Gaza i la fam com a estratègia de guerra

A mesura que la població de Gaza ha hagut d’anar desplaçant-se cap al sud de la Franja, la manca d’aliments i les dificultats per al lliurament de l’ajuda humanitària han provocat una greu crisi i una fam, només explicable com una estratègia de guerra per part d’Israel. No és el primer exemple, ja que passa en molts conflictes armats.

A la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi, l’últim llibre del Nou Testament, apareixen quatre genets, el tercer dels quals, muntat en un cavall negre, és una al·legoria de la fam. Han passat gairebé dos mil·lennis d’aquell text, i les plagues de la fam, en particular les fams severes, han acompanyat la humanitat de manera que semblessin plagues divines, una maledicció inevitable. No obstant això, particularment a l’últim segle, la fam d’ordinària ha anat acompanyada de les guerres, les crisis polítiques, la corrupció, l’autocràcia, la plutocràcia, les desigualtats socials, la marginació, la desídia o la incompetència de molts governants, la seva perfídia i deslleialtat traïdora envers els seus pobles, o de la manca de previsió sobre fenòmens naturals adversos, entre altres factors.

Tot i que és cert que les crisis alimentàries i la lluita pels recursos escassos són una font de conflictes, és més evident que les guerres són generadores implacables del deteriorament de la seguretat alimentària. Lamentablement, és lògic pensar que hagin patit anys de penúries alimentàries, per la mateixa naturalesa destructiva dels conflictes armats i l’encrueliment amb què es tracta la població civil. El que resulta menys conegut és que la immensa majoria dels països analitzats per aquest fenomen de la fam presenten clars indicadors de desídia política i altres varietats de menyspreu, maldat i malvolença, i que configuren un univers de diferents maneres de fer passar fam a les poblacions, sigui de forma crònica (gairebé sempre) o temporal (com a estratègia de guerra, com passa a Gaza, per manca de previsió o un excés d’omissió), en una mena de càstig exprés o per desatenció, que causa un immens patiment, desemparament, angoixa, dolor, sotsobra i una infinitat d’adjectius, atès que la mesquinesa associada a les polítiques que generen fam conté un veritable diccionari de sinònims feridors per als éssers humans, ja que hi ha poques maldats tan denigrants, humiliants i roïnes com el fet de la fam, això és, permetre la subalimentació crònica, la inseguretat alimentària aguda, o la fam crua i pelada en la seva manifestació màxima i letal, la mort, tot podent evitar-ho, com podria ser en gairebé tots els casos.

El 80% de les guerres del segle XXI, que produeixen més d’un miler de morts anuals, provoquen un nivell de fam superior al 20% de tota la població, i acaben en situació de “crisi o emergència alimentària” en algun moment, amb casos que afecten més de la meitat de la seva gent. Gaza n’és un exemple, però no l’únic.

Hi ha una vinculació estreta entre els dos fenòmens: la major part dels països amb nivells elevats de subalimentació han tingut episodis de guerra

Els motius pels quals la gent pot passar fam en un context tan degradant i destructor com és una guerra segueixen un patró generalitzat, que es pot descriure en la seqüència següent: inseguretat – atacs a la població civil, fins i tot en èpoques de sembra i de manera expressa – saqueig dels graners i destrucció de la producció agrícola – apropiació de terres i d’altres recursos per part dels combatents – danys a les infraestructures agràries o als productes agrícoles (fertilitzants, llavors, etc.) – control o dificultat per accedir a l’aigua – limitacions a la pesca – desplaçaments interns i moviment de persones que busquen refugi a l’exterior – restriccions a la circulació de persones o béns – abandó dels camps, amb collites malmeses per no poder-les collir – pèrdua o venda del bestiar – saqueig de terres – disminució dels actius de les persones i augment de la pobresa – disminució o destrucció deliberada dels serveis essencials disponibles (salut, educació, alimentació, etc.) – manca de combustible – augment dels preus – reducció de l’activitat productiva i comercial, fins a arribar al col·lapse econòmic – de vegades, setge a les ciutats i la consegüent manca d’arribada d’aliments – fustigació i restriccions a les organitzacions humanitàries, incloent-hi les que proporcionen aliments – de vegades, control o setge als ports o a les fronteres per on arriben els aliments i productes essencials – dificultat per importar els aliments necessaris.

Per tant, matar de fam o fer patir fam a la població és evident que pot ser una decisió deliberada, com a càstig polític o com a estratègia de guerra, o estar motivada per simple indiferència i irresponsabilitat dels dirigents polítics, pel fet d’ignorar la gent, deixar-la a la seva sort o a les mans d’organitzacions caritatives, pel fet de no ser previsors o de tenir altres interessos preferents. El 57% dels països que han tingut nivells elevats de subalimentació durant algun període del segle XXI havien tingut episodis de guerra, entesa com la màxima expressió d’un conflicte armat. Hi ha, per tant, una vinculació entre els dos fenòmens, la guerra i la fam, per la qual cosa cal dedicar-hi tota l’atenció que es mereix i intentar veure si hi ha causa-efecte i en quina mesura.

La guerra és un fenomen social que, per fer-la, requereix intenció, interessos, organització, estratègia, preparació, comandament, obediència, sentit acrític i despersonalització dels combatents, desinformació i propaganda intencionada i manipulada, creació d’imatges de l’enemic per deshumanitzar-lo, glorificació pròpia, patrioteria en alguns casos, lleialtat grupal en d’altres, cultura de les armes, indústria bèl·lica i comerç d’armes, instruments de destrucció (incloent-hi la recerca i el desenvolupament per als qui tenen possibilitats de fer-ho) i institucions específiques per dur-la a terme. Més que un fenomen, doncs, és un procés, en la mesura que implica tota una seqüència d’esdeveniments i de voluntats. No és, doncs, un fenomen natural i inevitable, i no té res de gloriós o d’èpic en la mesura que el seu propòsit és destruir vides humanes, encara que una història escrita amb mans patriarcals hagi intentat fer veure el contrari. I, si encara persisteix, malgrat el seu enorme cost en vides i destrucció, és gràcies al fet que, en diversos centres de poder, hi ha persones que se’n beneficien, sigui en termes polítics, expansius, de classe, econòmics, geopolítics, de presumpte prestigi o d’ambició. La cèlebre sentència de Clausewitz que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”, és una desafortunada, maliciosa, militarista i perversa interpretació de la política, ja que la guerra és precisament el fracàs de la política, o, en tot cas, la seva absència.

La llista sobre les maneres de matar de fam és una mostra de la perversió de la guerra i del seu menyspreu envers la sort dels qui la pateixen, un càlcul mai considerat pels qui la promouen, ja que l’impacte i les conseqüències de les guerres o bé no es consideren o bé es calculen molt malament. La guerra no només té els civils com a punt de la diana, sinó tota la cadena alimentària necessària per a la seva supervivència.

La situació de fam a Gaza és insostenible i una vergonya col·lectiva pel fet de no ser capaços d’evitar-la

Entrant ja en l’anàlisi de com aquestes guerres han afectat la inseguretat alimentària aguda de la població, les dades mostren que, a més del 57% de les guerres que produeixen algun nivell de fam, cal afegir-hi que, de mitjana, gairebé la tercera part de la població total d’aquesta selecció de països més afectats acaba en situació de “crisi o emergència alimentària” en algun moment, amb casos que afecten més de la meitat de la gent. Els casos de fam han estat petits i puntuals; per això la gravetat del que passa ara a Gaza, encara que en anys anteriors la franja de Gaza ha tingut igualment nivells molt elevats d’inseguretat alimentària severa.

En síntesi, hi ha una relació directa i molt estreta entre els moments de majors desplaçaments de les persones, sigui com a refugiades sigui com a desplaçades internes, com passa actualment a Gaza, amb els majors moments de crisi o d’emergència alimentària, sigui perquè es produeixin aviat, com a Gaza, o com és el cas de la major part de les vegades, al cap d’uns quants anys. En qualsevol cas, la situació de fam a Gaza és insostenible i una vergonya col·lectiva pel fet de no ser capaços d’evitar-la.