‘La Roja’ diversa i el vell anhel de la selecció catalana

El primer Mundial que recordo és el de l’estiu de 1994, també als Estats Units. A Bulgària hi jugava Stòitxkov; a Holanda, Koeman; a Romania, Hagi; al Brasil, el meu ídol, Romario. Per a un nen de deu anys amb ulls blaugranes, aquelles estrelles em van començar a ensenyar geografia i la selecció espanyola, plena com ara de catalans i bascos, era, inevitablement, l’equip que més s’assemblava al Barça del Dream Team. Zubizarreta, Ferrer, Sergi, Guardiola, Bakero, Goikoetxea i Begiristain en constituïen la columna vertebral. A casa, però, ningú vivia aquella selecció amb gaire entusiasme.

Amb els anys vaig entendre que no era una qüestió de futbol. Per als meus pares, marcats per una profunda tradició republicana i antifranquista, aquella samarreta —i tot l’imaginari que l’envoltava, amb Manolo el del Bombo al capdavant— representava una idea centralista d’Espanya. I amb els anys, vaig acabar editant la selecció catalana als videojocs i esperava amb il·lusió els tradicionals partits de Nadal, amb rivals de l’entitat de Nigèria, l’Argentina o el Brasil. M’imaginava que algun dia Catalunya competiria amb normalitat, com qualsevol altra nació.

Una selecció més diversa no resol, per si sola, la qüestió del reconeixement nacional

Trenta anys després, ara són els meus fills els que senten certa incredulitat quan a casa celebrem amb més passió els gols de Messi que els de la Roja dels seus ídols Lamine Yamal, Dani Olmo o Pau Cubarsí. Els temps de la furia i la raza van quedar enrere en favor del tiki-taka. La influència del Barça, de Cruyff i de la Masia va transformar la manera d’entendre el futbol fins al punt que la generació de Xavi, Puyol, Piqué, Busquets o Iniesta va acabar definint la identitat de la selecció campiona d’Europa i del món. L’actual n’és hereva. La seva gran figura és un noi de Rocafonda, fill de mare guineana i pare marroquí, que ha denunciat el racisme i ha mostrat la seva solidaritat amb Palestina. Tot plegat explica que avui la Roja incomodi els sectors més nacionalistes de la dreta espanyola. I això és una bona notícia.

Però una selecció més diversa no resol, per si sola, la qüestió del reconeixement nacional. Una qüestió que les posicions federalistes, confederalistes havien defensat, a més, evidentment, de les independentistes. Perquè les seleccions no són només equips de futbol. Representen comunitats nacionals, projecten identitats col·lectives i ocupen un espai simbòlic en els nostres imaginaris. El cas d’Escòcia n’és un bon exemple. Milions d’escocesos animen la seva selecció sense que això els obligui a ser independentistes, de la mateixa manera que poden sentir-se escocesos i britànics alhora. Disposar d’una selecció pròpia no ha resolt el debat nacional escocès, però tampoc no l’ha agreujat. Simplement, ha permès que una nació històrica es representi esportivament amb normalitat.

Federacions, clubs i entitats esportives treballen perquè les seleccions nacionals obtinguin reconeixement internacional

A Catalunya o al País Basc, aquesta aspiració també existeix des de fa dècades. Federacions, clubs i entitats esportives treballen perquè les seleccions nacionals obtinguin reconeixement internacional, una reivindicació compartida històricament per diverses sensibilitats del catalanisme. Tanmateix, llevat d’algunes excepcions en esports minoritaris, l’Estat espanyol s’ha oposat sistemàticament a qualsevol intent de normalitzar aquesta realitat.

Aquests dies, desenes d’ajuntaments instal·laran pantalles gegants per seguir la final entre Espanya i l’Argentina. Milers de nens, nenes i joves catalans compartiran una tarda d’estiu amb les seves famílies, i és natural que molts se sentin identificats amb aquesta selecció, que parla amb accents diversos i reflecteix una societat molt més plural que la d’altres èpoques. Però cal recordar que vivim en un estat plurinacional on una part significativa de la seva gent se sent identificada amb imaginaris diversos. I que el veritable exercici de reconeixement de la diversitat no és només que la selecció espanyola sigui plural, sinó que deixi de ser l’única selecció possible.

Aquest diumenge viurem una gran final i probablement, molts catalans desitjarem que Cubarsí o Lamine Yamal facin un gran partit… i també l’argentí Leo Messi. I, en cas que guanyi Espanya, serà bonic veure senyeres, ikurriñes i, si pot ser, banderes palestines als nassos de Trump. Però no farà renunciar a molta gent del mateix anhel que tenia quan editava la selecció catalana als videojocs: poder veure algun dia Catalunya competint en un Mundial. No contra ningú, sinó al costat de tothom. Perquè l’esport també és política i perquè un estat plurinacional només ho és de debò quan permet que la seva diversitat s’expressi amb tota la naturalitat que mereix.