur. El “realisme capitalista”, des de Margaret Thatcher fins als nostres dies de pel·lícules de Netflix catastrofistes, basat en la nova cultural popular neoliberal, hauria servit, segons deia, per bloquejar la imaginació política. El crític musical es preguntava pel “fracàs del futur” al qual estem abocats en l’escena cultural que, segons ell, ara era plena de revivals i de pastitxos.

Per què avui ens és més difícil que mai imaginar un futur millor?

Davant d’això, l’ara també diputat de Més Madrid es pregunta: “Aquest catastrofisme, en la política i en la ficció, té avui dia efectes desmobilitzadors, o no?” Si el futur és un lloc hostil, caòtic i ple de fam, de pobresa i de cels grisos a la manera de Blade Runner… molta gent pot pensar que el present d’avui no està tan malament i que és millor que ens quedem com estem. Tejero, però, accepta que hi ha dues respostes possibles davant del catastrofisme: una de reaccionària, gent que creu que és millor conformar-se, callar i sobreviure com es pugui buscant salvacions individuals, i una de revolucionària, gent que s’adona dels perills que venen, i decideix lluitar per canviar-ho.

Imaginant futurs possibles

“El que ens manca és un horitzó de canvis”, assegura Layla Martínez, autora d’Utopía no es una isla (Episkaia). “Cal imaginar i proposar mesures que es puguin dur a terme ara mateix, però que alhora apuntin a aquest horitzó de futur”.

Els autors del llibre Otro fin del mundo es posible (Arpa), Pablo Servigne, Raphaël Stevens i Gauthier Chapelle, que venien de publicar Colapsología, suggereixen que, si volem un canvi de rumb ecològic, “és necessari fer un viatge interior i replantejar-nos la nostra visió del món, i, per tant, imaginar noves formes de viure-hi”.

L’autor de Los últimos niños en el bosque (Capitán Swing), Richard Louv, deia: “Necessitem la imatge d’un futur al qual vulguem anar per poder dirigir-nos cap allà”.

Hem de fer més històries com la història de Mary Murphy, la cap del Ministeri del Futur, l’organisme de les Nacions Unides encarregat de vetllar pels drets de les generacions futures, a la novel·la de Kim Stanley Robinson. “El ventall de possibles futurs que s’estenen a partir d’ara abraça tota la gamma que va des de la catàstrofe total fins a una civilització pròspera, justa i sostenible per a totes les criatures”, defensava l’autor de ciència-ficció a Climática.

Tatuem-nos-ho a la pell: imaginar futurs possibles, imaginar futurs possibles, imaginar futurs possibles. Si no podem imaginar un altre futur millor, serà impossible transformar-lo. Com deia en un article l’activista ecologista Miquel Adell a Catarsi, necessitem “imaginar l’endemà per disputar el present”.

Feu, doncs, l’exercici amb els vostres fills o amics: com us imagineu el futur del planeta d’aquí a 50 anys?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies