10/07/2026 | 07:00
Quan pensem en els grans incendis, tendim a mirar el cel: les onades de calor, la sequera o el canvi climàtic. Tot això és cert. Però hi ha una altra pregunta que sovint queda fora del debat: què és exactament el que està cremant? La resposta és incòmoda. No crema només el bosc. Crema el model territorial que hem construït durant els darrers 50 anys.
Els bombers de Catalunya fa temps que expliquen que els grans incendis del segle XXI són, cada vegada més, incendis d’interfície: allà on el bosc i la urbanització es toquen. Això obliga sovint a prioritzar la protecció de persones i d’habitatges abans que l’extinció forestal. És normal. Però tot això no és casual ni és només conseqüència del clima; forma part d’una decisió política presa durant dècades: ocupar el territori de manera cada cop més dispersa.
Aquest fenomen és el que Oriol Nel·lo descriu com la “urbanització regional dispersa”. La subúrbia és molt més que un conjunt de cases unifamiliars. És una manera d’ocupar el territori basada en la baixa densitat, la dependència del cotxe i la separació entre els llocs on vivim, treballem, consumim i ens relacionem. Ja no es tracta només de ciutats envoltades de camps i de boscos. El territori s’ha anat omplint d’urbanitzacions, carreteres, benzineres, polígons, centres comercials, cinemes i infraestructures que formen una ciutat difusa, sense límits clars entre l’espai urbà i el forestal.
El mercat immobiliari expulsa població mentre el territori l’acull cada vegada més lluny
Les dades són clares. Entre el 1987 i el 1989, el 40% de tot el que es construïa a Catalunya eren habitatges unifamiliars. Entre el 1985 i el 2005, només als 311 municipis de la província de Barcelona es construïa una casa unifamiliar nova cada hora. I gairebé la meitat de les benzineres de la regió metropolitana, el 47%, s’han construït després dels anys 2000. No són dades anecdòtiques: expliquen una transformació profunda del territori.
Durant els anys vuitanta i noranta, moltes segones residències van deixar de ser refugis de cap de setmana per convertir-se en habitatges habituals. Paral·lelament, els serveis van seguir aquest moviment. El model suburbà va deixar de ser només residencial: també s’hi van traslladar els centres comercials, els equipaments d’oci, els polígons i una xarxa viària pensada perquè el cotxe fos imprescindible.
Aquest procés no és fruit només de les preferències individuals. Sovint s’explica com si milions de persones haguessin triat lliurement una casa amb jardí perquè era el seu somni. Però aquesta és només una part de la història. Hi ha qui marxa perquè busca més espai pel mateix preu. Però també hi ha qui marxa perquè ja no es pot permetre viure a la ciutat. La dispersió no és només una aspiració; també és conseqüència de l’encariment de l’habitatge i de la incapacitat de moltes ciutats per garantir una oferta assequible. El mercat immobiliari expulsa població mentre el territori l’acull cada vegada més lluny.
El clima accelera el risc, però és el model territorial el que determina l’exposició
Aquest imaginari té una història llarga. Al segle XIX, les epidèmies van consolidar la idea que la densitat era perillosa. La vinculació entre les malalties i la seva propagació per l’aire va portar a associar la ciutat compacta a la insalubritat. La casa envoltada de verd es convertia en un símbol de salut, de progrés i de benestar. Aquella utopia, inicialment reservada a les elits, es va anar democratitzant fins a convertir-se en el somni de milions de famílies.
Però els somnis es planifiquen. Com explicava l’exposició “Subúrbia” del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que fa un temps ens va oferir una mirada crítica sobre la història de la urbanització dispersa, aquest model no va aparèixer espontàniament. Va ser el resultat d’una aliança entre interessos econòmics i polítiques públiques, elits i sector econòmic. El sector de la construcció hi va veure una oportunitat de negoci. La indústria de l’automòbil necessitava nous conductors. I les administracions van construir les infraestructures que feien possible aquest model.
La subúrbia catalana no és una còpia de la nord-americana, però comparteix la mateixa lògica territorial: més sòl urbanitzat, més dependència del vehicle privat i una expansió contínua sobre el territori. Els devastadors incendis de Los Angeles van mostrar al món fins a quin punt aquest model pot esdevenir extremament vulnerable quan coincideixen una urbanització dispersa i les noves condicions climàtiques. Catalunya no és Califòrnia, però la lliçó és la mateixa: el clima accelera el risc, però és el model territorial el que determina l’exposició.
La resposta passa, segurament, per entendre que l’urbanisme és una política climàtica, de seguretat i social alhora
Les autopistes no només connectaven llocs; fabricaven una manera de viure. El futurisme de mitjan segle XX presentava les grans vies ràpides com el símbol d’una modernitat optimista. El cotxe prometia llibertat. Però aquella llibertat tenia una condició: dependre permanentment del vehicle privat. La dispersió territorial i la motorització es van alimentar mútuament. Com més lluny vivim, més cotxe necessitem. Com més carreteres construïm, més atractiu sembla viure encara més lluny. És un cercle que explica bona part del consum de sòl, de les emissions i també de la vulnerabilitat davant dels incendis.
Quan un incendi arriba avui a una urbanització, els bombers no lluiten només contra el foc. Han de protegir habitatges disseminats, gestionar evacuacions, assegurar carreteres, preservar infraestructures i multiplicar els punts de defensa. Cada nova urbanització envoltada de bosc incrementa exponencialment la complexitat de l’emergència.
Per això seria un error interpretar els grans incendis exclusivament com una conseqüència del canvi climàtic. El clima explica per què el foc és més intens. Però el model territorial explica per què hi ha tantes persones, habitatges i infraestructures exposades. La subúrbia crema perquè el clima s’escalfa. Però també crema perquè durant dècades hem construït un país cada vegada més dispers, més fràgil i més vulnerable.
Però el debat no pot limitar-se a on construïm. També ha d’abordar què fem amb els boscos. Catalunya és avui un dels territoris més aforestats del sud d’Europa, però bona part d’aquesta massa forestal s’acumula sense una gestió econòmicament viable. Sense pagesia, sense ramaderia extensiva, sense aprofitament de la fusta o de la biomassa, el combustible s’acumula any rere any fins que és el foc qui acaba gestionant el que nosaltres hem abandonat. La millor política contra els incendis no és només tenir més mitjans d’extinció; és construir una economia forestal que faci rendible cuidar el bosc abans que cremi.
Tanmateix, la resposta passa, segurament, per entendre que l’urbanisme és una política climàtica, una política de seguretat i una política social alhora. Fer ciutats més compactes, rehabilitar els barris existents, garantir habitatge assequible, evitar noves urbanitzacions disperses, gestionar activament el mosaic agroforestal i impulsar una economia forestal que faci viable cuidar els boscos són mesures que no només redueixen emissions. També disminueixen el risc davant dels grans incendis i ens preparen millor davant d’un clima cada vegada més extrem.
Aquesta setmana, el president Salvador Illa parlava de la necessitat d’un “canvi de paradigma”. És una expressió grandiloqüent. Ara cal aterrar-ho, perquè els paradigmes no canvien amb grans titulars; canvien amb decisions concretes. Necessitem protegir els treballadors del camp, de la construcció, de la neteja, de la jardineria i de tots aquells que treballen a l’espai públic davant unes temperatures que ja són incompatibles amb moltes jornades laborals. Necessitem una política forestal que converteixi el bosc en una font de riquesa i no en un immens dipòsit de combustible. Necessitem habitatge assequible perquè ningú no hagi de marxar cada vegada més lluny de les ciutats. I necessitem un urbanisme que deixi d’alimentar l’illa de calor amb més asfalt, més dispersió i més dependència del cotxe.
Les dades ens adverteixen dels costos socials, ambientals i econòmics de la dispersió urbana. Els incendis ens recorden que també n’hi ha un de molt més dramàtic: la nostra vulnerabilitat.
